Gran Zimbabue

Es denomina Gran Zimbabue als restants d'una antiga ciutat del regne de Zimbabue (sigles XIII-XV) situada sobre el replanell que domina el curs alt del riu Sabi, en l'actual Zimbabue. Es componia d'una ciutat en la part alta (denominada pels arqueòlecs "La Acrópolis") i un vast recint de pedra en la part baixa. En el XIV va ser la capital del regne bantú dels Shona i la seua població hauria alcançat els 20 000 habitants.^[1]

Precedents

Regne de Mapungubwe

Mapungubwe, en la província de Limpopo de Suràfrica, en la confluència dels rius Limpopo i Shashe, pròxima a les fronteres en Zimbabue i Botswana, va ser integrada en la llista del Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco en 2003 en el nom de Paisage cultural de Mapungubwe, per representar els vestigis d'un estat que va florir en aquella regió entre els sigles IX i XIV, en característiques semblants al que va donar orige al Gran Zimbabue. Situada en una regió de sabana en baobab de gran porte, el conjunt inclou muralles construïdes en pedres tallades de forma regular i superpostes sense l'utilisació de qualsevol tipo de morter, i permet distinguir antics palaus que semblen haver sorgit en vàries époques i una zona residencial circumdant. Atres vestigis trobats permeten provar l'existència d'un important comerç en els països àraps i l'Índia, mostrant que aquell estat es va desenrollar gràcies a la seua situació estratègica en el centre de les rutes entre l'interior d'Àfrica austral i l'oceà Índic. Aparentment, construït per pobles bantúes provinents d'Àfrica occidental i coneixedors de la tecnologia del ferro, varen ser trobats en Mapungubwe vestigis de ceràmica d'una cultura coneguda com “Zhizo”, datats en el periodo entre els anys 800 i 1000 de la nostra era. En la mateixa regió, es varen trobar instruments de pedra i pintures rupestres que indiquen la fixació dels pobles caçadors recolectors, provablement del grup khoisan, abans de l'arribada dels bantúes. Tal com va ocórrer en el Gran Zimbabue, esta enorme ciutat va ser abandonada en el XIV, provablement per motiu d'una invasió de la regió per pobles d'idioma shona que varen crear l'Imperi dels Monomotapas. Per la malaltia transmesa per la mosca tsé-tsé i a la malaria, la regió solament va ser usada esporàdicament com a terreny de caça fins al XX, quan es varen descobrir objectes d'or en les ruïnes de Mapungubwe. Açò va dur a una febra de l'or pero en 1932, l'Universitat de Pretòria va adquirir una part del terreny i va iniciar un proyecte arqueològic que va dur a l'estudi del lloc i finalment a la creació del Museu de Mapungubwe en aquella universitat.

El Gran Zimbabue

El Gran Zimbabue és una de les ruïnes d'una antiga ciutat situada al sur d'Àfrica. A dia de hui es localisa en els tossals del surest de Zimbabue. A mitan de el XV, el territori va quedar dividit en dos regnes separats: Torwa i Mwenw-Mutapa, este últim fundat pel rei Mutota i al que els europeus varen conéixer en el nom de regne de Monomotapa. Era el centre de l'Imperi de Monomotapa, un regne que va basar la seua economia en l'intercanvi d'or per teles, que comprén zones de Zimbabue i Moçambic. Esta civilisació va aplegar a comerciar en atres parts d'Àfrica a través de ports com és el de Sofala al sur del Zambeze. A finals de el XV, esta civilisació va desaparéixer en estranyes circumstàncies. Quan varen aplegar els portuguesos en 1629, l'Imperi ya no existia. En el XI, va escomençar la seua construcció fins al XV. Sobre l'etimologia del nom, hi ha tres teories: el primer, la paraula ve derivada de Dzimba-dza-mabwe traduïda del dialecte Karanga de Shona com a “grans cases de pedres”; el segon, sugerix que Zimbabue és una forma contrària de dzimba-hwe traduïda com a “cases venerades” en el dialecte de Zezuru de Shona (cases o tombes dels caps) i la tercera, la paraula Zimbabue pot ser que es referixca a una forma curta de ziimba remabwe o ziimba rebwe, que és un terme shona (dialecte: chiKaranga) que significa 'gran casa [construïda en blocs de] pedra. El poble shona de llengua karanga, es troba actualment vivint al voltant de la zona del Gran Zimbabue en lo que és l'actual província de Masvingo i se sap que han habitat eixa regió des de l'época de la construcció de l'antiga ciutat. És reconegut com a Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco.

