Galacho de Juslibol
El Galacho de Juslibol és un espai natural situat sobre un aqüífer del ric Ebre, a dos quilómetros del barri rural de Juslibol, en el terme municipal de Saragossa (Espanya). Se situa en el marge esquerre de dit riu, quatre quilómetros aigües dalt de la capital aragonesa. És reconegut com un lloc d'Interés geològic i Chapull Singular d'Aragó.
El núcleu de l'espai és el bosc en galeria del galacho o meandre abandonat de l'Ebre, format el 2 de giner de 1961 producte de la major avinguda del Ebre en el XX (4130 m³/s de cabal, unes 16 voltes el valor mig). Va ser l'últim galacho de l'Ebre en formar-se. És conegut popularment com "els galachos".
Situació geogràfica
El galacho es troba entre l'actual curs de l'Ebre i l'escarpe d'algeps, en la denominada planura d'inundació de caixer divagante.
Pel noreste lindo en el camp de maniobres de Sant Gregorio, pertanyent al Eixèrcit de Terra d'Espanya i a l'Acadèmia General Militar.[1][2] Pel suroest lindo en els terrenys d'accés restringit del Quarter del Regiment de Pontoneros i Especialitats d'Ingeniers n.º 12 situat en Monzalbarba. Abdós àrees militars són zones vedades al pastoreig i als cultius, en estat natural des de fa prou décades, i habitualment sense transeünts que pertorben a la fauna. Açò ha permés que una fauna i flora, més rica que la trobada en les zones cultivades limítrofes, s'estenga al parc natural del galacho. Al sur estan els cultius agrícoles del barri rural de Juslibol, i al nort comunica en els cultius del barri rural d'Alfocea i el Castell de Miranda. Des d'allí, a través de barrancs i els monts del Castellar, comunica pràcticament fins a Navarra i La Rioja.
L'Ebre transcorre en la vora dreta al suroest i la vora esquerra al noreste. Al sur del riu s'estén a lo llunt la cordillera Ibèrica, de la que és més visible el Moncayo. El noreste és una zona esteparia en la que desaguan numerosos torrents despuix de les pluges tormentosas. En les aledaño terres altes creixen pins, i hi ha xares de ginebreres, sabinas, coscoja, boj, oliveres, armelers i jaras.
El territori s'organisa llaugerament basculat en direcció suroest. Les altes temperaturas, l'escassea i el marcat caràcter estacional de les plujas, més freqüents en autumne i hivern, fan que no existixquen manantials o rieres permanents durant tot de l'any. Les conques fluvials són torrents tributaris de l'Ebre i es corresponen en les conegudes com subtropicals mediterrànees. Estes són caracterisades per cursos curts i de pendent considerable, el caixer de la qual permaneix sec durant varis anys, en l'excepció de la riera del barranc de Miranda.
La traça més rellevant són les baixes precipitacions (entre 300 i 400 mm/anuals), que ademés es repartixen de forma escassa i irregular, lo que du a esta zona a ser la segona més àrida de la península ibèrica i d'Europa, despuix del surest espanyol. El clima és de caràcter Mediterràneu continental. El més més fret és giner, seguit per decembre i febrer, i el més calorós és juliol, seguit d'agost. La diferència de temperatures entre estiu i hivern és extrema, accentuada per la insolació i el vent. La topografia i la massa forestal constituïxen els factors modificadores del tipo de clima dominant. Les ales i el piedemonte de l'escarpe alcancen durant el dia altes temperatures i concentracions de calor en comparació a zones limítrofes, lo que proporciona condicions propícies per a espècies heliófilas i d'orige africà. En estiu les elevades temperatures contrasten en les umbrías del bosc de ribera molt més fredes i humides. És l'aqüífer fluvial el que crea unes condicions ecològiques que no es corresponen en les climàtiques, permetent que espècies de clima oceànic estiguen presents en un àrea mediterrànea.
Característiques generals
L'àrea protegida supon unes 100 ha. Comprén el terreny tant dins com fora de l'antic meandre, aixina com porcions deslindar al voltant d'ell, com el tallat situat junt al meandre i el tram de mont, entre el tallat i el camp de maniobres de l'eixèrcit. La zona esteparia protegida oferix extraordinàries vistes del paisage.
