Francisco Lozano

Francisco Lozano Sanchis (Antella, 19 de setembre de 1912-Valéncia, 29 de maig de 2000) va ser un pintor, professor i acadèmic espanyol, singularment destacat com acuarelista i paisajista.[1][2]
Biografia
Naixcut en la localitat valenciana d'Antella, des de jove es va interessar per la pintura, una vocació que va terminar per afiançar-se. En setze anys va ingressar en l'escola superior de la Real Acadèmia de Belles arts de Sant Carlos en Valéncia. Quatre anys més vesprada va marchar becat al Colege Major Sant Joan de Ribera a continuar la seua formació. Al curs següent, va obtindre una atra beca que li va permetre formar-se i establir-se en la Residència de Pintors de la Alhambra, ubicada en el llavors palau dels Infants, hui parador de Sant Francisco. Serà esta la formació que li permetrà, despuix de la Guerra Civil i, en especial, en la década de 1941 a 1951, escomençar a donar-se a conéixer com a pintor en els pocs círculs artístics de l'Espanya de posguerra, sobretot en Madrit, a on és ben acollit per Eugenio d'Ors que li obri les portes a expondre en la Galeria Estil de la capital.[2][3]
D'Ors és clau en la possibilitat de que Lozano puga relacionar-se en atres artistes i intelectuals, més o menys consolidats, de distinta naturalea, condició i pensament; Luis Rosers, Dionisio Ridruejo, José Luis López Aranguren, Pedro Laín Entralgo i Juana Mordó infuirán en la seua obra i en la progressió del seu treball. Provinent del Mediterràneu que sempre va ser el motiu central de la seua obra, marcat en els seus inicis pel «sorollisme», no tant per Joaquín Sorolla (al que en 1954 va dedicar un homenage en una exposició única en la sala Benimar de Valéncia), sino per aquells que, a la seua entendre, es varen decantar en «fulgencias i cridories lumínicos», va ser resueltamente crític i va tractar de fer una pintura de «un rigor cuaresmal», en la convicció de que era necessària la «esencialisació» de l'obra davant la «inevitable fúria del color» de la naturalea a la que s'enfrontava.[4] Sintetisar, ordenar, ser auster en l'expressió pictòrica:[1] aixina va alcançar lo que s'ha denominat "un atre paisage [del Mediterràneu]" i "un atre sentit".[3]
Serà en 1952, en retornar de París a on va permanéixer un any becat pel govern francés, quan el seu perfil com a artiste va quedar plenament definit en guanyar el primer premi de l'Exposició Nacional de Belles arts. Dos anys abans, el Círcul de Belles arts de Madrit li havia otorgat el seu reconeiximent, i s'havien succeït en Valéncia, Alacant i el propi Madrit múltiples exposicions. En el premi nacional, va acodir eixe mateix any en èxit a la Bienal de Venècia. A partir de llavors, les estàncies en la costa valenciana per a treballar deurà simultanearlas en el seu treball com a catedràtic de la Real Acadèmia de Sant Carlos (1955-1977),[3] les seues exposicions en tota Espanya i, en especial, en Sudamérica, a on junt a Juan Bautista Porcar i Bronchú va obrir el camí de la pintura valenciana de la segona mitat del XX.[5] També va escomençar a expondre en l'Europa mediterrànea i Estats Units (Nova York, Sant Luis, Sant Diego ...); i poc despuix en Alemània i Regne Unit. La seua obra es troba en museus i coleccions públiques i privades de tot lo món.[2]
Entre moltes atres institucions, mereix destacar-se que va ser soci d'honor del Círcul de Belles arts (1952), acadèmic de número de la Real Acadèmia de Belles arts de Sant Fernando (1976), de la Real de Sant Carlos i de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (1991), ademés de membre del Consell Valencià de Cultura (1986) i doctor honoris causa per l'Universitat Politècnica de Valéncia (1994). En 1993 es va celebrar en Valéncia l'exposició més completa de la seua obra baix el títul «Lozano. L'invenció d'un Paisage», organisada pel Institut Valencià d'Art Modern (IVAM). A lo llarc de la seua vida va rebre múltiples distincions i reconeiximents.[2][3]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Redacció(31 de maig de 2000).«Fallix Francisco Lozano, el pintor dels paisages mediterràneus».El País.Consultat el 17 de setembre de 2000.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Universitat Politècnica de Valéncia (ed.): «Biografia de Francisco Lozano Sanchís» (1994). Consultat el 17 de setembre de 2015.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Banys Martos, Francisco (1994). Universitat Politècnica de Valéncia (ed.): «Laudatio a Francisco Lozano Sanchís». Consultat el 17 de setembre de 2015.
- ↑ Universitat Politècnica de Valéncia (ed.): «Discurs de Francisco Lozano Sanchís» (1994). Consultat el 17 de setembre de 2015.
- ↑ Muñoz Ibáñez, Manuel (1994). «La pintura valenciana de la posguerra», Universitat de Valéncia (ed.). Cultura Universitària Popular (vol. 24), pp. 53 i 128. ISBN 8437016290.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Francisco Lozano» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
- Naixcuts en Antella
- Fallits en Valéncia
- Pintors d'Espanya del sigle XX
- Pintors de la Comunitat Valenciana
- Professors de la Real Acadèmia de Belles arts de Sant Carlos
- Acadèmics de la Real Acadèmia de Belles arts de Sant Carlos
- Acadèmics de la Real Acadèmia de Belles arts de Sant Fernando
- Colegials del Colege Major Sant Joan de Ribera
- Acadèmics de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana
- Doctors honoris causa per l'Universitat Politècnica de Valéncia
- Luministas valencians