Nom

Zimbabwe (Dzi-^mba-bwe) és el nom en shona per a estes ruïnes, està registrat per primera volta en 1531 quan Vicente Pegat, capità de la guarnició portuguesa de Sofala ho va documentar. Pegat va reportar que "Els natius del país criden a estos edificis "Symbaoe", que segons la seua llengua significa 'tribunal'".^[2] El nom prové del terme shona dzimba 'cases'. Existixen dos hipòtesis sobre l'etimologia d'este nom. La primera propon que deriva de Dzimba-dza-mabwe, que traduït del shona seria 'cases grans de pedra' (dzimba forma plural de imba 'casa'; mabwe, plural de bwe 'pedra').^[3] Una segona hipòtesis és que Zimbabue és una forma contracta de dzimba-hwe, que significa 'cases venerades' en el dialecte zezuru del shona, i que usualment s'aplica a cases o tombes de persones d'èlit.^[4]

Descripció

Assentament

El Gran Zimbabue és considerat com el santuari nacional de l'actual Zimbabue, en a on es va trobar el Pardal de Zimbabue, el símbol nacional del país. Actualment és un lloc arqueològic de gran importància. En el seu apogeu, es creu que el Gran Zimbabue albergava a uns 18 000 habitants. Les ruïnes que han sobrevixcut fins als nostres dies estan construïdes completament en pedra. Les ruïnes cobrixen un àrea de 7 km² a lo llarc d'una zona en un radi de 160 a 320 km. Els distints tipos d'estructures pétreas que s'han trobat en el lloc arqueològic donen una idea de l'estatus social al que pertanyia el recint. Les estructures més elaborades provablement es varen construir per als reis, les quals es trobaven més alluntades del centre de la ciutat. Es creu que açò és aixina en l'intenció de previndre en caure en la malaltia del somi. La majoria de les investigacions creuen que va ser construïda per membres de la cultura Gokomere, que varen ser ancestros de la shona moderna en Zimbabue. L'àrea del Gran Zimbabue va ser resolta en el IV d. C. Entre els sigles IV i VII, les comunitats de les cultures Gokomere o Ziwa varen cultivar la vall i varen extraure i varen treballar el ferro, pero no varen construir estructures de pedra. Estos són els primers assentaments de l'Edat de Ferro en l'àrea identificada a partir d'excavacions arqueològiques.

Construcció i creiximent

Vista aérea del Gran Recint i Complex del Valle, mirant cap a l'oest.

Les ruïnes es poden dividir en tres grups arquitectònics distints. Estos es coneixen en els noms de Conjunt del Tossal (Hill Complex), Conjunt del Valle (Valley Complex) i la famosa Gran Prop (Great Enclosure) tant en el seu interior com en els voltants s'han excavat uns tres centenars d'estructures que es correspon tant en vivendes modestes com en els restants de lo que fora el palau del rei. Açò s'ubica relativament alluntat del centre i són unes estructures molt més elaborades i complexes que el restant. Més de 300 estructures s'han localisat fins al moment en la Gran Prop. l'Acrópolis és un complex arqueològic construït com a palau d'una capital important, datat per mig de carbono 14, en el XIV d. C. Entre els seus edificis destaca el palau real, construcció d'enormes dimensions alçada en pedres i sense ciment, que va descriure en el seu diari de viage l'explorador portugués Duarte (1517). Les estructures de pedra formen recints amurallados, alguns de més de 10 metro d'altura i, per últim, crida l'atenció del complex arqueològic la Gran Muralla, construïda al voltant de el XII. Gran part de l'estructura arquitectònica de la muralla s'ha anat perdent en el pas dels sigles, encara que es creu que contava en a lo manco tres portes adinteladas d'accés. En les formacions rocoses propenques a l'antiga capital es veuen pintures rupestres que representen escenes de caça de fa més de 35 000 anys. El seu edifici més formidable, més conegut com el Gran Recint, té parets tan altes com 11 metro (36 peus) que s'estenen aproximadament 250 metro (820 peus), lo que la convertix en l'estructura antiga més gran al sur del desert del Sahara. David Beach creu que la ciutat i el seu estat, el Regne de Zimbabue, varen florir de 1200 a 1500, encara que una data alguna cosa més primerenca de la seua desaparició està implícita en una descripció transmesa a principis de 1500 a João de Fancs. El seu creiximent s'ha relacionat en la disminució de Mapungubwe des d'al voltant de 1300, pel canvi climàtic o la major disponibilitat d'or en l'interior del Gran Zimbabue. Les ruïnes que sobreviuen estan construïdes completament de pedra i comprenen 730 hectàrees.

