Anar al contingut

Esmalt blau

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Smalte (esmalt blau), Colecció històrica de colorants de l'Universitat Tècnica de Dresde (Alemània)

Esmalt blau, esmaltín o esmaltina és el nom del pigment usat per a obtindre el color del mateix nom. Este pigment és artificial, i s'obté per la cocció ceràmica del mineral diarseniuro de cobalt (o Escuterudita) en quars (arena) i potasa.[1] El vitrificado resultant (o "fregida") es polvorisa. Este pigment va ser àmpliament usat en Europa com a substitut relativament assequible al blau ultramar.[2]

El nom procedix provablement del seu orige ceràmic.

Va ser substituït pel Blau de Cobalt. En l'actualitat es fabrica en cantitats mínimes en fins de restauració.

Composició i usos

El pigment esmaltina és una pols blava transparent i estable[3] que va ser utilisat discontinuamente des de l'antiguetat, potser sent redescubierto o transmés d'algun modo, fins al sigle XIX, pero que hui es troba pràcticament en desús.

La seua fòrmula química és imprecisa, és un pigment inorgànic que conté entre un 2% i un 18% d'òxit de cobalt i 66% i 72% de sílice. El contingut de potassi varia entre el 10% i el 21%. Les impurees poden incloure òxits de coure, magnesi, sodi, níquel, manganés i bari.

La escuterudita de cobalt torrada es convertix en òxit de cobalt, que es fon en quars i potasa per a produir vidre. S'aboca en aigua freda, a on es trenca en chicotetes partícules que despuix es molen. Segons Pacheco no convé triturarlo molt fi.[2]

L'esmalt blau va ser apreciat pel seu color i el seu preu assequible, front al prohibitivo blau ultramar. No obstant, si es manipula mal,[2] o simplement en el temps, despuix de ser mesclat en l'oli, el seu color es desvanix cap a un gris blavenc per migració del cobalt cap a la matriu d'oli endurit.[4] Sembla que un proporció de potassi major d'1/1 evita eixa pèrdua de cobalt i per tant de color.

Història

Des de Beckmann s'atribuïx el descobriment de la esmaltina a Christof Schürer,[5][1] entre 1540 i 1560. S'han descobert en canvi pintures anteriors que incloïen el pigment (de Dirck Bouts o Giovanni Bellini). Per a algun autor[1] l'orige estaria en el cristal veneciano, o en alguna conexió en les tradicions mig orientals. Els egipcíacs varen utilisar colors ceràmics en cobalt pero no com a pigments, i no està clar que eixe siga l'orige de l'esmalt blau.

Este pigment es va utilisar entre els sigles XV i XVIII com a substitut de l'ultramar, i a sovint en combinació en ell. Pacheco recomana usar-ho de fondo, i fer les veladuras per damunt en ultramar, ya que, entre atres coses, la esmaltina té el gra molt més gros. Per al fresca recomana usar només l'ultramar en secco, per damunt de la paret ya forjada, sobre un fondo del color més econòmic.


En el sorgiment dels blaus de cobalt pròpiament dits este color va caure en desús. En l'actualitat es produïx en fins de restauració.

L'esmalt blau es troba en obres de pintors com Tiziano, Correggio, Tintoretto, Vermeer, Rembrandt, El Bosco, Rubens, el seu discípul Van Dyck, Brueghel el Vell, Murillo i Velázquez.[6]


Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Ball, Philip (2001). Bright Earth: The Invention of Colour, London: Vintage Books, pp. 133-4. ISBN 978-0140296624. Consultat el 24 d'abril de 2019.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Pacheco, Francisco (1649). Art de la pintvra, sv antigvedad i grandea, Sevilla: per Simón Faxardo, p. 366. Consultat el 23 d'abril de 2019.
  3. ↑ «Pigments: Historical, Chemical and Artistic Importance of Coloring Agents: Smalt» (en anglés). Consultat el 24 d'abril de 2019.
  4. ↑ Boon et al., Jaap J. (Giner de 2007). «The changing properties of smalt over clave» (en anglés). Consultat el 8 de maig de 2019.
  5. ↑ Beckmann, Johann (1780-1805). Beiträge zur Geschichte der Erfindungen, Bände, Leipzig i Göttingen.
  6. ↑ Lipscher, Juraj. «Smalt» (en anglés). Colourlex. Consultat el 9 de maig de 2019.