Gran Montanya de Coure de Falun

La Gran Montanya de Coure de Falun (en suec: Stora Kopparberget) era una mina de coure ubicada en la ciutat de Falun, en Suècia, que va operar durant un mileni, des de el X fins a 1992. Per eixemple, durant el periodo de gran poder de Suècia, en el XVII, va aplegar a produir dos terços de les necessitats de coure d'Europa i va ajudar a finançar moltes de les guerres de Suècia en eixe temps. Els alvanços tecnològics en la mina varen tindre una profunda influència sobre la mineria a nivell mundial a lo llarc de dos sigles, sent en el XVII el major productor del món. En 2001 la mina va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco, lloc que va eixercitar un paper important en el món, sent musealizada.

Història

No hi ha registres escrits que establixquen exactament quàn varen començar les operacions mineres en la Gran Montanya de Coure. Estudis arqueològics i geològics indiquen, en una incertitut considerable, que ho varen fer al voltant de l'any 1000, si ben l'interval d'estudi ho data al voltant de l'any 1080, pero cap activitat significativa hauria començat abans de 850. Han segut trobats objectes de el X. Al principi, les actuacions varen ser de menuda escala, en els agricultors locals treballant en la recolecció de minerals, fundició i utilisant el metal per a les necessitats de la llar.

En l'época de Magnus Ladulás, rei de Suècia entre 1275 i 1290, va començar una explotació de la mina més industrial. Nobles i comerciants estrangers que aplegaven des de Lübeck s'havien fet càrrec dels agricultors. Els comerciants transportaven i venien el coure en Europa, pero també influïen en les operacions i varen desenrollar els métodos i la tecnologia utilisada per a la mineria. El primer document escrit sobre la mina és de 1288. Es registra que, a canvi d'una finca, el bisbe de Västerås va adquirir una participació del 12,5 % en la mina.

A mitan de el XIV la mina s'havia convertit en un recurs nacional vital i una gran part dels ingressos per a l'estat de Suècia en els sigles següents. El rei Magnus II Eriksson va visitar la zona personalment i va redactar una carta per a les operacions mineres, garantisant l'interés financer del sobirà.

Métodos

Acció de la mina de Falun, datada en 1288.

El método principal per a l'extracció de coure va ser el calfament de la roca per mig de grans incendis, coneguts com a fòc controlat. Quan la roca es gelava era trencadiça i podia trencar-se en facilitat, permetent que les ferramentes manuals, com falques i mazas, pogueren ser utilisades. En acabant de que el mineral havia segut transportat fòra de la mina, era torrat per a reduir el contingut de sofre, per a després ser dut als llars. El fum dens i venenós produït va deure ser una traça distintiva de la zona de Falun durant sigles. Despuix de la torrefacció, el mineral es fonia, i com a resultat quedava un material ric en coure. El cicle de calcinació i fundició es repetia vàries voltes fins que es conseguia el coure en bruto. Est era el producte final de la mina; la depuració es portava a terme en les refineria de coure, ya en atres llocs. Este procés es va utilisar sense cap canvi important durant sèt sigles, fins al final de el XIX. És provable que els métodos i la tecnologia utilisats per a la producció de fòc i el drenage anaren importats de les mines alemanes, tals com les de les montanyes d'Harz.

Miners lliures

L'estructura organisativa de la Gran Montanya de Coure creada en virtut de la carta de 1347 es va alvançar al seu temps. Els miners conseguien accions de l'empresa proporcionals a la seua participació en la fundició de coure. L'estructura va ser precursora de les modernes societats anònimes i de Stora Enso, la successora moderna de la vella empresa minera, que és referida a sovint com la societat anònima més antiga en el món encara en funcionament, encara que ya en el XXI en el seu camp d'operacions no està la mineria.

Carretillas i atres ferramentes utilisades per a la mineria, en l'exposició de la mina de Falun.

Era dorada

En el XVII la capacitat de producció va alcançar el seu punt màxim. Durant este temps els guanys de la mina es varen utilisar per a finançar la política expansionista de Suècia en el seu era de grandea. El Consell Privat de Suècia es va referir a la mina com la tesoreria de la nació i la fortalea. El pico de màxima producció es va produir en 1650, en més de 3 000 tonelladas de coure.

En la vespra de l'estiu de 1687 la paret que dividix les fosses principals va cedir i una significativa porció de la mina es va derrocar. Açò, fàcilment, podria haver-se convertit en una gran catàstrofe, causant la mort de centenars d'hòmens que treballaven en la mina, pero va ocórrer en la vespra del midsummer, un dels dies de l'any en que els miners no treballaven.

