Enrique I de Sajonia

Archiu:Henry I the Fowler.JPG

Enrique I de Sajonia

Enrique I, cridat el Pajarero (en alemà: Heinrich der Vogler; c. 876-2 de juliol de 936), fill d'Otón I de Sajonia i pare d'Otón I del Sacre Imperi Romà Germànic i d'Enrique I, duc de Baviera, va ser duc de Sajonia a partir de 912 i rei dels Francs Orientals des de 919 fins a la seua mort. Primer de la dinastia otoniana de reis i emperadors alemans, és generalment considerat com el fundador i primer rei de l'Estat alemà medieval, conegut fins a llavors com França Orientalis. Un ávido caçador, va obtindre el sobrenom de «el Pajarero» perque es diu que estava fixant les seues rets de caça d'aus quan els mensagers varen aplegar a informar-li que anava a ser rei.

Quan les repetides invasions hongareses i la debilitat de l'últim regne carolingio varen sacsar a l'Imperi franc oriental a principis de el X, Enrique va conseguir establir una posició de liderage en Sajonia a través d'inteligents conexions matrimonials. Per a això, va aprofitar el fet de que les disputes nobles entre les poderoses famílies aristocràtiques per la supremacia en les distintes àrees tribals de l'Imperi franc oriental varen dur a la creació de potències miges regionals, els posteriors ducados. A diferència del seu predecessor Conrado I, Enrique, com a rei dels francs orientals, ya no va intentar governar tot l'Imperi. Més be, va consolidar el seu domini sobre els ducs francs orientals, els duces, a través d'aliances d'amistat i una renúncia de gran alcanç a l'eixercici del poder fora de les estructures establides pero inestables. Despuix d'una treua de nou anys, que va aprofitar per a desenrollar àmplies mides defensives, va conseguir una victòria en 933 contra els hongaresos, que durant molt temps havien segut considerats invencibles. A diferència de la pràctica carolingia dels seus predecessors, l'Imperi ya no es va dividir despuix de la seua mort, sino que va passar al seu fill major del seu segon matrimoni, Otón, mentres que el fill major, Thankmar, va ser ignorat.

L'época d'Enrique I va ser una de les més pobres sobre fonts de tota l'Edat Mija europea. Les obres històriques otonianas, que varen ser escrites décades despuix de la seua mort, rendixen especial homenage a l'unificació i pacificació de l'Imperi per part d'Enrique, tant interna com externament. Durant molt temps, Enrique va ser considerat el primer rei "alemà" de el "Imperi alemà". Només en l'investigació moderna es va impondre l'opinió de que l'Imperi Alemà no es va crear per mig d'un acte, sino més be com un procés a llarc determini. No obstant, Enrique seguix eixercitant un paper crucial en l'història de la formació del territori alemà.

Ascens al tro

En els seus vintiquatre anys de regnat, Enrique va abordar en èxit alguns dels problemes més apressants que sofria el regne, tals com la consolidació de l'institució front als grans i l'ampliació de zones d'influència, en l'anexió de Lorena i l'intervenció en Bohemio. Ademés va portar a terme una important llabor d'impuls a la colonisació, moviment conegut com "Drang nach Osten", que va afectar el nort i este del país i va permetre consolidar eixes zones de població front a les incursions d'hongaresos, eslaus i suecs.

Orige i política matrimonial

La família d'Enrique solament es remonta al yayo d'Enrique, Liudolf, per part del seu pare. Est està documentat vàries voltes com a comte i com tal tenia la tasca d'eixercir els drets reals en un comtat concret, un comitatus. Les finques dels Liudolfinger estaven ubicades en les estribaciones occidentals del Harz, en Leine i Nette en Gandersheim, Brunshausen, Grone i possiblement Dahlum i Anhausen. La família devia esta riquea en gran mida a la seua estreta conexió en els reis carolingios de l'Imperi franc oriental, ya que els antepassats de Liudolf, com partisanos francs, no havien figurat entre els oponents de Carlomagno en la guerra sajona. Els llocs més importants del seu territori i centres de la memòria familiar varen ser les comunitats de dònes, que varen fundar inicialment en Brunshausen i, a partir de 881, en la propenca abadia de Gandersheim. Numeroses donacions i fundacions atesten la seua estreta relació en l'Abadia de Gandersheim.

