Guerra franc-índia

Guerra franc-índia

Es coneix com a guerra franc-índia, guerra franc-indiana o guerra franc-indígena (1754-1763) a la part de la guerra dels Sèt Anys desenrollada en Amèrica del Nort. El nom es referix als dos principals enemics als que es varen enfrontar distintes tribus indígenes d'Amèrica, britànics i francesos. També és coneguda com a guerra de la Conquista en Canadà. Est va ser el quart conflicte colonial entre França i el Regne Unit.

La guerra va ser el resultat de les tensions entre britànics i francesos degudes principalment a les pretensions expansionista de les colónies d'abdós països. També varen entrar en joc qüestiones com els conflictes entre els autòctons, els qui es varen vore obligats a demanar protecció un o un atre imperi colonial. En Europa, María Teresa I d'Àustria va decidir recuperar Silesia, que estava en mans de Prusia des de la guerra de successió austríaca. En el Vell Món, la guerra va començar en autumne, quan Federico II el Gran de Prusia va decidir alvançar-se a Àustria.

En Norteamérica el primer atac britànic es va produir en maig de 1754 encara que el primer enfrontament que va anar més allà d'una escaramuza es va produir dos mesos despuix, en juliol, en Fort Necessity. La lluita es va desenrollar durant nou anys, en un principi en clar predomini francés, encara que el resultat final li va anar favorable al Regne Unit en conquistar Canadà. La pau es va alcançar en el Tractat de París i va supondre la pèrdua de totes les possessions continentals franceses, ya que va tindre que cedir Luisiana a Espanya en compensació per la pèrdua de la Florida a mans dels britànics.

Guerra dels Sèt Anys

La guerra que es va desenrollar entre 1754 i 1763 va rebre varis noms. En Europa, el conjunt de combats que va tindre lloc en el continent es va conéixer com a guerra dels Sèt Anys, lloc que es va declarar oficialment en 1756 i va durar sèt anys. Per un atre costat, el conflicte nortamericà va ser conegut per britànics, #colon britànics i canadencs anglófonos com a guerra franc-indígena (en anglés: French and Indian War). No obstant, els canadencs francòfons la varen denominar guerra de la Conquista (en francés: Guerre de la Conquête) degut a que el conflicte va supondre la conquista britànica de Nova França.

El motiu de que els britànics la denominaren «guerra franc-índia» es deu a que, si be solien nomenar-les segons el nom del rei que els governava, ya existia la «guerra del rei Jorge» (King George's War). Per això varen decidir cridar-la tenint en conte als seus enemics: els francesos i els indígenes americans (la majoria dels quals estaven aliats en França, llevat la Confederació Iroquesa).

El mateix conflicte, o parts del mateix, es va conéixer com tercera guerra de Silesia (entre prusianos i austríacs), tercera guerra carnática (en la Índia). Noms menys comuns són La Guerra Oblidada (Forgotten War), Quarta Guerra Intercolonial (Fourth Intercolonial War) o Gran Guerra per l'Imperi (Great War for the Empire).

Motius de la guerra

Territorials

En les albors de el XVIII, la població de les colónies britàniques de Norteamérica no superava els 250 000 habitants, #lo que és un número molt reduït si ho comparem en els huit millons d'habitants en l'Amèrica espanyola. No obstant, a lo llarc de la primera mitat d'eixe sigle la població va aumentar ràpidament gràcies a la massiva arribada d'europeus (sobretot escocesos) i esclaus africans (es calcula que varen aplegar més de 250 000 esclaus en eixos anys). Açò va espentar a que les colónies britàniques, que fins a eixe moment es llimitaven a la franja costera, necessitaren expandir-se. Es va crear la colónia de Geòrgia al sur, fronteriça en la Florida espanyola.

Els francesos també s'havien instalat en Norteamérica, encara que els seus dominis allí no estaven del tot consolidats, ya que eren massa extensos per a una població d'uns 70 000 habitants. Pese a això, varen conseguir expandir-se ocupant tot el Quebec, els Grans Lagos i varen aplegar fins a Luisiana, creant aixina una barrera que impedia l'expansió britànica cap al nort i cap a l'oest. Tot este territori era controlat a través d'una gran cantitat de fortes repartits en les zones fronterices i en escasses ciutats.

Abdós imperis colonials varen chocar, per tant, en la vasta regió que anava des dels monts Apalaches al riu Mississipi i des dels Grans Lagos al golf de Mèxic. La zona de major conflicte era el conegut com territori de l'Ohio o vall de l'Ohio, una regió al sur dels Grans Lagos que comprenia gran part dels actuals estats d'Ohio, Pennsilvània i #Virginia Occidental. Este territori va ser ocupat poc a poc pels francesos a principis de la década de 1750 per mig de la construcció de varis forts.

