Gurjara-Pratihara

La dinastia Gurjara-Pratihara o dels gurjaras-pratiharas, també coneguda com a Imperi pratihara, va ser una potència imperial durant el periodo Clàssic tardà en el subcontinent indi que va dominar gran part del nort de l'actual Índia des de mediats de el VIII fins a el XI. Varen governar primer des de la seua capital en Ujjain i després en Kannauj.

Els gurjaras-pratiharas varen jugar un paper decisiu en la contenció dels eixèrcits àraps que es movien a l'est del riu Indo. Nagabhata I va derrotar a l'eixèrcit àrap al mando de Junaid i Tamin durant les campanyes omeyas en Índia. Baix Nagabhata II, els gurjaras-pratiharas es varen convertir en la dinastia més poderosa del nort de l'Índia. Va ser succeït pel seu fill Ramabhadra, qui va governar breument abans de ser succeït pel seu fill, Mihira Bhoja. Baix Bhoja i el seu successor Mahendrapala I, l'Imperi pratihara va alcançar el seu punt màxim de prosperitat i poder. En l'época de Mahendrapala, l'extensió del seu territori rivalizaba en la del Imperi Gupta que s'estenia des de la frontera de Sindh, en l'oest, fins a Bengala, en l'est, i des dels Himalayas en el nort fins a les zones més allà del riu Narmada, en el sur.. L'expansió va desencadenar una lluita de poder tripartita/tripartida en els imperis Rashtrakuta i Pala pel control del subcontinent indi. Durant eixe periodo, l'emperador pratihara va prendre el títul de Maharajadhiraja de Āryāvarta ('Gran rei de reis d'Índia').

Els gurjaras-pratiharas han deixat mostres del seu art i són coneguts per les seues escultures, panels tallats i temples de pabellons oberts. El major desenroll del seu estil de construcció de temples va ser en Khajuraho, ara Patrimoni de l'Humanitat per l'UNESCO.

El poder dels pratiharas va ser debilitat per les lluites dinàstiques. Va disminuir encara més com a resultat d'una gran raid liderat pel governant rashtrakuta, Indra III , qui, aproximadament en 916, va saquejar Kannauj. Baixe una successió de governants prou obscurs, els pratiharas mai varen recuperar la seua antiga influència. Els seus feudatorios es varen fer cada volta més poderosos, renegant un a un de la seua llealtat fins que, a fins de el X, els pratiharas controlaven poc més que el doab gangeático. El seu últim rei important, Rajyapala, va ser expulsat de Kannauj per Mahmud de Ghazni en 1018.

Etimologia i orige

L'inscripció Nilgund (866) de Amoghavarsha menciona que el seu pare Govinda III subyugó als gurjaras de Chitrakuta.

Artícul principal → en:Origin of the Gurjara-Pratiharas.

L'orige de la dinastia i el significat del terme «Gurjara» en el seu nom és un tema de debat entre els historiadors. Els governants d'esta dinastia varen usar l'autodesignaació «Pratihara» per al seu clan, i mai es varen referir a sí mateixos com Gurjaras. Els pratiharas imperials podrien haver emfatisat la seua identitat Kshatriya, en lloc de Gurjara, per raons polítiques. No obstant, a nivell local, els pratiharas no varen dubtar en proyectar la seua identitat tribal (gurjara). Es reclamaven descendents del héroe llegendari Lakshmana, qui es diu que va actuar com un pratihara ('porter') per al seu germà Branca. K. A. Nilakanta Sastri hipotetizó que els antepassats dels pratiharas haurien servit als rashtrakutas, i el terme «pratihara» derivaria del títul del seu càrrec en la cort dels rashtrakutas.

