Anar al contingut

Equacions per a un cos en caiguda lliure

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
La distància que recorre un objecte que cau lliurement per acció de la gravetat és proporcional al quadrat del temps transcorregut. Esta image es va prendre en mig segon, i va ser capturada per mig de fotografia estroboscòpica a 20 captures per segon. En la primera captura el baló es desplaça a 12 mm, en la segona captura el baló es desplaça 4 voltes la distància anterior, posteriorment 9 voltes i aixina successivament
Efecte de l'atracció gravitatoria terrestre: animació d'una esfera en caiguda lliure des de la Torre de Pisa

Baix condicions terrestres normals, quan els objectes es mouen per una força gravitacional constant, un conjunt d'equacions dinàmiques descriuen les trayectòries resultants. Per eixemple, la llei de gravitació universal se simplifica a F = mg, a on m és la massa del cos. Esta suposició és vàlida per a objectes de l'experiència diària que cauen a terra des d'altures relativament menudes, pero no és vàlida per a distàncies més grans, com la trayectòria d'una nau espacial.

En este artícul es desprecia la resistència de l'aire.

Història

Galileo va ser el primer en demostrar, i conseqüentment en formular, estes equacions. Va utilisar un pla inclinat per a estudiar unes boles que rodaven en ell. La rampa disminuïa l'acceleració lo suficient com per a medir el temps que tardava una bola en aplegar a una distància determinada.[1][2] Per a medir el temps transcorregut, es va servir d'un rellonge d'aigua, usant una "balança extremadament precisa" per a medir la cantitat d'aigua.

Les equacions desprecien la resistència de l'aire, la qual té un efecte considerable sobre objectes que cauen d'una distància considerablement gran, fent-los alcançar ràpidament una velocitat llímit. Per eixemple, una persona que bote d'un avió en posició horisontal, alcançarà una velocitat aproximada de 250 km/h per la resistència de l'aire; pero si s'aumenta l'altura d'eixida, la densitat de l'aire disminuïx i també la seua resistència. Felix Baumgartner va botar des de 38.969,3 metres i va batre el récort de caiguda lliure alcançant 1357,64 km/h. L'efecte de la resistència de l'aire depén enormement del tamany i geometria de l'objecte en caiguda, de la densitat de l'aire i de la velocitat. Per eixemple, les equacions no són vàlides per a una ploma, que té una massa baixa pero una gran resistència a l'aire (en absència d'una atmòsfera, tots els objectes cauen a la mateixa velocitat, com l'astronauta David Scott va demostrar en deixar caure un martell i una ploma en la superfície de la Lluna).

Les equacions també ignoren la rotació de la Terra; per esta raó, l'efecte Coriolis no és tingut en conte. No obstant, normalment són lo suficientment exactes per a objectes compactes i densos que cauen d'altures que no excedixen les estructures més altes fetes per l'home.

Visió general

Prop de la superfície de la Terra, l'acceleració deguda a la gravetat té aproximadament el valor g = 9.81 m/s² (metres per segon quadrat). Per a atres planetes g deu multiplicar-se pel respectiu factor d'escala. És important usar les unitats correctes per a l'acceleració deguda a la gravetat g, la distància d, el temps t i la velocitat v. Considerant el SI, g es medirà en metres per segon quadrat i d es medirà en metres, t en segons i v en metres per segon.

En tots els casos següents, s'assumix que el cos inicia el seu moviment des d'un estat de repòs (això significa que la seua velocitat inicial és zero), i ademés es desprecia la resistència de l'aire. Generalment, en l'atmòsfera de la Terra, açò és vàlit per a caigudes que no duren més de 5 segons (temps en que la velocitat de l'objecte serà una miqueta menor que el valor d'una caiguda equivalent en el buit, de 49 m/s, per la resistència de l'aire). A diferència del buit perfecte, la resistència de l'aire produïx una força d'arrastre sobre qualsevol cos que cau travessant una atmòsfera, i esta força d'arrastre s'incrementa en la velocitat fins que iguala a la força gravitacional, causant que el cos caiga a una velocitat llímit constant.

L'arrastre atmosfèric, el coeficient d'arrastre de l'objecte, la velocitat instantànea de l'objecte, i l'àrea exposta al fluix d'aire determinen la velocitat llímit.

A excepció de l'última fòrmula, estes fòrmules també assumixen que g no varia significativament en l'altura durant la caiguda (per la qual cosa, s'assumix una acceleració constant). Per a situacions a on la distància del centre del planeta varia significativament durant la caiguda, de manera que es produïxen canvis significatius en el valor de g, deuria usar-se l'última equació per a obtindre una major exactitut. Esta situació ocorre en moltes aplicacions de física bàsica.

Vore també

Referències

  1. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  2. ↑ MacDougal, D.W. (2012). «Chapter 2 - Galileo’s Great Discovery: How Things Fall», Newton’s Gravity: An Introductory Guide to the Mechanics of the Universe, Undergraduate Lecture Notes in Physics, New York: Springer Science+Business Media. doi:10.1007/978-1-4614-5444-1_2.