Anar al contingut

Fluorita

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Fluorita

La fluorita (també denominada espato flúor o fluorina[1]) és un mineral del grup III (halogenuros) segons la classificació de Strunz, format per la combinació dels elements calcio i flúor, de fòrmula CaF2 (fluorur de calcio).[2] La seua estructura cristalina pertany al sistema cúbic, grup espacial Fm3m i es presenta en hàbit cúbica, octaèdric i rombododecaédrico. És un mineral que presenta propietats físiques de termoluminiscencia i fluorescència (front a la llum ultravioleta).[3] En l'indústria, la fluorita s'ampra principalment com fundente en la metalúrgia del ferro i de l'acer. S'utilisa igualment com a font de flúor i àcit fluorhídric, en el esmaltado de la ceràmica i en la fabricació d'alguns tipos de vidres òptics. La bellea dels eixemplars que poden trobar-se en molts jaciments fa que siga un mineral molt apreciat pels museus i coleccionistes particulars.[4]

Història

La fluorita va cridar l'atenció pels seus colors vius. Es coneixen sagells sumerio elaborats en fluorita, i els romans la varen utilisar àmpliament en l'elaboració d'objectes decoratius.[5] El seu us com fundente, per a aumentar la fluïdea de les escorias de metalúrgia, ya va ser descrit per Agrícola en 1530.[6] El nom de fluorita deriva dellatí fluere que significa fluir, indicant precisament este us, que encara continua vigent. Del Flúores lapides d'Agrícola[6] va passar a fluores en Boëtius de Boodt[7] i a fluorite en Napione.[8]

En 1676, el naturaliste alemà Johan Sigmund Elsholtz va descriure l'emissió de llum per la fluorita quan es calfava (termoluminiscencia).[9][10] En 1852, George Gabriel Stokes va observar l'emissió de llum visible quan la fluorita procedent de la localitat d'Alston Moor s'allumenava en llum ultravioleta, descrivint el fenomen com l'absorció de llum de determinada llongitut d'ona i l'emissió simultànea de llum d'una llongitut d'ona major, i donant-li el nom de fluorescència, derivat del mineral.[11]

L'estudi químic de la fluorita va ser iniciat per Andreas Sigismund Marggraf, qui en 1764 va descobrir que si es calfava la fluorita en pols mesclada en àcit sulfúric es corroía la retorta de vidre, al mateix temps que es desprenia un gas que, en ser arreplegat sobre aigua, donava lloc a la formació d'un precipitat blanc en aspecte terroso.[12] En 1771, Carl Wilhelm Scheele va deduir que l'àcit sulfúric lliberava un atre àcit de la fluorita, que en el mineral estava unit a la calç, i que en reaccionar en l'aigua depositava sílice gelatinosa. Realment lo que es desprenia era una mescla àcit fluorhídric i àcit fluorosilícico, format en la corrosió del vidre pel primer d'ells, mescla que Scheele va estudiar detenidamente, preparant varis fluorur.[13]

En les antigues classificacions mineralògiques, la fluorita formava part dels espatos, de modo que rebia el nom de espato flúor. Atres minerals semblants en la seua apariència exterior i en presència d'exfoliació, encara que no tingueren relació sobre la seua composició química, també rebien el nom de espatos, com el espato pesat, (baritina), el espato calizo o espato d'Islàndia (calcita) i el espato selenítico (algeps).

Característiques físiques i químiques

Fragments de fluorita de forma octaèdrica obtinguts per exfoliació

La fluorita és un mineral que té una durea 4 en l'escala de durea de Mohs (es pot rayar en un gavinet d'acer). Té exfoliació perfecta segons les cares d'octaedre, per lo que es poden obtindre fragments en esta forma (que no són autèntics cristals) en certa facilitat. Els fragments d'exfoliació es distinguixen en facilitat dels cristals autèntics per la textura de les cares. Quan està en forma de pols es descompon per l'acció dels àcit forts, com el àcit sulfúric, desprenent àcit fluorhídric, extraordinàriament agressiu químicament i també molt tòxic.