En 1998, l'Ajuntament de Saragossa va decidir encarregar al Departament de Geografia i Ordenació Territorial de l'Universitat de Saragossa l'elaboració del borrador d'un Pla Especial de Protecció. S'han construït alguns edificis com el Centre d'Interpretació de la Naturalea, que oferix visites guiades per a coleges i activitats de voluntariat per al repoblament de la zona. Aixina mateix, hi ha un servici de manteniment i jardineria en els seus almagasens i cobertizos, ademés de vàries casetes de fusta per a l'observació d'aus.
L'evolució natural d'un galacho és la colmatación i farcidura del mateix per aporte de sediment i colonisació de la vegetació. En el cas del galacho de Juslibol, va sofrir una alteració indeguda i l'empobriment del hàbitat pel seu aprofitament per a llenya, caça, peixca i pastoreig, la farcidura per abocada de residus i la solta d'espècies animals alóctonas, sobretot peixos depredadors.
Antigament, els sotos eren més extensos i configuraven una Ripisilva a on era possible trobar javalins, cérvols, rabosots i atres espècies que són actualment poc habituals. Els retazos de soto millor conservats en el galacho de Juslibol són aquells espais pròxims al riu, a on la condició del soto com empalizada protectora i fijador del terreny per mig de raïls varen dificultar l'alvanç dels cultius.
En el Valle de l'Ebre, les roturaciones per a establir terres de cultiu durant els sigles passats i l'encauzamiento del riu per al desenroll de l'agricultura intensiva a mitan del XX varen ser mermant els espais vérgens que ocupaven els sotos, estenent les àrees de cultiu casi fins a la vora mateixa. La "febra" del chop, cultiu introduït massivament en criteris productivistas per a fabricar pasta de paper, va dur també conseguixc la retracció d'estos espais de gran valor ecològic.
En les décades dels anys 1940, 1950, 1960 i 1970, els últims sotos extensos de la província de Saragossa varen ser talats i roturados per a donar un accés més fàcil a maquinària agrícola alvançada i més econòmica per part dels agricultors. Des de 1967, les obres de canalisació dels rius espanyols adquirixen un ritme accelerat. El 98% dels sotos existents en el tram ribereño, que va des del caixco urbà de la població de Moles a Saragossa capital, ha desaparegut. La major part del soto remanente és propietat de la CHE o de l'Eixèrcit de terra, i és usat per a maniobres. En l'àrea actual ocupada pel parc natural, es troben extensos bancs de grava i arena molt poc fèrtils i difícils de roturar, a on no es pot donar una gran producció en les collites per la pobrea del terreny. Esta escassa fertilitat va fer que s'usaren com a prats per al pastoreig de ganado lanar, impedint el creiximent d'arbres o arbusts.
La zona més fèrtil del galacho de Juslibol, ocupada per ripario, es va salvar de la seua roturación total en pertànyer a una empresa constituïda per l'empresari saragossà C. Lobera, que va adquirir les terres per a extraure grava, arenes i atres àrits. La ràpida desaparició dels sotos limítrofs i la seua rodalia al camp de maniobres va motivar als tècnics de mig ambient de la Diputació General d'Aragó i del Ajuntament de Saragossa a voler salvar els últims restants de l'ecosistema, que havia desaparegut en la Vall de l'Ebre. La sensibilitat migambiental del propietari dels terrenys va tindre un paper fonamental, evitant la desaparició de colónies d'aus nidificantes com l'abejaruco i l'avió sapador i la de les posades d'amfibis com el sapo corredor o el sapo comú.
L'extracció de mils de metros cúbics de grava és l'orige dels actuals estanys, que es varen ampliar, excavant varis canals per a formar illetes a on poden nidificar les aus i no poden creuar tan fàcilment els visitants. L'existència de l'azud artificial, hui dia casi invisible en haver quedat cobert per arborat, es deu a la necessitat de construir un mur de contenció que servira per a evitar la ràpida colmatación del meandre mort pels derrubios que aporta la riera salada, que desemboca als peus de les ruïnes del castell de Miranda, procedent del "barranc de les Lleteres" situat en el terreny militar.
Posteriorment a la formació del galacho es varen excavar grans cavitats per l'extracció de graves i arena. Dites cavitats permaneixen inundades, constituint varis estanys d'orige antrópico junt a chicotetes charcas estacionals dependents del nivell freàtic i un estany artificial elevat, realisada sobre una làmina plàstica impermeable. Tant el nivell de l'aigua del galacho com el dels estanys, llevat la antedicha, depén del nivell d'aigua de l'Ebre, ya que existix comunicació a través de les graves dels depòsits aluvials del riu.
