Conquista de Bugía (1510)

La conquista de Bugía va ser resultat de la campanya que en giner de 1510 les forces espanyoles encapçalades pel comte d'Oliveto, Pedro Navarro, varen mamprendre en dita ciutat, en aquell temps capital de l'Emirat de Bugía, que encara que independent en térmens polítics depenia a la seua volta del Califato hafsí d'Ifriquía. La conquista va supondre el fi de dit emirat i l'assent dels espanyols en esta zona de l'actual costa algerina fins a la pèrdua de la ciutat en 1555 a mans dels otomans.

Conquista de Bugía (1510)

Antecedents

La política espanyola en el Nort d'Àfrica

Al voltant de finals del XV, les costes del nort d'Àfrica, i en particular les hui algerines, acullen una constant lluita d'influències. La Monarquia hispànica i l'Imperi otomà es disputen el control d'esta zona, ocupada per Estats més o menys dèbils i en els ports dels quals acollien, en molts casos, la pirateria. Esta, protagonisada a voltes per jenízaros, unes atres per elches o renegats, i unes atres tantes per bereberes, danyava molt sériament el comerç castellà i, sobretot, aragonés, i açò, unit al temor de que els turcs aprofitaren estos llocs per a llançar atacs efectius sobre la península, va convéncer al moradura Cisneros de que era necessari fer-se en varis ports claus en la costa en l'intenció d'assegurar-se el sur peninsular. Cal tindre en conte que a penes uns anys abans Espanya havia culminat la reconquista en la pren de Granada en 1492, i que els habitants de l'antic regne nazarí, ara moriscos, encara que convers mantenien les seues tradicions i costums, puix li'ls havia obligat a convertir-se a partir de la Real cèdula del 14 de febrer de 1502, en la que, deixant de costat quant es va firmar en l'antic emir de Granada, Boabdil, es va forçar als mudéjares a adoptar la fe de Crist o a abandonar el regne. L'immensa majoria del cos mudéjar es va convertir, això sí, la majoria de forma insincera, puix no li'ls havia convertit, sino que li'ls havia obligat a batejar-se, i succeïa que dien practicar una religió que desconeixien. Esta rebelió es va produir capaç a causa de les rebelions que s'havien succeït en les Alpujarras un any abans que va precisar de l'intervenció del propi rei Fernando el Catòlic, despuix de la mort d'Alfonso d'Aguilar en el camp de batalla.

Aparte de l'interés geoestratégic que poguera tindre la plaça, lo cert és que la ciutat de Bugía no era un port menor. Segons càlculs de León l'Africà, contava en huit mil llars i era una ciutat de certa importància comercial. Allí gojaven de privilegis els mercaders aragonesos i catalans, en virtut dels pactes en el reyezuelo de la ciutat, que governava allí de facto com a únic senyor, a pesar de ser, d'iure, un mer governador dels hafsíes. Pero este li'ls havia retirat en 1473. Esta pèrdua de poder en la zona va fer que la moradura Cisneros, després de resolt de moment l'assunt morisco i en la ferma convicció de continuar la reconquista en el nort d'Àfrica, decidira mamprendre diverses campanyes en la costa. La primera va ser Mazalquivir, el port de la qual va caure en mans espanyoles el 13 de setembre de 1505, i a esta li varen seguir el Peñón de Vélez de la Gomera en l'estiu de 1508 i Orà, ya en maig de 1509. En esta última campanya varen participar entre huit mil i dotze mil infants i entre tres mil i quatre mil ginets, que varen doblegar a uns dotze mil defensors ziyánidas. Havia participat en la conquista Pedro Navarro, comte d'Oliveto, del que tenia la moradura molt mala opinió. Aixina ho demostren les seues cartes a Diego López d'Ayala, en les que es mostra escandalisat per la seua rapacidad, indisciplina, flojedad i altanería.

conquista d'Orà (1869), oli sobre llenç de Francisco Jover i Casanova, pintada a partir de la descripció de Modest Lafuente del succés en la seua Història general d'Espanya. En l'actualitat, es conserva en el depòsit del Senat del Regne.