Moltes inscripcions de les dinasties veïnes descriuen als pratiharas com «Gurjara». El terme «Gurjara-Pratihara» apareix solament en l'inscripció de Rajor d'un gobernant feudatario cridat Mathanadeva, qui es descriu a sí mateixa com un «Gurjara-Pratihara». Un atre rei pratihara cridat Hariraja també es menciona com un «gurjara feroç» (garjjad gurjjara meghacanda) en l'inscripció de Kadwaha. Segons una escola de pensament, Gurjara era el nom del territori (vore Gurjara-desha) originalment governat pels pratiharas; poc a poc, el terme va aplegar a denotar a les persones d'eixe territori. Una teoria oposta és que gurjara era el nom de la tribu a la que pertanyia la dinastia, i que pratihara era un clan d'eixa tribu. Varis historiadors consideren als gurjaras com els antepassats de la moderna tribu de Gurjar o Gujjar. Els defensors de la teoria de la designació tribal argumenten que l'inscripció de Rajor menciona la frase: «tots els camps cultivats pels gurjaras». Ací, el terme «gurjaras» òbviament es referix a un grup de persones en lloc d'una regió. La Pampa Bharata es referix al rei Mahipala dels gurjaras-pratiharas com un rei gurjara. Branca Shankar Tripathi sosté que ací gurjara solament pot referir-se a l'etnicitat del rei, i no al seu territori, ya que els pratiharas varen governar un àrea molt més gran de la que Gurjara-desha era solament una chicoteta part. Els crítics d'esta teoria, com D. C. Ganguly, argumenten que el terme «Gurjara» s'usa com un gentilici en la frase «...cultivat pels gurjaras». Vàries fonts antigues, incloses vàries inscripcions, mencionen clarament «Gurjara» com a nom d'un país. Shanta Rani Sharma senyala que una inscripció de Gallaka en 795 afirma que Nagabhata I, el fundador de la dinastia Pratihara imperial, va conquistar als «gurjaras invencibles», lo que fa que siga poc provable que els pratiharas anaren gurjaras. No obstant, ella admet que els pratiharas imperials En efecte, eren coneguts com gurjaras, per la seua nacionalitat. Menciona dos grups de persones conegudes com gurjaras i traça una llínea entre elles; és dir, els gurjaras que eren un poble ètnic i els gurjaras que eren nacionals de Gurjaradesa (el país dels gurjaras). Segons ella, els gujjars són els descendents dels gurjaras ètnics, i no tenen res a vore en els pratiharas i els chalukyas imperials, també coneguts com gurjaras (per la seua nacionalitat de Gurjara).

Entre els qui creuen que el terme gurjara era originalment una designació tribal, hi ha desacorts sobre si eren indis natius o aplegats de l'estranger. Els defensors de la teoria de l'orige estranger senyalen que els gurjaras-pratiharas varen emergir sobtadament com un poder polític en el nort d'Índia al voltant de el VI, poc despuix de l'invasió huna d'eixa regió. Els crítics de la teoria de l'orige estranger argumenten que no hi ha evidències concloents de tal orige estranger i que estaven ben assimilats en la cultura índia. Ademés, si hagueren invadit Índia des del noroest, seria inexplicable per qué elegirien establir-se en l'àrea semiárida de l'actual Rajastán, en lloc de fer-ho en la fèrtil planura indogangética.

D'acort en una llegenda dels agnivanshas arreplegada en els manuscrits posteriors del Prithviraj Ras —un poema épico de Brajbhasha sobre la vida del rei indi de el XII, Prithviraj Chauhan (c. 1166-1192)—, els pratiharas i atres tres dinasties rajput s'haurien originat en un pou de fòc de sacrifici (agnikunda) en el mont Abu. Alguns historiadors de l'época colonial varen interpretar eixe mit per a sugerir un orige estranger d'eixes dinasties. Segons tals teories, els estrangers haurien segut admesos en el sistema de castes hindúés despuix de realisar un ritual de fòc. No obstant, eixes llegendes no es troben en les còpies més antigues disponibles del Prithviraj Ras. Es basa en una llegenda dels paramaras; els barts rajput de el XVI provablement varen ampliar la llegenda original per a incloure a atres dinasties, incloent als pratiharas, en la finalitat de fomentar l'unitat rajput contra els mogoles.

