Anar al contingut

Edat de Pedra Mija

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Ferramenta de l'Edat de Pedra Mija de la Cova Blombos

La Edat de Pedra Mija (o MSA de l'anglés Middle Stone Age) va ser un periodo de prehistòria africana entre l'Edat de Pedra Primerenca i l'Edat de Pedra Tardana. En general, es considera que va començar fa uns 280,000 anys i va terminar fa uns 50–25,000 anys.[1] Els començos de ferramentes de pedra MSA particulars tenen els seus orígens des de fa 550–500,000 anys i, com a tal, alguns investigadors consideren que este és el començ de MSA.[2] El MSA a sovint s'entén erròneament com a sinònim del Paleolític Mig d'Europa, especialment pel seu lapsus de temps més o menys contemporàneu, no obstant, el Paleolític Mig d'Europa representa una població d'homínits completament diferent, Homo neanderthalensis, que el MSA d'Àfrica, que caria de poblacions de neandertal. Ademés, l'investigació arqueològica actual en Àfrica ha tirat molta evidència per a sugerir que el comportament i la cognició humans moderns començaven a desenrollar-se molt abans en Àfrica durant el MSA que en Europa durant el Paleolític Mig.[3] El MSA està associat tant en humans anatómicament moderns (Homo sapiens) com en arcaics Homo sapiens, a voltes denominats Homo helmei. L'evidència física primerenca prové de la Formació Gademotta en Etiopia, la Formació Kapthurin en Kènia i Kathu Pa en Suràfrica. <mapframe text="Selecció de llocs Edat de Pedra Mija basat en les senyes de ROAD database(CC BY-SA 4.0 ROCEEH)" width="450", height="350"> { 

 "type": "ExternalData",
 "service": "page",
 "title": "ROCEEH/Middle Stone Age.map"

} </mapframe>

Desenroll regional

[editar | editar còdic]

Hi ha llocs arqueològics de MSA de tot el continent africà, dividits convencionalment en cinc regions: el nort d'Àfrica, que comprén parts dels països moderns de Marroc, Argèlia, Tunis i Líbia; Àfrica oriental, que s'estén aproximadament des de les terres altes d'Etiopia fins a la partix sur de Kènia; Àfrica central, que s'estén des de les fronteres de Tanzània i Kènia per a incloure a Angola; Àfrica meridional, que inclou els numerosos llocs de coves de Suràfrica; i Àfrica occidental.[4][5]


En el nort i l'oest d'Àfrica, els cicles humit-sec del modern desert del Sahara han donat lloc a llocs arqueològics fructífers seguits de sols completament àrits i viceversa. La conservació en estes dos regions pot variar, no obstant, els llocs que s'han descobert documenten la naturalea adaptativa dels primers humans als entorns climáticament inestables.[6]

Àfrica oriental representa algunes de les dates més confiables, per l'us de datació per radiocarbono en depòsits de cendres volcàniques, aixina com alguns dels primers llocs de MSA. No obstant, la preservació de la fauna no és espectacular, i fins fa poc faltava l'estandardisació en l'excavació del lloc i la classificació lítica. A diferència del nort d'Àfrica, els canvis entre les tecnologies líticas no varen ser tan pronunciats, provablement per les condicions climàtiques més favorables que haurien permés una ocupació més contínua dels llocs.[4][5][7] Àfrica central reflectix patrons similars als d'Àfrica oriental, no obstant, es requerix encara més investigació arqueològica de la regió.

Àfrica meridional consta de molts llocs de coves, la majoria dels quals mostren començos i parades molt puntuades en la tecnologia de ferramentes de pedra. L'investigació en el sur d'Àfrica ha segut contínua i prou estandardisada, permetent comparacions confiables entre llocs en la regió. Gran part de l'evidència arqueològica dels orígens del comportament humà modern es remonta a llocs en esta regió, inclosa la cova de Blombos, Howiesons Poort, Still Bay i Pinnacle Point.[4][5]

Transició de Acheulean

[editar | editar còdic]
La vall inundada

El terme "Edat de Pedra Mija" (MSA) va ser propost al Congrés Arqueològic Africà per Goodwin i Van Riet Lowe en 1929. L'us d'estos térmens es va abandonar oficialment en 1965.[8] encara que el terme seguix en us en el context de l'Àfrica subsahariana, començant en un periodo de Acheulean tardà de transició conegut com l'indústria Fauresmith. L'indústria de Fauresmith està mal datada, segons Herries (2011), començant al voltant de 511 – 435 000. Esta volta, en lloc del final real dels aqueos, al voltant de 130 000 es pren com el començ de la MSA. El MSA aixina definit està associat en la tongada gradual d'humans arcaics per humans anatómicament moderns.[9]

En una convenció diferent, MSA es referix a llocs caracterisats per l'us de métodos de Levallois per a la producció de escates, con exclusión de els llocs de Acheulean en grans cuchilles o astrals. Seguint a McBrearty i Tryon (2006), el terme "MSA primerenc" (EMSA) es referix a llocs anteriors al interglacial de 126 000, i "MSA posterior" (LMSA) es referix a un lloc més primerencs que 126 000. En esta convenció, els llocs de Fauresmith de 500 a 300 000 es troben dins de la ESA, i la MSA comença despuix d'aproximadament 280 000 i s'associa en gran mida en H. sapiens, sent la Gademotta en Etiopia el primer lloc de MSA en data confiable en Àfrica Oriental, a 276 000.[10] La vall Mig Awash d'Etiopia i la Vall Central del Rift de Kènia varen constituir un centre important per a l'innovació conductual.[11] És provable que la gran biomassa de mamífers terrestres d'estes regions sostinguera poblacions humanes substancials en patrons de subsistència i fabricació similars als dels recolectors coneguts etnográficament.