Estructura cristalina

L'estructura de la fluorita va ser una de les primeres que es varen determinar per mig de difracció de rajos X, per William Lawrence Bragg, en 1913.[14] En l'estructura cristalina de la fluorita cada ion de calcio (Ca++) es troba rodejat per huit ions de flúor (F-) en els vèrtiços de la gaveta. És l'estructura que mostren varis fluorur, òxits i oxifluoruros. La seua estructura cristalina és tan habitual en la naturalea que en moltes ocasions es referència en la estructura tipo de la fluorita. Els ions de calcio ocupen l'estructura compacta cúbica, mentres els ions flúor ocupen les posicions tetraèdriques. Els únics ions en la ret cristalina que es troben en contacte són els ions flúor F-F (2,7 Å és dir dos voltes el radi atòmic de l'ion F-) mentres la distància entre dos Ca++ és 3,8 Å (comparable en el radi de l'ion calcio).[15] El ràtio entre radis iònics és tal que:

RCa++RF−=0,73

És per esta raó per la que es preferix descriure l'estructura cristalina com una ret cúbica simple d'ions flúor,[16] entre les posicions alternes de coordinació cúbica es troben els ions Ca++.

Morfologia cristalina

Les formes dominants en els cristals de fluorita són la gaveta {100} (molt més freqüents que les atres) l'octaedre {111} i, molt rarament, el rombododecaedro {110} o algun tetrahexaedro {hk0}, sent el més freqüent el {310} i més rar el {410}. Són molt freqüents les combinacions de la gaveta dominant en modificacions del rombododecaedro, i les de l'octaedre dominant en la gaveta i/ en el rombododecaedro. Les cares dels trapezoedros {hll}, especialment {311} , trisoctaedros {hhl} i hexaoctaedros {hkl} solament es troben com a chicotetes modificacions de les figures més comunes.[17] En general, es considera que els cristals cúbics es formen a temperatures baixes i graus de sobresaturació alts, mentres que els cristals octaèdrics es formen a temperatures elevades i graus de sobresaturació baixos.[18]

Morfologia de cristals de fluorita. 1: gaveta {100}; 2: combinació de gaveta en rombododecaedro {110}; 3: octaedre {111} dominant combinat en gaveta; 4: Octaedre combinat en gaveta i en rombododecaedro; 5: tetrahexaedro {310} dominant combinat en gaveta; 6: Gaveta dominant modificada per tetrahexaedro {310} ; 7: gaveta dominant modificada per tetrahexaedro {310} i per trapezoedro {311}; 8 gaveta dominant modificada per trisoctaedro {221}
Macla per interpenetración de dos cristals cúbics de fluorita. Mina Heights, Weardale, Durham, Anglaterra.

Els cristals de fluorita poden apareixen formant maclas d'interpenetración de dos cristals segons les cares d'octaedre, {111}. Les morfologia de les maclas són clarament distintes depenent de si estan formades per dos gavetes o per dos octaedres. En el primer cas resulta evident la existencoa de la macla de penetració i la morfologia dels cristals individuals, mentres que en el segon la presència de la cridada macla de la espinela fa la distinció morfològica més difíciel, especialment si els cristals constituents estan aplanados segons les cares de {111}.[19]

El color en la fluorita

La fluorita, fluorur de calcio, és en principi una substància incolora. No obstant, en la naturalea, la fluorita presenta una gran varietat de colors. La més habitual és la violeta de distints tons, des del rosat pàlit a un violeta molt obscur, que fa a l'eixemplar pràcticament opac. També són comuns els tons grocs melados, blaus, verts i roses. L'orige del color de la fluorita es du discutint des de fa, a lo manco 200 anys. Un factor que complica esta discussió és que en molts casos, colors semblants tenen orígens diferents. En general, el color de la fluorita està condicionat pel seu contingut en elements del grup de les terres rares, combinat en l'efecte de les radiacions ionisants i en l'història tèrmica dels eixemplars.[20] Si solament es considera el contingut d'elements de les terres rares, no hi ha una relació directa entre els que es troben presents, la seua concentració i el color.[20]

El color violeta molt obscur, casi negre, té un orige ben conegutː l'efecte de la radiactivitat, que trenca els enllaços entre el flúor i el calcio, lliberant flúor elemental, que queda atrapat en la fluorita, i deixant un electró lliure associat al ion calcio per a mantindre la seua neutralitat. Este electró pot alcançar estats excitats, absorbint llongituts d'ona específiques, lo que produïx el color. Este tipo de centres de color rep el nom de centre F. El flúor elemental es llibera quan la fuorita es trenca, donant lloc a una olor característica, que fa que este tipo de fluorita reba el nom de antozonita.[21]

