Delta del Po
La delta del Po és un territori corresponent a la desembocadura del riu Po que termina el seu curs en el mar Adriático entre les províncies italianas de Rovigo i de Ferrara, en el noreste del país. Gràcies a una extensió de 1999, va entrar a formar part del Patrimoni de la Humanitat, «Ferrara, ciutat renaixentista, i la seua delta del Po».
Geografia
[editar | editar còdic]La delta del Po és la part compresa entre la zona de resorgiment de les aigües, açò és, aproximadament, des de Stellata a l'oest de Ferrara i Rovigo; allí a on el riu se separa en vàries branques, i la costa Adriática, inclosos el riu Adigio al nort i la zona costera (i pantanosa) que s'estén fins a Rávena, Cervia i Cesenatico.
Geofísica
[editar | editar còdic]Fa un milló d'anys, la zona entre les dos branques extremes del forcall que presenta el riu, estava enterament baixe les aigües. Esta zona devia estendre's prou més allà d'estos llímits; al nort fins al riu Adigio que no és més que una vintena de quilómetros i, al sur pel riu Reno que descendix dels Apenins en direcció a Bolonya, pels tres rius Lamone, Montone i Ronc que creen els pantans de Rávena, després pel riu Savio i les salines de Cervia que s'estenien fins a Cesenatico i el Rubicón.
Era glaciar
[editar | editar còdic]La planura padana, que no més allà del milló d'anys, s'incloïa en un gran golf Alt-Adriático que es prolongava fins als Alps occidentals i els Apenins de Ligúria, a raïl de les grans glaciacions de l'era cuaternaria es va subordinar alternativament, per lo que es referix a la regió d'Emilia-Romaña, a periodos d'immersió i sumersión durant els quals, a la seua volta, es varen succeir dels climes continentals i climes marítims vinculats a les oscilacions més o menys accentuades pel nivell de l'mar. El ritme de tals fenomens oscilatoris o eustáticos (moviments de llenta oscilació relativa dels continents i mars) causa una acumulació de formacions sedimentarias continentals i marines en una gruixa de prop de 4.000 metros.
A cada tornada de la mar sobre les terres sumergides de la depressió del pla, la seua profunditat tendia sempre a disminuir lloc que l'assentament dels materials sedimentarios era compensat abundantment en la contribució dels nous légamos aportats pels cursos d'aigua. Poc a poc, la conca sancera es reblix, aixina, al final de l'última glaciació, a raïl del descens del nivell marí, les terres sumergides s'estenien fins a l'altura d'Ancona, ocupant aixina tota l'actual plataforma continental adriática. En esta el Po feya el treball de «colector principal» i rebia tots els rius dels Apenins i els Alps. Aixina els hòmens del Paleolític dels Apenins emilio-romañoles tenien la possibilitat de descendir en la vall i de creuar l'extens pla que s'estenia a l'est de la zona costera d'Emilia-Romaña fins als relleus d'Istria i de Dalmacia.
Successivament, en la retirada definitiva dels glaciars, fa al voltant de 14.000 anys, la mar va tornar al seu nivell d'orige. A este últim periodo remonta la sedimentación dels terrenys limítrofs del baix pla i que presenten un gran interés en la producció agrícola de la regió, més allà de les investigacions geomorfològiques per a la localisació i el datat dels llocs d'hòmens primitius.
La mà de l'home
[editar | editar còdic]La transformació dels sols, a raïl dels moviments de la mar i els rius a lo llarc dels milenis, dificulta el descobriment de rastres prehistòrics, llevat el pas dels etruscs a Adria (ciutat que va donar el seu nom a la mar Adriático), situat entre el Po i l'Adigio en la província de Rovigo, regió del Véneto.
Época greco-etrusca i romana
[editar | editar còdic]- El sanejament dels pantans en les afores de Comacchio, principalment el de Trebba (Valle Trebba) en 1922 va permetre el descobriment de la necròpolis de Spina, que datava entorn a el VI, provant la presència dels etruscs que havien fundat un port de comerç entre les vies de comunicació fluvial, marítima i terrestre (Reno, Po i l'Adriático). Durant el sanejament dels pantans de Pega en 1954-60 (Valle Pega) i dels de Mezzano en 1960 (Tanca del Mezzano), d'atres importants descobriments varen ser posats en evidència, actualment exposts en el Museu arqueològic nacional de Ferrara (Museu Archeologico Nazionale [1] archivat en Wayback Machine.).
