Anar al contingut

Eixèrcit micénico

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Eixèrcit micénico

Artícul bo

Erro al crear miniatura:
El Mediterràneu oriental i Orient Mig durant el XIV (Grècia micénica en morat).

La naturalea militar de la Grècia micénica (cap a 1600-1100 a. C.) en l'Edat del Bronze Final és evident per les numeroses armes desenterradas, per les representacions de guerrers i combats en l'art de l'época, aixina com pels texts conservats en escritura llineal B.[1][2]

Els micénicos es varen expandir per diferents zones del Mediterràneu establint colónies i recorrent rutes comercials, lo que va ser acompanyat pel desenroll d'un poderós eixèrcit.[3] La supervisió de la producció militar i la llogística es realisava directament des dels centres palaciales.[2][4] Les tàctiques i les armes varen experimentar una evolució a lo llarc del temps per a dotar a l'eixèrcit de major maniobrabilidad i ademés varen aumentar les fortificacions i instalacions defensives. No obstant, estes mides no varen conseguir evitar el final definitiu de la civilisació despuix de la destrucció que varen sofrir els seus assentaments en el XII[5]

Este caràcter militariste va inspirar més tarde la tradició grega antiga, i especialment les epopeyas d'Homero, que se centren en la naturalea heròica de l'èlit guerrera de l'época micénica.[6]

La civilisació micénica va ser la cultura que va tindre gran part de la Grècia continental durant l'Edat del Bronze recent. La seua extensió cronològica sol acotar-se entre 1600 i 1100 a. C.[7] La Grècia micénica estava dividida en menuts estats, controlats per reis en poder religiós i potser també militar i jurídic.[8] El seu nom es deu a un dels seus principals centres polítics: Micenas. Els micénicos es varen expandir, establint colónies pel mar Egeo, Chipre,[9] l'Epiro,[10] [11] Macedònia,[12] Àsia Menor i l'Alce mediterràneu,[13][14] entre uns atres. El comerç en el Mediterràneu tenia un paper molt important en l'economia micénica. Els micénicos varen innovar també en els camps de l'ingenieria, arquitectura i infraestructura militar; esta última era controlada directament des dels centres palaciales.[2][4]

Caràcter militar

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Got dels guerrers de Micenas (1200 a. C.) que representa a uns soldats en marcha.

La presència d'una aristocràcia militar important i influent que es va formar en la societat micénica oferix una impressió marejant d'un poble feroç i belicoso. Esta impressió de militarisme es veu reforçada per les fortificacions erigides a lo llarc de la Grècia micénica,[15][16] la gran cantitat i calitat de les armes recuperades de les tombes reals micénicas, les representacions artístiques d'escenes de guerra i l'evidència proporcionada pels texts en llineal B. Estes inscripcions oferixen alguns detalls sobre l'organisació i activitats de l'eixèrcit i demostren que la producció militar i la llogística varen ser supervisades per l'autoritat central dels palaus micénicos.[4]

Informació de les tablillas

[editar | editar còdic]

L'interpretació d'alguns dels texts que proporcionen les tablillas de llineal B és en ocasions problemàtica, donada la dificultat d'identificar en claritat alguns significats. Sobre els càrrecs militars, es creu que el wa-na-ka, que sol identificar-se com un rei, ostentava el mando suprem de les tropes. Per una atra part, apareixen els ra-wa-ke-ta i els i-qe-ta, als que alguns autors assignen també funcions militars, tal volta com a autèntics caps que decidien l'estratègia de l'eixèrcit i coordinaven les unitats. Hi ha tablillas que mencionen unitats denominades o-ka, que podrien ser formacions militars o naus de transport. Unes atres contenen inventaris d'armament —puntes de flecha, espases, llances, javalines—, cavalls i elements que componien els carros de guerra. En llineal B hi ha numerosos ideogrames que servixen per a designar armes.[17][18] Segons els archius del palau de Pilos, cada comunitat rural (els donem) estava obligada a proporcionar un cert número de hòmens que tenien que servir en l'eixèrcit; un servici similar també va ser realisat per l'aristocràcia.[19]

En unes tablillas de Pilos es descriu cóm es repartia el bronze des dels palaus als ferrers que vivien en poblacions disseminades per a que en esta aleació metàlica forjaren puntes de flecha i de llança, espases i accessoris per a embarcacions. El càlcul de les cantitats descrites bastaven per a fabricar 534 000 puntes de flecha o 1000 caixcos de bronze, segons s'ha computat per a més d'una tonellada de bronze.[20]

Les principals divinitats que semblen ser de naturalea belicosa són Llaures (Llineal B: A-re) i Atenea Potnia (Llineal B: A-ta-na Po-tu-ni-ja).[21]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. Cline, 2012, p. 305.
  2. 2,0 2,1 2,2 Cline, 2012, p. 313.
  3. Sánchez Sanz, 2013, p. 177.
  4. 4,0 4,1 4,2 Palaima, 1999, p. 367.
  5. Sánchez Sanz, 2013, pp. 179-180.
  6. Castleden, 2005, p. 235.
  7. Hidalgo de la Vega, Sayás Abengochea y Roldán Hervás, 1998, p. 57.
  8. Chadwick, 2005, Capítul 5: L'estructura social i el sistema administratiu, pp. 97–114.
  9. van Wijngaarden, 2002, Part III: Cyprus.
  10. Hammond, 1976, p. 139: «Lo que és més, en esta àrea de Kiperi, prop de Parga, s'ha trobat una tomba ___protected_title_0___ en ceràmica micénica d'estil III B i una acrópolis micénica, i hi havia una atra acrópolis micénica sobre l'Oràcul dels Morts en un cerro cridat Xylokastro».
  11. Tandy, 2001, p. xii (Fig. 1).
  12. Borza, 1992, p. 64: «L'existència d'un establiment micénico a finals de l'Edat del Bronze en Petra no solament confirma la seua importància com a ruta en un periodo primerenc, sino que també amplia els llímits de l'establiment micénico a la frontera en Macedònia».
  13. van Wijngaarden, 2002, Part II: The Levant, pp. 31–124.
  14. Bietak y Czerny, 2007, Sigrid Deger-Jalkotzy, "Mycenaeans and Philistines in the Levant", pp. 501–629.
  15. Schofield, 2006, p. 118.
  16. Cline, 2012, p. 303.
  17. García Iglésies, 2000, pp. 111-115.
  18. Sánchez Sanz, 2013, pp. 205-206, 208.
  19. D'Amato y Salimbeti, 2011, p. 10.
  20. Vermeule, 1996, pp. 248-249.
  21. D'Amato y Salimbeti, 2011, p. 4.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
131–179.Consultat el 16 de giner de 2018.
367–378.Consultat el 16 de giner de 2018.
  • Rawlings, Louis (2007). The Ancient Greeks At War (en anglés), Manchester University Press. ISBN 9780719056574.
  • (2013).Revista de Història Militar.(113)
177–212.ISSN 0482-5748.Consultat el 20 de giner de 2025.