Cuneïforme elamita
La elamita cuneïforme és una escritura logo-silàbica usada per a escriure la llengua elamita. El corpus complet de l'escritura elamita cuneïforme consta d'aproximadament 20 000 tablillas i fragments. La majoria pertanyen a l'época aqueménida i contenen principalment registres econòmics.
Història i dessiframent
[editar | editar còdic]La llengua elamita (c. 3000 a. C.-400 a. C.), ara extinta, és la parlada pels elamitas, que habitaven les regions de Juzestán i Fars en el sur d'Iran.[1] Ha segut durant molt temps un enigma per als acadèmics per l'escassea de recursos per a la seua investigació i les irregularitats trobades en la seua escritura.[1] No sembla tindre relació en les veïnes llengües semíticas i indoeuropeas.[2] Els acadèmics discutixen acaloradament sobre vàries hipòtesis sobre el seu orige, pero no existix, encara, una teoria definida.
L'elamita cuneïforme té dos variants, la primera, derivada del acadio, es va usar des de el III a el II mileni a. C., i la segona, una forma simplificada utilisada durant l'I mileni a. C.[1] La principal diferència entre les dos variants és la reducció de glifos utilisats en la versió simplificada.[3] En un moment determinat, solament hi hauria al voltant de 130 signes cuneïformes en us. A lo llarc de l'història de l'escritura, solament es varen aplegar a utilisar 206 signes diferents en total.
El text elamita cuneïforme més antic conegut és un tractat entre els acadios i els elamitas, que es remonta al 2.200 a. C.[1] No obstant, es pensa que podria haver estat en us des de c. 2500 a. C.[3] Les tablillas estan mal conservades, per lo que solament es poden llegir algunes parts, pero s'entén que el text és un tractat entre el rei acadio Naram-Sense i el governant elamita Hita, ya que aixina ho indiquen freqüents referències a que 'L'amic de Naram-Sense és el meu amic, l'enemic de Naram-Sense és el meu enemic'.[1]
Les escritures elamitas més famoses i les que finalment varen dur a la seua dessiframent són les que es troben en les inscripcions trilingües dels monuments encarregats pels reis perses aqueménidas.[4] Les inscripcions, similars a les de la Pedra Rosetta, varen ser escrites en tres sistemes d'escritura diferents. El primer va ser el persa antic, que va ser dessifrat en 1802 per Georg Friedrich Grotefend. El segon, el babilonio cuneïforme, va ser dessifrat poc despuix, del text persa antic. Degut a que el elamita és diferent als seus llengües semíticas veïnes, el dessiframent de l'escritura es va retardar fins a la década de 1840. Inclús hui en dia, la falta de fonts i materials comparatius dificulta l'investigació adicional del elamita.[1]
Inventarie
[editar | editar còdic]La llengua elamita va reduir radicalment el número de glifos cuneïformes. De tota el història de la seua escritura, solament s'utilisen 206 glifos. En un moment determinat, el seu número va ser prou constant, al voltant de 130. En les primeres tablillas, l'escritura és casi enterament silàbica, en casi tots els glifos silàbics comuns del acadio antic, adoptant els valors CV i VC. En el pas del temps, el número de glifos silàbics es va reduir, mentres que el número de logogramas es va incrementar. També es varen utilisar ocasionalment al voltant de 40 glifos CVC, pero sembla que s'han utilisat per a les consonante i ignorat els valors vocàlics. També es varen utilisar varis determinants.[3]
En la taula, els glifos entre paréntesis, no són comuns.
L'escritura distinguia les quatre vocals del acadio i les 15 consonante, /p/, /b/, /k/, /g/, /t/, /d/, /š/, /s/, /z/, /i/, /l/, /m/, /n/, /r/ i /h/. Les pares de veus acadias /p, b/, /k, g/ i /t, d/ poden no haver segut distints en elamita. La série transcrita z pot haver segut una consonant africada com /č/ o /c/ (ts). /hV no sempre es va distinguir de les vocals simples, lo que sugerix que /h/ pot haver caigut de la llengua. Els glifos VC s'utilisen a sovint per a una coda de sílaba sense tindre en conte el valor de V, lo que sugerix que, de fet, eren signes C alfabètics.[3]
Gran part de la combinació de Ce i Ci, i també eC i iC, s'hereta del acadio (pe-pi-bi, ke-ki, ge-gi, es-si, ze-zi, li-li, re-ri, i ḫi-ḫi (és dir, solament ne-ni es distinguix en acadio pero no en elamita; de les sílabes VC, solament iš-iš-oš). Ademés, Plantilla:Cuneïforme és aḫ, iḫ, iḫ, oḫ en acadio, i aixina, efectivament, és una consonant coda inclús allí.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Reiner, Erica. 2005. "Elamite" International Encyclopedia of Linguistics. Ed. William J. Frawley. Oxford University Press. Oxford En llínea: <http://www.oxfordreference.com/views/ENTRY.html?subview=Main&entry=t202.i0334> Consultat l'1 de novembre de 2020.
- Khačikjan, Margaret. 1998. "The Elamite Language". Documenta Asiana IV, Consiglio Nazionale delle Ricerche Istituto per gli Studi Micenei ed Egeo-Anatolici. ISBN 88-87345-01-5
- Peter T. Daniels i William Bright. 1996. “The World’s Writing Systems”. Oxford University Press. ISBN 0-19-507993-0
- George S. Starostin. On the Genetic Affiliation of the Elamite Language. Originalment, Mother Tongue, v. VII. 2002, pp. 147–170.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cuneiforme elamita» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.