FG Sagittae
| Constelació | Sagitta |
| Ascensió recta α | 20h 11min 56,1s |
| Declinació δ | +20º 20’ 04’’ |
| Distància | 606 anys llum |
| Magnitut visual | +9,21 |
| Magnitut absoluta | +2,52 |
| Ràdio | 89 sols |
| Tipo espectral | K2Ib |
| Velocitat radial | +38,9 km/s |
| Atres noms | HIP 99527 / GSC 01626-00619 TYC 1626-619-1 / PN G060.3-07.3 |
FG Sagittae (FG Sge)[1] és una estrela variable de característiques excepcionals situada en la constelació de Sagitta, la flecha. D'acort a la paralaje obtinguda pel satèlit Hipparcos (5,38 ± 1,77 milisegons d'arc),[1] es troba a 606 anys llum del sistema solar.
Característiques
[editar | editar còdic]FG Sagittae és una estrela supergigante que es troba en el centre d'una nebulosa planetària jove, denominada Hen 1-5, que va expulsar fa uns pocs mils d'anys. Ha evolucionat significativament en els últims anys, canviant el seu tipo espectral de B4Ia en 1955 a A5Ia en 1967, a F6Ia en 1972 i actualment és una estrela taronja de tipo espectral K2Ib.[2] És un cas únic d'una estrela que en el transcurs d'una vida humana ha canviat de color blau a taronja en el subsegüent descens de la seua temperatura.
Es pensa que, en el moment del seu descobriment, FG Sagittae era una estrela post-RAG que havia començat a expulsar les seues capes externes per a formar una nebulosa planetària. L'estrela provablement va començar a aumentar la seua lluentor a finals de el XIX com a conseqüència de l'ignició nuclear d'una fina capa d'heli que rodejava el núcleu inerte d'oxigen-carbono. L'enorme energia lliberada en dit procés va propiciar l'expansió de les seues capes externes; com totes les estreles jagantes, FG Sagittae es va gelar quan la seua lluminositat va ser distribuïda sobre un àrea superficial molt més gran. Com a resultat, durant vàries décades FG Sagittae es va fer molt més lluenta pero també molt més roja.[2]
En última instància, FG Sagittae és un objecte de flash del heli final, similar al Objecte de Sakurai, a punt de fer una ràpida transició cap a una nana blanca.[3]
Les estreles que, com FG Sagittae, es troben en les últimes fases de la seua vida sofrixen canvis importants en la seua composició química; per una part, comencen a perdre les seues capes externes, formades sobretot per hidrogen i heli, quedant una fracció cada volta major de la massa estelar composta per material resultant de la fusió nuclear. Com a moltes estreles AGB, l'espectre de FG Sagittae mostra molts elements provinents del processe-s realçats. L'abundància de hidrogen en la seua superfície està disminuint, possiblement per la pèrdua de massa estelar en crear-se la nebulosa planetària.
L'abundància de heli en la superfície podria estar també aumentant, lo que pot ser un signe de que està ascendint material des de l'interior.[2]
Variabilitat
[editar | editar còdic]La variabilitat de FG Sagittae va ser detectada per volta primera en 1944 per Cuno Hoffmeister.[2] El seu magnitut aparent, que era +13 en 1900, va aumentar fins a +9 durant els 60 anys següents per a tornar a atenuar-se fins a magnitut +14 en 1992, en un mínim marcat de +16 en 1996. Des dels anys 1990, es comporta com una variable R Coronae Borealis, en oscurecimientos i recuperacions parcials produïts per pols que enfosquix l'estrela. És una incògnita si este comportament continuarà en el futur, pero es pensa que possiblement estos bruscs canvis proseguiran fins que s'agote el gas de la capa de heli, procés que pot durar varis sigles.[2]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «FG Sagittae» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.