Religiosos

Els conflictes religiosos duyen més de dos sigles assotant Europa des de la reforma protestant. L'altercat es va traslladar, encara que no tan obertament, a les colónies en Norteamérica. La major part dels #colon britànics eren protestants. Hi havia tant seguidors de la fe oficial anglicana com atres reformistes que, fugint de la persecució en Europa, es varen traslladar al Nou Món. Per un atre costat, la fe oficial en França era la catòlica, i la major part dels #colon i misionero que varen aplegar al Nou Món varen intentar transmetre i impondre les seues creències.

En abdós països, encara que sobretot en Anglaterra, hi havia lleis persecutorias contra els creents de les religions no oficials, lleis aplicables en els nous territoris. Per això, els dos imperis colonials temien per la seguritat dels seus ciutadans si caïen baix domini enemic, puix el predomini d'un o un atre supondria la major difusió de les seues creències.

Expedicions militars

Entre 1747 i 1754 es varen succeir diverses expedicions i escaramuzas que varen ser assentant les bases de la lluita.

En 1747 el governador de Nova França va ordenar a Pierre-Joseph de Céloron que dirigese una expedició al territori de l'Ohio per a eliminar l'influència britànica en la zona i assegurar-se de que podien seguir considerant aliats als natius. La grupación, composta per 213 soldats i 23 canons, va partir en juny de 1749 dirigint-se riu avall i seguint el curs del riu Ohio. Céloron va informar als comerciants de pells de que devien abandonar eixe territori, ya que pertanyia a França. Per la seua banda, els natius de la zona varen informar a Céloron de que ells eren els amos d'eixes terres i volien seguir tenint relacions comercials en els #colon britànics. Despuix d'este fracàs, va seguir alvançant a lo llarc del riu, fins a aplegar a la ciutat dels indis miami Pickawillany i va fer la mateixa petició al cap 'Old Britain', el qual la va ignorar. Despuix d'este últim fracàs, l'expedició de Céloron va retornar de regrés a casa.

En 1752, Charles Michel de Langlade va encapçalar una atra expedició en el riu Ohio. A Langlade li varen acompanyar 300 hòmens ottawas i francesos. La seua missió era castigar als miami per no haver obedit a Céloron i seguir comerciant en els britànics. El 21 de juny de 1752, els francesos varen atacar el centre de comerç de Pickawillany, matant a 14 miamis, entre ells a "Old Britain". Despuix de l'atac, l'expedició va tornar a casa.

La primavera de l'any següent, Paul Marin de la Malgue comandó a un grup mixt de 2000 hòmens per a protegir les terres del territori de l'Ohio de les incursions britàniques. Va seguir el camí que ya havia recorregut Céloron, usant els mapes que este havia dibuixat. La diferència entre les dos missions era que de la Malgue va construir i aprovisionó varis forts. El primer fort que va construir va ser Fort Presque Isle en la vora meridional del llac Erie, fins a a on va construir una carretera que ho unia en LeBoeuf Creek, a on també va construir un fort al que va cridar Fort Li Boeuf.

Dos mesos despuix de la construcció del fort, el 3 de setembre, Tanaghrisson, cap dels mingo va aplegar a Fort Li Boeuf, a on va amenaçar a de la Malgue si els francesos prenien les seues terres. Tanacharison odiava als francesos per haver-ho capturat de menut i perque creïa que estos havien cuinat i menjat al seu pare. Tanacharison va ser en representació de la Confederació Iroquesa, els membres de la qual varen vore en recel l'aument de poder dels francesos en la zona. També varen enviar els iroqueses una delegació mohawk a William Johnson demanant-li respal. Est va aplegar en 1746 a ser el comandant de les tropes iroquesas.

Va haver en Albany una reunió entre el governador de Nova York i alguns caps indis, entre ells Hendrick Theyanoguin, un dels més importants dels seus representants. Esta reunió no va resultar com els natius esperaven i el governador Clinton els va negar ajuda per a defendre'ls dels francesos. Els iroqueses, per tant, varen declarar trencat el Covenant Chain, un pacte d'amistat que duya vigent molt temps.

No obstant, el governador de #Virginia, Robert Dinwiddie, no opinava igual que Clinton. Molts dels seus mercaders havien invertit molts diners per a comerciar en l'Ohio i si els francesos els expulsaven, perdrien molts diners. Dinwiddie no podia permetre que els francesos s'apropiaren del territori de l'Ohio. Per això va ordenar al major George Washington dur un mensage a les milícies franceses de l'Ohio. Washington, acompanyat de varis hòmens que li ajudarien com a traductors i com a guies, va partir el 31 d'octubre i varen aplegar a Logstown el 24 de novembre. Allí es va reunir en Tanacharison, qui li va acompanyar per a repetir l'amenaça que poc abans havia fet als francesos.

