Escola valenciana de pintura
Escola valenciana de pintura és la denominació de la escola de pintura dins de la escola espanyola de pintura vinculada a la ciutat de Valéncia i a l'històric regne de Valéncia durant les edats Mija i Moderna; denominat regió valenciana i Comunitat Valenciana en l'Edat Contemporànea.
Més allà de les mostres de pintura rupestre de la zona llevantina, de la decoració de la ceràmica ibèrica i romana o de l'escassa presència de pintura en el art andalusí que pogueren localisar-se en la regió; en les que no pot establir-se continuïtat, l'escola llevantina naix en la Baixa Edat Mija en el context artístic local del Gòtic valencià i en el pictòric de la pintura gòtica europea.
Gòtic
editar
En l'últim quarto del XIV es va organisar per primera volta en Valéncia una estructura gremial de pintors, a partir dels que varen ser aplegant de Catalunya (Pere Nicolau), Aragó (Lorenzo Saragossa), Florencia (Gerardo vaig donar Jacobo cridat Starnina, seguidor de Giotto) o Flandes (Marçal de Sas, provablement de Gante). La multiplicitat d'estes influències va terminar produint una rica tradició local, visible des de la primera mitat del XV en la cridada "segona generació d'artistes valencians": Miguel Alcanyç, Jaume Mateu, Gonçal Peris i Antoni Peris. A mitan del XV, i notablement despuix del viage de Luis Dalmau a Flandes (1431) es va establir en Valéncia el "gust hispanoflamenco". Pintors de l'época varen ser Joan Reixach i Jacomart. El número de pintors documentats en el XV en Valéncia s'ha estimat en doscents, dedicant-se la gran majoria a la decoració d'objectes artístics menors (cofres, banderes, cortines), dels que hi havia forta demanda, i només un dèu per cent a "obres majors" com retaules.[1]
-
Verge de Gràcia, d'Antoni Peris, ca. 1412.
-
Retaule de Sant Miguel Arcàngel, de Jaume Mateu, ca. 1402-1452.[2]
-
Verge dels Consellers, de Luis Dalmau, 1445.
-
Políptico de la reina María de Castella, de Jacomart i Joan Reixach, ca. 1450-1460.
Renaixença
editar
En el XVI Vicente Masip i el seu fill Juan de Juanes desenrollen una pintura que pot considerar-se ya distanciada de la tradició hispanoflamenca i més vinculada al Renaixença italiana.[4]
L'introducció de l'estètica italiana de la Renaixença a Valéncia es va deure, prèviament, a l'arribada de Paolo de Sant Leocadio i de "els Fernandos" leonardescos espanyols (Hernando dels Plans i Fernando Yáñez de la Almedina).
Pintors locals varen ser Rodrigo d'Osona i el seu fill Francisco d'Osona, Miguel Esteve, Vicente Requena el Vell, el seu fill Vicente Requena el Jove, Nicolás Borrás, etc. Procedents de Catalunya i Aragó, respectivament, Miguel Joan Porta i Juan Sariñena.
-
Resurrecció de Crist, de Rodrigo d'Osona, ca. 1465.[5]
-
San Miguel Arcàngel, de Miguel Esteve, ca. 1520.[6]
-
Martiri de Santa Inés, de Vicente Macip, ca. 1540-1545.
-
Retaule de les Animes del Juí final i Missa de Sant Gregorio, de Nicolás Borrás, 1574.
-
Braç religiós en el Saló de Corts del Palau la Generalitat de Valéncia, de Vicente Requena el Jove, 1593.
Barroc
editar
En el XVII, rebent l'influència del classicisme italià de Guido Reni, l'escola valenciana té com a mestres destacats a Francisco Ribalta i el seu fill Juan Ribalta. Se supon que pel taller valencià de Ribalta va passar José de Ribera, que va desenrollar la seua obra en Itàlia. També en el taller de Ribalta es va formar Jerónimo Jacinto d'Espinosa. Atres pintors valencians de l'época del final del Manierisme i començos del Barroc són Pedro Orrente, Esteban March i el seu fill Miguel March, que va passar a Itàlia, Cristóbal Lloréns, Miguel Joan Porta, Sebastián Zaidía, Vicente Castelló, Abdón Castañeda, Gregorio Bausá, Urbà Fos, etc.[7]
José Palomino va desenrollar una part de la seua activitat en Valéncia.[4][8][9]
Un taller local de finals del XVII i començos del XVIII va ser el dels Guilló: format pel pare Agustín Guilló, i seguit pels seus fills, Florencio, Vicente i Eugenio.[10][11] Atres pintors radicats en Valéncia al començament del XVIII varen ser Antonio Richarte i Evaristo Muñoz.[12]
-
Santa Catalina, de Francisco Ribalta, ca. 1600.
