Cuestor del sagrat palau

El cuestor del sagrat palau (en llatí, quaestor sacri palatii) va ser un càrrec públic que va existir durant el Baix Imperi romà i el posterior Imperi bizantí dins del govern central.

La seua denominació derivava dels quaestores Augusti (posteriorment denominats questores candidati) existents durant el Principat i que tenien el privilegi de parlar al senat en nom de l'emperador. No es coneix en exactitut quan va ser creat el lloc encara que, per Zósimo, se sap que va començar a existir durant el govern de Constantino I (306-337). Els primers titulars coneguts varen ser Flavio Tauro, Montio i Leoncio, els tres atestats per a 354 baix el govern de Constancio II.

Era una persona de plena confiança de l'emperador que contava en excepcionals dots per a l'oratòria i la funció inicial de la qual consistia en fer de portaveu seu i enviat personal per a assunts delicats o inclús, perillosos. Posteriorment es va ampliar el seu comés i per a 370, se sap que Eupraxio assessorava a Valentiniano I en qüestions llegals. Es va convertir en un membre ex officio del consistorium i per les seues dot lliteràries i els seus coneiximents sobre llegislació va ser el funcionari que arreplegava les propostes, donava forma escrita i la redacció final de les lleis que s'aprovaven per l'emperador. La producció d'estes solia seguir un procediment habitual:

Primer es detectava un problema la solució del qual no estava arreplegada en alguna llei existent i sorgia la necessitat de dictar una nova. Es produïa una iniciativa llegislativa (suggestio) per part d'algun prefecto pretoriano, alt càrrec governamental o el propi emperador. Es passava, llavors, a un debat sobre cóm devia ser la nova llei; formalment dins del consistorium o informalment entre alts funcionaris, senadors i l'emperador mateix. Una volta que les idees estaven clares i s'havia aplegat a un cert consens, el quaestor sacri palatii elaborava un borrador de la llei. El borrador circulava entre els alts càrrecs i l'emperador els qui debatien sobre ell i les possibles modificacions que necessitava fins a alcançar una forma definitiva. El quaestor sacri palatii redactava, llavors, el text final que era llegit formalment davant el consistorium per al seu coneiximent. El pas final era l'aprovació i firma per l'emperador en lo que la nova llei entrava en vigor i era comunicada als subjectes afectats o la població en general a través dels prefectos pretorians.

Per a fer el seu treball, el questor sacri palatii no tenia a la seua disposició un equip propi d'ajudants sino que feya us de la sacra scrinia, un departament en vàries funcions a on abundaven els experts en llegislació.

El càrrec es va mantindre en vigor i en les mateixes atribucions dins del Imperi bizantí fins a el VIII quan les seues funcions en l'elaboració i redacció de les lleis varen ser assumides per atres funcionaris. El quaestor sacri palatii va passar a eixercitar, llavors, un paper de juge en determinades disputes llegals (per eixemple, entre els propietaris de terres i els seus arrendataris) i per a desenrollar-ho, se li va assignar un ampli grup de colaboradors. Per a el XIV, no obstant, havia perdut el seu contingut real i s'havia convertit en un títul honorífic.

Els questores sacri palatii més coneguts varen ser Antíoco Chuzon (429-438) i Triboniano (529-532) responsables, respectivament, de la publicació del Còdic teodosiano i el Còdic de Justiniano.

Vore també

• Còdic teodosiano
• Còdic de Justiniano

Bibliografia

1. (1988).«The Roman Imperial Quaestor from Constantine to Theodosius II».The Journal of Roman Studies.Society for the Promotion of Roman Studies.78

148-172.ISSN 0075-4358.Consultat el 19 de juny de 2021.

1. <cite style="font-style:normal" id="CITAREFJones1964a">Jones (1964a). The later Roman Empire 284-602. Volum 1 (en anglés), Basil Blackwell.
2. <cite style="font-style:normal" id="CITAREFO.D.B.1991">O.D.B. (1991). The Oxford Dictionary of Byzantium (en anglés), Oxford Univesity Press. ISBN 978-0-19-504652-8.
3. <cite style="font-style:normal" id="CITAREFO.D.L.A.2018">O.D.L.A. (2018). The Oxford Dictionary of Clapix Antiquity (en anglés), Oxford Univesity Press. ISBN 978-0-192-56246-3.