- La penetració dels romans més al sur de la delta, comença en la fundació de Senigallia (Sena Gallica 290 a. C.) i de Rímini (Ariminum 268 a. C.) sobre el Adriático, després es dirigixen més al nort sense crear colónies al seu pas. Solament a partir de el I, quan els romans necessitaven fusta i materials de construcció (teixixques i rajoles en terracota [2]) es varen establir els en esta regió rica en boscs i en sols arcillosos. El descobriment de necròpolis en Voghenza (Vicus Habentia) a 15 km de Ferrara permet datar, gràcies a les monedes trobades del temps de Claudio I (anys 41-54) i Maximino el Tracio (235-238), l'instalació dels romans en esta zona en els sigles I a el III.
El repartiment o centuriación romana de les terres al sur mostra, òbviament, el treball dels romans que es varen dedicar a desecar les terres per l'excavació de canals de drenage a lo llarc de les carreteres. Per una atra part els numerosos monuments creats en la ciutat de Rávena donen prova del seu pas i el treball colossal realisat. El drenage dels pantans i l'explotació de les salines, Cervia i Cesenatico, la plantació de pinades en direcció a Rávena per a retindre l'arena en la vora de les costes. La decadència progressiva de Rávena va favorir el desenroll de Ferrara que formava part del Exarcado de Rávena i el nom del qual apareix mencionat en 754.
En l'Edat Mija
[editar | editar còdic]En esta época el Po de Volano, que passa per Ferrara, era el curs principal fins a 1152, quan el riu va trencar l'assut septentrional en l'unió dels braços, en Ficarolo (província de Rovigo, a 20 km a l'oest de Ferrara), que s'ha convertit en el curs actual. En este canvi de direcció, la zona septentrional que s'havia estabilisat just llavors, va seguir el seu alvanç cap a la mar, accentuat per la perforació de «porte Viro» en 1604 (en dos sigles la desembocadura del Po de Goro va alvançar de 20 km, o siga 83 metros per any).
En Ferrara apareix una atra branca anomenada Po de Primaro que desemboca en la mar al nort de Rávena, despuix d'haver passat la ciutat d'Argenta. Es creu que els escassos mijos i mà d'obra per a lluitar contra els bruscs canvis de les naturalea, les inundacions i el ràpit canvi de nivell de les aigües, devien desalentar als més valerosos.
De el XVII a el XIX
[editar | editar còdic]
Des del 22 de decembre de 1605, el «Consorci de Sant Giorgio» a través dels temps i a pesar de les resolucions jurídiques, va mantindre intacta la seua obsessió de protecció del territori. A través de drenages i acorts successius, l'actual subdivisió es va ampliar fins a les 120.000 hectàrees incloses entre el Po de Volano al nort, la mar Adriático a l'est, al riu Reno al sur i Po de Primaro a l'oest.
Contràriament a la part septentrional de la província, les terres que formen una sola gran depressió, el territori de «Polesine de Sant Giorgio», no es presta a un drenage sino a un alçament mecànic de les aigües.
La gestió hidràulica aplegarà, per lo tant, en primer lloc en l'eixida de les aigües efluents dels terrenys més elevats al llit dels grans clots hidràulics que recorrien la zona (Fossa de Porte, el Massi, de Voghenza), fins a la desembocadura final constituïda pels pantans de Comacchio (valls de Commacchio).
Sobretot tenint en conte que en esta época el riu Reno desembocada directament en el Po i que els rius i torrents que descendien dels Apenins creaven extenses zones pantanosas a lo llarc del Primaro, des del sur de Ferrara fins a Rávena. Zones antigament anomenada Valle Padusa a on sempre ha existit hàbitat a pesar dels riscs de la naturalea.
Va ser necessari esperar a el XVIII per a que l'excavació del Cave Benedettino que desvia el curs del Reno al Primaro i que arreplega les aigües dels torrents, permetera el sanejament de la regió.
L'era industrial
[editar | editar còdic]L'alçament mecànic de les aigües dels terrenys més baixos va ser possible a partir de 1872, any de construcció de la més antiga instalació de bombeig de Marozzo a Lagosanto, al servici del drenage de Gallare. Fins a 1930, atres instalacions varen entrar en servici per al drenage de les conques veïnes, per mig de l'excavació, com feyen els romans, de canals profunts i les vores que aplegaven a l'altura de les terres més altes. Des d'allí, bombes, mogudes per màquines a vapor, remonten l'aigua de les zones baixes en estos canals que s'aboquen a continuació en l'mar.