Liudolf estava casat en Oda, la filla d'un gran franc. D'este matrimoni varen nàixer, entre uns atres, els fills Otto, cridat l'Ilustre, i Brun. Posteriorment, Brun es va convertir en cap de la família Liudolfinger. Va caure en 880 en un eixèrcit format principalment per sajones en la batalla contra els normandos. Les escasses fonts de finals de el IX diuen poc sobre la posició d'Otón l'Ilustre. Otón es va convertir en circumstàncies desconegudes en abat llaic del monasteri imperial de Hersfeld i, per lo tant, va eixercir una influència significativa en esta abadia en la regió sajona-franconiana. Otón és l'únic abat llaic acreditat en l'Imperi franc oriental, lo que ilustra l'importància del seu lloc. Estava casat en Hadwig, de la família francona dels majors Babenberg. D'este matrimoni va sorgir, entre atres descendents, Enrique. Existia una relació familiar més estreta entre Otón l'Ilustre i els carolingios Luis el Jove i Arnulfo de Carintia. La germana d'Otto, Liudgard, estava casada en Luis el Jove. Otón va acompanyar provablement a Arnulfo, que provenia d'una conexió illegítima en el rei Carlomán, en un viage a Itàlia en 894. En 897, es varen casar la filla de Otón, Oda, i el fill illegítim de Arnulfo, Zwentibold.

Inclús durant la vida d'Otto es va fer evident una major concentració en Sajonia. A nivell imperial, Otón només va aparéixer esporàdicament com a intervinent en documents reals entre 897 i 906. A més tardar en la primavera de 906, li va donar a Enrique el mando militar contra els dalemincianos eslaus en les afores de Meissen. El resultat de la disputa de Babenberg, que es va lliurar per posicions de poder entre els principals Babenberg de Franconia i els conradinianos de Franconia, va tindre un impacte en la proximitat dels Grans al rei. Els conradinianos varen eixir victoriosos de la disputa i varen assumir el paper dominant en la cort real, mentres que els Liudolfinger varen perdre la seua rodalia al rei. Esta va ser la raó de la major concentració en Sajonia. Fins ara, els Liudolfinger havien intentat contraure matrimoni en membres del poble de Franconia. Poc temps despuix, Enrique va conseguir casar-se en Hatheburg, una de les dos filles del ric noble sajón Erwin von Merseburg, i ampliar aixina les possessions dels Liudolfinger. Hi havia séries preocupacions canòniques sobre este matrimoni, del que va nàixer un fill, Thankmar, ya que Hatheburg ya s'havia fet monja despuix del seu primer matrimoni. Hatheburg va ser enviada de tornada al monasteri una miqueta més tart, pero Enrique va conservar la seua rica herència en Merseburg i les seues afores. En 909, Enrique, de 33 anys, es va casar en el palau real de Wallhausen en Matilde, provablement de només 13 anys, descendent del duc sajón Widukind. La abat de Herford i la yaya Matilde del mateix nom varen donar el seu consentiment. A través del pare de Matilde, Dietrich, un comte de Westfalia, els Liudolfinger varen poder establir conexions en les parts occidentals de la llavors Sajonia.

Batalles contra els hongaresos

Enrique I va deure enfrontar durant el seu regnat l'amenaça del Principat hongarés que en 896 havia creuat els monts Cárpatos i ocupat la planura panónica a l'est dels seus territoris imperials. Els hongaresos duyen en eixa época un estil de vida pagana i seminómada que consistia en saquejar i incendiar llogarets, considerant-se a sí mateixos descendents d'Atila el huno.