-
Venedors de frutes, de Jerónimo Jacinto d'Espinosa, ca. 1650. Una obra costumista, alluntada de la temàtica i composició, més convencional, de la seua pintura religiosa.[13]
-
Autorretrato d'Esteban March, sense datar.
_Cer%C3%A1mica_de_Alcora.JPG){kind=link}
La vida artística valenciana del XVIII va estar dominada per la família Vergara, en destacats arquitectes i escultors. El seu representant en la pintura va ser José Vergara.[15]
Mariano Salvador Maella, format en Valéncia en el taller familiar, va desenrollar la seua carrera en la cort.
La ceràmica valenciana del XVIII es va utilisar extensament com a soport de decoració pictòrica.[16]
El Neoclassicisme de començos del XIX va tindre entre les seues principals figures a l'alacantí José Aparicio i al valencià Vicente López Portaña. Els fills d'est, Bernardo López Piquer i Luis López Piquer, també varen ser destacats pintors, ya en el context del Romanticisme.[15]
-
Frescs de la capella de Sant Vicente Ferrer en el convent dominico de Valéncia, de José Vergara.
-
Asunción de María, de Mariano Salvador Maella.
-
El pintor Francisco de Goya, per Vicente López Portaña, 1826.
-
Coronació del poeta Quintana, per Luis López Piquer, 1859.
Despuix de la generació de pintors valencians de la segona mitat del XIX, entre els que poden destacar-se a Bernardo Ferrándiz (1835-1885), Joaquín Agrasot (1836-1919), Antonio Muñoz Degrain (1840-1924), Antonio Cortina Farinós (1841-1890) o Ignacio Pinazo (1849-1916); es va donar la dels coetáneos de Joaquín Sorolla (1863-1923): Antonio Fillol (1870-1930), José Mongrell (1870-1937) o Manuel Benedito (1875-1963). [17] Atres pintors valencians de l'época són Francisco Dumenge Marqués (1842-1920), Gonzalo Salvá (1845-1923), Vicente Nicolau Cotanda (1852-1898), José Benlliure (1855-1937), Vicente March (1859-1927), Cecilio Pla (1859-1934), Salvador Abril (1862-1924), Juliol Peris Brell (1866-1944), José Navarro Llorens (1867-1923), Genaro Palau (1868-1933), Leopoldo García Ramón (1876-1958), Ricardo Vert Rubio (1876-1954), José Segrelles (1885-1969), etc.[18]
-
Retrat del mestre Penella, d'Antonio Cortina, 1879.
-
Dos huertanos bevent vi, de Joaquín Agrasot, 1880.
-
El tribunal de les aigües, de Bernardo Ferrándiz, 1885.
-
Plaja de la Malvarrosa, d'Ignacio Pinazo, 1887.
-
Mercat de flors, de José Benlliure, sense datar (provablement del periodo 1879-1895).[19]
-
La glòria del poble, d'Antonio Fillol, 1895.
-
Lavanderas, d'Antonio Muñoz Degrain, 1903.
-
Tornada de la peixca, de José Mongrell, 1919.
En l'etapa final del franquisme es varen crear varis grups d'artistes en Valéncia caracterisats pel seu postura política d'oposició: en 1964 el format per Manuel Boix, Artur Heras i Rafael Armengol; el mateix any, Estampa Popular de Valéncia i el Equip Crònica (Manolo Valdés, Rafael Solbes i Juan Antonio Toledo); en 1966, el Equipe Realitat (Joan Cardells i Jorge Ballester); en 1968, Abans de l'Art; en 1970, Llaura; en 1972, Grup Bulto i Escapulari-0. Ya en la transició, el Col·lectiu de Pintors del País Valencià (1976).[22]
Entre els pintors valencians contemporàneus, la Real Acadèmia de Belles arts de Sant Carlos ha destacat a Francisco Lozano, Salvador Soria, Francisco Sebastián, Joaquín Michavila, Manuel Hernández Mompó, Nassio Bayarri, Enric Mestre, Antonio Alegre Cremades, Aurora Valero Conca, Francesc Jarque, José María Yturralde, Josep Renau, Genaro Lahuerta, Eustaquio Segrelles o Vicente Segrelles.[23]
Còmic
editar- Escola Valenciana d'historieta
- Nova Escola Valenciana (també de còmic)
Notes
editar- ↑ L'escola valenciana del sigle XV en Museu Arocena.