A mitan de decembre varen aplegar a Fort li Boeuf. Allí el comandant francés Saint-Pierre va invitar a Washington a sopar en el fort. Durant el sopar, Washington li va entregar a Saint-Pierre una carta escrita per Dinwiddie en la que li demanava que abandonaren la zona de l'Ohio. El francés es va negar amablement a acceptar la petició, alegant que tenien més dret que els britànics a estar en el territori de l'Ohio, puix fon un francés el primer que, cent anys arrere, havia explorat la zona.

Quan Washington va tornar a #Virginia, va informar de la negativa francesa i de que estos estaven alvançant cap al sur, a on estaven construint més forts.

Desenroll de la guerra

Esta va consistir en la quarta guerra colonial entre francesos i britànics en Amèrica. No obstant, va tindre diferències en les tres anteriors. A diferència de les demés, este enfrontament va començar en sol americà i es va estendre dos anys despuix al Vell Món. Ademés, i possiblement com a conseqüència de lo anterior, la major part de les batalles es varen lliurar en les colónies i no en les metròpolis, mentres que fins al moment solia ser al contrari. Açò va donar consciència als #colon britànics de la seua capacitat militar i varen deprendre a combatre a l'enemic, lo que duria pocs anys despuix a numerosos tumults contra Anglaterra i desembocaria finalment en la guerra d'Independència dels Estats Units.

La guerra en Norteamérica es va desenrollar principalment entre els anys 1754 i 1759, encara que es va mantindre el conflicte en escasses batalles fins a la firma de la pau en 1763. El periodo de major intensitat bèlica es podria dividir en dos parts: la primera, des del començ fins a mediats de l'any 1758, en la que va haver un clar domini francés del camp de batalla; i la segona, des de 1758 fins a 1763, periodo en el que es varen canviar les tornes i els britànics varen escomençar a dominar, culminant la seua expansió en la conquista del Canadà francés en 1759. Despuix de la pèrdua de Quebec, els francesos varen intentar durant tres anys més, i sense èxit algun, expulsar als britànics dels seus territoris.

A diferència de la guerra que s'estava desenrollant en Europa, pràcticament va carir de grans seges (solament es podrien citar el de Quebec i el de Louisbourg) i de batalles campals de gran envergadura, a excepció de la batalla de les Planures de Abraham. La major part dels combats varen consistir en atacs a forts, estratègics centres de població i comerç, i l'anomenada guerra índia, basada en el combat individual, us de tiradors amagats, escaramuzas, atacs sorpressius contra pobles i llogarets i emboscades aprofitant la cobertura dels boscs.

Any 1754

Despuix d'informar al governador de #Virginia de la negativa francesa a retirar-se del territori de l'Ohio i entregar els forts recent construïts, Washington va ser enviat en un grup de #colon a construir una carretera fins al riu Monongahela per a facilitar el transport de tropes. En el camí va fer un alt en Great Meadows, a on Tanacharison, cap dels seus aliats natius, li va informar de que els francesos havien construït un nou fort (Fort Duquesne) i que des d'allí havien enviat un regiment que se'ls estava acostant. Encara que Washington no ho sabia en eixe moment, la missió francesa no era militar, sino diplomàtica. Estava encapçalada per Joseph Coulon de Jumonville de Villiers i el seu encàrrec era demanar als britànics que abandonaren el territori.

Creent que els anaven a tendir una emboscada, Washington va decidir alvançar-se'ls, i el 28 de maig varen atacar al destacament francés. Durant la batalla, que va durar a penes 15 minuts, varen morir 11 francesos i varen capturar a atres 21. Este atac era suficient per a desencadenar la guerra que va començar oficialment eixe dia, pero a això se li va afegir que Tanacharison, aprofitant que el captiu Villiers estava conversant en Washington, li va assestar un colp al primer, matant-ho.

Despuix de l'incident de Jumonville Glen, Washington es va traslladar a Great Meadows, a on va decidir construir un fort al que va cridar Fort Necessity. Pese a que ell ho creïa un bon emplaçament, es va mostrar que tenia pèssimes ventages contra l'enemic, ya que tenia el bosc massa prop i estava en una hondonada. A la veta de poc més d'un més del succés de Jumonville Glen, una força formada per setcents hòmens (indis i francesos) acaudillada per Louis Coulon de Villiers, germà de Joseph Coulon, va aplegar a Fort Necessity i va començar a bombardejar-ho en canons. El combat va durar menys d'un dia, despuix del qual Washington, creent-se derrotat, es va rendir a l'enemic, entregant el fort i abandonant-ho poc despuix.

