Guerra contra Nabis

Se coneix com Guerra contra Nabis al enfrontament que va ocórrer en l'any 195 a. C. entre Esparta, polis grega governada pel tirà Nabis, i una coalició conformada per la Lliga Aquea, Pérgamo i Rodes, que contava en el recolzament de Roma i Macedònia. El conflicte també és conegut com la Guerra romano-espartana.

Durant la Segona Guerra Macedònica (200-196 a. C.), Macedònia havia otorgat a Esparta el control sobre Argos, una important ciutat en la costa egea del Peloponés. El fet de que Esparta encara continuara ocupant Argos despuix el fi de la guerra fon usat com pretext per Roma i els seus aliats per a declarar la guerra. La coalició anti-espartana va sitiar Argos, capturà la base naval espartana en Gitión i pronte circumvalà i sitià a la mateixa ciutat de Esparta. Se varen mamprendre negociacions que, finalment, arribaren a la pau baix condicions impostes per Roma, per mig de les quals Argos i els pobles costers de Laconia foren lliberats del domini espartà i els espartans foren obligats a pagar a Roma una indemnisació per la guerra durant els següents huit anys. Argos se va unir a la Lliga Aquea i els pobles laconios foren posats baix protecció aquea.

Com resultat de la guerra, Esparta pergué la seua calitat de potència de Grècia. Tots els subsegüents intents espartans de recuperar lo perdut fracassaren i i Nabis, l'últim governant sobirà espartà, finalment fon assessinat. Poc temps despuix, Esparta fon forçada a convertir-se en membre de la Lliga Aquea, el seu antic rival, terminat aixina varis sigles d'independència política.

Antecedents

Posteriorment a la mort del tirà Macanidas en l'any 207 a. C., Nabis] va depondre al rei Pélope en la ajuda d'un eixèrcit de mercenaris i se proclamà rei, assegurant que era descendent del rei euripóntida Demarato. Per a llavors, la tradicional constitució de Licurgo havia perdut el seu significat i Esparta era dominada per un grup dels seus antics mercenaris. Polibio va descriure al eixèrcit de Nabis com "una multitut d'assessins, lladres, raters i bandolers".

En l'any 205 a. C. Nabis firmà un tractat de pau en Roma, 201 a. C. atacà el territori de Mesene, en eixa época aliada d'abdós parts, i que Esparta havia governat fins mediats del sigle IV a. C. Els espartans capturaren Mesene pero pronte foren obligats a abandonar-la quan aplegà el eixèrcit de Megalòpolis a l'autoritat de Filopemen. Temps despuix foren derrotats de manera decisiva en Tegea i Nabis va tindre que reconsiderar les seues ambicions expansionistes per un temps.

Durant la Segona Guerra Macedònica, Nabis va tindre una nova oportunitat d'expandir els seus dominis. Filipo V de Macedònia li va oferir la polis de Argos en la condició de que Esparta desertara de la coalició romana i s'unixca a l'aliança macedònia. Nabis va acceptar la oferta i va rebre el control sobre Argos. Pero quan la guerra es tornà contra Macedònia, regressà a la coalició romana i envià 600 mercenaris cretenques per a recolzar al eixèrcit romà. Més tart Filipo va patir una decisiva derrota front als romans en la [[Batalla de Cinoscèfalos], pero Esparta va mantindre el control sobre Argos. Despuix de la guerra, el eixèrcit romà no es va retirar de Grècia, sino que envià guarnicions a varis llocs estratègics per a protegir els seus interessos en la zona.

Les Reformes de Nabis

En contrapresentació per la seua ajuda durant la guerra, Roma va permetre a Nabis mantindre el seu domini sobre la polis de Argos. Mentres ell ocupava el tro d'Esparta, va fer a la seua esposa Apia governant de la seua polis natal (Argos). Despuix, Apia i Nabis donaren un colp financer al confiscar grans propietats a les famílies riques de la polis baix el seu domini i torturant a aquells que varen opondre resistència. La major part de la terra confiscada fon redistrïbuida als hilotes lliberts lleals a Nabis.

Una vegada que va incrementar al seu territori riquea a través d'eixe método Nabis començà la construcció del port de Gitión per a convertir-lo en un gran arsenal naval i fortificà la ciutat de Esparta. També va permetre als seus aliats cretencs mantindre bases navals en territori espartà, des de les quals cometien actes de pirateria. El creiximent de la seua força naval va permetre inclús als més pobre participar com remers de les seues naus i aixina tindre un ofici lucratiu. Pero l'extensió de la capacitat naval del port de Gitión en eixes circumstàncies desagradava als llimítrofes estats del mar Egeo, aixina com la pròpia República romana.

El govern de Nabis se fonamentava bàsicament en les seues reformes socials i en la reconstrucció de les forces armades espartanes. El eixèrcit espartà tradicionalment s'havia basat en la leva dehomoioi i periecos, recolzats per hilotes llaugerament armats. De varis milers en l'época de les Guerres Mèdiques el número de homoioi havia declinat a uns quants cents en l'época de Cleómenes III]. Possiblement varen haver vàries raons per a la reducció del seu número, una de les quals consistia en que cada espartà que no podia pagar la seua part en la sisitia (menjar comú per als varons en les societats dòriques) perdia la seua calitat de ciutadà en ple dret (eren els nomenats hipomeiones), si be açò no impedia als seus fills participaren en la agogé. Com resultat, el maneig d'un respectable eixèrcit de hoplites que no conta-se en mercenaris o hilotas libertos era difícil. Cleómenes incrementà el número de homoioi de nou i va fer operar al eixèrcit espartà en un major número de falangistes d'armadura llaugera, al estil macedònic.

