Espeleología en Cantàbria
Cantàbria pot considerar-se un dels llocs en Espanya en que es va introduir més tempranamente el terme espeleología en el seu sentit etimològic falcat en França, com a ciència dedicada a l'estudi de les covas i el seu contingut, ans que es desenrollaren les especialisació.
En esta comunitat autònoma existixen més de 6500 coves.[1]
Història
[editar | editar còdic]Despuix de les primeres investigacions en les coves a finals de el XIX, entre les que deu destacar-se l'estudi de la Cova de la Mora (Lebeña), al mateix temps que es plantejava el debat de l'antiguetat de les pinturas de la Cova de Altamira, va anar el naturaliste Jesús Carballo García el introductor del terme "espeleología", canalisant la creació en Santander de la Secció de Espeleología de la Real Societat Espanyola d'Història Natural, que va ser instada per Ignacio Bolívar en una reunió de la Societat realisada en Madrit l'any 1909.
El predomini dels estudis arqueològics en coves va relegar la espeleología, com a disciplina polifacètica, fins als anys 1950, que el Front de Joventuts la va abordar com un estudi estratègic en Espanya a instruccions del general Franco a partir d'un campament de Espeleología realisat en Ull Guareña (Burgos). Encara existien alguns "maquis" republicans emboscats en les montanyes i el coneiximent dels refugis en coves era entés d'interés nacional.
En Santander la continuïtat de les activitats espeleológicas de l'Organisació Jovenil Espanyola va ser represa pel Museu de Prehistòria que havia segut dirigit per Carballo, despuix de la mort d'este i l'arribada al museu de Miguel Ángel García Guinea en 1962. Per eixa etapa comencen també els estudis dels espeleòlecs francesos i anglesos en Cantàbria, a impulsos i com a continuació natural de les investigacions geològiques sobre l'alçament alpí de la placa cantàbrica portats a terme per Raymon Ciry i Pierre Rat, professors de l'Universitat de Dijon. La tesis doctoral de Claude Mugnier «La regió del Asón i la seua evolució morfològica» reuniria els coneiximents existents sobre eixa comarca càrstica fins a mediada la década de 1960.
Els estudis globals més destacats realisats fins a l'actualitat són els de el Massiç del Porracolina, monitorizado des de Dijon i actualment participat per diversos grups espanyols; el Massiç de Hornijo realisat conjuntament per equips espanyols i el Spéléo Club de París i el del poljé de Matienzo i el seu entorn, realisat per l'Expedició Anglesa a Matienzo. Les societats espeleológicas locals han publicat monografies interessants sobre el municipi de Miera (SESS del Museu de Prehistòria), el karst d'El Soplao (Speleo Club Càntabre), Castro Urdiales (GELL), Camargo i Piélagos (Carballo-Raba). Atres estudis rellevants arrepleguen inventaris de sistemes càrstics locals i estudis monogràfics de les grans rets de Cantàbria.
A partir principalment de la década de 1990, la espeleología va perdent el seu sentit original d'estudi de les cavitats i del seu contingut d'interés científic i cultural i es va canalisant cap a un sentit de "deport-aventura" en llínea en la focalización de l'economia espanyola cap al turisme. Es manté com a activitat residual la espeleología d'exploració i investigació, portada a terme principalment per espeleòlecs d'edat mija d'entorn als cinquanta anys.
La regió càntabra té grans potencials per a la pràctica d'esta activitat, tant en la seua faceta científica (la rebanc cantàbric va conservar condicions excepcionals per a la vida a lo llarc de les oscilacions climàtiques cuaternarias), com de espeleo-turisme. Vàries cavitats de major desenroll de la península ibèrica es troben en Cantàbria: el Sistema de l'Alt del Tejuelo de 212 km de recorregut sent el sistema més llarc de la Península, el segon d'Europa i l'undècim en el món; Sistema del Mortillano, que va alcançar els 148 km de llongitut i 950 metros de profunditat en 2024 és el segon d'Espanya i quinzé Mundial [2]i el Sistema de la Gándara que en 119 km se situa en tercera espanyola i denovena mundial, totes elles en exploració.[3] L'Alvenc 56, en el massiç de Picos d'Europa, té una profunditat de 1169 m.
El colectiu espeleológico, tenint en conte la pressió humana incontrolada que les cavitats i el seu patrimoni venien sofrint en les últimes décades, va propondre la creació de focs turístics que descongestionaren les coves més publicitadas. Com a resultat, en els inicis de el XXI el Govern de Cantàbria, va realisar un esforç per a posar en valor turístic algunes de les cavitats baix la seua administració, com la Cova del Soplao, que discorre baix els municipis de Valdáliga i Rionansa, i Cullalvera, en Ramals de la Victòria.[4]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Cuevas
- ↑ El Mortillano, el complex subterràneu més llarc d'Espanya, alcança els 117 quilómetros
- ↑ «World Long Caves» (en en-us). Cave-Exploring.Com. Consultat el 2025-02-09.
- ↑ «Història de la Espeleología en Cantàbria (1861-1936). Contribució de la secció de Santander de la Real Societat Espanyola d'Història Natural a la institucionalización de la Espeleología Científica en Espanya a principis del sigle XX». Bol. R. Soc. Esp. Hist. Nat. Sec. Geol., 108, 2014, 27-51. Archivat des d'el original, el 28 d'agost de 2016. Consultat el 2 de novembre de 2015.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Espeleología en Cantabria» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.