Anar al contingut

Espanya (1913)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Espanya (1913)

Artícul bo

Este artícul es referix al primer acorazar de la classe Espanya, perdut en 1923. Per a informació sobre el segon, rebatejat Espanya en 1931 i afonat durant la guerra civil espanyola en 1937, vore Alfonso XIII (1915).


El Espanya va ser un acorazar espanyol de tipo dreadnought, el buc líder de la classe homònima, formada per atres dos barcos cridats Alfonso XIII i Jaime I. El barco es va construir a principis de la década dels 1910 en el context d'un acort defensiu cooperatiu en Gran Bretanya i França, com a part d'un programa de construcció naval per a restaurar la flota despuix de les pèrdues de la guerra hispà-nortamericana. Va ser l'únic barco de la classe que es va completar abans de l'inici de la Primera Guerra Mundial, conflicte que va retardar significativament la finalisació dels atres bucs. Els barcos estaven armats en una bateria principal de huit canons de 305 mm (12 polzades) i estaven destinats a recolzar a l'Armada francesa en cas d'una gran guerra europea.

Degut a que Espanya va permanéixer neutral al començ de la lluita, el Espanya i els seus bucs bessons varen ser els únics acorazar europeus que varen evitar el servici en temps de guerra. Va representar a Espanya en l'obertura del canal de Panamà a principis de 1915. A finals de la década de 1910, va servir en el ORD Esquadró, pero en 1920, la flota espanyola es va reorganisar i el Espanya i els seus bucs bessons varen ser assignats a l'Esquadró d'Entrenament. El barco va participar en una gran travessia a Amèrica del Sur en 1920, durant el qual va encallar accidentalment, lo que va causar danys importants que varen requerir reparacions ans que poguera retornar al seu país natal. El Espanya i el restant de la flota espanyola varen recolzar a les forces que varen lluitar en la guerra del Rif a partir de 1921, i mentres bombardejava posicions rebels prop del cap de Tres Forcas (Marroc espanyol) en agost de 1923, el barco va encallar novament. A pesar de les dificultats per a allaugerar de pes el buc, per a aixina lliberar-ho més fàcilment, en novembre de 1924 el treball estava casi terminat, pero fortes tormentes varen terminar per destruir els restants del naufragi. Algunes de les seues armes, que varen ser retirades durant les operacions de salvament, es varen utilisar com a artilleria costera fins a 1999.

Disseny

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Classe Espanya.
El barco du quatre torretes de dos canons, una centrada cap a avant, una darrere i al costat dret del barco, una atra més arrere i a l'esquerra, i l'última centrada en la popa. Numerosos canons més menuts es distribuïxen a lo llarc dels costats del buc.
Dibuix llineal de la classe Espanya
Els caps, oficials i part de la dotació de l'acorazar «Espanya» en un dels pals del nou buc, image de la revista Món Gràfic, 18 de juny de 1913.


Despuix de la destrucció de part de la flota espanyola en la guerra hispà-nortamericana de 1898 i el posterior desguaix d'una atra part de la flota en 1900,[1][2] l'Armada espanyola va fer una série d'intents fallancs per a iniciar el procés de reconstrucció. Va aplegar en 1907 de la mà d'Antonio Maura i el seu ministre de Marina, l'almirant Ferrándiz, en un nou Pla Naval (conegut posteriorment com Pla Ferrándiz) propost en 1907 i aprovat pel govern a principis de l'any següent com a Llei de Marina del 7 de giner de 1908.[3] Referent als acorazar, el pla disponia la construcció de tres nous acorazars que serien l'arma més potent de la flota.

En acabant de que la Primera Crisis Marroquina enfortira els llaços d'Espanya en Gran Bretanya i França i el respal públic al rearmament aumentara com a conseqüència, el govern espanyol va aplegar a un acort en eixos països per a un pla de defensa mútua (Acorts de Cartagena). A canvi del respal britànic i francés a la defensa d'Espanya, la flota espanyola recolzaria a l'Armada francesa en cas de guerra en la Triple Aliança contra les flotes combinades del Regne d'Itàlia i Àustria-Hongria en el Mar Mediterrànea ya que la Royal Navy deuria centrar-se en el Mar del Nort contra la Kaiserliche Marine germana; mentres que la flota francesa per sí sola no podria contindre a l'armada italiana i l'austrohúngara juntes, i era necessari que França transportara per mar a les seues tropes colonials des del nort d'Àfrica al continent europeu.[4]


