Anar al contingut

Delfinio de Mileto

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Delfinio (, en latín: Delphinium) o Santuari d'Apolo Delfinio va ser un antic santuari dedicat a Apolo Delfinio en Mileto, en Àsia Menor, actual Turquia. Era un dels santuaris més importants de la ciutat, i estava associat en el cult a Apolo en Dídima.[1][2][3]

Història

L'emplaçament de Delfinio havia segut provablement un santuari abans de la destrucció de Mileto pel Imperi aqueménida a finals del periodo arcaic en 494 a. C. Les fonts lliteràries sugerixen que va haver un Delfino en la ciutat no més vesprada del 500 a. C.[1][4] El primer santuari millor conegut va ser construït durant la reconstrucció de la ciutat a principis del periodo clàssic en el 479 a. C. o poc despuix.[1]

En la seua forma ruïnosa, es va construir entre el periodo clàssic i l'helenístic, cap a 340-320 a. C.. La datació es basa en una inscripció trobada en una de les seues columnes, que pot datar-se en estos anys. Inclús despuix d'esta data, l'edifici seguia sofrint modificacions a finals del periodo helenístic. Les últimes adició importants es varen realisar durant el periodo romà, a mitan del I[1]

En el santuari es rendia cult a Apolo, protector dels ports i de la navegació, Delfinio, que havia aplegat per mar des de Creta en forma de delfí. El cult era d'orige cretense i podria haver estat en Mileto des de que la ciutat va ser habitada per primera volta. El santuari també estava associat en el cult a Apolo en Dídima. El Delfinio era l'orige de la Via Sagrada, d'uns 18 km de llongitut, que anava de Mileto a Dídima. Per ella passava cada primavera, en el més de Taureon, una processó festiva al Didimaion de Dídima. La calçada conectava aixina els dos santuaris dedicats a Apolo. Entre atres coses, el Delfinio servia de lloc de trobada abans de l'inici de la processó.[1][2]

Descripció

Estava situat en el costat noreste del Àgora nort de Mileto, prop del Port dels Lleons. De les seues primeres fases, anteriors a la destrucció de la ciutat en 494 a. C., solament es conserven un altar rectangular i varis circulares. Possiblement es varen montar en el lloc despuix de la destrucció de la ciutat.[1][2]

En époques posteriors, el santuari consistia en un tem-nos rectangular o zona de santuari. Construït entorn al 479 a. C., media uns 30 × 45 m i estava flanquejat per estoes, o sales en columnes, en els costats nort i sur. El pati obert del santuari permetia reunir grans multituts abans de la processó anual.[1][2]


Cap a 340-320 a. C., el santuari es va ampliar cap a l'est, aumentant el tamany del pati fins a uns 61,3 × 51,6 m. Al mateix temps, va ser flanquejat en els costats nort, est i sur per estoas de dos ales, d'estil dòric, en una profunditat d'uns 10,1 m. En el costat oest, el pati del santuari estava delimitat per un mur en dos portes. En el periodo helenístic posterior, es va construir també una stoa d'una sola paret en el costat oest, despuix de lo que el santuari va formar un pati peristilo complet. El pati contenia un altar i una exedra semicircular per a ofrenes votivas.[1][2]

En época romana, a mitan del I, es va construir un monóptero (temple redó) en el centre del santuari i un propileus (entrada monumental) en el costat oest, que era d'estil corintio. Les estoas es varen convertir en estoas d'una sola crujir i les seues capitals també es varen convertir en capitells corintios.[1][2]

S'han trobat numeroses inscripcions en les pedres de l'edifici. També sugerixen que es va utilisar com una espècie d'archiu de la ciutat.[1]

Referències

  1. ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 «Miletus, Delphinion (Building)» (en en). Perseus. Consultat el 2024-08-16.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Stillwell, Richard; MacDonald, William L.; McAllister, Marian Holland (ed.)(1976).The Princeton Encyclopedia of Classical Sites.Princeton University Press.Consultat el 2024-08-16.(en en)
  3. ↑ «Delphinion» (en en). A walk through ancient Miletus. Foundation of the Hellenic World. Consultat el 2024-08-16.
  4. ↑ Diógenes Laercio, Vides, opinions i sentències dels filòsofs més ilustres 1,29.


Referències