Característiques de les ruïnes

En la Acrópolis s'alça una Torre Cònica de 5,5 metros de diàmetro i 9 metros d'altura que es va construir entre les dos parets, el Edifici Elíptic i la Muralla que rodeja tota esta zona. Estos edificis i muralles no varen tindre una funció defensiva, sino que es tractava d'un lloc que era la sèu del poder d'este imperi comercial que aprofitava el curs del riu Zambeze per a aplegar fins al oceà Índic. Les característiques notables del Complex de Tossals inclouen la Tancada de l'Est, en el qual es creu que estaven les Aus de Zimbabue, una tancada d'alt balcó en vistes al Recint de l'Est i una enorme roca en una forma similar a la del Pardal de Zimbabue. El gran recint està compost per una paret interior, que rodeja una série d'estructures i una paret exterior més jove. El Complex del Valle es dividix en les Ruïnes de la Vall Superior i Inferior, en diferents periodos d'ocupació. Existixen diferents interpretacions arqueològiques d'estes agrupacions. S'ha sugerit que els complexos representen el treball de reis successius: alguns dels nous governants varen fundar una nova residència. El foc de poder es va traslladar des del Complex Hill en el XII, al Gran Recint, la Vall Superior i, finalment, la Vall Inferior a principis de el XVI. L'interpretació alternativa "estructuralista" sosté que els diferents complexos tenien diferents funcions: el Complex Hill com un temple, el complex Valley és per als ciutadans i el Rei va utilisar el Gran Recint. A lo llarc de la ciutat discorren dos senderes principals que permeten recórrer-la al complet. En el centre hi ha una ermita d'adoració construïda en pedra.

Artefactes

Els objectes més importants recuperats del Monument són els huit pardals de Zimbabue, que representen al àguila bateleur, un bon presagie, esperit protector i mensager dels deus en la cultura shona. Estos varen ser tallats en un esquisto micáceo (pedra de sabó) en la part superior dels monolits de l'altura d'una persona. Els recalats en una plataforma en el Recint Oriental del Complex de Tossals semblen dissenyades per a mantindre els monolits en les aus de Zimbabue, pero com no es varen trobar in situ, no es pot determinar qué monolit i quines aus estaven a on. Atres artefactes inclouen estatuillas de sabonet (una de les quals es troba en el Museu Britànic), ceràmica, gongs de ferro, marfil elaboradamente treballat, aram de ferro i coure, azadas de ferro, puntes de llança de bronze, lingots i cresols de coure, i contes d'or, polseres, colgantes i fongues. També es varen trobar perles de vidre i porcelana de China i Pèrsia entre atres artefactes estrangers, que atesten els vínculs comercials internacionals del Regne.

Relacions comercials

L'evidència arqueològica sugerix que Gran Zimbabue es va convertir en un centre de comerç, en artefactes que sugerixen que la ciutat formava part d'una ret comercial vinculada a Kilwa i que s'estenia fins a China. Les monedes de coure trobades en Kilwa Kisiwani semblen ser del mateix mineral pur trobat en la costa de Suajili.Este comerç internacional va ser principalment d'or i marfil; algunes estimacions indiquen que es varen extraure més de 20 millons d'onces d'or del sol. Que el comerç internacional era adicional al comerç agrícola local, en el qual el ganado era especialment important. La gran rabera de ganado que abastia a la ciutat es movia per temporades i era manejat per la cort. En Zimbabue s'han excavat fragments de ceràmica chinenca, monedes d'Aràbia, contes de vidre i atres artículs no locals. A pesar d'estos forts vínculs comercials internacionals, no hi ha evidència que sugerixca l'intercanvi de conceptes arquitectònics entre el Gran Zimbabue i centres com Kilwa.

