Anar al contingut

Eteos

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Hemidracma etea que mostra un Heracles en l'etnónimo ΟΙΤΑΙΩΝ ('dels eteos'), c. 400-344 a. C.
Etea es pot vore en la frontera nort d'Etolia.

Els eteos (Plantilla:Lang-grc)[1][2] eren una tribu grega relativament chicoteta que vivia en el mont Eta i les seues afores, en la Grècia Central.

Ubicació

[editar | editar còdic]

Els eteos ocupaven la regió de Etea que comprenia el mont Eta i els seus llímits nort i sur, delimitada pel riu Esperqueo al nort i a l'est i el riu Cefiso de Beòcia al sur.[2] Estaven rodejats d'atres chicotetes regions tribals, melieos, dórides i enianes, les fronteres de les quals no sempre varen ser clares i varen fluctuar a lo llarc del temps.[2] La pira de Heracles en el mont Eta era el seu santuari més important. Heracles era honrat en jocs cada quatre anys, i la principal ciutat de la regió, Heraclea de Traquinia, duya el seu nom.

Govern i societat

[editar | editar còdic]

Els eteos són atestats per primera volta per el historiador de el V Heródoto durant la seua descripció de la batalla de les Termópilas.[1] Aparentment tenien una identitat política separada per a el V ya que varen ser invitats per l'estadiste ateniense Pericles a un congrés panhelénico en 449/8 a. C., varen participar en l'Anfictionía Délfica (a on el seu vot va ser emés per un ciutadà de Heraclea) i varen falcar monedes en el gentilici 'eteos' en el IV[3] El geógrafo de el I, Estrabón, afirma que Etea estava dividida en catorze donem, pero la seua identitat exacta és incerta, i els intents moderns de reconstruir-los inclouen noms mutilats i topònims escassament documentats. La naturalea i l'organisació de les diverses comunitats documentades tampoc estan clares, lo que dificulta determinar si el sistema polític eteo primitiu era de naturalea tribal o es basava en una lliga de polis.[4]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. 1,0 1,1 Kirsten, 1937, col. 2289.
  2. 2,0 2,1 2,2 Rousset, 2015, p. 225.
  3. Rousset, 2015, pp. 226–227.
  4. Rousset, 2015, pp. 225–226.

Bibliografia

[editar | editar còdic]