Anar al contingut

Event anóxico

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Event anóxico
Els círculs rojos indiquen els llocs i dimensions de numeroses zones mortes.
Els punts negres indiquen zones oceàniques mortes de dimensió desconeguda.
El tamany i número de zones marítimes mortes a on les aigües de les profunditats posseïxen tan escàs contingut d'oxigen dissolt que les criatures marines no poden viure ha creixcut de manera exponencial durant l'últim mig sigle. – NASA Earth Observatory[1]
Mapamundi que mostra les interdependencias de regions transnacionals sobre les corrents marines.

Un event oceànic anóxico o event anóxico és un periodo en el passat de la Terra durant el qual en sectors dels oceàs es va agotar l'oxigen (O2) en grans àrees geogràfiques. Durant alguns d'estos events, es va produir euxinia i per això les aigües varen tindre concentracions d'àcit sulfhídrico, H.[2] Si ben no han ocorregut events anóxicos per millons d'anys, els registres geològics mostren que en el passat varen ocórrer vàries voltes. Els events anóxicos varen coincidir en vàries extincions massives i poden haver contribuït a elles.[3] Estes extincions en massa inclouen algunes que els geobiòlecs utilisen com a marcadors temporals para datat bioestratográfico.[4] Molts geòlecs creuen que els events anóxicos oceànics estan fortament relacionats en la desacceleració de la circulació oceànica, el calfament climàtic i els nivells elevats de gasos d'efecte hivernàcul. Els investigadors han teorizado que el vulcanisme en el llançament de CO 2 com el "disparador extern central per a la euxinia".[5]

Introducció

El concepte de l'event anóxico oceànic (EAO) va ser propost per primera volta en 1976 per Seymour Schlanger (1927-1990) i el geòlec Hugh Jenkyns[6] i va sorgir dels descobriments realisats pel Proyecte de perforació d'aigües profundes (DSDP- Deep Siga Drilling Project) en l'oceà Pacífic. Va ser la troballa de lutites negres riques en carbono en sediment cretácicos que s'havien acumulat en replanells volcànics submarines (Shatsky Rise, Manihiki Plateau), junt en el fet de que eren idèntiques en edat en depòsits similars extrets de l'oceà Atlàntic i coneguts per afloraments en Europa, particularment en el registre geològic dels Apenins[6] molt rics en pedra calcàrea en Itàlia, lo que va dur a la comprensió de que estos estrats similars generalisats varen registrar condicions d'agotament d'oxigen altament inusuals en l'oceà durant varis periodos discrets de temps geològic.

Les investigacions sedimentològiques d'estos sediment rics en matèria orgànica, que han continuat fins als nostres dies, generalment revelen la presència de laminaciones fines no pertorbades per la fauna que habita en el fondo, lo que indica condicions anóxicas en el fondo de la mar, que es creu que coincidixen en una capa venenosa de sulfur d'hidrogen.[7] Ademés, estudis geoquímicos orgànics detallats han revelat recentment la presència de molècules (els cridats biomarcadores) que deriven tant de les bactèries púrpura del sofre[7] com de les bactèries verda del sofre: organismes que requerien tant llum com a sulfur d'hidrogen (H2S) lliure, lo que indica que les condicions anóxicas es varen estendre cap a dalt cap a la columna d'aigua superior allumenada per la llum solar.

Actualment hi ha varis llocs en la terra que exhibixen les característiques d'events anóxicos en una escala localisada, tals com les floració d'algues / bactèries i les "zones mortes" localisades. Existixen zones mortes front a la costa este dels Estats Units en la baïa de Chesapeake, en l'estret escandinau Kattegat, en la mar Negra (que pot haver segut anóxico en els seus nivells més profunts durant milenis), en el nort del Adriático, aixina com una zona morta front a la costa de Luisiana. L'actual abundància de medusas en tot lo món a voltes és considerada com un primer indici d'un event anóxico.[8] Atres zones marines mortes han aparegut en aigües costeres d'Amèrica del Sur, China, Japó i Nova Zelanda. Un estudi de 2008 va contar 405 zones mortes en tot lo món.[9]


Solament a partir de finals del XX s'ha començat a comprendre este fenomen. El grapat d'events anóxicos coneguts i sospitosos s'han relacionat geològicament en la producció a gran escala de les reserves mundials de petròleu en bandes mundials de esquisto negre en el registre geològic. De la mateixa manera, les altes temperatures relatives que es creu estan vinculades als cridats "events de súper efecte hivernàcul".[7]

Euxinia

Artícul principal → Cicle del fòsfor.

