La falla de Huincul és una falla geològica d'orientació este-oest d'escala continental en Sudamérica, que s'estén des de la conca Neuquina cap a l'est fins a la plataforma continental patagónica.[1] Cap a l'oest s'ha propost que aplega inclús fins a la Cordillera de la Costa chilena, passant a través dels Andes.[2]

Mapa de la Formació Vaca Morta en la conca de Neuquén. L'extensió de les formacions imita a la de la conca. Els colors indiquen la madurea dels hidrocarburs medida per la reflectancia de vitrinita. Huincul es mostra en gris.

En la conca de Neuquén, la falla posseïx una trayectòria llaugerament curva, sent convexa cap al nort.[3] En ser una discontinuïtat geològica important, trunca l'orógeno pampeano d'orientació nort-sur, entre atres estructures. Per açò, s'ha propost com el llímit geològic nort de la Patagonia.[1][4]

Orige i desenroll

La falla es desenrolla en la zona de sutura entre els terranos de la Patagonia i Gondwana occidental.[5] En un sentit més ampli, la zona de falla de Huincul és un cinturó de deformació i, per lo tant, és la zona de sutura mateixa. La primera i principal fase de deformació a lo llarc de la zona de falla iniciada en l'era toarcianse va continuar fins a l'era valanginiense abans de desaparéixer en l'era albiense.[2] El moviment d'esgarre i esmonyida a lo llarc de la falla va escomençar en el toarcianse.[5] El vector de tensió principal (és dir, la direcció de compressió) estava originalment orientat al noroest, pero desplaçat a lo llarc del temps a l'oest-noroest. En el Mioceno tardà, l'última fase de deformació va escomençar en una compressió este-oest, seguida d'una extensió tectónica en temps del Plioceno.[2]


Les diferents etapes de deformació varen ser una conseqüència de la successiva subducción de les plaques de Aluk, Farallón i Naixca baix de les plaques de Gondwana i despuix de Sudamérica.[2]

Estructures geològiques

Una estructura associada en la falla, el zócalo o dorsal de Huincul, dividix la conca de Neuquén en dos parts.[5][6] La dorsal és una de les característiques més estudiades de la conca neuquina, donada la seua importància per a l'exploració i producció d'hidrocarburs.[6] Té una llongitut aproximada de 250 a 300 quilómetros (160 a 190 milles).[2][6] Hi ha hagut vàries idees sobre la naturalea d'esta estructura. En els anys 1970 i 1980 es va propondre que era una zona de falla transpresiva.[5][6] Més tart, Pángaro et al. la varen descriure com a compost de miges grabens invertides.[6] A l'est de la ciutat de Neuquén, la falla seguix aproximadament el curs superior del riu Negre. En esta regió, a lo llarc de la falla s'han format una série d'alts del zócalo i chicotetes conques de separació que reflectixen un moviment en el sentit de les agulles del rellonge.[3]


Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Ramos, V. A.; Riccardi, A. C.; Rolleri, E. O.(Decembre de 2004).«Llímits naturals del nort de la Patagonia».Revista de l'Associació Geològica Argentina.59(4): 785–786.ISSN 0004-4822.Consultat el 27 de març de 2018.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Mosquera, Alfonso; Silvestro, José; Rams, Víctor; Alarcón, Martín(1 de juliol de 2011).«L'estructura de la Dorsal de Huincul».Geologia i recursos naturals de la província de Neuquén. Relatorio del XVIII Congrés Geològic Argentí.: 385–397.Consultat el 27 de març de 2018.
  3. ↑ 3,0 3,1 Kostadinoff, José; Gregori, Daniel; Raniolo, Daniel(2005).«Configuració geofísica-geològica del sector nort de la província de Riu Negre».Revista de l'Associació Geològica Argentina.60(2): 368-376.Consultat el 27 de març de 2018.
  4. ↑ Manuel Enrique Schilling; Richard WalterCarlson; AndrésTassara; Rommulo Vieira Conceição; Gustavo Walter Bertotto; Manuel Vásquez; Daniel Muñoz; Tiago Jalowitzki; Fernanda Gervasoni; Diego Morata (2017). The origin of Patagonia revealed by Re-Vos systematics of mantle xenoliths. Precambrian Research, volum 294: 15-32.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Mosquera, Alfonso; Rams, Víctor A.(31 d'agost de 2005).«Intraplate Foreland Deformation in the Neuquén Embayment».AAPG Annual Convention, Calgary, Alberta.Consultat el 27 de març de 2018.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 Pángaro, Francisco; Pereira, Diego Martín; Micucci, Eduardo(2009).«El sinrift de la dorsal de Huincul, Conca Neuquina: evolució i control sobre l'estratigrafia i estructura de l'àrea».Revista de l'Associació Geològica Argentina.65(2): 265–277.ISSN 0004-4822.Consultat el 27 de març de 2018.