Davant açò, Enrique I va tindre que fer front a les razzias de les huestes hongareses que varen succeir en l'any 911, quan havien invadit i saquejat Burgundia. Posteriorment, en 915, els hongaresos varen sitiar fallidamente la ciutat germànica de Fulda i varen incendiar Bremen despuix de saquejar-la. En el mateix any de la seua coronació, en 919, Enrique I i el seu eixèrcit varen ser derrotats pels hongaresos en la batalla de Puchen, i li varen fer pagar un tribut durant els següents dèu anys. Aixina va continuar fins a 932, quan el rei es negaria a pagar-ho, i un any més tarde les tropes germàniques varen véncer per volta primera als magiares en la batalla de Merseburgo (933).

Més tarde el seu fill Otón I els infligió una derrota major als hongaresos en 955 en la batalla de Lechfeld i en 973 en Quedlinburg. Després de l'última es va negociar la pau en el Príncip Géza d'Hongria i va començar el procés d'cristianización i occidentalización dels hongaresos, que aplegaria a la seua realisació màxima en sant Esteban I d'Hongria en l'any 1000.

Artícul principal → Invasions hongareses d'Europa.

Cristianisme i fortalees

Durant el seu regnat, es va produir un gran alvanç en la evangelización del regne d'Bohemio i en l'enfortiment de les estructures eclesiàstiques, reprenent la política carolingia de respal a les comunitats monásticas i valent-se de numerosos hòmens de l'iglésia en l'administració de l'Estat.

La fortificació dels castells del sur de Germania i la reorganisació de la cavalleria pesada culminen la seua obra política, salvada gràcies a la seua insistència en nomenar successor com a Rei de Germania al seu fill Otón I el Gran, per a evitar la divisió del regne despuix de la seua mort.

Pla de successió (“regles de la casa” de 929)

Entrades de noms del rei Enrique I i la seua família de l'any 929 en el llibre de fraternitat de Reichenau. En la segona columna de la dreta, baix Heinricus rex està la seua esposa Mathild[i] reg[ina], després el seu fill major Otto I, ya en el títul de rei (Otto rex).

Despuix de la consolidació política i militar del seu domini, Enrique va intentar regular la seua successió. Ademés de Thankmar del seu primer matrimoni en Hatheburg, Enrique va tindre en la seua segona esposa Matilde els seus fills Otto, Enrique i Brun, aixina com les seues filles Gerberga i Hadwig. Els principis bàsics de la seua política successòria es poden vore en un document emés en 929 per a la seua esposa. El 16 de setembre de 929, en un dia judicial en Quedlinburg, Enrique va garantisar a la seua esposa Matilde, en el consentiment del Gran, i al seu fill, com la seua viuda, àmplies possessions en Quedlinburg, Pöhlde, Nordhausen, Grone i Duderstadt. El text del document formulat pel rei (D HI, 20) dia: “Hem considerat oportú prendre ordenades precaucions per a la nostra casa en l'ajuda de Deu” ([…] placuit etiam nobis domum nostram deo opitulante ordinaliter disponere). En dos ensajos de 1960 i 1964, Karl Schmid va extraure del text del document unes “regles de la casa” que varen ser molt discutides en l'investigació. Schmid va interpretar totes les mides reconeixibles en 929 com a parts interrelacionadas d'un tot sistemàtic, en la culminació del qual Otón va ser designat oficialment com a successor del govern real en 929. La tesis de Schmid va ser àmpliament acceptada en els estudis medievals i va rebre poques crítiques. No obstant, segons investigacions recents, els punts centrals de l'argument de Schmid es basen en documents difícils que també poden considerar-se falsificacions. No obstant, encara està pendent una discussió professional d'estos documents i declaracions crítiques del text.