Una flota espanyola reforçada redundava aixina en els interessos de Gran Bretanya i França, que en conseqüència varen prestar assistència tècnica en el desenroll de bucs de guerra moderns, els contractes de la qual varen ser adjudicats a l'empresa espanyola Societat Espanyola de Construcció Naval (SECN) que a la seua volta era propietat majoritària de les empreses britàniques Vickers, Armstrong Whitworth i John Brown & Company. Els bucs varen ser autorisats uns sis mesos en acabant de que els britànics hagueren completat l'HMS Dreadnought «España», i despuix de descartar els plans per a construir acorazar tipo pre-dreadnought, el comando naval va decidir ràpidament construir els seus propis acorazar tipo dreadnought, del com el Espanya va ser el primer d'estos.[5]

El Espanya tenia 132,6 m de llongitut de llínea de flotació, 140 m d'eslora, 24 m de mànega i 7,8 m de calat; el seu francobordo media 4,6 m en el centre del buc. El barco desplaçava 15 700 t segons lo dissenyat i fins a 16 450 t a plena càrrega. El seu sistema de propulsió consistia en quatre turbines de vapor Parsons de quatre eixos que accionaban quatre hèlices, en vapor proporcionat per dotze calderes Yarrow, que aportaven en total una potència de 15 500 shp (11 600 kW) lo que li permetia alcançar una velocitat màxima de 19,5 nucs (36,1 km/h). Tenia una autonomia de 5000 milles nàutiques (9300 km) a una velocitat de 10 nucs (19 km/h). Ademés, la seua tripulació estava formada per 854 oficials i mariners.[6]

Maquetar del Espanya en el Museu Naval de Ferrol.

El Espanya estava armat en una bateria principal en huit canons calibre 305/50 mm., montats en quatre torretes bessones. Es va colocar una torreta cap a avant, dos es varen colocar en escaló en mig del barco i la quarta estava a popa de la superestructura.[6] Este esquema de montage es va elegir en preferència a superpondre a les torretes, com les que es varen instalar en els acorazar nortamericans de la classe South Carolina, per a aforrar pes i costs.[7] Per a defendre's dels torpederos, duya una bateria secundària que consistia en vint canons de 102 mm montats individualment en casamates a lo llarc del caixco. No obstant, estaven massa prop de la llínea de flotació, lo que els feya inutilisables en marejada. També estava armat en quatre canons de tres lliures i dos ametralladores Maxim.[8] El seu cinturó tenia una gruixa de 203 mm; les torretes de la bateria principal estaven protegides per un blindage de similar gruixa i la torre de mando i la coberta tenien un blindage de 254 mm i de 38 mm respectivament.[6]

Historial operatiu

[editar | editar còdic]
Acorazar Espanya en el port de Bilbao en motiu d'una visita que varen fer els reis en 1915.
Vista des de la popa del Espanya en 1922.

Els tres acorazar de la classe Espanya, es varen construir com a núcleu del programa naval establit per la Llei Naval del 7 de giner de 1908,[7] eren els majors bucs de guerra construïts en Espanya fins a eixe moment. No obstant, els tres adolien dels mateixos problemesː ni el seu armament ni la seua protecció els permetia enfrontar-se en igualtat de condicions en els acorazar d'atres països. La seua velocitat, de 19,5 nucs, permetia aprofitar la seua superioritat artillera contra bucs més menuts i menys protegits i armats, pero en superior velocitat.[8]