Decliu

Les causes del decliu i l'abandó final del lloc al voltant de 1450 s'han sugerit per un decliu en el comerç en comparació als llocs més al nort, l'agotament de les mines d'or, l'inestabilitat política, la fam i l'escassea d'aigua. L'Estat de Mutapa va sorgir en el XV a partir de l'expansió cap al nort de la gran tradició de Zimbabue,va ser fundada per Nyatsimba Mutota de Gran Zimbabue en acabant de que va ser enviat a buscar noves fonts de sal en el nort (açò recolza la creència de que el decliu del Gran Zimbabue es va deure a l'escassea de recursos). El Gran Zimbabue és anterior a les cultures Khami i Nyanga.

Orige de les ruïnes i historial d'investigació

Els comerciants portuguesos varen escoltar sobre els restants de l'antiga ciutat a principis de el XVI, i sobreviuen els registres d'entrevistes i notes fetes per alguns d'ells, vinculant a Gran Zimbabue en la producció d'or i en el comerç a llarga distància. Dos d'eixos contes mencionen una inscripció sobre l'entrada al Gran Zimbabue, escrita en caràcters desconeguts pels comerciants àraps que l'havien vist.

En 1506, l'explorador Diogo de Alcáçova va descriure els edificis en una carta al llavors rei de Portugal, escrivint que formaven part del regne més gran d'Ucalanga (presumiblement Karanga, un dialecte del poble shona que es parla principalment en les províncies de Masvingo i Midlands de Zimbabue).

La primera visita europea va poder haver segut realisada pel viager portugués António Fernandes en 1513- 1515, qui va creuar dos voltes i va informar detalladament la regió de l'actual Zimbabue (inclosos els regnes shona) i també els centres fortificados de pedra sense morter. No obstant, en passar en ruta uns pocs quilómetros al nort i uns 56 km (35 milles) al sur del lloc, no va fer referència al Gran Zimbabue.

En 1531, Vicente Pegat, capità de l'esquadró portugués de Sofala des de 1531 a 1538, va descriure el Gran Zimbabue de la següent manera:

Entre les mines d'or de les planicies de l'interior entre els rius Limpopo i Zambeze hi ha una fortalea construïda a pur de pedres d'un enorme tamany, i sembla no haver argamasa unint-les... Este edifici està casi rodejat per tossals, sobre les que hi ha atres semblances, en el mateix tipo de pedra i sense argamasa, i un d'ells és una torre més alta de 12 braces. Els natius del país criden a estos edificis Symbaoe, lo que d'acort en el seu idioma significa "palau".

João de Fancs va deixar una atra descripció del Gran Zimbabue en 1538, com li varen contar els comerciants moros que havien visitat l'àrea i posseïen coneiximent de l'interior. Indica que els edificis eren coneguts localment com Symbaoe, que significava "cort real" en llengua vernàcula. Sobre l'identitat real dels constructors de Gran Zimbabue, de Fancs escriu:

“Quàn i per quí, es varen alçar estos edificis, ya que la gent de la terra desconeix l'art d'escriure, no hi ha registre, pero diuen que són l'obra del diable, perque en comparació al seu poder i coneiximent sí ho fan. No els sembla possible que siguen obra de l'home.”

Primers descobriments

Les ruïnes varen ser redescubiertas durant un viage de caça en 1867 per Adam Render, un caçador, explorador i comerciant germà-nortamericà en el sur d'Àfrica, va mostrar en 1871 les ruïnes a Karl Mauch, un explorador i geógrafo alemà d'Àfrica.

Karl Mauch va registrar les ruïnes el 3 de setembre de 1871, i immediatament va especular sobre una possible associació bíblica en el rei Salomón i la reina de Saba, una explicació que havien sugerit escritors anteriors com el portugués João dos Sants. Mauch va ser tan llunt com per a idear una llegenda segons la qual les estructures varen ser construïdes per a replicar el palau de la Reina de Saba en Jerusalem, i varen reclamar un llindar de fusta en el lloc a on deu estar el cedre libanés, duts pels fenicios.

La llegenda de Saba, promoguda per Mauch, va aplegar a ser tan generalisada en la comunitat de colon blancs que va fer que l'últim erudit J. Theodore Bent diguera:

Els noms del rei Salomón i la reina de Saba estan en boca de tots, i se nos han tornat tan desagradables que mai esperem tornar a escoltar-los sense un estremecimiento involuntari. Bent, l'experiència arqueològica del qual s'havia circumscrit a Grècia i Àsia Menor, va declarar en el seu llibre The Ruined Cities of Mashonaland publicat en 1891 que les ruïnes mostraven que els constructors havien segut, be els fenicios, o be els àraps. Per una atra part, Mauch va favorir la llegenda que afirmava que els edificis varen ser construïts com una rèplica del palau de la reina de Saba en Jerusalem.