Fluorita verda procedent de les montanyes Erongo, en Namíbia. El cristal està format per l'octaedre com a figura dominant, modificat en els vèrtiços per chicotetes cares de gaveta

En algunes ocasions, el color pot deure's a la presència d'elements de les terres rares, com el iterbio, o el itri.[3] El color blau està clar produït per centres de color en els que un ion I3+ substituye a un Ca++.[5] El color vert es considera habitualment produït per la presència de samari en forma de Sm++, segons s'ha confirmat en la fluorita verda procedent de Castelsilano[22] i en l'anomenada fluorita verda cromo brasilera, que no conté cromo i que deu el seu color a la terra rara indicada.[23] En canvi, el color vert de la fluorita de la mina Felix, en Azusa, condedo dels Àngeles, Califòrnia (USA), deu el seu color a centres F en presència d'ions d'I2+.[23] El color rosat de la fluorita de la mina d'Huanzala, en Perú, es deu a la presència d'un ion molecular O23- estabilisat per un atre I3+ veí, combinat en centres F associats també en itri.[23]

Cristals cúbics de fluorita de color groc. Mina Moscona, Solís (Astúries) Espanya.

El color groc de la fluorita d'orige hidrotermal dels filons de baritina-fluorita d'Erzgebirge (Alemània) es deu a la presència de centres O3-, formats en el moment de la precipitació de la fluorita, i no per accions posteriors. El mecanisme, en el que intervindria la peroxidación de traces de ceri, podria aplicar-se a la fluorita groga d'atres jaciments.[24]

Fosforescència i fluorescència

Alguns tipos de fluorita són capaces d'emetre llum, fent-se visibles en l'obscuritat, en determinades circumstàncies. Edward Daniel Clarque[25] va observar que la fluorita verda d'una mina del comtat de Durham, en Regne Unit, era capaç d'emetre llum de color violeta quan es calfava a la temperatura d'ebullició de l'aigua, i encara més si es depositava mòlta sobre una placa de ferro molt calent. També va fer notar que el color observat per transparència era verda esmeralda, mentres que per reflexió era blau safir.[25] Esta diferència de colors es devia a que el color observat per reflexió era en bona part el produït per fluorescència. El color vert de la fluorita de la mina de Durham es deu a la presència de centres de color en Sm++, que absorbixen el blau i el roig, mentres que el color blau observat per reflexió es deu a la fluorescència produïda pel Eu++. Ya que la fluorescència es definix com l'emissió de llum per una substància com a resultat del seu allumenament en una radiació de llongitut d'ona menor, com la llum ultravioleta o els rajos X, per a parlar pròpiament de l'observació de la fluorescència en la fluorita va ser necessari descobrir primer l'existència de la llum ultravioleta. Georges gabriel Stokes va conseguir, per mig de l'us de prismes de cuarzo i filtres de vidre i de distintes dissolució, aïllar la zona de l'espectre més allà del violeta, observant l'efecte d'allumenar en ella distintes substàncies, entre elles la fluorita d'Alston Moor.[11]

La fluorita com a mineral industrial

Producció

La producció mundial del fluorita és de l'orde dels 4,5 millons de tonellades anuals. El principal productor mundial de fluorita és China, d'una forma molt destacada ya que la seua producció representa més del 60 del total mundial.[26] Per darrere de China se situa Mèxic (exporta del 60 al 75% de la seua producció total de fluorita). La mina Les Cuevas, a 40 km a l'I de Sant Luis Potosí, és la major de Mèxic, i és responsable, ella sola, del 7% de la producció mundial. Es considera el major jaciment de fluorita existent en el món.[27] També són productors significatius de fluorita Mongòlia, Suràfrica, Namíbia, Espanya i Rússia.[26] En Europa, la principal zona de producció de fluorita és Astúries, en el nort d'Espanya, en jaciments explotats en els concejos de Caravia, Ribadesella, Siero, Llanera i Corvera d'Astúries. Ellavador en el que es processa el mineral està situat en els voltants de Berbes, en Ribadesella. Atres explotacions en les províncies de Còrdova i Barcelona es troben abandonades fa temps.[28]

Usos

La fluorita té tres usos principals, i es dedica a un o un atre depenent de la calitat que s'obtinga despuix del seu tractament.