Poc abans d'esta última batalla, els mandataris de les colónies britàniques i natius es varen reunir en el Congrés de Albany i varen decidir portar a terme diverses accions militars contra els francesos.

Any 1755

1755 va ser l'any en que es va consolidar el conflicte armat entre les colónies britàniques i franceses, ampliant-se el camp d'operacions a territoris més grans i participant en les batalles eixèrcits majors. Les dures condicions de l'hivern canadenc varen dificultar els moviments de tropes durant tota la guerra, per #lo que la majoria dels enfrontaments es varen produir en els mesos càlits, entre primavera i autumne.

En maig de 1755 va partir de Maryland un eixèrcit compost per més de 1500 regulars i 10 canons a les órdens d'Edward Braddock en l'objectiu de prendre Fort Duquesne i alvançar despuix cap al nort per a apoderar-se de Fort Niagara. A Braddock li acompanyava George Washington com a guia i conseller. Per un atre costat, en el fort francés, la guarnició del qual estava composta per casi 650 amerindios i 250 militars francesos, es preparaven per a l'arribada de l'enemic. En l'últim moment varen decidir tendir-los una emboscada en el riu Monongahela. Braddock i Washington varen aplegar a Fort Duquesne el 9 de juliol i una avanzadilla al mando de Thomas Gage va creuar el riu i es va dirigir a l'atac del fort. Poc abans d'aplegar, es varen creuar en els francesos que acodien vesprada per a tendir-los l'emboscada. Els hòmens de Gage, menys numerosos, varen poder fugir pero pronte varen chocar en la columna principal de Braddock i varen ser atacats des del bosc en una batalla que va resultar fatal per als britànics. Braddock va morir en el combat i Washington va conseguir fer-se en la situació i fugir del camp de batalla.

Durant el desenroll d'esta expedició i poc abans de la desastrosa derrota en Fort Duquesne, els britànics varen obtindre una victòria en Fort Beauséjour. En una flota de 31 transports, tres barcos de guerra de la Marina Real britànica i 2000 hòmens varen desembarcar a tres quilómetros de Fort Beauséjour i varen començar el bombardeig en canons. El lloc va durar casi dos semanes, pero al final els francesos varen capitular. Esta victòria va concedir als britànics el domini de Nova Escòcia. Pese a que esta victòria no va supondre cap guany important estratègicament parlant, va significar un dur colp per als acadios, els qui, pese a haver-se declarat neutrals en la guerra, varen ser tractats pels britànics com a enemics i expulsats de les seues terres.

Eixe mateix any encara es va produir un atre enfrontament entre francesos i britànics com a resultat d'una atra expedició britànica, esta volta manada per William Johnson. Est va tindre lloc prop de Lake George, en l'actual estat de Nova York. En esta batalla, en la que varen tindre un important paper els guerrers amerindios, no va haver un clar vencedor, encara que varen anar els britànics els que possiblement més partit varen poder traure de l'enfrontament, ya que, a causa de la debilitat en que va quedar el regiment francés, Johnson va poder construir el fort William Henry.

En concloure l'any, els francesos seguien mantenint la major part de les seues possessions en Nova França i disponien d'un numerós conjunt de forts en la zona.

Any 1756

Enguany va esclatar oficialment la guerra dels Sèt Anys en Europa, en l'invasió prusiana d'Àustria i Bohemio. Açò va provocar que entraren en joc les complicades aliances existents en Europa que havien segut heretades de la guerra de Successió austríaca, per #lo que França i el Regne Unit es varen declarar la guerra. El desencadenamiento de la guerra en Europa va requerir que moltes de les tropes franceses es quedaren en el continent i no pogueren acodir a Amèrica. No obstant, Anglaterra no va tindre eixe problema, puix la seua aliada Prusia tenia el millor eixèrcit de terra en tota Europa.

En març, dos mesos abans de les declaracions de guerra en Europa, els francesos varen conseguir una important èxit en Fort Bull. Els francesos varen sitiar i varen atacar el fort, propenc a Albany, i varen solicitar als britànics que es rendiren, pero estos es varen negar i, quan els francesos varen conseguir entrar en el fort, varen matar i varen cremar a tots els pobladors.CR

Els #colon francesos també varen véncer en la batalla de Fort Oswego. El general Louis-Joseph de Montcalm va dirigir una tropa francesa contra el conjunt de forts que comprenia Fort Oswego, Fort Ontario i Fort George. Despuix de la casi immediata rendició de Fort Ontario, va atacar al Fort Oswego en 120 canons, #lo que va obligar als britànics a terminar rendint-se. La pren d'este fort va permetre a França defendre Fort Niagara, una posiciön molt important en la defensa de Nova França. També els va possibilitar mantindre unides les seues possessions en Canadà i Luisiana i interrompre temporalment el comerç britànic en el llac Ontario.