Vida en la mina

L'embriaguea era considerada prou normal per als miners. Linneo va visitar la mina en el XVIII i va realisar una vívida descripció de la seua vida. Va relatar que els miners aplegaven en escales desvencijadas, plens de suor que brotava dels seus cossos com a «aigua d'un bany». Va continuar: «La mina de Falun és una de les grans maravelles de Suècia, pero tan horrible com l'infern mateix». La descripció de Linneo sobre l'entorn en que els miners treballaven va ser el següent: «La suja i les tenebres rodegen tot el lloc. Pedres, grava, vitriolo corroent que gotea, fum, gasos, calor, pols, estan per tots costats».

En 1690, Erik Odhelius, un metalúrgic destacat, va ser enviat pel rei per a estudiar el mercat de metals europeu. Encara que la producció de coure en la mina de Falun ya havia començat a declinar per al moment en que va fer el seu informe, Odhelius va escriure alguna cosa que no era cap secret: «Per a la producció de coure de Suècia sempre ha segut com una mare i, encara que hi ha molts llocs dins i fòra d'Europa a on hi ha algunes extracció de coure, no són res al costat de l'abundància del coure suec». Pero per als estàndarts moderns, la producció no era molt gran. El pico de producció a penes va aplegar a 3 000 tonellades de coure, caent a menys de 2 000 tonellades en 1665 i per a 1720 va ser a penes de 1 000 tonellades a l'any. La producció de coure mundial a principis de el XXI estava prop dels 15 millons de tonellades per any.

Història moderna

La mina de coure va funcionar oficialment, a lo manco, des de mediats de 1200 i fins a el XX.

La producció de coure va ser en decliu durant el XVIII i l'empresa minera va començar a diversificarse. Es va complementar l'extracció de coure en la de ferro i la de fusta. La producció de l'icònica pintura roig de Falun va començar a realisar-se de forma industrial. En el XIX el ferro va continuar creixent en importància, aixina com els productes forestals. En 1881 es va descobrir or en la Gran Montanya de Coure, lo que va resultar en una breu febra de l'or. Un total de 5 tonellades d'este metal preciós varen ser extretes. Pero no hi havia escapatoria al fet de que la mina ya no era econòmicament viable. El 8 de decembre de 1992, es va sentir l'última explosió en la mina i va cessar tota activitat comercial minera. Hui en dia la mina és propietat de la fundació de Stora Kopparberget que opera el museu i realisa visites guiades a la mina.

Vista panoràmica de la mina. El pou obert en 1687 es va derrocar deixant un buit de prop de 100 metros de profunditat.

Context geològic

Or natiu sobre quarsita i atres minerals, extret de la mina al voltant de 1925.

La mina Falun està localisada en la partix noroest de Bergslagen, és un jaciment de tipo estratiforme de sulfurs i òxits que es va formar durant el Paleoproterozoico. Des d'un punt de vista petrológico en Falun es poden trobar leptita, micacita i quarsita, junt en marbre, skarn, intrusions de cuarzo porfídico i anfibolita. Totes estes roques han sofrit metamorfisme, pertanyent a les facies de anfibolitas. La calcopirita és la mena principal del coure en este jaciment. Dins de la mina es varen explotar dos jaciments:

• Jaciment «dur»: presentava continguts alts d'or i coure, i estava format per associacions de calcopirita, pirita i esfalerita, que es podien trobar de manera disseminada o formant vetes, junt en minerals accessoris com pirrotina, magnetita, or i minerals de bismut.
• Jaciment «compacte»: format per pirita massiva i associacions de calcopirita, esfalerita i galena.

Durant més de 700 anys, en la mina es varen extraure un total aproximat de 30 millons de tonelladas de mineralés, 10 millons d'estos en els últims cent anys. Les estimacions per a cada u dels productes són: sofre 3 500 000 tonellades, zinc 500 000 tonellades, coure 400 000 tonellades, plom 160 tonellades, argent 380 tonellades i or 5 tonellades.

La mina de Falun va estar en explotació fins a l'any de 1992, sent part de l'empresa Stora Kopparberg, pero un estudi de 1991 va desaconsellar la continuïtat de l'explotació per falta de nous filons rendables. Açò coloca a Falun entre les mines més importants en la regió de Bergslagen i en tot Suècia.