  • L'utilisació menys exigent sobre calitat és la metalúrgia. La fluorita de grau metalúrgic s'ampra en siderúrgia com fundente i com a agent escorificador.[26]
  • La següent calitat és la cridada de grau ceràmic, destinada a la fabricació de vidres i esmalt ceràmics. També s'utilisa en la fabricació de fibra de vidre, i en l'obtenció del zinc i del magnesi.[26]
  • La calitat superior, que representa ademés el consum més important, és la de grau àcit, destinada a la fabricació d'àcit fluorhídric. El àcit fluorhídric procedent de la fluorita s'utilisa en l'elaboració d'un gran grup de substàncies. El 60 % (1 milló de tonellades a l'any) de l'àcit fluorhídric produït es destina a la fabricació de substàncies fluorocarbonades, per a usos com propelentes, gasos per a equips de refrigeració, dissolvents, agents extintors de fòc i productes farmacèutics. També és fonamental per a la fabricació de criolita sintètica (l'únic jaciment important de criolita natural es va agotar fa temps), material que és indispensable per a l'obtenció de l'alumini per electrólisis.[26]

La fluorita té atres usos, cuantitativamente menys importants, pero de certa rellevància. La fluorita macrocrista lliure d'inclusions d'atres minerals es considera de "calitat òptica", per a fondre-la i fabricar en ella lents per a aplicacions especials. Ademés, la fluorita de colors vistosos, homogénea o bandeada, es talla com gema. S'ampra com a material pétreo en les obres lapidarias. També s'ampra en colgantes, fermalls o aretes. Té en contra seua la seua fragilitat i molt fàcil exfoliació, lo que fa que les gemes siguen "de colecció" , més que d'us.

La fluorita com a mineral de colecció i decoració

Vasija romana tallada en fluorita bandeada, coneguda com Barber Cup, exposta en el Museu Britànic, Londres.

Els colors variats i intensos i els aspectes morfològics de la fluorita (cristals, bandeados) l'han fet admirada i utilisada pels seus valors estètics a lo manco des d'época romana. La fluorita en bandeados de colors es coneixia ya en época romana, utilisant-se per a tallar en ella vasijas i atres objectes ornamentals. Plinio el Vell dona a esta fluorita bandeada el nom de murrhina, senyalant el seu us com a material decoratiu. Es conserven en alguns museus notables eixemples d'obres d'art d'eixa época realisades en fluorita. L'orige del material no està clar, encara que segons pareix procedia de la zona de Partia.[5] Encara que els romans varen explotar les mines de plom de Derbyshire, en Gran Bretanya, no sembla que trobaren els jaciments de fluorita bandeada de les coves de Blue John i de Treak Cliff, en Castleton.[29]

Gots de fluorita Blue John, part de la colecció de Georgiana Cavendish, Duquesa de Devonshire in Chatsworth House.

A mitan del XVIII la fluorita bandeada d'estes localitats es va posar de moda com a material ornamental, en el nom de Blue John. L'orige d'este nom no es coneix en seguritat, pero podria procedir del francés bleu-jaune, per la combinació habitual dels colors del mineral en el del metal dorat.[29]

És Espanya existixen varis jaciments de fluorita coneguts internacionalment per la calitat dels eixemplars que han proporcionat, situats en les zones de Ribadesella-Caravia, La Collada i Villabona-Arlós (Astúries); en La Cardenchosa (Còrdova) i en Sant Cugat del Vallés (Barcelona).[30]

Fluorita sobre baritina procedent de la mina de Berbes, Ribadesella, Astúries (Espanya). Tamany del cristal de fluorita, 2,2 cm. Colecció i fotografia de Robert Lavinsky

En la zona de Ribadesella, el jaciment més conegut es troba pròxim al poble de Berbes, en l'extrem W de la Plaja de Vega. Inclou les antigues explotacions de la mina María, i un conjunt important de llabors informals realisades per coleccionistes de minerals en les zones conegudes com La Cabanya, Cueto de l'Aspa i El Frondil. la fluorita apareix com a cristals cúbics, a voltes en modificacions de dodecaedre, que puguen alcançar un tamany de fins a 10 cm d'aresta, en creiximents en mosaic i zonados interns, casi sempre de color violeta de distints tons, des del molt obscur al molt pàlit. Està associada a agregats hojosos de baritina, a cuarzo i en menys freqüència a calcita.[31] Un atre jaciment important és la mina Emilio, en Loroñe, Colunga, que va escomençar a explotar-se en 1985. Els cristals de fluorita d'este jaciment són habitualment incoloros i transparents, i ocasionalment de color blau molt pàlit. Poden alcançar els 10 cm d'aresta, tenen la gaveta com a figura dominant, pero en freqüència presenten modificacions molt complexes en vèrtiços i arestes. És també notable la presència d'inclusions de microcristals de sulfur, com a pirita, calcopirita, esfalerita i cinabre.[31]