- ↑ Ficha en el Museu de Belles arts de Valéncia
- ↑ Ficha en la web del Prat
- ↑ 4,0 4,1 Comte d'Aranda
- ↑ Ficha en la web del Philadelphia Museum of Art
- ↑ Ficha en la web del Museu de Belles arts de Valéncia.
- ↑ Fernando Benito Domenech, Els Ribalta i la pintura valenciana del seu temps, Bolletí del Museu del Prat, 1987
- ↑ Juan Carlos Ruiz SouzaL'escola valenciana del Sigle d'Or CVC
- ↑ Víctor Marco, Pintura barroca en Valéncia (1600-1737), 2011
- ↑ Víctor Marco, Florencio Guilló, pintor valencià del sigle XVIII, 2008.
- ↑ En el Diccionari Interactiu Ceán Bermúdez de la Real Acadèmia de Belles arts de Sant Fernando apareix, sense datar, Florencio com "fill i discípul" d'Agustín Guilló, "pintor valencià a fins de del sigle XVII"... "a qui va imitar en mijà mèrit". Ficha d'Agustín - Ficha de Florencio.
- ↑ L'escola valenciana del sigle d'Or
- ↑ Ficha en la web del Prat.
- ↑ Archiu espanyol d'art en Estudis Valencians Històric-Artístics, 30 de decembre de 2011.
- ↑ 15,0 15,1 Joaquín Guzmán, Sagues d'artistes valencians: quan l'art queda en família, Valéncia Plaça, 15/04/2018
- ↑ VV. AA. La pintura ceràmica valenciana del sigle XVIII. Barroc, rococó i academicisme clasicista, 1991, ISBN978-84-7822-015-1
- ↑ i el renàixer de l'Escola Valenciana», exposició "en motiu del centenari del decés de Sorolla... permet contemplar l'evolució i les aportacions de l'Escola Valenciana, entre 1871 i 1923, a través d'una seqüència expositiva que s'articula en una série d'apartats que reflectixen la riquea i l'alt nivell de l'art valencià en aquells moments. ... està composta per 84 obres. D'elles, 34 són de Joaquín Sorolla i el restant ... [de] Agrasot, Pinazo, Muñoz Degrain, Fillol, Ferrandiz, Cortina, Mongrell o Benedito. Les obres expostes en el Museu de Belles Arts de Castelló han segut cedides pel Museu Sorolla, Fundació Bancaixa, Escola d'Artesans, Museu de Belles arts de Valéncia, Museu Benlliure, Diputació de Valéncia i coleccions particulars."
- ↑ 18,0 18,1 Joaquín Guzmán, Reivindicant el seguixc XIX valencià, més allà de Sorolla
- ↑ Ficha en la web del Museu Carmen Thyssen de Màlaga
- ↑ Amant García, Un repàs cronològic per les grans 'joyes' de la pintura valenciana des del sigle XIV fins a l'actualitat, Ateneu Mercantil de Valéncia, 11 de giner de 2022.
- ↑ Pedro Sánchez García-Esteban, conegut artísticamente com Pedro de Valéncia... Valéncia, 1902 – 1971, ficha en el Diccionari Biogràfic de la Real Acadèmia d'Història.
- ↑ Colectius artístics en Valéncia baix el franquisme 1964-1976, IVAM, del 23 de juliol de 2015 al 3 de giner de 2016.
- ↑ Román del Carrer, 12 ARTISTES VALENCIANS CONTEMPORÀNEUS EN LA REAL ACADÈMIA DE BELLES ARTS DE SANT CARLOS, 2008, ISBN: 978-84-936225-0-3 - Román del Carrer, 15 ARTÍSTAS VALENCIANS CONTEMPORÀNEUS VISTS DES DE LA REAL ACADÈMIA DE BELLES ARTS DE SANT CARLOS, 2010 ISBN: 978-84-936225-4-1
- Este artícul conté una traducció derivada de «Escuela valenciana de pintura» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.