A la vista d'una gran cantitat de proves, queda clar que la successió al tro de Otón el Gran ya estava en marcha molt abans de que morira Enrique. Açò no era en absolut un fet, ya que la pràctica carolingia consistia en dividir l'Imperi entre els fills llegítims. En abandonar-se esta pràctica, es va establir la successió individual, la indivisibilidad del regne i de l'Imperi, que també devien mantindre els successors d'Enrique. No obstant, esta mida no pot vore's com un signe de la força del govern real. Més be, Enrique es va vore obligat a tindre en conte els ducs: ya no podia dividir l'Imperi.

Otón apareix en les històries ya en 929/930 com rex (rei) i, per tant, com a únic hereu del títul de rei. En 929, Brun, el fill menor d'Enrique, va ser entregat al bisbe Balderic d'Utrecht per a que ho educara per a la carrera eclesiàstica. També varen tindre lloc provablement negociacions en este moment en la família real anglesa. El rei anglés Aethelstan, que tenia un antepassat, el sant rei Oswald que havia caigut combatent contra els pagans i era un dels màrtirs cristians, va enviar a les seues germanes Edgith i Edgiva a Sajonia com a possibles consortes de Otón, pero va voler sometre's a la decisió a Otto. Els esforços d'Enrique per vincular la seua casa en dinasties fòra del seu Imperi varen ser inusuals en l'Imperi franc oriental. Ademés de la llegitimitat adicional a través de la conexió en una atra casa #gobernant, açò també va expressar un enfortiment del saxonismo, com els governants anglesos es referien als sajones que varen emigrar a l'illa en el V.

Una llista de persones en el llibre de fraternitat de l'Abadia de Reichenau, que es va confeccionar despuix del matrimoni de la germana de Otón, Gerberga (929), i abans de la boda de Otón en la filla del rei anglosaxó, Edgith (929/930), enumera a Otón com rex (rei), de la mateixa manera que el seu pare. Cap dels atres parents, ni cap atre fill, duya este títul. La indexación de l'entrada realisada per Karl Schmid en els anys 1960 demostra que les determinacions oficials sobre la qüestió de la successió es varen prendre en 929/930. Segons pareix, només un dels fills, el major, ostentaria en el futur la dignitat real.

El significat especial dels acontenyiments també queda clar en l'itinerari del rei. Va més llunt que abans i visita totes les parts de França i Saxonia (“Francs i Sajones”). Despuix de la boda de Otón en Edgith en 930, Enrique va presentar a l'hereu designat al tro en Franconia i Aquisgrà als grans de la regió respectiva per a obtindre el seu consentiment per a la successió al tro. No obstant, no hi ha proves de l'activitat d'un governant en els anys 930 fins a l'accés de Otón al poder en 936.

Família

Enrique va morir d'un atac cerebral el 2 de juliol de 936 en el seu palau en Memleben, un dels seus llocs favorits. Per a llavors, totes les tribus germanes estaven unides en un sol regne. Enrique I és considerat, per lo tant, el primer rei alemà i el fundador del Sacre Imperi Romà Germànic. Enrique era fill de Otón I, duc de Sajonia, i de Hedwige de Franconia.

Enrique es va casar dos voltes. La primera volta, en Hatheburg de Merseburg, qui li va donar un fill, Thankmar. El seu segon matrimoni va ser en Matilde de Ringelheim.

El primer fill d'esta unió, Otón, li va succeir com a emperador. El seu segon fill, Enrique, es va convertir en duc de Baviera. El seu tercer fill, Bruno, va ser duc de Lotaringia i arquebisbe de Colónia. El fill del seu primer matrimoni, Thankmar, es va rebelar contra el seu mig germà Otón i va morir en la batalla de Eresburg en l'any 936.

Sobre les seues filles, Gerberga de Sajonia, després de la mort del seu primer marit, el duc Gilberto de Lotaringia, es va casar en el rei Luis IV de França i va ser mare del rei Lotario de França. La seua filla més jove, Hedwige de Sajonia, va esposar a Hugo el Gran, duc de França i comte de París, i va ser la mare d'Hugo Capeto, el fundador de la dinastia dels Capetos.

Enllaços externs

Commons

• Archiu:Commons-logo.svg Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Enrique I de Sajonia.