En la zona de la parròquia de Solís, Corvera d'Astúries, es troba la mina Moscona, en activitat (any 2019) i la principal productora de fluorita d'Espanya. La fluorita es troba reblint cavitats en una brecha del Pérmico, per lo que són molt freqüents els tapissos de cristals en creiximent lliure. La fluorita d'esta localitat és casi sempre de color groc, en escasísimos eixemplars de color violeta o en zonados d'abdós colors. Els cristals, d'un tamany de fins a 3 cm d'aresta, són sempre cúbics, sense modificacions d'atres formes. Està associada a cristals de calcita i de baritina de tamany gran (fins a 10 cm), i en menor freqüència, a cristals de dolomita i de sulfur, de tamany milimétrico.[32]

En menor importància com a jaciments o com ganga de menas metàliques es troba fluorita en Picos d'Europa (Astúries, León i Cantàbria). En Catalunya són jaciments d'interés els d'Anglés, Montseny, i Ulldemolins. En Andalusia varen ser importants també els jaciments explotats en Cerro Muriano, Villaviciosa de Còrdova (Còrdova), en les mines "Gloria", en Hornachuelos (Còrdova), i en la Serra de Gádor (Almeria). En esta última zona , la fluorita es coneixia com a sal de llop, o pedra indidiana quan presentava bandes alternades blanques i negres, i la seua presència es considerava un bon indici en la busca de galena argentífera en el XIX, quan la fluorita pràcticament caria de valor.[28] En Sallent de Gállego (Osca) va estar en explotació un jaciment relativament chicotet, pero que proporcionava fluorita de calitat òptica. En material d'esta procedència, l'empresa Société pour la Realisation et l’Etude dones Monocristaux va fabricar en 1990 una finestra de fluorita d'un metro de diàmetro per al detector de radiació de Cherenkov de la Organisació Europea per a l'Investigació Nuclear (CERN).[33]


En els Alps, tant en l'alvertent francés (Chamonix) com a suïssa (Tesino) la fluorita ha segut arreplegada com a mineral de colecció des de fa varis sigles. En 1791, Marc Auguste Pictet els va donar a conéixer al món científic en una reunió de la Societat de Física i d'Història Natural de Ginebra.[34] Els eixemplars més característics estan formats per cristals octaèdrics de color rosa, fins a casi roig, traslúcidos, que poden alcançar tamanys de varis centímetros. El color d'estes fluorita s'atribuïx a centres de color formats per l'agrupació d'un ion I3+ associat a un ion d'O3-2 (format per acció de la radiació),[35] agrupació que ocuparia en la ret la posició d'un àtom de calcio. Este tipo de centre de color és prou resistent a la calor i a la llum.[34] Els eixemplars de fluorita alpina més apreciats són aquells en els que la fluorita apareix associada a cristals de cuarzo fumat. Un eixemplar d'este tipo, descobert el 21 de juliol de 2006 en les Aiguilles Vertes, en el Massiç del Montblanc, va ser declarat per l'estat francés ben cultural d'especial interés patrimonial (el primer eixemplar mineral en esta calificació), adquirit per la Fundació Total en 250.000 euros i donado per ella al Museu Nacional de Ciències Naturals de París.[36]

Fluorita de color rosa associada a cristals de galena, Mina d'Huanzala (Perú). Eixemplar, 7,4 cm. Foto Robert M. Lavinsky. El cristal està format per l'octaedre com a figura dominant modificat per la gaveta i el rombododecaedro

En Perú, els eixemplars de fluorita més notables s'han obtingut en la mina d'Huanzala, en Huallanca, Áncash. Són característics els eixemplars en cristals octaèdrics de color rosa, transparents, que poden superar els 6 cm, associats habitualment a galena, pirita i a atres sulfur.[37] També apareixen cristals complexos, formats per la combinació de gaveta, octaedre i dodecaedre, de color vert pàlit.