De la victòria en Orà es va fer eco la Santa Sèu, puix el papa va celebrar demostracions i oficis en l'iglésia de Sant Agustín de Roma, per ser este sant africà. El goig era mayúscul, i semblara llavors que Espanya estava destinada a fer-se no ya en el nort d'Àfrica, sino a lliberar Terra Santa de mans musulmanes. En este impuls reconquistador va accedir el rei Fernando a que partira una expedició contra la ciutat de Bugía.

La situació de la costa algerina al començament del XVI

Dita ciutat no vivia llavors els seus millors moments, puix a la mort del rei Abdulaziz es varen disputar el seu fill, Moulay Abdállah, i el seu germà, Abderramán, el control de l'Estat. La zona adolia d'una gran inestabilitat política, frut del choc entre els interessos del regne de Tremecén i les regència berberiscas, hafsíes o ziyánidas. Els governants de Bugía s'havien posicionat de manera decidida en favor dels otomans, i des de finals del XV varen oferir el seu port com a base per a atacar les costes espanyoles i encara per a una hipotètica ocupació del Regne de Granada. S'observa, de fet, cóm un morabito local, un tal Sidi Muhammad al-Tuwallí, afirmava en aquells anys que les muralles de la ciutat eren màgiques i, per tant, capaços de repelir qualsevol atac espanyol. En el primer barri de la ciutat fòra de la muralla, cridat Sidi Aïssa, vivien antics mudéjares andalusíes que, abandonant Espanya, havien passat a Bugía i les autoritats els havien assentat allí per no tindre més espai. També s'havien assentat a l'atre costat de la ciutat, junt a la desembocadura del riu Soummam. Es calcula que 1.265 andalusíes varen emigrar des del Regne nazarí a Bugía, encapçalats pel polític Aben Comisa. Els partidaris d'Abderramán s'havien fet en el control de la ciutat, i d'ahí que els proclius a Muley Abdalá recolzaren als espanyols quan estos varen arribar.

Desenroll

La Alcazaba de Bugía

Vint naos i quatre mil hòmens es varen reunir entre Eivissa i Formentera, prestos per a llançar l'atac. A pesar de les queixes de la moradura Cisneros, el rei Fernando va confirmar a Navarro en el seu lloc, qui va tindre que esperar fins a l'1 de giner per a levar ancores. Quatre dies despuix, despuix d'haver parat en Mazalquivir, varen aplegar a la ciutat, a on no li'ls esperava. A penes tres naus varen poder desembarcar en primera instància, puix es va alçar un vent terral que va impedir l'arribe general, que no es va produir sino dos hores i mija despuix. Sembla ser que l'emir Abderramán va manar a mils de peons a les muralles per a defendre la plaça, i que varen fer disparar l'artilleria allí apostada sense cap èxit, puix a penes varen roçar les naus espanyoles. Estes, pel contrari, varen conseguir eliminar quants enemics hi haguera en la plaja, facilitant aixina el desembarc, que es va produir prop de la tomba del xeic Aïssa és-Sebouki. Despuix d'este, les tropes es varen dividir en dos cossos: un va marchar cap al mont de Goraya, a on s'havia apostat l'emir Abderramán, i uns atres varen alvançar directament cap a les muralles, a on varen posar les escals sense major impediment. Aplegats els espanyols, les tropes de l'emir varen preferir fugir abans que presentar batalla. Tampoc va haver resistència en l'interior, puix la guarnició que s'havia quedat allí custodiant la plaça, devem entendre que en la alcazaba de la ciutat, la va abandonar per la direcció oposta a la que entrabar els espanyols, i en ella es va marchar part de la població, que va fugir pensant que els invasores només venien buscant pillage. La victòria, per a la vesprada del dia 6 de giner, era absoluta i el botí, que va impressionar en bona mida als espanyols, immens. L'emir Abderramán va abandonar la ciutat pero es va apostar a huit llegües de la ciutat, pròxim al Soummam, i el seu nebot i rival, Muley Abdalá, va ser coronat rei. En la conquista es varen lliberar quants captius cristians hi haguera allí presos.