Governació de Dalmacia

La Governació de Dalmacia (en italià: Governatorato vaig donar Dalmazia) era un territori anexionado al Regne d'Itàlia en abril de 1941, després de la conquista de Dalmacia per part de les tropes italianes al mando del general Vittorio Ambrosio durant la Segona Guerra Mundial.

Territori

Estava constituïda per tres províncies: Zara (Zadar), Spalato (Split) i Cattaro (Kotor). Zara era el centre administratiu. El territori incloïa les terres que s'havien promés a Itàlia en el Tractat de Londres de 1915, tractat que no va ser complit en 1918 i l'incompliment del qual era considerat una de les causes de la pren del poder del fascisme mussoliniano (per a «venjar-ho»).

Des de l'autumne 1941 varen ser anexades (encara que no oficialment a causa de l'oposició dels croates fascistes) també les illes Pagament (Pag), Brazza (Brac) i Lesina (Hvar).

Província	Superfície (km²)	Població
Zara	3179	211 900
Spalato	975	128 400
Cattaro	547	39 800
Total	4701	380 100
Font: Davide Rodogno Il nuovo ordine mediterràneu, ed. Bollati Boringhieri, Torino 2003

Història

Yugoslàvia, en abril de 1941, va ser conquistada i ocupada per Itàlia, Alemània, Hongria i Bulgària. Casi tota la costa de Dalmacia, en les principals ciutats (Spalato i Sebenico), va ser anexada a Itàlia en el nom de Governatorato vaig donar Dalmazia (Governació de Dalmacia). Una chicoteta part de Dalmacia entorn a Ragusa/Dubrovnik va passar a la Croàcia fasciste de Davant Pavelić.

A finals de 1941 va escomençar una terrible guerra civil entre fascistes croates, comunistes de Tito i musulmans/ortodoxos d'ètnia sèrbia. Les tropes italianes en l'estiu 1942 es varen vore envoltes en Dalmacia (italiana i croata) en una cruel guerra civil en moltes massacres de població civil.

Mussolini va propondre incloure en el Regne d'Itàlia en autumne 1942 tota Dalmacia (és dir, incloent Ragusa i algunes atres àrees interiors de la regió) per a calmar la guerra civil entre eslaus (fascistes i comunistes) alluntant les tropes de Pavelić.

En esta manera el Duce desijava també completar el procés d'unificació a Itàlia de totes les regions en població italiana del mar Adriático. En efecte, en 1942, en la governació de Dalmacia hi havia més de cinquanta mil dálmatas italians i vintiun mil d'ells es concentraven en la capital, Zara.

Faltant en Dalmacia un sistema organisat de sanitat, a banda d'alguns hospitals, el govern italià va favorir l'activació d'un sistema d'assistència obstétrica i sanitària molt eficient. També es varen iniciar obres per a millorar la viabilitat i els ports de Sebenico i Spalato, i nous aqüeductes per a les illes menudes. (Mancando in Dalmazia una sistematica organizzazione igienico-sanitària, a part qualche ospedale i ufficio d’igiene, il governo italià vaig vore favorì l’attivazione vaig donar un sistema vaig donar condotte mediche i ostetriche molto efficiente.Furono altresì avviati nuovi lavori per migliorare la repte stradale, li strutture portuali vaig donar Sebenico i Spalato i la realizzazione vaig donar nuovi acquedotti nelle isole minori).

Inicialment la població eslava va acceptar el domini italià, en part gràcies a millores del sistema sanitari local i de la generalisació del suministrament d'aigua, pero a principis de 1943 va escomençar a manifestar-se un chicotet respal a la guerrilla de Tito.

Mussolini en Adolf Hitler, en una desfilada militar de maig de 1941 en Munich.

En setembre de 1943, en la derrota d'Itàlia en la Segona Guerra Mundial, la part italiana de Dalmacia —menys la ciutat de Zara— va ser ocupada pels alemans i entregada al Estat Independent de Croàcia de Pavelić, en consegüent extermini de la població judeua local (que havia segut parcialment protegida fins a llavors pels italians). El Governatorato vaig donar Dalmazia va seguir funcionant –pero solament des del punt de vista formal– en la ciutat de Zara, fins a l'ocupació de la ciutat per part de Tito el 31 d'octubre de 1944.

Posteriorment (entre 1945 i 1953) Tito va expulsar a casi tots els cinquanta mil dálmatas italians de les àrees que varen ser la Governació de Dalmacia. Actualment queden solament trescents italians en Croàcia i cinccents en Montenegro.