J. Theodore Bent va estar un temps en Zimbabue en el patrocini de Cecil Rhodes i la finançació de la Royal Geographical Society i l'Associació Britànica per a l'Alvanç de la Ciència. Esta i atres excavacions realisades per a Rhodes varen donar com resultat la publicació d'un llibre en el que va presentar les ruïnes als llectors anglesos. Bent no tenia formació arqueològica, pero havia viajat molt per Aràbia, Grècia i Àsia Menor. Ademés, va ser ajudat per l'expert cartógrafo i agrimensor EWM Swan, qui també va visitar i va examinar una gran cantitat de ruïnes de pedra relacionades, per les afores. En la primera edició del seu llibre The Ruined Cities of Mashonaland (1892), Bent va declarar que els restants arqueològics revelaven als fenicios o als àraps com els seus constructors, i va mostrar la possibilitat de que la fortalea tinguera una gran antiguetat. Si be, en la tercera edició de 1902 va ser encara més específic, ya que en la primera teoria solament va mostrar la ciutat africana com una ciutat client del comerç fenicio o àrap.

Inici de l'investigació

Carl Peters va arreplegar un ushabti de ceràmica en 1903. Flinders Petrie ho va examinar i va identificar un cartuig en el seu cofre com a pertanyent a la XVIII Dinastia Faraó egipcíac Tutmosis III i va sugerir que era una estatuilla del rei i ho va citar com a prova dels llaços comercials entre els governants. en la zona i els antics egipcíacs durant el Nou Regne (c. 1550 a. C.-1077 a. C.), si no una relíquia d'una antiga estació egipcíaca prop de les mines d'or locals. Johann Heinrich Schäfer més vesprada va evaluar la estatuilla i va argumentar que pertanyia a un conegut grup de falsificacions. Despuix d'haver rebut l'ushabti, Felix von Luschan, va sugerir que era d'orige més recent que el Nou Regne. Va afirmar que, en canvi, la figura apareixia fins a la data de l'era posterior de Ptolemaico (c. 323 a. C.- 30 a. C.), quan els comerciants grecs en base en Aleixandria exportaven antiguetats egipcíaques i pseudoantigüedades al sur d'Àfrica.

Evolució de l'investigació

Primeres excavacions arqueològiques

Les primeres excavacions arqueològiques científiques en el lloc varen ser mampreses per David Randall-MacIver per a l'Associació Britànica en 1905–1906, ell va escriure sobre l'història migeval de Rhodèsia, en el que parla sobre l'existència en el lloc d'objectes que eren d'orige bantú. Més important encara, va sugerir una data totalment migeval per a les fortificacions amuralladas i el temple. Esta reclamació no es va acceptar de colp i repent, en part pel periodo d'excavació relativament curt i no protegit que va poder realisar.

A mitan de 1929, Gertrude Caton Thompson va concloure, despuix d'una visita de dotze dies d'un equip de tres persones i l'excavació de vàries trincheres, que el lloc va ser creat pel poble bantú. Primer havia afonat tres pous de prova en lo que havien segut montons de desperdicis en els terrats superiors del complex del tossal, produint una mescla de ceràmica destacada i herrería. Després es va traslladar a la Torre Cònica i va tractar de cavar baix de la torre, argumentant que el sol no es voria afectat, pero no es va revelar res. Després es varen colocar algunes trincheres de prova fòra del Gran Recint inferior i en les Ruïnes del Valle, que desenterraron herrajes domèstics, contes de vidre i un braçalet d'or.

Caton Thompson va anunciar immediatament la seua teoria d'orige bantú en una reunió de l'Associació Britànica en Johannesburgo. L'examen de tota l'evidència existent, recopilada de cada trimestre, encara pot produir ni un sol element que no estiga d'acort en el reclam d'orige bantú i data migeval. L'afirmació de Caton-Thompson no va ser favorida de colp i repent, encara que va tindre un fort respal entre alguns arqueòlecs científics pels seus métodos moderns. La seua contribució més important va ser ajudar a confirmar la teoria d'un orige migeval per al treball de albañilería dels sigles XIV-XV. Per a 1931 havia modificat una miqueta la seua teoria bantú, permetent una possible influència àrap per a les torres a través de l'imitació d'edificis o art vist en les ciutats comercials de la costa d'Aràbia.