Els events anóxicos oceànics en condicions euxínicas (és dir, sulfídicas) s'han relacionat en episodis extrems de desgasificació volcànica. Per lo tant, el vulcanisme va contribuir a l'acumulació de CO2 en l'atmòsfera, va aumentar les temperatures globals, causant un cicle hidrològic accelerat que va introduir nutrients en els oceans per a estimular la productivitat planctónica. Estos processos potencialment varen actuar com a desencadenants de euxinia en conques restringides a on poguera desenrollar-se l'estratificació de la columna d'aigua. Baix condicions anóxicas a euxínicas, el fosfat oceànic no és retingut en el sediment i, per lo tant, pot lliberar-se i reciclar-se, lo que ajuda a una elevada productivitat contínua.[5]

Mecanisme

En general, es creu que les temperatures a lo llarc de tot el Jurásico i el Cretácico varen ser relativament càlides i, en conseqüència, els nivells d'oxigen dissolt en l'oceà eren menors que hui, lo que fa que la anoxia fora més fàcil d'ocórrer. No obstant, es requerixen condicions més específiques per a explicar els events anóxicos oceànics de curt periodo (menys d'un milló d'anys). Existixen dos hipòtesis principals i variacions sobre elles que intenten explicar el mecanisme.


Una hipòtesis sugerix que l'acumulació anómala de matèria orgànica es relaciona en la seua preservació millorada en condicions restringides i pobremente oxigenadas, que en sí mateixes eren funció de la geometria particular de la conca oceànica: tal hipòtesis, encara que fàcilment aplicable al relativament estret Atlàntic Cretácico primerenc (que podria comparar-se en una Mar Negra a gran escala, solament mal conectat en l'Oceà Mundial), no explica l'aparició de lutites negres covalades en replanells del Pacífic obert i mars de plataforma en tot lo món. Hi ha sugerències, novament des de l'Atlàntic, de que un canvi en la circulació oceànica va ser responsable, a on les aigües càlides i salades en latitut baixes es varen tornar hipersalinas i es varen afonar per a formar una capa intermija, a una profunditat de 500 a 1,000 m, en una temperatura de 20 °C a 25 °C.[10]

La segona hipòtesis sugerix que els events anóxicos oceànics varen produir un canvi important en la fertilitat dels oceans que va resultar en un aument del plàncton de parets orgàniques (incloses les bactèries) a costa del plàncton calcáreo, com els cocolitos i els foraminíferos. Tal fluix accelerat de matèria orgànica hauria expandit i intensificat les zones de mínim oxigen, millorant encara més la cantitat de carbono orgànic que ingressa al registre sedimentario. Essencialment, este mecanisme supon un aument important en la disponibilitat de nutrients dissolts com nitrat, fosfat i possiblement ferro per a la població de fitoplàncton que viu en les capes allumenades dels oceans.

Per a que es produïra un aument d'este tipo, hauria segut necessari un fluix accelerat de nutrients derivats de la terra, junt en una corrent ascendent vigorosa, lo que requeriria un canvi climàtic important a escala mundial. Les senyes geoquímicos de les proporcions d'isòtops d'oxigen en sediment i fòssils de carbonat, i les proporcions de magnesi / calcio en els fòssils, indiquen que tots els events anóxicos oceànics importants es varen associar en màxims tèrmics, lo que fa provable que les taxes de meteorisació global i el fluix de nutrients als oceans anaren en aument durant estos intervals. De fet, la solubilitat reduïda de l'oxigen conduiria a la lliberació de fosfat, alimentant encara més l'oceà i alimentant una alta productivitat, per lo tant, una alta demanda d'oxigen, lo que manté l'event a través d'una retroalimentació positiva.

Una atra forma de vore els events anóxicos oceànics és supondre que la terra llibera un gran volum de diòxit de carbono durant un interval de vulcanisme intens; les temperatures globals aumenten per l'efecte hivernàcul; aumenten les taxes globals de meteorisació i el fluix de nutrients fluvials; aumenta la productivitat orgànica en els oceans; aumenta el sepeli de carbono orgànic en els oceans (comença EAO); el diòxit de carbono es reduïx pel sepeli de matèria orgànica i a l'erosió de les roques de silicat (efecte hivernàcul invers); les temperatures globals cauen, i el sistema oceà-atmòsfera torna a l'equilibri (termina EAO).