Any 1757

Este quart any de guerra es va caracterisar per un trasllat temporal del conflicte franc-britànic a Europa, per #lo que no va haver en Amèrica més que un parell d'enfrontaments destacables.

La més destacable va ser la batalla de Fort William Henry. Es librö en els voltants de Lake George entre el 3 i el 6 d'agost. L'eixèrcit francés, al mando del general Louis-Joseph de Montcalm, va atacar i va bombardejar Fort William Henry durant sis dies. El coronel britànic al mando del fort, George Monro, va solicitar ajuda a Daniel Webb, qui era el comandant de Fort Edward. Este li la va negar, per #lo que Monro, creent-se solament, va acabar rendint-se i entregant la fortificació. Montcalm va permetre als britànics retirar-se a Fort Edward per haver-se defés en tant valor. No obstant, els aliats indígenes dels francesos, desobedint a Montcalm, varen perseguir a la columna en retirada i els varen atacar, matant a dos centenars d'hòmens, dònes i chiquets.CR

La pèrdua de Fort William Henry va ser un dur colp per als plans britànics de conquistar pronte Quebec i Montreal.

L'atra derrota que varen sofrir els britànics a finals d'enguany va ser a mans d'una coalició de guerrillers acadios i indis micmac. Estos varen tendir una emboscada a un destacament de tropes regulars britàniques que estaven fent treballs en un bosc prop de Annapolis, en Nova Escòcia. No obstant, els guerrillers no varen aplegar a aprofitar la seua victòria, ya que no varen alvançar per a apoderar-se de Annapolis.

Any 1758

Durant l'any 1758, es va produir el quebre entre la supremacia militar dels dos principals beligerants. Si be fins al moment, pese a algunes derrotes, els francesos dominaven el conflicte, en pocs mesos de l'estiu i autumne els britànics varen conseguir assestar un dur colp als #colon francesos i preparar el camí per a conquistar Nova França.

Durant casi dos mesos sancers, els britànics varen pugnar per capturar la ciutat neoescocesa de Louisbourg. A finals de maig varen partir 150 barcos de transport i 40 navío de Halifax duent a bordo a 14 000 soldats al mando de Jeffrey Amherst. En la ciutat de Louisbourg es trobaven en eixe moment 3500 militars i mariners i cinc barcos de guerra. Per lo tant, el general francés Drucour va ordenar construir defenses i situar bateries d'artilleria. Despuix d'una semana sense poder acostar-se a terra a causa del mal temps, Amherst va ordenar l'atac. Pese a un intens fòc enemic i la retirada ràpida de la major part de la flota per a esperar a un atre dia més propici, el comandant James Wolfe va conseguir conquistar una menuda cala rocosa i expulsar d'allí als francesos que estaven defenent la plaça. Açò va permetre el desembarc de tot l'eixèrcit. Als onze dies d'haver desembarcat, l'artilleria britànica va poder començar a fer fòc contra la ciutat, el port i el fort. L'atac va durar més d'un més fins que, despuix de perdre tots els barcos, haver sofrit incendis i haver perdut el fort, Drucour es va rendir a l'atacant.

Louisbourg defenia l'entrada al riu Sant Lorenzo, clau per a dur la flota fins a Quebec. Un any despuix, est seria el punt de partida de l'eixèrcit que prendria Quebec.

Durant el sege de Louisbourg es va produir l'última victòria important francesa front als britànics. El colp ho va assestar Louis-Joseph de Montcalm al mando de 3600 hòmens defenent Fort Carillon. La força atacant estava composta per 6000 regulars i 10 000 milicians, en lo que casi quintuplicava els efectius francesos. La batalla de Fort Carillon es va lliurar el 7 i 8 de juliol. El primer dia, James Abercromby va ordenar l'alvanç cap al fort, pero la avanzadilla va sofrir un atac de les forces franceses i varen tindre que fugir, per #lo que varen pospondre l'atac un dia. Al sendemà varen conseguir aplegar al fort, pero en intentar portar a terme un atac frontal contra est i per lo ben defés que estava, varen sofrir numeroses baixes i Abercromby va decidir retirar-se. Abercromby va perdre a més de 500 hòmens en el fallanc intent. Esta batalla, encara que no canviara el resultat de la guerra, va anar durant molt temps un eixemple de resistència per als habitants francòfons de Canadà.