L'evidència arqueològica de l'est d'Àfrica que s'estén des de la Vall del Rift des d'Etiopia fins al nort de Tanzània representa la major evidència arqueològica del canvi de les tecnologies de ferramentes de Acheulian tardà a l'Edat de Pedra Mija. Esta transició es caracterisa per capes estratigráficas de ferramentes de pedra Acheulian, una tecnologia d'astral de mà bifacial, davall i inclús contemporànea en tecnologies MSA, com a ferramentes Levallois, escates, ferramentes en escates, escates puntagudes, bifaces més menuts que tenen forma de proyectil i, en casos rars ocasions, ferramentes artesanals.[5][10] L'evidència del desplaçament gradual de Acheulian per les tecnologies MSA es veu respalada per esta colocació en capes i ubicació contemporànea, aixina com per l'aparició més primerenca de tecnologies MSA en Gademotta i les últimes tecnologies Acheulian en la Formació Bouri d'Etiopia, que data de 154 a 160,000. Açò sugerix una possible superposició de 100-150 mil anys.

S'han trobat artefactes de Acheulean tardà associats en el Homo sapiens en llocs de coves de Suràfrica. La Cova de les Llars i la Cova de Montague en Suràfrica contenen evidència de tecnologies Acheulianas, aixina com tecnologies posteriors de MSA, no obstant, no hi ha evidència de creuament en esta regió.[5]

Els llocs de Acheulean de la ESA estan ben documentats en Àfrica occidental (llevat en les regions més tropicals) pero en la seua majoria no tenen data. S'han datat alguns llocs tardans de Acheulean ("MSA" en el sentit de Acheulean tardà, no de Levallois). Els llocs del Pleistoceno mig (abans de 126,000) es coneixen de les zones del nort del Sahel, mentres que els llocs del Pleistoceno tardà (despuix de 126,000) es coneixen tant del nort com del sur d'Àfrica occidental. A diferència d'atres parts d'Àfrica, els llocs de MSA semblen persistir fins a molt vesprada, fins al llímit del Holoceno (12,000), lo que apunta a la possibilitat de supervivència tardana dels humans arcaics i l'hibridació tardana en Homo neanderthalensis en Àfrica occidental.[12]

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ (2000).«The revolution that wasn't: A new interpretation of the origin of modern human behaviour».Journal of Human Evolution.39(5)
    453–563.doi:10.1006/jhev.2000.0435.
  2. ↑ (2011).«A chronological perspective on the Acheulian and its transition to the Middle Stone Age in southern Africa: the question of the Fauresmith».International Journal of Evolutionary Biology.2011
    1–25.doi:10.4061/2011/961401.
  3. ↑ (2013).«Identifying Mechanisms behind Middle Paleolithic and Middle Stone Age Cultural Trajectories».Current Anthropology.54(8)
    371–387.doi:10.1086/673388.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 (2012).«Thinking through the Middle Stone Age of sub-Saharan Africa».Quaternary International.270
    140–155.doi:10.1016/j.quaint.2012.02.033.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Maregen, Curtis W. and Zelalem Assefa. 2004. "The Middle and Upper Pleistocene African Record for the Biological and Behavioral Origins of Modern Humans" In African Archaeology: A Critical Introduction, edited by Ann B. Stahl, pp.93-129. Wiley-Blackwell, New Jersey
  6. ↑ «Development of Middle Stone Age innovation linked to rapid climate change».Nature Communications.4(1)
    1905.ISSN 2041-1723.doi:10.1038/ncomms2897.
  7. ↑ (2001).«Paleolithic Technology and Human Evolution».Science.291(5509)
    1748–1753.doi:10.1126/science.1059487.
  8. ↑ ) W. Bishop, “Discussion in Terminology,” in Background to Evolution in Africa, eds. W. Bishop and J. D. Clark (Chicago: University of Chicago Press, 1967), 861–875.
  9. ↑ (2011).«A Chronological Perspective on the Acheulian and Its Transition to the Middle Stone Age in Southern Africa: The Question of the Fauresmith».International Journal of Evolutionary Biology.2011doi:10.4061/2011/961401.
  10. ↑ 10,0 10,1 (2013).«Variability in the Middle Stone Age of Eastern Africa».Current Anthropology.54(8)
    234–254.doi:10.1086/673752.
  11. ↑ Brooks, A. S. 2006. "Recent perspectives on the Middle Stone Age of Africa" Paper presented at the African Genesis Symposium on Hominid Evolution in Africa: Johannesburg.
  12. ↑ (2017).«The Stone Age Archaeology of West Africa».African History.doi:10.1093/acrefore/9780190277734.013.137.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Edat_de_Pedra_Mija&oldid=1394755»