La gahnita és un mineral òxit de fòrmula ZnAl2O4. Va ser descrita per primera volta en 1807 per a la seua presència en la mina Falun, en la ciutat de Falun (Dalarna, Suècia), rebent el seu nom en honor al químic suec Johan Gottlieb Gahn (1745–1818), descobridor de l'element manganeso.[1] Este nom va substituir al de automalita o automolita, assignat prèviament per Anders Gustav Ekeberg.[2]

Gahnita

Propietats

De color vert blavenc, vert grisàceu o negre verdoso, la gahnita és un mineral de subtransparente a opac, en lluentor vítreo. És extremadament dur, sent la seua durea 8 en l'escala de Mohs, similar a la del topacio. Té una densitat entre 4 i 4,6 g/cm³.[1] És infusible a la flama i es dissol en dificultat en àcit sulfúric calent.

La gahnita cristalisa en el sistema cúbic, classe hexaoctaédrica. Pertany al grup de l'espinela, formant una série en este mineral (en funció de les distintes proporcions Zn:Mg) i una atra en l'hercynita (Fe2+A el2O4). Per això, la gahnita és també coneguda com espinela de zinc.[2] Per una atra part, la limaíta ([Zn,Sn]A el2O4) és una varietat d'este mineral rica en estany, que s'ha trobat en Portugal. Aixina mateix, la varietat ferrosa de la gahnita rep el nom de kreittonita.[2]

Morfologia i formació

 
Andradita, gahnita i calcita de Franklin (Nova Jersey, Estats Units)

La gahnita pot formar cristals octaèdrics i només en rares ocasions són dodecaédricos.[3] També pot adoptar hàbits massius o granulars; és la textura habitual trobada en granits i unes atres roques ígneas.[1]

És un mineral accessori de granit i pegmatites granítiques, trobant-se també en roques metamòrfiques i en depòsits de sulfurs somesos a metamorfisme. Aixina mateix apareix en diasporites, originat per metamorfisme poc intens en bauxites. Pot ser també un mineral detrític en plaers. Apareix associat a minerals com rodonita, franklinita, calcita, andradita i willemita.[3]


Referències