Investigació despuix de 1945

Des de la década de 1950, hi ha hagut consens entre els arqueòlecs sobre els orígens africans de Gran Zimbabue. Els artefactes i la datació per ràdio carbono indiquen assentaments des de el V, encara que en assentaments continus en el Gran Zimbabue entre els sigles XII i XV. La major part de les troballes pertanyen al XV. L'evidència de ràdio carbono és d'un conjunt de 28 medicions, per a les quals totes menys les quatre primeres, des dels primers dies de l'us d'eixe método i que ara es consideren inexactas, respalen la cronologia dels sigles XII a XV.

En la década de 1970, un raig va produir algunes de les dates anómales que en 1952 s'havien datat, per això, es va tornar a analisar i va donar una data de el XIV. Les troballes datades com a artefactes chinencs, perses i siris també recolzen les dates dels sigles XII i XV.

Investigació recent

El treball arqueològic més recent en el Gran Zimbabue ha segut realisat per Peter Garlake, quí ha produït les descripcions completes del lloc. Per un atre costat, tenim que David Beach i Thomas Huffman els qui han treballat en la cronologia i en el desenroll de l'assentament. En canvi, per últim tenim que Gilbert Pwiti, ha publicat numerosos artículs sobre vínculs comercials.

En l'actualitat, el consens més recent sembla atribuir la construcció del Gran Zimbabue al poble ètnic de Shona, encara que hi ha algunes evidències que també sugerixen una influència primerenca dels pobles que provablement parlen bena de Mapungubwe.

Gokomere

Els arqueòlecs generalment estan d'acort que els constructors provablement varen parlar una de les llengües shona, basant-se en l'evidència de la ceràmica, tradicions orals i antropologia, per això, es creu que varen ser descendents de la cultura Gokomere. Dita cultura, està composta per un subgrup bantú de l'est, existia en l'àrea des d'al voltant del 200 d. C. i va florir des del 500 d. C. fins a al voltant del 800 d. C. L'evidència arqueològica indica que constituïx una fase primerenca de la gran cultura de Zimbabue. La cultura Gokomere provablement va donar orige als dos pobles mashona, un grup ètnic que comprén distints subgrups ètnics, com el clan karanga local i la cultura rozwi, que es va originar com varis Estats shona. Els grups descendents de gokómeros, com la Shona, provablement varen contribuir en el component africà de l'ascendència dels lembas. Els pobles gokómeros provablement també es varen relacionar en certs grups bantúes primerencs propencs, com la civilisació Mapungubwe del veí surest d'Àfrica del Sur, que es creu que va ser una cultura primitiva de parla embena, i en el propenc Soth.

Lemba

La construcció de Gran Zimbabue també és reclamada pel Lemba. Els membres d'este grup ètnic parlen els idiomes bantú que parlen els seus veïns geogràfics i s'assemblen a ells físicament, pero tenen algunes pràctiques i creències religioses similars a les del judaisme i l'islamisme, que segons diuen varen ser transmeses per la tradició oral. Tenen una tradició d'ascendència antiga judeua o del sur d'Aràbia a través de la seua llínea masculina. Els anàlisis genètics d'ADN-Y en la década de 2000, varen establir un orige parcialment en Mig Orient per a una part de la població masculina de Lemba. Una investigació més recent sosté que els estudis d'ADN no recolzen les afirmacions d'una herència genètica específicament judeua. El reclam de Lemba també va ser informat per William Bolts (en 1777, a les autoritats austríaques de Habsburgo), i per un AA Anderson (escrivint sobre els seus viages al nort del riu Limpopo en el XIX). A abdós exploradors se'ls va dir que els edificis de pedra i les mines d'or varen ser construïts per un poble conegut com BaLemba.

Situació actual

El dany a les ruïnes ha ocorregut a lo llarc del sigle passat. L'eliminació d'or i artefactes en excavacions d'aficionats per part dels antics anticuaris colonials va causar danys generalisats, en particular excavacions per Richard Nicklin Hall. El dany més extens va ser causat per l'extracció d'or d'algunes de les ruïnes. Els intents de reconstrucció des de 1980 varen causar més danys, lo que va dur a l'alienació de les comunitats locals del lloc.

Erro al crear miniatura:

Escut de Zimbabue en el Pardal de Zimbabue i una representació del Gran Zimbabue.

