Estany de Villena
</noinclude>
El Estany de Villena, situada en el corredor que unix el replanell en el llitoral mediterràneu, és una estany de naturalea endorreica i actualment desecada, que es troba en el terme municipal de Villena (Alacant). Està delimitada al noreste pels afloraments diapíricos d'algeps i argila triásicas de "Els Cabecicos", "Cabezo del gat" i "Cabezo del Polovar", i al suroest especialment, per el "Cabezo de la Verge" i "Serra del Castellar", elevació més imponents formades per calcàrees i dolomías del cretácico superior. La conca de captació d'aigües està fortament acotada per l'est i sur pels diversos cabezos, no obstant per l'oest i nort, la superfície drenante s'amplia de manera considerable i reglota els llímits que alcança la vista.
Esta àmplia conca hidrològica suministra els aportes superficials procedents de l'aigua de pluja, pero sense dubte, la principal font d'alimentació hídrica de l'estany, hui desecada, ha segut l'aigua subterrànea, en major medida els manantials calcáreos com el de la "Font del Chop"(desecada en els anys huitanta per la comunitat de regantes, a pur d'extraure l'aigua en motors) i en menor mida, els d'aigua salada procedents dels materials triásicos. Esta combinació de manantials donava una singularitat especial a l'estany de Villena, ya que la transició d'ambients salobres a dulceacuícolas ocasionaria un increment considerable de la riquea biològica que es va desenrollar en l'espai lagunar.
El manantial de la "Font del Chop" es va canalisar per a consum humà i regadiu cap a atres térmens municipals per mig de la "Séquia del Comte" en 1536 a costa d'Elda, excloent el seu cabal com a principal aporte de l'estany, en lo que esta va passar a ser majoritàriament d'aigua salobre. Es desecó en 1803 per orde de Carlos IV per mig de l'ampliació de la ya existent "Séquia del Comte" en l'actualment cridada "Séquia del rei", que travessa l'estany de sur a nort passant pel centre i aplegant inclús fins al terme municipal de Caudete, per a desecar també l'estany de menor tamany, cridada "Lagunilla", situada en la partida villenense d'igual nom, junt en tot un entramat de séquies travesseres (cridades "sangradores") que canalisen totes en l'artèria principal de desaiguador, que és la séquia central.[1]
Història
L'estany de Villena, junt en la de Salines (uns quilómetros al sur), estava originada per un fenomen d'endorreísmo. És dir, les aigües no trobaven eixida i allí s'acumulaven. l'ecosistema generat gràcies a l'estancament de les aigües va permetre el desenroll d'un biòtop de gran riquea faunística, com va resaltar l'infant Don Juan Manuel, senyor de Villena, en el seu Llibre de la Caça:[1]
La surgencia de manantials salinos en distints punts del álveo va propiciar l'establiment de diverses salinas, que apareixen ya citades en la Relació enviada a Felipe II en 1575:[1]
L'estany comportava al final de Villena la major font de riquea natural i biològica existent en un radi de més de 50km a la redona, i no obstant -junt en l'interés d'atres ciutats, sobretot Elig, en aumentar els seus recursos hídrics- es va utilisar l'excusa de que també estava en ella l'orige de les febres tercianas (que reapareixien cada tres dies), una de les principals estratagemas utilisades en persuadir al poble i obtindre el benefici de la casa real per a escomençar a planejar la seua dessecació, puix actualment, veem com existixen ciutats en estanys iguals o més grans que la de Villena i no hi ha, ni hi ha hagut, problema algun de malalties per febres, (servixquen com a eixemple els estanys de la mata en Torrevella). Tot això, sumat a la falta de recursos econòmics d'un rei empobrit de l'época, totalment manipulat per Napoleón Bonaparte, va fer que en quant este vera la petició dels terratinents ilicitans, presentant un estudi de l'estany a favor dels seus interessos personals, trobara una oportunitat més per a acréixer les seues arques reals per mig dels tributs procedents dels colon laguneros.
El 23 d'abril de 1803, Carlos IV va ordenar al seu arquitecte major, Juan de Villanueva, les obres de dessecació. La principal obra va ser la que es va cridar Séquia del Rei, que servia i servix per a evacuar les aigües de la conca al riu Vinalopó.[1] Les aigües de l'estany no es varen deixar perdre cap a la desembocadura del riu Vinalopó, sino que durant tres anys seguits, es varen estar evacuant i traslladant, sense parar, als pantans de ponent i alce en Elig, lloc al que es va vore obligada a migrar tota la fauna avícola existent en Villena i a on també, actualment, es troba el parc artificial "El Fondo", puix tota l'aigua que rep no és originària d'allí, sino dels aportes que arrepleguen del riu Segura i els que seguixen rebent de l'Estany de Villena en époques de pluges i demés riuades del cabal del riu Vinalopó en els trams de Sax, Elda-Petrer, Monóvar, Novelda, Monforte del Cid i Aspe. Aportes sense els quals seria impossible el sustente de dit parc, declarat com a espai i reserva natural.
Despuix de la dessecació de l'Estany varen quedar al descobert els diferents manantials, que es varen poder separar entre salobres i dolços. I despuix de l'obra, es va delimitar per mig de mojones un terreny innecessari de 1704 ha cultivables, que es va passar a cridar-se terres de la Demarcació de l'Estany, en les que, a dia d'hui, se seguix especulant, a pesar d'estar incloses en el catàlec de zones humides de la Generalitat Valenciana com "Chapull d'Interior d'Especial Protecció", des de l'any 2001, dins de la RET NATURA 2000 de l'Unió Europea.
Noves terres
Estes noves terres obtingudes, es varen entregar injustament a personages de l'alta realea i noblea, que a la seua volta les varen arrendar als nous colon que varen habitar allí(cridats laguneros) i que pagaven un diezmo per elles. Es regaven principalment en les aigües de la "Font del Chop", localisada en la pedania de Les Virtuts. Per la cessió d'esta aigua de rec a localitats com Elda o Elig, Villena cobrava un elevat cànon que rebien les arques municipals. En 1899 l'estany es va recuperar en part, fins a alcançar 4 metros de profunditat, despuix de dos dies seguits de pluges torrencials.[4]
Vore també
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 (1991) «VII. Chapulls i àrees llacustres: Estanys interiors», Atles temàtic de la Comunitat Valenciana (en espanyol), Valéncia: Alce: El Mercantil Valencià. ISBN 84-87502-10-5.
- ↑ Fundació Municipal José María Soler (ed.): «Història de Villena: des de la Prehistòria fins al sigle XVIII» (en espanyol) (pdf). Digitalisat per la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Consultat el 12 d'agost de 2009.
- ↑ Concejo de Villena (1575). «28. Les salines que en terra de dit poble hi ha i les pedreres de jaspi, marbre i atres pedres estimades que es trobaren en ella.», Relació de Villena de 1575.
- ↑ Rutes per Villena: Via verda, Horta i Les Virtuts Villena ¡un tesor!
- Este artícul conté una traducció derivada de «Laguna de Villena» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.