D'esta manera, un event anóxico oceànic pot vore's com la resposta de la Terra a l'injecció de diòxit de carbono en excés en l'atmòsfera i la hidrosfera. Una prova d'esta noció és observar l'edat de les grans províncies ígneas (GPI), l'extrusió de les quals presumiblement hauria estat acompanyada d'una ràpida expulsió de grans cantitats de gasos volcànics com el diòxit de carbono. Curiosament, les edats de tres GPI (basalt d'inundació Karoo-Ferrar, província ígnea gran del Carib, replanell de Ontong Java) es correlacionan increiblement be en la dels events anóxicos oceànics jurásicos i primerencs del Cretácico (principis del Aptio i el Cenomiano-Turoniano), indicant que un enllaç causal és factible.


Referències

  1. ↑ Aquatic Dead Zones NASA Earth Observatory. Revised 17 July 2010. Retrieved 17 January 2010.
  2. ↑ Timothy W. Lyons; Silke Severmann; Clint Scott(19 de giner de 2009).«Tracking Euxinia in the Ancient Ocean: A Multiproxy Perspective and Proterozoic Case Study».Annual Review of Earth and Planetary Sciences.37(1): 507–53.doi:10.1146/annurev.earth.36.031207.124233.
  3. ↑ Wignall, Paul B.(24 May 1996).«Oceanic Anoxia and the End Permian Mass Extinction».Science.272(5265): 1155–1158.doi:10.1126/science.272.5265.1155.
  4. ↑ Peters, Walters (2005). The Biomarker Guide, Volume 2: Biomarkers and Isotopes in the Petroleum Exploration and Earth History, Cambridge University Press, pp. 749. ISBN 978-0-521-83762-0.
  5. ↑ 5,0 5,1 Katja M Meyer(9 de giner de 2008).«Oceanic euxinia in Earth history: Causes and consequences».Annual Review of Earth and Planetary Sciences.36: 251–288.doi:10.1146/annurev.earth.36.031207.124256.Consultat el 11 d'abril de 2014.«The central external trigger for euxinia is proposed to be enhanced volcanism (release of volcanic CO2), although other external forcings of the climate system could be imagined (changing solar luminosity, changes in continental configuration affecting ocean circulation and the stability of isse sheets.»
  6. ↑ 6,0 6,1 History Channel, "The History of Oil" (2007), Australian Broadcasting System, Inc., aired: 2:00–4:00 pm EDST, 2008-07-08; Note: Geologist Hugh Jenkyns was interviewed in the History Channel's (re: footnote:3 History Channel, "The History of Oil" (2007)) documentary "The History of Oil" and attributed the matching occurrence high in the Apennine Mountains' ficar thick black shale band put together with the findings from the Deep Siga Drilling Project as triggering the theory and work that followed from a beginning ca 1974.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 «What would 3 degrees pixen?». Archivat des de l'original, el 19 de juliol de 2008. Consultat el 8 de juliol de 2008. «[At plus] Six degrees [aumnto de 6 °C] * Al final del periodo Pérmico, fa 251 millons d'anys, fins al 95% de les espècies es varen extinguir com a resultat d'un super event hivernàcul, lo que va resultar en un aument de la temperatura de sis graus, tal volta per una lliberació molt gran de metà que va ocórrer 200 millons d'anys despuix en l'Eoceno i també: * Es varen produir cinc graus de calfament durant el Màxim Tèrmic Paleoceno-Eoceno, fa 55 millons d'anys: durant eixe event, els arbres de pa varen créixer en la costa de Groenlàndia, mentres que l'Oceà Àrtic varen registrar temperatures de l'aigua de 20°C a 200 km del Pol Nort. No hi havia gèl en cap dels pols; i provablement boscs creixien en l'Antàrtida central. * L'event d'hivernàcul del Eoceno provablement va ser causat per hidrats de metà (una combinació similar al gèl de metà i aigua) que va aplegar a l'atmòsfera des del fondo de la mar en un immens "eructe oceànic", lo que va provocar un aument en les temperatures globals. Hui en dia, grans cantitats d'estos mateixos hidrats de metà encara es troben en les plataformes continentals submarines. * El primer efecte hivernàcul del Eoceno va tardar a lo manco 10,000 anys en produir-se. Hui podríem conseguir el mateix ardit en menys d'un sigle.»
  8. ↑ Raquel Vaquer-Sunyer(7 d'octubre de 2008).«Thresholds of hypoxia for marine biodiversity».Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America.105(40): 15452–15457.doi:10.1073/pnas.0803833105.
  9. ↑ «Study Shows Continued Spread of 'Dead Zones'; Lack of Oxygen Now a Key Stressor on Marine Ecosystems».
  10. ↑ Friedrich, Oliver; Erbacher, Jochen; Moriya, Kazuyoshi; Wilson, Paul A.(2008).«Warm saline intermediate waters in the Cretaceous tropical Atlantic Ocean».Nature Geoscience.1(7): 453.doi:10.1038/ngeo217.