El 17 de novembre de 1909 es varen donar a conéixer els bucs de la seua série, resultant que seria el primer acorazar de la mateixa per orde de construcció.[9] La posada de quilla de l'acorazar Espanya va ser el 6 de decembre de 1909 en la drassana SECN en Ferrol. Es va botar el 5 de febrer de 1912 i es va entregar el 8 de setembre de 1913, encara que alguns treballs varen continuar fins al 23 d'octubre, quan va ser comissionat. Eixe més, el president francés Raymond Poincaré va visitar Espanya, i durant la seua estància va pujar a bordo del buc homònim, a on va conéixer a l'oficial d'artilleria del barco, Jaime Janer Róbinson, a qui més tarde li va conferir en 1914 la Légion de honneur per la seua llabor desenrollant l'entrenament en l'artilleria espanyola. Róbinson era el principal expert de l'Armada Espanyola en sistemes d'artilleria moderns, i el seu nomenament en el Espanya li va permetre instalar el primer sistema modern de control de tir en la flota espanyola. Despuix de realisar les seues proves i entrenament inicial, el barco va participar en proves d'artilleria en juny de 1914, despuix de lo que el barco va estar llest per al servici. La crisis de juliol, que va sorgir a raïl del assessinat de l'archiduc Francisco Fernando, va conduir a l'inici de la Primera Guerra Mundial a finals de més, encara que Itàlia inicialment va declarar la seua neutralitat, lo que va permetre que Espanya fera lo mateix. No obstant, els italians es varen unir més vesprada als aliats a l'any següent i, com a resultat, el Espanya i els seus bucs bessons varen ser els únics acorazar europeus que no varen participar en la guerra.[10][11]

Despuix de la seua entrada en servici, es va unir a el ORD Esquadró de la flota espanyola, a on finalment es varen unir les seues dos bucs bessons quan es varen completar.[12] En febrer de 1915, el Espanya va creuar l'Atlàntic per a representar al seu país natal en les cerimònies d'obertura del canal de Panamà. Ya que les principals armada europees estaven ocupades en la Primera Guerra Mundial, solament Espanya i Portugal varen enviar barcos a les cerimònies, junt en les flotes suramericanes.[13] En acabant de que el seu buc bessó, el Alfonso XIII, entrara en servici a mitan de 1915, els dos acorazar varen salpar cap a Santander, a on el rei Alfonso XIII estava a bordo del seu yate Giralda. Els dos acorazar varen participar després en eixercicis d'entrenament front a Galícia.[14]

Mariners del Espanya durant una visita a Cuba en 1920.

En 1920, el Espanya va ser enviat a una travessia per aigües suramericanes, va partir el 14 de juny i va navegar primer als principals ports de la desembocadura del Riu de l'Argent. Ademés va dur al representant espanyol al cuatricentenario del descobriment del estret de Magallanes (Chile), lo que ho va convertir en el primer barco de l'Armada Espanyola en passar pel canal de Panamà. El 29 de giner de 1921, a la seua tornada a Espanya, va encallar en aigües chilenes front a Port Montt, encara que va ser reflotado en alguna dificultat.[15][16] Com a conseqüència, el seu caixco es va abonyar greument en una llongitut de 46 m, i les roques varen obrir un gran forat d'aproximadament 2,4 m per 2,4 m entre els compartiment 22 i 36, i varis forats més menuts entre els compartiment 48 a 56 a babor i 58 a 76 a estribor.[17] Els buços varen realisar reparacions temporals en concret en Chile, seguides de reparacions permanents que es varen fer en Balboa (Panamà) ans que fera el seu viage de tornada a través de l'Atlàntic.[18]

Guerra del Rif i pèrdua

[editar | editar còdic]

A principis de la década de 1920, va proporcionar fòc de respal al Eixèrcit espanyol en les seues campanyes en Marroc durant la guerra del Rif iniciada a mitan de 1921.[19] El 17 de setembre, ell i el Alfonso XIII varen bombardejar posicions dels rebels rifeños al sur de Melilla mentres les tropes de la Legió estrangera espanyola les assaltaven.[20] El 26 d'agost de 1923, mentres realisava un bombardeig front al cap de Tres Forcas, prop de Melilla, el Espanya va encallar fortament per la densa boira. L'Armada Espanyola va contractar a dos companyies de salvament per a reflotar l'acorazar, pero abdós varen declinar despuix d'inspeccionar els restants del naufragi.[19][21]

El buc de salvament Kanguro durant el rescat dels canons de 305 mm de l'acorazar Espanya.