Història

El centre original del poder dels pratiharas és un tema controvertit. R. C. Majumdar, basant-se en un vers del Harivamsha-Purana (783), l'interpretació del qual va reconéixer no estava exenta de dificultats, va sostindre que Vatsaraja va governar en Ujjain. Dasharatha Sharma, interpretant això de forma diferent, pensava en una ubicació diferent de la capital original en l'àrea de Bhinmala Jalor. M. W. Meister i Shanta Rani Sharma concorden en la seua conclusió en vista del fet de que l'escritor de la narrativa jaina Kuvalayamala afirma que es va compondre en Jalor en l'época de Vatsaraja en l'any 778, cinc anys abans de la composició del Harivamsha-Purana.

Primers governants

Nagabhata I (730-756) va estendre el seu control a l'est i al sur des de Mandor, conquistant la regió de Malwa fins a Gwalior i el port de Bharuch en Gujarat. Va establir la seua capital en Avanti, en Malwa, i va detindre l'expansió dels àraps, que s'havien establit en Sind. En eixa batalla (738 CE), Nagabhata va liderar una confederació de gurjaras-pratiharas per a derrotar als àraps musulmans que fins a llavors havien estat pressionant victoriosament a través d'Àsia occidental i Iran. Nagabhata I va ser seguit per dos successors dèbils, que a la seua volta varen ser succeïts per Vatsraja (775805).

Varaha (l'avatar de Vishnu en cap de javalí),en una moneda gurjara-pratihara. 850-900 CE. British Museum.

Conquista de Kannauj i major expansió

La metròpolis de Kannauj havia sofrit un buit de poder despuix de la mort d'Harsha (590-647) sense hereus, lo que va resultar en la desintegració del Imperi de Harsha. Este espai va ser ocupat finalment per Yashovarman al voltant d'un sigle despuix, pero la seua posició depenia d'una aliança en Lalitaditya Muktapida. Quan Muktapida va socavar a Yashovarman, es va desenrollar una lluita tripartita/tripartida pel control de la ciutat, involucrant als pratiharas, el territori dels quals estava en eixe moment a l'oest i al nort, als pala de Bengala, en l'est, i a les rashtrakutas, la base de la qual es trobava en el sur del replanell del Decán. Vatsraja va desafiar i va derrotar en èxit al gobernant pala Dharmapala i a Dantidurga, el rei rashtrakuta, pel control de Kannauj.

Al voltant de 786, el governant rashtrakuta Dhruva (c. 780-793) va creuar el riu Narmada entrant en la regió de Malwa, i des d'allí va intentar capturar la ciutat de Kannauj. Vatsraja va ser derrotat pel Dhruva Dharavarsha de la dinastia rashtrakuta al voltant de 800. Vatsraja va ser succeït per Nagabhata II (805-833), qui inicialment va ser derrotat pel governant rashtrakuta Govinda III (793-814), pero que després va recuperar Malwa del poder dels rashtrakutas, va conquistar Kannauj i la planura indogangética fins a Bihar front als pala, i va tornar a controlar als musulmans en l'oest. Va reconstruir el gran temple de Shiva en Somnath, en Gujarat, que havia segut demolit en una incursió àrap des de Sindh. Kannauj es va convertir en el centre de l'estat Gurjara-Pratihara, que comprenia gran part del nort de l'Índia durant l'apogeu del seu poder, c. 836-910.^{cita requerida}

Rambhadra (833-ca. 836) va succeir breument a Nagabhata II. Mihira Bhoja (ca. 836-886) va expandir els dominis dels pratiharas cap a l'oest fins a la frontera de Sind, a l'est fins a Bengala i al sur fins al riu Narmada. El seu fill, Mahenderpal I (890-910), es va expandir encara més cap a l'est, en Magadha, Bengala i Assam.^{cita requerida}