Aixina hui, el Po de Volano, de Goro i Primaro, els rius Reno i Lemone estan conectats tots ells per canals que alcancen a la mar, permetent el drenage de totes les terres de la delta a excepció dels pantans de Comacchio (el més gran) i dos o tres atres menuts pantans; les terres aixina desecadas que es dediquen a l'agricultura.
En les últimes intervencions imponents de sanejament dels pantans de Mezzano i Pega, efectuades pel Organisme per a la Colonisació de la Delta del pla del Po, en 1989 varen passar a la gestió del consorci 20.000 noves hectàrees de terra cultivable.
Els parcs regionals
[editar | editar còdic]Els problemes d'ecologia i protecció de la naturalea varen impulsar als hòmens a prendre consciència del mig ambient i a definir lleis i zones que deuen respectar-se. S'aconsella als turistes que van cap al nort en direcció a Venècia, que prenguen la «Roméa» (N309) des de Rávena a Mestre, a lo llarc de la costa, i admirar els pantans de Comacchio (sobretot fora del periodo d'estiu, quan els arbres carixen de fullage) i visitar les principals ciutats històriques (atenció: carretera extremadament sinuosa i llimitada a 50Km/h casi en tota la seua llongitut).
Parc regional de la delta del Po d'Emilia-Romaña
[editar | editar còdic]És una superfície protegida que cobrix 52.000 hectàrees de la regió d'Emilia-Romaña, que s'estén des del Po de Goro i que cobrix tota la delta històrica del Po, englobant també les desembocadures dels rius Reno, Lamone i Bevano. Incloent entre unes atres, les zones humides i salobres de la costa Adriática i l'immediat interior: la bossa de Goro, els pantans de Comacchio, les terres de Rávena, les salines de Cervia, els boscs de Argenta i les pinades del Lido vaig donar Classe a la desembocadura del Savio al nort de Cervia.
- Monuments dins del parc: l'abadia de Pomposa, l'iglésia de Sant Giorgio, San Apolinar in Classe, els canals de regulació hidràulica i els centres històrics de Mesola, Comacchio, Rávena i Cervia.
Parc regional de la delta del Po de Venècia
[editar | editar còdic]S'estén del Po de Goro fins al riu Adigio i inclou els 9 municipis de la província de Rovigo, en una població de prop de 73.000 habitants dins dels llímits del parc, en 786 km² d'extensió i 120 km² de zona protegida.
La formació del parc es deu al depòsit de sediment que, durant un llarc periodo, va contribuir al desenroll progressiu de la llínea costera. Estos depòsits de sediment sobretot es varen acumular en esta direcció despuix de 1604, quan la República de Venècia va desviar el curs del braç septentrional del Po (en Taglio vaig donar Po fins a les afores d'Adria), operació anomenada Taglio vaig donar Porte Viro i que, en desviar les aigües més al sur cap a la bossa de Goro, va evitar que s'omplira d'arena l'estany de Venècia.
El parc de la delta del Po posseïx la més àmplia extensió de chapull protegida d'Itàlia. La flora varia fins al punt de contar en al voltant de mil espècies distintes. Lo mateixa cal dir de la fauna, en més de 400 espècies diferents, entre mamífers, reptils, amfibis i peixos.
La presència de pardals és molt reveladora, en més de 300 espècies (nidificación i hibernación), que fan de la delta la més important zona ornitológica italiana i una la més coneguda d'Europa per als observadors de pardals.
Parc natural interregional de la delta del Po
[editar | editar còdic]És el nom de la llei marque (N.º 334 de 1991) va establir per al parc que les regions de Venècia i Emilia-Romaña tenien que haver constituït junt en el Ministeri de Mig ambient, en el territori que s'estén des de Rovigo a Ferrara corresponent a la desembocadura del Po.
Anys de polèmiques i de «charrades» han impedit que les administracions involucrades (regionals, provincials i municipals) aplegaren a un acort per a la gestió conjunta d'esta zona protegida.
La delta del Po, sent d'excepcional interés natural, paisagístic i històric, sobretot tenint en conte que forma part del patrimoni de la humanitat de l'Unesco, està densament poblat i el seu territori està somés a forts interessos econòmics, per la presència, per eixemple, de vastes zones de peixca, de ganaderia, de cultius de producció d'energia i interessos turístics.
Vore també
[editar | editar còdic]- Planura padana
- Padania
- Po
- Delta fluvial
- Patrimoni de la Humanitat de l'Unesco
- Província de Rovigo
- Província de Ferrara
Referències
[editar | editar còdic]Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Delta del Po.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Delta del Po» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.