Al no poder reflotar la nau en condicions normals, l'Armada va decidir llevar-li el major pes possible en un intent d'allaugerar-ho per a permetre que tornara a flotació, per lo que, el seu armament va ser retirat i tirat per la broda per a ser arreplegat més vesprada pel barco de salvament Kanguro. Ademés, gran part del blindage, la maquinària i els depòsits de municions de l'acorazar també varen ser retirats per a allaugerar-ho. Després, el seu caixco va ser sagellat i parcialment drenado en preparació per al reflotamiento, pero el 19 de novembre, unes tres semanes abans de la data prevista per a reflotar el buc, mentres esperava l'equip necessari d'Itàlia, vàries tormentes violentes varen colpejar al barco i varen causar més danys. Les tormentes varen deixar el caixco molt maltrecho i ya no es podia reflotar, en novembre de 1924, l'acorazar es va partir per la mitat i va ser abandonat per l'Armada Espanyola.[19][21]

Els canons de 305 mm i 102 mm recuperats del Espanya es varen instalar posteriorment en bateries d'artilleria costera. En 1953, tres dels canons de 305 mm, denominats Bateria La Marquina, es varen instalar en Càdis en montages individuals; cada canó es va colocar en un emplaçament de formigó que ademés contava en un pañol de pólvora, direcció de tir, un generador i atres sales de respal, sobre un nou afuste per a torretes que incloïa un escut protector. Algunes de les bateries varen permanéixer en servici fins a 1999. Per a 2009, s'havien retirat dos dels canons de la Marquina, pero el tercer es va mantindre en exhibició.[21][22] Despuix del derrocament del rei Alfonso XIII, el seu barco homònim va passar a cridar-se Espanya en abril de 1931.[23]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ La Gasseta de Madrit, 19 de maig del 1900 número 139 Bolletí Ordinari, publicat el dissabte, 19 de maig del 1900.
  2. ↑ En resum, el panorama que se senyalava en eixe Decret era desolador, puix solament considerava 2 bucs aptes per a la guerra moderna de llavors (l'acorazar Pelayo i la travessia Carlos V). Les fragates blindades Numància i Vitòria eren de poc valor militar (i ademés devien donar-se de baixa en la següent carena o per una averia important). Atres bucs (les travessies Riu de l'Argent, Extremadura, Infanta Isabel i Lepanto, els canoners classe Álvaro de Bazán, el canoner-torpedero Nova Espanya, la corbeta Nautilus, els destructors classe Furor i el Destructor, junt en atres bucs menors) eren de nul o casi nul valor militar que es podien conservar, en general, per la seua velocitat com avisos, per al servici en territoris colonials d'ultramar, com bucs escola o possibles conflictes interns civils. També se salvaven el yate Giralda, que es convertiria en yate real poc despuix, i el vapor Urania com buc hidrogràfic. Tots els demés bucs que tenia l'Armada en eixe moment senzillament no valien para res i era millor donar-los de baixa per a no malgastar el presupost.
  3. ↑ La Gazeta de Madrit, 8 de giner de 1908 número 8 Bolletí Ordinari, publicat el dimecres, 8 de giner del 1908.
  4. ↑ La desconeguda raó per la que Espanya va evitar de milacre entrar en la Primera Guerra Mundial, ABC (10/10/2018)
  5. ↑ Rodríguez González,, pp. 268-273.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 Gardiner & Gray,, p. 378.
  7. ↑ 7,0 7,1 Fitzsimons,, p. 856.
  8. ↑ 8,0 8,1 Jordan, 1995, pp. 20-21.
  9. ↑ Varis autors, 1909, p. 3.
  10. ↑ Rodríguez González,, pp. 277, 279.
  11. ↑ Gardiner & Gray,, p. 376.
  12. ↑ Garzke & Dulin,, p. 438.
  13. ↑ Jenks,, p. 72.
  14. ↑ Rodríguez González,, p. 282.
  15. ↑ Fernández, Mitiukov, & Crawford,, p. 105.
  16. ↑ Rodríguez González,, p. 283.
  17. ↑ Spanish Battleship "Espana",, p. 625.
  18. ↑ Repairs to the Spanish Battleship "Espana",, p. 569.
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 Rodríguez González,, p. 284.
  20. ↑ Alvarez,, p. 51.
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 Fernández, Mitiukov, & Crawford,, p. 106.
  22. ↑ McGovern,, pp. 179-180.
  23. ↑ Fitzsimons,, p. 857.

Bibliografia

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Espanya_(1913)&oldid=1302061»