No obstant, molts d'estos nous homoioi varen morir en la Batalla de Selasia i la política implemetada per Nabis arribà als que quedaven al exili. En conseqüència, no hi havia suficients soldats disponibles per a formar part de la infanteria pesada. Açò causà un sério decliu en el poder militar espartà i el objectiu de les reformes de Nabis fon restablir una classe de subjectes fidels a la seua autoritat que foren capaços de servir com falangistes ben equipats. La seua lliberació dels hilotas esclavisats (els neodamodes) fon una de les més notables hitos en l'història espartana.

En esta acció Nabis eliminà un pilar ideològic central del vell sistema social de Esparta i la principal raó esgrimida contra la expansió espartana cara a les demés polis. Fins eixe moment, la principal preocupació d'Esparta havia segut previndre la rebelió hilota i eixa necessitat llimitava qualsevol aventura expansioniste; l'acció de Nabis acabà en este problema d'un solo colp. Els seus hilotas lliberts varen rebre terres de la seua part i es casaren en les esposes dels ciutadans espartans exiliats o en les viudes dels membres adinerats de la èlit espartana que havien segut assessinats per órdens de Nabis.

Planificació

La Lliga Aquea estava molesta pel fet de que u dels seus membres continuara baix ocupació espartana i va persuadir als romans a reconsiderar la seua decisió de permetre a Esparta conservar els territoris dels que s'havia apoderat. Els romans acceptaren la proposta dels aqueus, pues no volien que una Esparta forta i reorganisada causara problemes una volta que ells deixaren Grècia.

En l'any 195 a. C., Tito Quincio Flaminino, comandant romà en Grècia, convocà un consell dels Estats grecs en Corinto per a discutir si era menester o no declarar la guerra a Nabis.

Entre els estats que manaren delegats constaven la Lliga Etolia, Macedònia, Roma, Pérgamo, Rodes, Tesalia i la Lliga Aquea. Tots els estats representats votaren a favor de la guerra excepte la Lliga Etolia i Tesalia, que preferien que els romans abandonaren Grècia immediatament. Abdós es varen oferir a negociar en Nabis pel seu conte, pero la Lliga Aquea es va opondre, pues objectava qualsevol acció que incrementara el poder de la Lliga Etolia.

L'historiador modern [`[Erich Gruen]] ha sugerit que els romans pogueren usar la guerra com pretext per a apostar algunes llegions en Grècia en la fi de previndre que els espartans i la Lliga Etolia s'unixen al rei seléucida Antioco III si este invadia Grècia.

Flamino envià primer un delegat a Esparta, demanant que Nabis entregara Argos a la Lliga Aquea o, pel contrari, s'enfronta-se una guerra contra Roma i els seus aliats grecs. Nabis se va negar a acceptar el ultimàtum de Flaminino i com conseqüència 40.000 soldats romans i els seus aliats grecs avançaren cara al Peloponés. Una vegada allí, Flamino va unir les seues forces en les del comandant aqueo, Aristaenos, que contava en 10.000 soldats d'infanteria i 1.000 de cavalleria en Cleonae. Junts alvançaren cara a Argos.

Nabis va designar al seu cunyat, el argiu Pitàgores, comandant de la seua guarnició de 15.000 hòmens en Argos. A mesura que els romans i la Lliga Aquea alvançaven cara a la ciutat, un jove argiu nomenat Damocles intentà iniciar una rebelió contra la guarnició espartana. En uns pocs seguidors, es va substituir en el àgora de la ciutat i va cridar als seus conciutadans argius, exhortant-les a rebelar-se. Pero la rebelió mai va aplegar a materialisar i Damocles, junt en la majoria dels seus seguidors, foren rodejats i assessinats per la guarnició espartana. Uns pocs supervivents del grup de Damocles varen fugir de la ciutat i es varen dirigir al campament de Flaminino. Ahí li varen sorgir que si acostava el seu campament a les portes de la ciutat, els argius es rebelarien en contra dels espartans.

Flaminino envià a la seua infanteria i cavalleria llaugeres a trobar un nou terreny a on emplaçar el campament. Al divisar al chicotet grup de soldats romans, un contingent de tropes espartanes ixqueren per les portes de la ciutat i s'enredraren en una escaramussa en els romans, aproximadament a 300 peus de les muralles de la ciutat. Finalment, els romans obligaren a que els espartans es retiraren de volta a la ciutat.

Flaminino traslladà el seu campament al puesto a on s'havia produït la escaramussa i esperà durant un dia sancer a que els espartans li atacaren. Al no ocórrer ningun atac, cridà a un consell de guerra per a discutir si deuria o no escomençar el sege.

Tots els líders grecs excepte Aristaenos es pronunciaren a favor d'atacar la ciutat, pues capturar Argos era el primer objectiu que se plantejaren al anar a la guerra. Aristaenos, en canvi, va sugerir atacar directament Esparta i Laconia. Flaminino es mostrà d'acort en Aristaenos i aliats per a les seues tropes.

Estos aliats estaven conformats per un contingent d'exiliats espartans liderats per Agesipolis, el rei llegítim de Esparta, qui havia segut destronat vint anys arrere pel primer tirà de la ciutat, Licurgo. Pronte aplegaren atres 1.500 macedonis i 400 unitats de cavalleria de Tesalia enviats per Filipo per a unir-se'n també als romans.

Els aliats s'enteraren de que, ademés, vàries flotes havien aplegat a la costa laconia en sa ajuda: una flota romana de 40 naus manada per Lucio Quincio Flaminino, una flota de 18 naus de l'illa mercants, i una flota de 40 naus dirigida pel rei Eumenes II de Pérgamo, qui esperava quedar be en els romans per a aixina contar en el seu recolzament en cas de que Antíoco portara a cap la seua invasió.