Eurasiatisme
El euroasiatisme,[1] euroasisme o eurasianisme és un moviment polític i cultural de Rússia, sorgit principalment en les comunitats d'emigrants. Els seus principals teòrics varen ser Nikolái Danilevski, Lev Gumiliov i cita requerida
Història
El eurasianisme va nàixer dins de la comunitat de refugiats i/o emigrants que fugien de la guerra civil russa, en els primers anys despuix de la Revolució d'Octubre de 1917. El moviment defenia que la civilisació russa pertanyia a la categoria europea i que la Revolució d'Octubre va ser una reacció indispensable a la ràpida modernisació de la societat russa. Entretant, els adeptes al moviment eurasianista eren contraris tant al ateisme com al socialisme que els bolcheviques defenien, i advocaven per substituir el govern soviètic per una orde que desembocara en una autoritat religiosa separada d'Europa.
La publicació, en Sofia en 1920, de l'obra Europa i la humanitat per Nikolái Trubetskói, en la qual critica l'eurocentrisme, dona orige al sorgiment de la doctrina de l'eurasianisme, la base ideològica dels proyectes de l'Unió Euroasiàtica i Unió Econòmica Euroasiàtica promoguts actualment per Rússia.
El neoeurasianisme
El neoeurasianisme és una corrent política que es va popularisar en la década de 1990, despuix de la dissolució de l'URSS. Este "neoeurasianisme" considera que Rússia està més propenca cultural i històricament a Àsia que a Europa. Esta corrent es va inspirar en la de la década de 1920 per a establir una nova teoria. En 1992 el politòlec Jorge Verstrynge va publicar El somi eurosiberiano. Ensaig sobre el futur d'Europa.
Les accions de Rússia en els últims anys, principalment en conflictes com els de Geòrgia o Ucrània, han segut eixemple de l'influència de les idees neoeurasianistas, que valorizan el domini rus sobre el Caucas.[2]
Segons Javier Morals Hernández, professor de Relacions Internacionals en l'Universitat Europea, Aleksandr Duguin és el defensor d'esta corrent més conegut en l'actualitat. El neoeurasianisme ha trobat respals en persones d'ideologia molt diverses, des de l'extrema dreta, nacional-bolcheviques, tradicionalistes ortodoxos o comunistes.[3]
Objectiu cultural del neoeurasianisme segons Aleksandr Duguin:
En Turquia
El neoeurasianisme ha conseguit un buit entre certs sectors nacionalistes turcs en Turquia, encara que ha aplegat a influenciar inclús a certs partits d'esquerra, pel seu contingut antiimperialiste. Certs analistes afirmen que tant els ultranacionalistes com l'èlit secular de Turquia s'aproximen cada volta més al eurasianisme.[5]
Referències
- ↑ (1997).«Euroasiatisme: revessos de la fortuna d'una teoria enterrada i resucitada».Estudis d'Àsia i Africa.Colege de Mèxic.31(3)Consultat el 4 de setembre de 2023.
- ↑ Pirchner, Herman (2005). Reviving Greater Russia?: The future of Russia's borders with Belarus, Geòrgia, Kazakhstan, Moldova and Ukraine, University Press of America.
- ↑ López Jiménez y Morals Hernández, 2017, p. 39.
- ↑ Duguin, 2016, p. 23.
- ↑ Emre Uslu: L'Eixèrcit turc: una font d'anti-americanisme en Turquia. Today's Zaman, 31 de juliol de 2011.
Bibliografia
- Duguin, Aleksandr G. (2016). Proyecte Eurasia, Hipérbola Janus. ISBN 978-1535073561.
- López Jiménez; Morals Hernández, {{{nom2}}} (2017). La política exterior de Rússia: Els conflictes congelats i la construcció d'un orde internacional multipolar. ISBN 978-84-9148-473-8.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Eurasiatismo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.