Decliu

Bhoja II (910-912) va ser derrocat per Mahipala I (912-944). Varis feudatorios de l'imperi varen aprofitar la debilitat temporal dels gurjaras-pratiharas per a declarar la seua independència, en particular els paramaras de Malwa, els chandelas de Bundelkhand, els kalachuris de Mahakoshal, els prengueres d'Haryana i els chahamanas de Shakambhari. L'emperador del sur de l'Índia, Indra III (c. 914-928) de la dinastia rashtrakuta, va capturar breument la capital Kannauj en 916, i encara que els pratiharas varen conseguir recuperar la ciutat, la seua posició va continuar debilitant-se en el X, en part com a resultat de la sagnia simultànea en tindre que combatre contra els atacs túrquicos des de l'oest, els atacs de la dinastia rashtrakuta des del sur i als pala alvançant en l'est. Els gurjaras-pratiharas varen perdre el control de Rajasthan en els seus feudatorios, i els chandelas varen capturar la fortalea estratègica de Gwalior en l'Índia central al voltant de 950. Per a finals de el X, els dominis dels gurjaras-pratiharas s'havien reduït a un chicotet estat centrat en Kannauj.^{cita requerida}

Mahmud de Ghazni va capturar Kannauj en 1018, i el governant pratihara, Rajapala, va fugir. Posteriorment va ser capturat i assessinat pel governant chandela Vidyadhara. El governant chandela després va colocar al fill de Rajapala Trilochanpala en el tro com un representant. Jasapala, l'últim gobernant gurjara-pratihara de Kannauj, va morir en 1036.^{cita requerida}

Notes

• (1957).«The history of the Gurjara-Pratihāras».Munshiram Manoharlal.
• (1986).«The History of the Gurjara-Pratiharas».Munshiram Manoharlal.Delhi:

• (1935).«Origin of the Pratihara Dynasty».The Indian Historical Quarterly.Caxton.XI

167-168.

• (2006).«Negotiating Identity and Status Legitimation and Patronage under the Gurjara-Pratīhāras of Kanauj».Studies in History.22

• (2012).«Exploding the Myth of the Gūjara Identity of the Imperial Pratihāras».Indian Historical Review.39

Bibliografia

• Avari, Burjor (2007). Índia: The Ancient Past. A History of the Indian-Subcontinent from 7000 BC to AD 1200, New York: Routledge. ISBN 978-0-203-08850-0.
• Studies in the Geography of Ancient and Medieval Índia (en en), Motilal Banarsidass. ISBN 9788120806900.

• (1981).«A Comprehensive history of Índia: A.D. 985-1206».Indian History Congress / People's Publishing House.3 (Part 1)

Majumdar, R.C. (1955). The Age of Imperial Kanauj (First ed.). Bombay: Bharatiya Vidya Bhavan.

• (1954).«Who were the Gurjara-Pratīhāras?».Annals of the Bhandarkar Oriental Research Institute.35

Meister, M.W (1991). Encyclopaedia of Indian Temple Architecture, Vol. 2, pt.2, North Índia: Period of Early Maturity, c. AD 700-900 (first ed.). Delhi: American Institute of Indian Studies. p. 153. ISBN 0195629213 Sharma, Dasharatha (1966). Rajasthan through the Ages. Bikaner: Rajasthan State Archives

• (1964).«History of the Chāhamānas».N. Kishore.

Sharma, Shanta Rani (2017). Origin and Rise of the Imperial Pratihāras of Rajasthan: Transitions, Trajectories and Historical Change (First ed.). Jaipur: University of Rajasthan. p. 77-78. ISBN 978-93-85593-18-5.

• Tripathi, Branca Shankar (1959). History of Kanauj: To the Moslem Conquest, Motilal Banarsidass. ISBN 978-81-208-0478-4.
• (1982).«Dhanapāla and His Claves: A Soci-cultural Study Based Upon His Works».Concept.

Referències

L'artícul de la Wikipedia en anglés té una solicitut de referències adicionals.