Fortificacions de Heraclión
Les fortificaciones de Heraclión formen una série de muralles defensives i atres estructures que rodegen la ciutat d'Heraclión en l'illa de Creta (Grècia). Els primers murs de l'urbs daten de l'Edat Mija, pero en l'época de la República de Venècia varen ser completament reconstruïts.[1] Les fortificacions varen conseguir resistir el segon sege més llarc de l'història durant vintiun anys, ans que la ciutat caiguera en mans dels otomans en 1669.[2]
Les defenses de Heraclión el han convertit en una de les ciutats millor fortificadas del Mediterràneu.[3] Les muralles permaneixen pràcticament intactes fins a l'actualitat i es consideren una de les fortificacions veneciano millor conservades d'Europa.[4]
Història
Muralles bizantines i àraps
l'Imperi Bizantí va erigir les primeres fortificacions en lo que hui és Heraclión. Els àraps varen capturar la ciutat en 824 i llavors es va convertir en la capital del emirat de Creta. En esta época varen construir un mur de rajoles sense còure al voltant de la població i la varen rodejar en una sanga. La nova capital va passar a ser coneguda com Rabdh al-Khandaq («Castell de les Trincheres»).[4]
Mentrestant, els bizantino varen intentar recuperar Creta dels àraps per la seua importància estratègica. Despuix de varis intents fallancs, l'emperador Nicéforo II va conseguir prendre l'illa en 961. Les fortificacions sarracenas varen ser arrasades i en el seu lloc es va construir un nou fort conegut com Rokka. En el temps, l'assentament va créixer i els bizantino varen construir noves muralles en el lloc dels murs àraps. Encara es conserven alguns restants de les muralles bizantines prop del port de Heraclión.[4]
Muralles veneciano
A principis del sigle XIII, la llavors cridada Candía i el restant de Creta varen caure baix el control de la República de Venècia. Inicialment les muralles bizantines varen permanéixer en us i varen sofrir vàries modificacions. Despuix de la caiguda de Constantinopla en 1453, l'Imperi Otomà en expansió es va convertir en una gran amenaça per als venecians. Per esta pressió i al descobriment de pólvora, varen decidir construir noves fortificacions al voltant de Candía. Les obres varen escomençar en 1462 i les muralles varen tardar més d'un sigle en construir-se. La seua estructura es va basar en dissenys dels arquitectes militars Michele Sanmicheli i Giulio Savorgnan. En el pas dels anys, les defenses es varen reforçar en diverses noves obres exteriors, mentres que la Rocca al Mare (ara coneguda com Koules) es va erigir per a protegir l'entrada del port.[5]
Domini otomà i història recent
La quinta guerra otomà-veneciano va esclatar quan l'Armada otomana va aplegar a Creta el 23 de juny de 1645. En agost, La Canea va caure en mans dels otomans, mentres que la fortalea de Rétino va ser somesa en 1646. No obstant, la guarnició veneciano en la capital va conseguir resistir durant vintiun anys, i el lloc de Candía seguix sent el segon sege més llarc de l'història. La ciutat es va rendir en 1669, i als venecians i a la major part de la població se'ls va permetre anar-se pacíficament, lo que va evitar que l'urbs fora saquejada.[6] Despuix d'ocupar Heraclión, els otomans varen reparar i varen mantindre les seues fortificacions. Els bastions varen rebre noms turcs, per eixemple, el Bastió Martinengo va passar a cridar-se Giouksek Tabia.[4] També varen construir un chicotet fort conegut com a «Menut Koules», en el costat terrestre prop del seu contrapart de major tamany. Est va ser demolit en 1936 mentres es modernisava l'àrea urbana.[5]
Els bombardeigs aéreus alemans varen danyar les muralles durant la batalla de Creta en la Segona Guerra Mundial, que posteriorment varen ser reparades.[3] En la finalitat de la guerra, algunes de les obres exteriors varen desaparéixer per a donar pas a edificis moderns, i també es varen aplegar a fer sugerències per a demolir totes les muralles de la ciutat.[7] Estos plans mai varen prosperar i els murs permaneixen en gran part intactes, estant entre les fortificacions veneciano millor conservades d'Europa.[4]
Descripció
La fortificació veneciano de Heraclión consistix en un recint casi trianguar, el front terrestre del qual conserva sèt bastions. En alguns d'estos es varen construir cavallers i les muralles tenien quatre portes principals i tres militars. Tot el terreny estava rodejat per una profunda sanga i vàries obres exteriors, entre elles varis revellins, tres hornabeques i un coronamento. El fort de Sant Demetrio, que constava d'un chicotet bastió i dos semibaluartes, es va construir en el tossal a l'est de la ciutat.[3]
En l'actualitat, del recint que donava a la mar solament es conserva l'anomenada fortalea Koules. El front terrestre està intacte, pero les obres exteriors i el fort de Sant Demetrio han segut destruïts. Dos de les quatre portes principals s'han preservat.[8]
Referències
- ↑ Cosmescu, D. (2005). Venetian Renaissance Fortifications in the Mediterranean (en en), McFarland. ISBN 1476620180.
- ↑ «Candia, el segon sege més llarc de l'història». National Geographic. Consultat el 18 de setembre de 2023.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 «Heraklion» (en en). Archivat des d'el original, el 18 de maig de 2015. Consultat el 18 de setembre de 2023.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 «The Castle of Candia (Heraklion)» (en en). Cretanbeaches. Archivat des d'el original, el 6 de febrer de 2012. Consultat el 18 de setembre de 2023.
- ↑ 5,0 5,1 «The Venetian Koules in Heraklion» (en en). Explore Crete. Archivat des d'el original, el 6 d'abril 2015. Consultat el 19 de setembre de 2023.
- ↑ «Candia (Iraklion) - page one: the Walls» (en en). Archivat des d'el original, el 26 de juliol de 2015. Consultat el 19 de setembre de 2023.
- ↑ «Heraklion Walls» (en en). Explore Crete. Archivat des d'el original, el 6 d'abril de 2015. Consultat el 19 de setembre de 2023.
- ↑ «The Venetian Walls of Heraklion» (en en). Candia. Archivat des d'el original, el 14 d'agost de 2014. Consultat el 19 de setembre de 2023.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Fortificaciones de Heraclión» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.