Durant els dos mesos següents, els francesos varen perdre el naiximent del riu Sant Lorenzo, al nort del llac Ontario, en la batalla de Fort Frontenac i Fort Duquesne davant l'alvanç de l'expedició de John Forbes. Una menuda avanzadilla de la mateixa, en George Washington i James Grant al front, va atacar el fort en l'obscuritat, pero va cometre l'error de fer massa soroll, #lo que va alertar als cinccents defensors de la fortalea. Estos varen eixir preparats contra els britànics i els varen derrotar, obligant-los a retirar-se. No obstant, informats de la columna de més de sis mil britànics que s'acostava i conscients de no poder defendre's davant els canons enemics, varen decidir fugir. El fort va ser reconstruït i va rebre el nom de Fort Pitt.

Any 1759

L'any 1759 va ser conegut pels britànics com L'any de les victòries (The Year of the Victories), ya que en el transcurs de pocs mesos varen conseguir acabar pràcticament en el domini francés de Norteamérica. Ya des de l'any anterior, pero sobretot en 1759, molts indis aliats dels francesos varen pactar la pau en els britànics veent la debilitat francesa. Açò va forçar als dirigents de l'eixèrcit a replegar moltes tropes cap al nort.

La primera victòria la varen obtindre en la batalla de Ticonderoga. El comandant Amherst va tornar a intentar prendre el fort que Johnson no havia conseguit conquistar. Amherst volia evitar una atra derrota per lo que, pese a dur un eixèrcit molt menor que Johnson, va començar tallant les llínees d'abastiment del fort francés. Est, per la seua banda estava molt pijor defés que un any abans, ya que molts dels seus 500 soldats s'havien traslladat a les defenses de Quebec i Montreal. La menuda guarnició francesa pronte va entregar el fort, fugint cap al nort, a on els britànics estaven sometent a Quebec a un sege que va durar varis mesos. A penes un més despuix va caure Fort Niagara, l'últim fort francés en els Grans Lagos.

En maig, el general Wolfe va reunir en Louisbourg una flota de 49 bucs i 140 embarcacions manades per l'almirant Charles Saunders i va alvançar pel riu Sant Lorenzo cap a l'interior. En el camí es va reunir en una força de terra de 7000 soldats i 400 artilleros. Es varen dirigir cap a Quebec, a on varen aplegar el 28 de juliol. Els francesos varen intentar evitar el desembarc en una menuda flota, pero va fracassar. Llavors Montcalm, dirigent de la defensa francesa de Quebec, i el seu major general, François Gaston de Lévis, es varen centrar en les defenses distribuint bateries d'artilleria a lo llarc de nou quilómetros per a on els britànics pretenien creuar el riu.

El 31 de juliol, Wolfe va intentar creuar pero els francesos els varen repelir. Alguns oficials francesos varen creure que este seria l'últim intent britànic de prendre la ciutat. No obstant, els britànics varen conseguir rodejar la ciutat ocupant les planures d'entorn. La ciutat va estar fortament sitiada i bombardejada durant varis mesos, fins que, sense poder rebre reforços, Montcalm va decidir atacar el 13 de setembre. La batalla no va aplegar a durar ni un dia, i abdós bandos varen perdre molts hòmens, pero Montcalm va ordenar la retirada eixa mateixa vesprada sense saber que l'oficial anglés Wolfe havia mort. Ell mateix resulró ferit en la fugida, fallint al sendemà. La ciutat de Quebec es va rendir cinc dies despuix i va ser ocupada pels britànics.

Esta va ser la gran victòria que els britànics duyen cinc anys buscant i que els obria la porta de la victòria. Des d'eixe moment, pràcticament solament es varen dedicar a terminar d'expulsar als menuts grups de francesos que quedaven en Canadà.

Anys 1760-1763

Sis mesos despuix de perdre Quebec, el Cavaller de Lévis va reunir una important força en Montreal. En abril de 1760 Lévis va aplegar a Quebec en més de 7000 hòmens entre milicians canadencs i indígenes. Esperava poder forçar la rendició dels britànics per mig d'un llarc sege mentres esperava reforços de la flota francesa. No obstant, Murray, pensant que no podria defendre Quebec per molt temps, va decidir eixir de les defenses de la ciutat, cometent el mateix error que fera Montcalm un any abans. Pese a que en un principi semblava que conseguien guanyar posicions, els britànics varen sofrir una greu derrota i varen tindre més de 1000 baixes en menys de dos hores. Murray va decidir tornar a la ciutat i Lévis va continuar el sege.

Pese a l'importantíssima victòria francesa, Lévis no va poder mai apoderar-se de la ciutat perque mai varen aplegar els reforços que esperava. En el seu lloc va aplegar pel riu una flota britànica. Lévis va optar llavors per retirar-se i tornar a Montreal. Esta ciutat va caure davant els britànics el 8 de setembre sense ni tan sols ser necessari un sege.

