Cabezona (Eryngium carlinae) és una planta herbàcea perenne de la família Apiaceae. Posseïx espines i flors en tonalitats blanques, blaves i morades. Es distribuïx en ambients pertorbats generalment en els estats de la Serra Mare Occidental. El seu aprofitament està relacionat en alguns llocs per a tractaments en malestars urinaris.

Cabezona (Eryngium carlinae) (Eryngium carlinae)



Hàbitat i distribució

De llocs pertorbats; llocs oberts de les vores de parceles, afores de cases, en àrees degradades, i com arvense. Endèmica de Mèxic i Centreamèrica. És una espècie comuna en Mèxic fins als 3.900 m s. n. m. Es distribuïx en els estats de la Serra Mare Occidental, del Bajío, Tlaxcala i Pobla.[1]

Descripció

És una planta espinosa sense brot aparent, i quan rarament està, és inclinat a erecte, un o varis, senzills o en ramificacions casi horisontals; pot créixer d'1- 5 dm d'altura, no obstant, les seues raïls són molt llargues i poden aplegar a medir uns 5 m. Els seus fulles basals en una roseta densa, peciols alats, base envainada; làmina oblanceolada, 3-10 cm de llarc i 0,5–2 cm d'ample, àpiç obtús, màrgens pilosos erts (setoso) a espinuloso-serrat, o alguna cosa més profundament partit (pinnatífido), base atenuada, nervació pinnada reticulada; els fulls en el brot són semblants a les basals, les superiors es presenten opostes i sense peciol (sèssils), a voltes profundament partides. l'inflorescència composta de cabezuelas ovoides, 5–10 mm de llarc i 5–7 mm de diàmetro, blaus, violetes, blanques, creixen sobre pedúnculs; en l'àpiç del pedúncul hi ha 8-12 bràctees (involucre) esteses, ovades a oblanceoladas o linear-lanceoladas, àpiç agut, màrgens sancers, espinós-serrats prop de l'àpiç, fes blanquecino a groguenc i envés vert; cabezuelas en numeroses flors sèssils acompanyades per una sola bractéola en la seua base (el involucelo). Flors menudes, simètriques radial, hermafrodites, blanques, blaves, morades; càliç en un tubo obcónico, 5-lòbuls, rígits, acuminats, recorreguts per un nervi gros, ovats, 1–2 mm de llarc, màrgens sancers; pétals 5-lliures, espatulats, 1 mm de llarc; 5-estams, alterns en els pétals; ovari ínfer, 2-carpelos, 2-estils alguna cosa més curts o llarcs que els sépals. Frut aqueni esquizocarpo (frut indehiscente en gineceu 2-carpelos units, a la madurea se separen) ovoide o subgloboso, 1–2 mm de llarc, aplanat lateralment, i 2-mericarpos (cada una de les parts separables del frut) cada u en una llavor.

Usos

No es cultiva, pel contrari, se li combat quan invadix terrenys destinats al pastoreig o la producció de ferraja. Ademés, en la herbolaria tradicional se li atribuïxen propietats diurétiques i cicatrisants, les seues fulles tendres i la seua raïl poden consumir-se en ensalades i quan se seca pot usar-se com a adorn.

Taxonomia

Eryngium carlinae va ser descrita en 1808 per François Delaroche en Eryngiorum nec non Generis Novi Alepideae Història 53–54, t. 23.[2]

Eryngium: nom genèric derivat del grec antic ἠρύγγιον "ērúngion", nom que va usar Teofrasto per a descriure una chicoteta planta espinosa (provablement Eryngium campestre).[3][4]


carlinae: epítet que es referix a Carlina L. (Asteraceae), per la semblança en les plantes d'este gènero.

Sinonímia

  • Eryngium affine H.Wolff
  • Eryngium carlinae var. decumbens DC.
  • Eryngium carlinae var. erectum DC.
  • Eryngium radiatum Willd. ex Spreng.
  • Eryngium reptans Hemsl.[5]

Nom comú

  • En Mèxic: herba del sapo, cabezona, cardón, espinosa, estrellita, mosquitas, jolivert, jolivert de mont.[6]

Vore també

Referències

  1. ↑ «Enciclovida».
  2. ↑ Jardí Botànic de Misuri. «Eryngium carlinae». Tropicos.org. Consultat el 30 de setembre de 2012.
  3. ↑ «Eryngium (Siga Holly)» (en anglés). AtoZFlowers.com. Consultat el 1 de setembre de 2021.
  4. ↑ Muñoz-Schick, Mélica, et al.(2012).«Orige del nom dels gèneros de plantes vasculars natives de Chile i la seua representativitat en Chile i el món».Gayana Botànica.69(2): 309-359.doi:10.4067/S0717-66432012000200011.Consultat el 1 de setembre de 2021.
  5. ↑ Real Jardí Botànic de Kew. «Eryngium carlinae F.Delaroche» (en anglés). Plants of the World Online. Consultat el 1 de setembre de 2021.
  6. ↑ http://www.medicinatradicionalmexicana.unam.mx/monografia.php?l=3&t=Herba_de el_sapo&id=7585

Bibliografia

  1. Breedlove, D. I. 1986. Flora de Chiapas. Llistats Floríst. Mèxic 4: i–v, 1–246.
  2. CONABIO. 2009. Catàlec taxonòmic d'espècies de Mèxic. 1. In Capital Nat. Mèxic. CONABIO, Mexico City.
  3. Correja A., M. D., C. Galdames & M. N. S. Stapf. 2004. Cat. Pl. Vasc. Panamà 1–599. Smithsonian Tropical Research Institute, Panama.
  4. Cowan, C. P. 1983. Flora de Tabasco. Llistats Floríst. Mèxic 1: 1–123.
  5. Davidse, G., M. Sousa Sánchez, S. Knapp & F. Chiang Cabrera. (eds.) 2009. Cucurbitaceae a Polemoniaceae. Fl. Mesoamer. 4(1): 1–855.
  6. Mathias, M. I. & L. Constance. 1941. A synopsis of the North American species of Eryngium. Amer. Midl. Naturalist 25(2): 361–387.
  7. Molina Rosito, A. 1975. Enumeració de les plantes d'Hondures. Ceiba 19(1): 1–118.
  8. Pérez, A., M. Sousa Sánchez, A. M. Hanan-Alipi, F. Chiang Cabrera & P. Tenorio L. 2005. Vegetació terrestre. 65–110. In Biodivers. Tabasco. CONABIO-UNAM, Mèxic.
  9. Standley, P. C. & L. O. Williams. 1966. Umbelliferae. In: P. C. Standley & L. O. Williams (eds.), Flora of Guatemala - Part VIII, Number 1. Fieldiana, Bot. 24(8/1): 21–66.

Enllaços externs