Fengjian

Fēngjiàn (en chinenc: 封建) va ser una ideologia política durant l'última part de la dinastia Zhou de la China antiga, en una estructura social que formava un sistema descentralisat de govern basat en quatre oficis o «categories de persona».

Els reis Zhou enfeudaban als seus guerrers i parents, creant grans dominis de terra. El sistema Fengjian que varen crear assignava una regió o porció de terreny a una persona, establint-ho el governant de la regió. Estos governants en ocasions es varen rebelar contra els reis Zhou, i es varen independisar en els seus propis regnes, terminant aixina en el poder centralisat de la dinastia. Com a resultat, l'història de China des de la dinastia Zhou (1046 a. C.–256 a. C.) fins a la dinastia Qin ha segut calificada per molts historiadors chinencs com a periodo feudal, per la costum d'enfeudamiento de terres similar a l'europea. No obstant, s'ha argumentat que el Fengjian carix per una atra part d'alguns aspectes fonamentals del feudalisme. Se sol relacionar en el confucianisme encara que també en el legalisme.

Cada estat era independent i tenia els seus propis imposts i sistemes llegals encara que una moneda única. Als nobles se'ls requeria pagar tributs regularment al rei i aportar-li soldats en temps de guerra. Esta estructura va jugar un paper important en l'estructura política dels zhou occidentals, que varen ser expandint els seus territoris cap a l'est. Al mateix temps, açò va resultar en un aument de poder dels nobles, que varen combatre entre ells per poder, duent a la disminució de l'autoritat dels reis Zhou, lo que finalment va dur a la seua caiguda.

Quatre oficis

Els quatre oficis eren els shì (士), la classe d'erudits o cavallers, principalment provinents de la baixa aristocràcia, els gōng (工), que eren els artesans del regne i que, com els grangers, produïen bens bàsics que necessitaven ells mateixos i el restant de la societat, els nóng (农/農), que eren els grangers i llauradors que cultivaven la terra per a produir menjar, fonamental per a la gent i per als tributs al rei, i els shāng (商) que eren els mercaders i comerciants del regne.

La Zongfa (宗法, llei de clan), que s'aplicava a totes les classes socials, governava la primogenitura del ranc i l'herència dels atres germans. El fill major del matrimoniio heretaria el títul i mantindria el mateix ranc en el sistema. Als atres fills del matrimoni, de concubinas, i amants se'ls donaria títuls un ranc inferior al del seu pare. En el pas del temps, no obstant, tots els térmens varen perdre el seu significat original. Zhuhou (诸侯), Dafu (大夫), i Shi (士) es varen tornar sinònims de funcionari de la cort.

Els quatre oficis del sistema Fēngjiàn diferien respecte als del feudalisme europeu en que la gent no naixia en classes específiques, de manera que, per eixemple, un fill d'un artesà gong podia convertir-se en un membre de la classe mercant shang, i aixina successivament.

El tamany de l'eixèrcit i els dominis que podia dirigir un noble varó estava determinat pel seu ranc de noblea, que de més alt a més baix podia ser:

1. duc - gōng 公(爵)
2. marqués - hóu 侯(爵)
3. comte - bó 伯(爵)
4. vescomte - zǐ 子(爵)
5. baró - nán 男(爵)

Mentres que durant la dinastia Han, un noble en el nom d'un lloc en el seu títul realment governava eixe lloc, en temps posteriors solament va ser nominal. Qualsevol membre masculí de la noblea o l'alta burguesia pot denominar-se gongzi (公子 gōng zǐ) (o wangzi (王子 wáng zǐ) si és fill d'un rei).

Sistema de camp «pou»

Les vores marrons entre les granges tenen la forma del caràcter per a pou (井)

El sistema de camp «pou» (en chino, 井田制度; pinyin, jǐngtián zhìdù) va ser un método chinenc de distribució de terres que va existir entre el IX (dinastia Zhou occidental tardana) i aproximadament el final del periodo dels regnes combatents. El seu nom ve del sinograma 井 (jǐng), que significa «pou» i que té la forma del símbol #; este caràcter representa l'apariència teòrica d'una divisió de terres: un àrea quadrada de terra es dividia en nou seccions del mateix tamany; les huit seccions exteriors (私田; sītián) les cultivaven els siervo de forma privada, i la secció central (公田; gōngtián) es cultivava comunalmente per a l'aristocràcia terratinent.

Encara que que tots els camps pertanyien als aristócrates, els camps privats eren gestionats exclusivament pels siervo i la seua producció era enterament dels grangers. Solament era la producció dels camps comunals, que treballaven les huit famílies, la que anava per als aristócrates i la que, en el seu cas, podia anar al rei com tribut.

Com a part del sistema feudal fēngjiàn, el sistema de camp «pou» es va tornar tens durant el Periodo de les Primaveres i Autumnes a l'hora que es debilitaven els llaços de parentesc entre els aristócrates. Quan el sistema es va tornar econòmicament insostenible durant el periodo dels regnes combatents, va ser reemplaçat per un sistema de possessió privada de les terres. Va ser suspés en l'estat de Qin per Shang Yang i els demés estats pronte varen prendre el seu eixemple.

Com a part de les reformes de Wang Mang durant la breu dinastia Xin, el sistema es va restaurar temporalment i es renombró com els camps del rei (王田; wángtián). Esta pràctica va ser més o menys terminada per la dinastia Song, encara que erudits com Chang Tsai i El seu Xun eren entusiasta sobre la seua restauració i varen parlar sobre ella com una admiració tal volta simplista, invocant les freqüentes alabanzas del sistema de Mencio.

Vore també

• Ejido
• Sistema equitatiu de terra
• Aparcería
• Dret de superfície
• Història de Japó