Fluorita. Cristals combinació de gaveta i octaedre, procedents de la mina de Naica, Naica, Municipi de Saucillo, Chihuahua, Mèxic. Foto de Robert M. Lavinsky

En Mèxic, la gran mina de les Cuevas ha proporcionat pocs eixemplars significatius, pero en canvi la segona zona en importància sobre producció industrial, el districte de Muaquiz, en l'estat de Cohauila, si ha proporcionat eixemplars en cristals cúbics de color violeta d'un tamany de varis centímetros. No obstant, els millors eixemplars no procedixen de mines de fluorita, sino de les mines de minerals metàlics de Naica, en Chuihuahua, a on s'han trobat cristals de fins a 20 cm, encara que usualment no sobrepassen els 4 cm, formats per la combinació de gaveta i octaedre.[38]

Erro al crear miniatura:
Fluorita tallada en facetes. Argentina. Foto Didier Descuens

En Argentina, és molt coneguda la fluorita bandeada, en zonados concèntrics de color violeta, vert groc i blanc, procedent de les mines Buenaventura, La Blanca i La Nova, en Cabalango, Valle de Punilla, Punilla, Còrdova, que s'utilisa per a tallar gemes i objectes ornamentals.[39] També en el Departament de Punilla, es troben cristals de color violeta, de varis centímetros d'aresta, en les mines de la zona d'Estany Brau.[40]