Dos mesos despuix, els britànics varen acabar en qualsevol expectativa francesa de recuperar Nova França en derrotar a la seua flota en la batalla de Restigouche i a un dels últims reductes de la milícia canadenca en la batalla de les Mil Illes en Fort Lévis, Ontario.

A partir d'este moment, en totes les forces franceses expulsades de Nova França, la guerra franc-índia es donava per conclosa. Va haver un últim altercat, la batalla de Signal Hill en setembre de 1762, que no va passar de ser una escaramuza molt semblada a les que es varen donar al començ de la lluita huit anys abans. El combat va concloure en la victòria britànica i la pren definitiva de Terranova.

Front caribeny

Una volta que varen tindre la situació completament dominada en el continent americà, els britànics es varen decidir a atacar les possessions franceses en el Carib. En 1759 varen capturar l'illa de Guadalupe, que varen usar com a base per a atacar atres illes. El fet més destacable del conflicte en el Carib va ser l'entrada en guerra d'Espanya al costat de França en 1761. Açò es va deure a la firma del Tercer Pacte de Família entre abdós corones, segons el qual es prometien recolzar-se militarment. Esta aliança haguera segut desastrosa per al Regne Unit al principi de la guerra, pero en 1761, França tenia la guerra perduda.

En 1762 els britànics varen conquistar Dominica. També varen prendre possessió de Martinica i de moltes atres illes franceses abans d'aplegar a La Habana el 6 de juny. La capital cubana es va rendir el 10 d'agost.

Tractat de París

Artícul principal → Tractat de París (1763).

La guerra franc-índia va terminar oficialment el 10 de febrer de 1763 pel Tractat de París. El tractat va ser firmat per Regne Unit, França, Espanya i Portugal. Junt en la Pau de Hubertusburgo firmada per Prusia, Àustria i Sajonia va supondre el final de la guerra dels Sèt Anys.

Per este tractat, França perdia totes les seues possessions nortamericanes, ya que acceptava el control britànic de Canadà i va concedir el domini de Luisiana a Espanya en compensació per la pèrdua de la Florida, que va tindre que cedir al Regne Unit. No obstant, caldria puntualisar que França ya havia cedit la Luisiana a Espanya en 1762 pel Tractat de Fontainebleau, encara que no es va fer públic fins a 1763. El Tractat de París va servir simplement per a ratificar-ho.

A França se li va propondre renunciar a Nova França o a les seues illes caribenyes de Guadalupe i Martinica. Sense dubtar-ho, va preferir recuperar les dos illes productores de sucre, la productivitat del qual era molt superior a la desenrollada en Canadà.

Conseqüències

Durant la guerra, França va perdre totes les seues possessions canadenques, #lo que va ser ratificat pel Tractat de París. Va perdre per tant totes les seues colónies a l'est del Mississipi, llevat Sant Pedro i Miguelón, dos illes prop de Terranova. En el Carib, solament va mantindre les illes de Guadalupe i Martinica. Espanya no va eixir molt malparada, ya que va rebre Luisiana en compensació per la pèrdua de la fins a llavors Florida espanyola i també va recuperar La Habana.

Gran Bretanya havia segut clarament la gran vencedora del conflicte, conseguint engrandir el seu domini per tota la costa oriental de Norteamérica i eliminant un imperi colonial rival que li impedia estendre's cap a l'interior. Aixina mateix va adquirir importància en les aigües caribenyes gràcies a les numeroses places guanyades als francesos.

A Gran Bretanya se li va plantejar el problema de cóm governar la Província de Quebec, habitada per catòlics francòfons, contra els quals tenien lleis en la metròpoli. El rei de França, temerós de represàlies contra els seus ciutadans, va conseguir incloure en el Tractat de París algunes clàusules per les quals els britànics devien respectar les seues costums i religió.

Militarment, Gran Bretanya es va convertir en la major potència mundial, tant en terra com en l'mar. Despuix de la guerra dels Sèt Anys va començar un sigle de predomini britànic en tot lo món, en un Imperi que comprenia gran part de Norteamérica, casi un terç d'Àfrica i l'Índia, posseint una Armada capaç de mantindre i protegir totes les seues terres. França va entrar en una etapa de decadència militar de la que li va costar eixir.

Econòmicament, la guerra va ser desastrosa per a abdós parts. Els deutes públics en els dos països amenaçaven en dur a la bancarrota a la Facenda pública. Abdós varen reaccionar pujant els imposts enormement. La diferència va ser que Gran Bretanya els va aplicar als #colon nortamericans i França, havent perdut les seues colónies, va tindre que gravar la vida dels seus ciutadans. Varen ser notables els imposts sobre el comerç del té i la llei del Timbre.