En époques de grans riuades, l'aigua de l'Ebre aplega a penetrar directament en el parc natural del galacho, convertint-ho en un únic llac unit al riu. Este fenomen d'inundació periòdica, en ser les terres més baixes de l'àrea respecte al caixer del riu i el desaguadero de la riera salada torrencial, varen conformar el seu us com a bassa de contenció d'inundacions i d'escàs interés per als agricultors.
El caixer divagante, que constituïx els terrenys a on s'assenta el parc natural, es produïx entre El Mas (Logronyo) i l'assut d'Alforque (La Zaida) a lo llarc de 346,5 km, en el que predomina el traçat Meandre de l'Ebre mig que discorre per la depressió de l'Ebre. Els canvis climàtics del Cuaternario junt en canvis recents varen provocar variacions del règim hidrodinàmic de l'Ebre mig i la migració del caixer de l'Ebre cap al nort. Açò s'ha traduït en l'absència de terrats de nivell, característiques de la marge dreta de l'Ebre, i un escarpe molt pronunciat en forma de penya-segat en la seua major part, en un desnivell de 60 a 140 m i pendents del 50% a verticals en els sectors en els que l'Ebre discorria pegat a la paret.
El escarpe té un orige sedimentario evaporítico d'anhidrita que en la superfície l'aigua es transforma en algeps. Hi ha depòsits de sal i atres minerals d'orige evaporítico. La dinàmica fluvial i el temps varen intervindre socavant la base del cantil yesoso i transportant les seues masses despreses, deixant el escarpe nuet en netejar-ho del material de derrubios. A on el riu es va alluntar de l'escarpe, est presenta el cantil parcialment fosilizado per un talús de detritos, integrat per rovines i derrubios desplomats per la gravetat, que esvaren ala avall. Este fenomen no es va produir a lo llarc del caixer de la riera salada, provinent del barranc de les Lleteres des de la seua antiga desembocadura a l'Ebre (al peu de les ruïnes del Castell de Miranda) fins a la població d'Alfocea.
Els tècnics de la CHE, en colaboració en l'oficina de mig ambient de la Diputació General d'Aragó, varen prevore els canvis a gran escala que s'anaven a produir en el caixer com a resultat de les roturaciones i les farcidures de terrenys ribereños per particulars, ajuntaments locals i empreses, principalment per a cultius, pero també per a atres activitats com a vivendes, carreteres, polígons industrials, etc., creant dics i murs de contenció i atres obres d'ingenieria en processos locals. Per lo que varen demanar la posada en funcionament de caixers alternatius, i en el cas particular d'esta àrea, també varen desenrollar plans d'actuació en colaboració en l'Ajuntament de Saragossa donada la rodalia al caixco urbà.
Algunes de les zones tradicionals que el riu anegaba, ya no estaven disponibles per més temps per a almagasenar l'aigua durant les grans riuades del ric Ebre. No obstant les grans avingudes seguirien produint-se, pel clima mediterràneu en les seues típiques pluges irregulars al que està somés el riu i la seua conca. Els embassaments per a regular el caixer no eren adequats en les extenses zones de torrents que freqüentment en les tormentes produïxen espectaculars aportes d'aigua i pedres cada 100 o 300 anys. Es varen publicar directives d'obligat compliment per a tota la conca i es va instar la creació d'una ret de canals i "llac d'inundació" necessaris per a evitar inundacions no desijades en zones que mai les havien tingut pero que ara eren les parts més baixes del caixer i les que en major provabilitat s'anaven a inundar (caixcos urbans, cementeris, carreteres, etc). Este caixer de reserva per a les avingudes es va fer al menor cost possible, aprofitant els "llac d'inundació" remanentes, com el galacho de Juslibol pero també atres terrenys ribereños com les zones inundables del parc de l'aigua en el meandre de Ranillas, el galacho de la Alfranca i uns atres. Estes terres baixes tradicionals eren les últimes en posar-se en us ya que eren àrees que quedaven sumergides esporàdicament en qualsevol época de l'any i les collites s'arruïnaven, sent utilisades des d'antic per a activitats compatibles en eixa circumstància, extracció de materials, abocador, pastoreig, cultius forestals, etc.
Vore també
- Image de satèlit:[1]. Font:[2]
- Galacho de la Alfranca
- Castell de Miranda (Saragossa)
- Montes del Castellar
- El Castellar (Torres de Berrellén)
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Galacho de Juslibol» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.