Referències

  1. ↑ Diccionario de la lengua española
  2. ↑ Jennie Harding, (2007), Cristals, Ed. Press Limited, pág. 106
  3. ↑ 3,0 3,1 Hans-Rudolf Wenk,Andrei, (2003), Minerals: Their Constitution and Origin, primera edició, Cambridge University Press, pág. 340
  4. ↑ (2006) Fisher, J., Jarnot, M., Neumeier, G., Pastura, A., Staebler, G. i Wilson, T. (ed.). Fluorite. The Collector's Choice. ISBN 0971537194.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Staebler, G., Deville, J., Verbeek, I., Richards, P. i Cesbron, F. (2006). «Fluoriteː from ancien treasures to modern lab and collections», Jesse Fisher (ed.). Fluorite. The Collector Choice, p. 4-12.
  6. ↑ 6,0 6,1 Agricolae, Georgii (1530). Bermannus, sive de re metallica, Froben.
  7. ↑ Boodt, Anselmi Boetii de (1609). org/details/anselmiboetiideb00bood Gemmarvm et lapidvm història, Typis Wechelianis apud Claudium Marnium, p. org/details/anselmiboetiideb00bood/page/293 293.
  8. ↑ Napione, Carlo Antonio (1797). Elementi vaig donar mineralogia esposti a norma delle più recenti osservazioni i scoperte, Reale Stamperie, p. 373.
  9. ↑ Elsholtz (1676). De phosphoris quatuor observationes, Berolini.
  10. ↑ «A brief history of fluorescence and phosphorescence before the emergence of quàntum theory».Journal of Chemical Education, 88, 731-738.
  11. ↑ 11,0 11,1 org/details/philtrans03348300 «On the Change of Refrangibility of Light.».Philosophical Transactions of the Royal Society of London, 142, 463–562..
  12. ↑ «Observation concernant unix volatilisation remarquable d'unix partie de l'espece de pierre, à laquelle on donne els noms de flosse, flüsse, flus-spaht, et aussi celui d'hesperos; laquelle volatilisation a été effectuée au moyen dones acides».Histoire de l'Académie Royale dones Sciences et Belles-Lettres. 1868. Berlín. 3-11.
  13. ↑ Partington, J. R. (1962). A History of Chemistry, Vol III, Macmillan & Co., p. 214.
  14. ↑ org/details/philtrans03980864 «The structure of some crystals as indicated by their diffraction of X-rays».Proceedingf of the Royal Society London, A., 89, 248-277.doi:10.1098/rspa.1913.0083.
  15. ↑ A. F. Wells, (1978), Química inorgànica estructural, Ed. Reverté, Barcelona, págs. 243-245
  16. ↑ Harry B. Gray,Gilbert P. Jr Haight, (1980), Principis bàsics de química, Ed. Reverté,
  17. ↑ Van Der Meersche, Eddy (2014). Kristallformen von Fluorit- Crystal forms of fluorite, Eddy Van Der Meersche, p. 1-296. ISBN 978-9-074669-00-9.
  18. ↑ Kostov, I. i Kostov, R. I. (1999). Crystal habits of minerals, Pensoft Publishers, p. 176-178.
  19. ↑ «The fluorite twin morphologies».The 44 Rochester Mineralogical Symposium, 28.Consultat el 2017.
  20. ↑ 20,0 20,1 «Rare-earth elements, thermal history, and the colour of natural fluorites».Canadian Journal of Earth Sciences, 24, 2082-2088.
  21. ↑ «Occurrence of Difluorine F2 in Nature—In Situ Proof and Quantification by NMR Spectroscopy».Angewante Chemie, Int. Ed. 51, 1 – 4.
  22. ↑ «Ricerche sul colore della fluorite vaig donar Castelsilano (Cantanzaro)».Rendiconti della Società Mineralogica Italiana 19, 99-108.
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 «gps. caltech. edu/FILES/Visible/fluorite/Index. html Fluorite Visible Spectra (generally 350 - 1500 nm)».
  24. ↑ «Constraints on the genesis of yellow fluorite in hydrothermal barite–fluorite veins of the erzgebirge, eastern germany: evidence from optical absorption spectroscopy, rare-earth-element data, and fluïu-inclusion investigations.».The Canadian Mineralogist, 43, 883-898.
  25. ↑ 25,0 25,1 «Account of a newly discovered variety of green fluor spar, of very uncommon beauty, and with remarkable properties of colour and phosphorescence».The Annals of Philosophy, 14, 34–36..
  26. ↑ 26,0 26,1 26,2 26,3 26,4 Escribano Bombín, M., López Jimeno, C. i Mataix González, C. (2019). Manual de minerals crítics i estratègics en la nova economia, Grup de Proyectes d'Ingenieria. ETSIM, Madrit, p. 253-258.
  27. ↑ «Giant Fluorite Mineralization in Central Mexico by Means of Exceptionally Low Salinity Fluids: An Unusual Style among MVT Deposits».Minerals, 9, 35.doi:10.3390/min9010035.
  28. ↑ 28,0 28,1 Calvo Rebollar (2006). Minerals i Mines d'Espanya. Vol. III. Halogenuros, Museu de Ciències Naturals d'Àlaba, p. 158-224. ISBN 84-7821-633-2.
  29. ↑ 29,0 29,1 «Blue John fluospar».Geology Today, 10, (5), 186-190.
  30. ↑ Calvo, Guiomar, i Calvo, Miguel (2006). «Fluorite from Spain. Every color under the sun», Jesse Fisher (ed.). Fluorite. The collector's choice, p. 38-42.
  31. ↑ 31,0 31,1 «Mineralogia dels jaciments de fluorita asturiana».Bocamina (4) 50-86..
  32. ↑ Calvo Rebollar. Minerals i Mines d'Espanya. Vol. III. Halogenuros, Museu de Ciències Naturals d'Alava. Vitòria., p. 173-176. ISBN 84-7821-633-2.
  33. ↑ Calvo Rebollar (2008). Minerals d'Aragó, Prames, Saragossa, p. 115-117. ISBN 978-84-8321-253-0.
  34. ↑ 34,0 34,1 Li Regne Mineral, hors série V, 53-56.
  35. ↑ «Origin of the coloration in some fluorites».The American Mineralogist, 52, 1003-1008.
  36. ↑ lemonde. fr/planete/artícul/2010/04/09/une-fluorite-du-mont-blanc-classee-tresor-national_1331291_3244. html «Unix fluorite du Mont-Blanc classée "trésor national"».Le Monde, 9 d'abril de 2010.
  37. ↑ «Pink octahedral fluorite from Peru».The Mineralogical Record, 13, 29-30 + 38..
  38. ↑ Jurgeit, M. i Megaw, P. (2006). «Mexicoː Hundred of localities , great associations», Jesse Fisher (ed.). Fluorite. The Collector's Choice, p. 72-77.
  39. ↑ «Edat i orige de la fluorite del jaciment La Nova (Cabalango, Cordoba, Argentina) segons geoquimica d'isotopos radiogenicos (Nd i Sm)».Geogaceta, 19, 67-69..
  40. ↑ Lira, Raúl, i Colombo, Fernando (2014). Relatorio del XIX Congrés Geològic Argentí, p. 1079-1159.

Enllaços externs


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Fluorita&oldid=1512778»