Per un atre costat, la expulsió dels acadianos de Nova Escòcia va provocar una migració d'estos cap a les atres possessions franceses a l'oest del Mississipi creent que estes tornarien pronte a ser franceses i que la dominació espanyola seria temporal. Va sorgir aixina la població cajún en les afores de Nova Orleans.

Per últim, i no tan directament, esta guerra va poder dur a la Revolució de les colónies contra la dominació britànica. Com ya es va comentar abans, Gran Bretanya va impondre a les seues colónies uns desorbitats imposts que ofegaven la seua economia, #lo que va causar, entre uns atres, al gresca del té. Ademés, com ya varen predir tant britànics com a francesos durant i immediatament despuix de la guerra franc-índia, en perdre els #colon a l'única potència veïna capaç de véncer-los, ya no necessitaven de l'eixèrcit britànic per a defendre's. Els únics enemics als que es tenien que enfrontar-se eren als natius, als que fins al moment havien conseguit doblegar. Anglaterra havia forçat a molts #colon a participar activament en la guerra, per #lo que en les colónies vivien numerosos veterans que sabien aplicar les tàctiques de guerra i que, encara més important, havien descobert que eren capaces de véncer a eixèrcits majors.

Lliures d'un veí al que sempre varen témer, vostres atres colónies descobriran ben pronte que no necessiten protecció.

Charles Gravier

Cronologia de la guerra en el nort d'Amèrica

Artícul principal → Anexe:Guerra dels Sèt Anys.

Est és un llistat dels principals enfrontaments i el seu resultat.

Any	Dates	Norteamérica	Victoria
1754	28 de maig 3 de juliol	Batalla de Jumonville Glen Batalla de Great Meadows	Britànica Francesa
1755	3-16 de juny 9 de juliol 8 de setembre	Batalla de Fort Beauséjour Batalla de Monongahela Batalla de Lake George	Britànica Francesa Britànica
1756	27 de març 10-14 d'agost 8 de setembre	Batalla de Fort Bull Batalla de Fort Oswego Expedició Kittanning Esclata la guerra en Europa	Francesa Francesa Britànica
1757	2-6 d'agost 8 de decembre	Batalla de Fort William Henry Batalla de Bloody Creek	Francesa Francesa
1758	8 de juny-6 de juliol 7-8 de juliol 25 d'agost 14 de setembre 12 d'octubre	Sege de Louisbourg Batalla de Carillon Batalla de Fort Frontenac Batalla de Fort Duquesne Batalla de Fort Ligonier	Britànica (decisiva) Francesa (decisiva) Britànica Francesa Britànica
1759	27 de juny 6-26 de juliol 31 de juliol 13 de setembre	Batalla de Ticonderoga Batalla de Fort Niagara Batalla de Beauport Batalla de les Planures de Abraham	Britànica Britànica Francesa Britànica (decisiva)
1760	28 d'abril 3-8 de juliol 16-24 d'agost	Batalla de Sainte-Foy Batalla de Restigouche Batalla de les Mil Illes	Francesa, pero inútil Britànica Britànica
1761	15 d'agost	Espanya entra en la guerra
1762	6 de juny 15 de setembre	Pren d'La Habana Batalla de Signal Hill	Britànica Britànica
1763	10 de febrer	Tractat de París

Vore també

• Guerres Índies
• Història militar de Canadà
• Guerres franc-indígenes

Bibliografia

• (en) Chandler, David G. Atles of Military Strategy - The Art, Theory and Practice of War 1618-1878, Arms and Armour, 1996. ISBN 1-85409-493-9
• (en) Chartrand, René, Ticonderoga 1758: Montcalm's Victory Against All Odds, Osprey Publishing, Oxford i Nova York, 2000. ISBN 1-84176-093-5
• Fontans, Josep. Història Universal Planeta, Tom 9. ISBN 84-320-9520-6
• (en) Fowler, William H. Empires at War: The Seven Years' War and the Struggle for North America. Vancouver: Douglas & McIntyre, 2005. ISBN 1-55365-096-4.
• (en) Leckie, Robert. A Few Acres of Snow: The Saga of the French and Indian Wars. Wiley & Són. ISBN 0-471-39020-8
• (en) Marston, Daniel. The Seven Years’ War, Osprey Publishing, 2001. ISBN 1-84176-191-5
• (fr) Visme, André de. Terre-Neuve 1762: Dernier combat aux portes de la Nouvelle-France, Montréal, 2005. ISBN 2-9808847-0-7

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Guerra franc-índia.
• (en anglés) The War That made America [1] archivat en Wayback Machine.
• (en anglés) The French and Indian War Website
• (en anglés) Trasfondo de la Guerra franc-índia
• La batalla del Monongahela