Història de la vulcanologia
La història de la vulcanologia està, com la majoria d'històries de les ciències naturals, marcada la voluntat de l'home de conéixer i controlar les forces de la naturalea, en este cas dels volcans, para, a lo manco, evitar el dany que pogueren causar les seues erupció. Té, també de la mateixa manera que la majoria de les atres històries naturals, tres etapes principals: una etapa supersticiosa en la que les creències i els mits religiosos dominen en gran medida el coneiximent; després una segona, en que les primerenques contribucions científiques busquen reconciliar observacions i creències; i, finalment, la del ple coneiximent científic del fenomen, que no comença fins a el XVIII en William Hamilton, més tarde que en atres ciències naturals. Finalment, en 1912, en la teoria de la deriva continental d'Alfred Wegener, els mecanismes, que no solament causen erupció sino també terremots, comencen a entendre's.
Antiguetat
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → volcàCreències tradicionals sobre els volcans.
En les primeres civilisacions, especialment entre els grecs i romans antics, els volcans i les seues erupció s'associaven en manifestacions divines. (Serà lo mateix en el cristianisme, que els considerava com l'obra de Satanás i els signes de l'ira divina.)
La vulcanologia té una extensa història. El primer registre conegut d'una erupció volcànica pot estar en una pintura mural que data d'aproximadament 7000 a. C. trobada en el lloc neolític en Çatal Hüyük en Anatolia (Turquia) . Esta pintura ha segut interpretada com una representació d'un volcà en erupció, en un grup de cases davall, i que mostra un volcà bessó en erupció, en una ciutat en la seua base (encara que els arqueòlecs ara qüestionen esta interpretació).[1] El volcà pot ser Hasan Donağ, o el seu veí més menut, Melendiz Donağ.[2] (Recentment, s'ha publicat en Nature News en 2016 un estudi d'una possible representació d'una erupció en la cova de Chauvet-Pont d'Arc (36 000 AP), després coberta pel dibuix d'un megacero, que podria representar un volcà del Baix Vivarais en activitat i que passaria a ser-la representació més antiga coneguda d'una erupció volcànica.[3][4][5][6][7])
Filosofia grecorromana
[editar | editar còdic]
El món clàssic de Grècia i del primerenc Imperi romà explicava els volcans com a llocs de varis deus. Els grecs consideraven que Hefesto, el deu del fòc, estava assentat baix del volcà Etna, forjant les armes de Zeus. La paraula grega usada per a descriure els volcans era etna, o ferixca, per Heracles, el fill de Zeus. El poeta romà Virgilio, en interpretar els mits grecs, va sostindre que el jagant Encélado havia segut enterrat baix del Etna per la deesa Atenea com a castic per la rebelió contra els deus; les remors de la montanya eren els seus crits atormentats, les flames el seu alé i les tremolació les seues envestides contra els barrots de la seua presó. El germà de Encélado, Mimes, va ser enterrat baix el Vesubio per Hefesto, i la sanc d'atres jagants derrotats va brotar en els Campos Flegreos que rodegen el Vesubio.
El filòsof grec Empédocles d'Agrigent (ca. 490-430 a. C.) vea el món dividit en quatre elements o forces fonamentals: la Terra, l'Aire, l'Aigua i el Fòc; i els volcans eren la manifestació d'eixe Fòc elemental.
Platón sostenia que rius d'aigua freda i calenta en cantitats inagotables recorrien l'interior de la Terra i que hi havia un vast riu de fòc central, el Piroflegetonte, que alimentava tots els volcans de la Terra. Aristóteles va explicar la presència d'este fòc subterràneu com «... la fricció del vent quan es precipita en estrets passages». Lucrecio, un filòsof romà, va afirmar que l'Etna estava totalment buit i que els seus fòcs s'alimentaven d'un poderós vent que circulava prop del nivell de l'mar. Ovidio pensava que les erupció s'alimentaven de «nutrient ric» i que cessaven quan s'acabava. Vitruvio va afirmar que els incendis subterràneus es mantenien en sofre, alum i betum. L'idea d'un paper preponderant del vent com a font de les erupció volcàniques durarà fins a el XVI.
En l'any 79, Plinio el Vell va relatar i va descriure el començ de l'erupció del Vesubio, destacant notablement que els terremots precedixen al començ d'una erupció. Volent acostar-se als events, va ser mort per una de les moltes núvols ardents que varen agranar els flancs del volcà i varen destruir Pompeya. El seu nebot, Plinio el Jove, que no va poder acompanyar al seu tio, va fer una descripció precisa de l'erupció, el tipo de la qual durà el nom dels dos hòmens: l'erupció pliniana. No obstant, esta descripció no constituïx un intent d'explicar el fenomen científicament.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Meece, Stephanie, (2006)A bird’s eye view - of a leopard’s espots. The Çatalhöyük ‘map’ and the development of cartographic representation in prehistory Anatolian Studies 56:1-16. See http://www.dspace.cam.ac.uk/handle/1810/195777
- ↑ Ülkekul, Cevat, (2005)Çatalhöyük Şehir Plani: Town Pla of Çatalhöyük Dönence, Istanbul.
- ↑ «'Cave of forgotten dreams' may hold earliest painting of volcanic eruption» (en en). Nature News.
- ↑ S. NomadePlos One.
- ↑ Frédéric Lavachery. Un volcan nommé Haroun Tazieff (en francés), Paris: éditions de l'Archipel, p. conclusion. ISBN 2809814295.
- ↑ Frédéric Lavacheryrevue Plaisance, éditions Pagine, Rome..
- ↑ Frédéric LavacheryBulletin pédagogique de liaison du centre de ressources de Vailhan (hérault), Els Rocaires. Hors-série 3..Consultat el 5 de juny de 2019.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Historia de la vulcanología» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.