Geonomía

La geonomía és la ciència que estudia les relacions entre les societatés i la seua entorn natural.

Història

Una volta que el biòlec alemà Ernst Haeckel va crear, el primer, en 1866 el terme ecologia, que significa «coneiximent de la casa» (entenia per casa nostre planeta i el seu biosfera), era necessari trobar un terme que signifique «gestió de la casa», en el sentit haeckeliano de «gestió del nostre planeta i el seu biósfera, i de les nostres relacions en ell». No es podia amprar la paraula economia (quan «gestió de la casa» té justament este significat), perque eixe terme que devem a Xenofón i Aristóteles, ya s'amprava, encara que en un significat estrictament productivista. Un dels alumnes de Haeckel, el naturaliste i oceanógrafo rumà Gregorio Antipa (1867-1944), va tindre llavors l'idea d'amprar en 1909 la paraula “geonomía”, que li'l devem al geólogo austrohúngaro Gyula Szádeczky-Kardoss (1860-1935) i que significa «gestió de la terra», per a descriure el sistema de gestió racional dels recursos naturals de les conques del Danubio i del mar Negra, que ell mateixa va establir a partir de 1898 en el respal del rei Carlos I de Romania. Este sistema tenia com a objectiu facilitar la navegació, aumentar la producció de peixos i canyes i disminuir la biomassa de mosquits, sense comprometre els equilibris ecològics ni el paper de filtre i d'esponja que eixerciten les zones humides quan hi ha riuades. No obstant, el terme de «geonomía» ya existia en rumà en 1900, pero el seu significat era més geofísico: «La geonomía és una branca de la geologia que tracta de les lleis físiques que presidixen les transformacions de la forma superficial de la Terra».

La Terra vista des de l'espai

Despuix de la Primera Guerra Mundial, el geógrafo francés Albert Demangeon va introduir el terme de geonomía en Occident. Ho va conéixer gràcies al seu colega Emmanuel de Martonne, que va treballar en Romania, país que va ser objecte de vàries memòries seues i les noves fronteres de les quals havia dibuixat en 1918. Pero la paraula “geonomía” va seguir sent poc utilisada fins que Andrés Cholley la va amprar en la seua Guia de l'estudiant en geografia, publicada en 1942. A partir de 1947, Maurice François Rouge, de l'Institut d'Urbanisme de París, plasma eixa definició internacional: «La geonomía és una disciplina nova de l'acció, distinta del urbanisme i de la geografia, és la ciència de l'organisació de l'espai, que estudia les estructures i els equilibris que afecten a l'ocupació dels sols, baix el triple aspecte de la geografia, la sociologia i l'economia». En els anys 1970-2000 el terme va ser amprat una atra volta pel geógrafo Felipe Pinchemel i pel biòlec ecologiste i etologista François Terrasson del Museu Nacional de Història Natural de Paris, en els seus treballs sobre una concentració parcelaria no destructiva sobre les bardices en França, i sobre la reconstrucció de l'entorn en les illes Galápagos.

Encara que segons els seus promotors i usuaris té un gran futur, a la vista de les amenaces actuals sobre els equilibris migambientals i climàtics d'el nostre planeta, la paraula geonomía ha desaparegut, no obstant de les enciclopèdies per al gran públic, i hui s'ampra a sovint com a sinònim de «georgismo» o de «ordenació del territori». Segons François Terrasson, este desconeiximent s'explica pel «pensament dual» desenrollat durant el XIX i el XX, pensament que opon el home a la naturalea i l'economia a l'ecologia. Tampoc ha segut adoptada en anglés, encara que alguns científics eminents com James Lovelock, Stephen Jay Gould o Jared Diamond tinguen una aproximació típicament geonómica.

Especificidad

La geonomía en el Museu Nacional de Història Natural de França.

La geonomía en el Museu de Història Natural de Viena, en Àustria.

No obstant, la geonomía és una ciència en sí mateixa, al mateix temps teòrica i aplicada, que estudia els usos, el «consum» i la reacció dels mijos, que pot experimentar o preconisar determinades accions. Al mateix temps descriptiva a partir de mides, conceptual en térmens de models i predictiva per la proyecció de fenomens observats, la geonomía permet conéixer en quines condicions s'elaboren les transformacions que tenen repercussions en la nostra vida quotidiana. Permet sobretot prevore les conseqüències de les nostres decisions per mig dels estudis d'impacte. Pot mostrar-nos cóm sobreviure com a espècie en este planeta en contínua transformació que habitem i també lo que pot amenaçar la nostra supervivència. Des de 1953, en el marc del seu curs sobre organisació de l'espai en l'Escola Pràctica d'Alts Estudis de Paris (E.P.H.E.), Maurice-François Rouge definix aixina la geonomía: «És un conjunt de coneiximents científics presos de les ciències i disciplines de base (geografia física i humana, geologia, pedología, climatologia, ecologia, demografia, sociologia, economia...) que s'aprofiten per a descriure la realitat dels espais i les lleis i condicions de les seues possibles modificacions; despuix una série de combinacions d'estos aportes, en l'ajuda de diferents tècniques (matemàticas, cartogràfiques, estadísticas...) que constituïxen els mijos utilisats pel geonomista en el seu “art” de buscar les millors solucions».

El geonomista considera que els problemes de l'economia, del clima, del mig ambient estan units i, per lo tant, les solucions també deuen estar-ho. En esta perspectiva, ecologia i economia no poden seguir llògicas contràries, sino que representen dos aspectes d'una mateixa realitat. La geonomía busca respostes a eixos problemes en l'objecte d'intentar deixar als nostres descendents un món que seguixca sent habitable para nostra espècie i per a unes atres. Per a un geonomista, història natural i història humana són solament una mateixa història. La terra, l'aigua, el clima, la biosfera, la humanitat formen un tot i depenen els uns dels atres. Deprendre a dessifrar el passat és comprendre millor el nostre present i anticipar millor el nostre futur. La hipòtesis Gaia emesa per James Lovelock i els seus colegues, aixina com els treballs de Jared Diamond revelen un discurs típicament geonómico, encara que els seus autors no hagen amprat dit terme.

Bibliografia

• Jared Diamond, El tercer chimpansé: orige i futur de l'animal humà, Madrit, Debat, 2007
• Jared Diamond, Armes, germens i acer: breu història de l'humanitat en els últims tretze mil anys, Madrit, Debat, 2006
• Jared Diamond, Colapse: per qué unes societats perduren i unes atres desapareixen, Barcelona, Debat, 2006
• Eduardo Gudynas, Ecologia, Economia i Ètica del Desenroll Sostenible, Montevideo, Ed. Coscoroba, 2004 ISBN 9974-7616-7-0

• Mónica Rotaru, Jerôme Gaillardet, Michel Steinberg et Jean Trichet, Els climats passés de la Terre, Vuibert 2007, ISBN 978-2-7117-5394-9
• Geneviève i Philippe Pinchemel: Géographes, unix intelligence de la terre, Paris, Arguments, 2005 (ISBN 2-909109-33-X)
• François Terrasson, La Peur de la Nature, Paris, éd. Sang de la Terre, 1988
• François Terrasson, La Civilisation anti-nature, Paris, éd. du Rocher, 1994
• François Terrasson, En finir avec la nature, Paris, éd. du Rocher, 2002.