Significat polític actual de Zimbabue

Per als grups negres anticolonialista, el Gran Zimbabue va representar un símbol important dels guanys africans. Reivindicar la pròpia història va ser un dels principals objectius d'els qui lluitaven per l'independència. Ya en 1979, el govern de Zimbabue Rhodèsia va incloure per primera volta una representació del Pardal de Zimbabue en la bandera nacional. En 1980, el nou país independent va ser rebatejat en honor a este llegat, i el seu famós pardal es va convertir en símbol nacional, incloent-se en la nova bandera.

A pesar de les evidències, la llínea oficial seguida pels governs colonials de Rhodèsia despuix del redescubrimiento de la ciutat en 1867 per [[Adam Renders]], anava encaminada a negar l'autoria de tots els restants per part d'africans natius i atribuir els mateixos a hipotètics visitants de raça blanca.

Proyecte de Salvaguardia

L'Universitat de Tecnologia de Chinhoyi té com a proyecte per mig de la colaboració de l'UNESCO realisar un inventari complet sobre les tradicions orals, les expressions, el coneiximent local i les pràctiques de les comunitats del districte al noreste de Zimbabue. Tot este treball busca conservar la riquea del patrimoni de la regió per mig d'un inventari en el qual s'intenta recuperar el seu interés davant la preocupació de la pèrdua de coneiximent a lo llarc dels anys sobre les pràctiques tradicionals. El proyecte realisat en districte de Korekore pertanyent al noroest de Zimbabue en Hurungwe, s'ha aprovat en l'any 2018 i la seua implantació es realisarà a partir de juliol de 2019 en un presupost de 93 243 USD. El resultat final comportarà a un Pla d'Acció a on es podrà valorar i continuar en els guanys alcançats, contribuint a salvaguardar el patrimoni per mig d'activitats a on intervé comunitat, estudiants i especialistes en el tema.

Bibliografia

BANDAMA F, CHIRIKURE S, DANDARA C, MANYANGA M, MOULTRIE T (2017). What was the population of Great Zimbabwe (CE1000 – 1800).
BAMFORD M.K, CHIKUMBIRIKE J, ESTERHUYSEN A.B (2016).A Study of Archaeological Charcol from Great Zimbabwe. The South African Archaeological Bulletin, Vol. 71, No. 204.
CHIRIKURE, S. (2018). Elites and commoners at Great Zimbabwe: archaeological and ethnographic insights on social power. Antiquity, 92(364), 1056-1075.
F. BANDAMA, A. J. (2016). The Production, Distribution and Consumption of Metals and Alloys at Great Zimbabwe. Archaeometry, 164.
HALL, R.N. Great Zimbabwe, Mashonaland, Rhodèsia; an Account of Two Years' Examination Work in 1902-4 on Behalf of the Government of Rhodèsia 1905.
HUFFMAN THOMAS.N (2011).Dabating Great Zimbabwe. The South African Archaeological Bulletin, Vol. 66, No. 193.

Enllaços externs

Vore també

Monomotapa
Zimbabue
Khami
Manyika- una arquitectura de Moçambic de la gran tradició d'arquitectura de Zimbabue
Bantú

Referències

↑ (2019).«Els cités de Pierre de Zimbabwe».Els Colletions de L'Histoire.(85)
20-25.
↑ Newitt, M. D. D. (2002). East Africa (vol. 2), Ashgate, pp. 39. ISBN 0754601811.
↑ Michel Lafon (1994). “Shona Class 5 revisited: a case against *ri as Class 5 nominal prefix”. Zambezia 21: 51–80.. Vore també Lawrence J. Val (1999). “Mediated monuments and national identity”. Journal of Architecture 4 (4): 391–408. doi:10.1080/136023699373774.
↑ Garlake (1973) 13

Pàgina del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Gran Zimbabue» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] (2019).«Els cités de Pierre de Zimbabwe».Els Colletions de L'Histoire.(85)
20-25.

[Newitt_2002_39-2] Newitt, M. D. D. (2002). East Africa (vol. 2), Ashgate, pp. 39. ISBN 0754601811.

[3] Michel Lafon (1994). “Shona Class 5 revisited: a case against *ri as Class 5 nominal prefix”. Zambezia 21: 51–80.. Vore també Lawrence J. Val (1999). “Mediated monuments and national identity”. Journal of Architecture 4 (4): 391–408. doi:10.1080/136023699373774.

[4] Garlake (1973) 13

[1]

[2]

[3]

[4]