Conjugació del llatí

En llingüística i gramàtica, la conjugació té dos significats bàsics. Un significat és la creació de formes derivades d'un verp a partir de formes bàsiques o Plantilla:Enllaç interlingüístico.

La paraula "conjugació" procedix del llatí coniugātuō, calc del grec (syzygia), lliteralment "unió de jous (per a unir dos cavalls)".

Per a vore eixemples de verps i grups de verps per a cada classe flexiva, consulte les pàgines de l'apèndix de Wikcionario (en anglés) per a la primera conjugació, la segona conjugació, la tercera conjugació i la quarta conjugació.

Número de conjugacions

Els propis romans antics, escomençant per Varrón (I), dividien originalment els seus verps en tres conjugacions (coniugationes verbis accidunt tres: prima, secunda, tertia "hi ha tres conjugacions diferents per als verps: la primera, la segona i la tercera" (Donato), IV), segons si la terminació de la 2dona persona del singular tenia una a, una i o una i en ella. No obstant, uns atres, com Sacerdot (III), Dositeo (IV) i Prisciano (c. 500 d. C.), varen reconéixer quatre grups diferents.

En l'época moderna els gramàtics reconeixen generalment quatre conjugacions segons la terminació de l'infinitiu actiu: -āre, -ēre, -ere, o -īre, per eixemple: (1) amō, amāre "amar", (2) videō, vinyaēre "vore", (3) regō, regere "governar, regir" i capiō, capere "capturar", (4) audiō, audīre "sentir". Els verps de 3ra conjugació que terminen en -iō, com capiō, es coneixen a voltes com de "conjugació mixta", ya que utilisen una mescla de terminacions de 3ra i 4ta conjugació.

Ademés dels verps regulars, que pertanyen a una o una atra de les quatre conjugacions regulars, existixen també alguns verps irregulars, que tenen un patró diferent de terminacions. El més freqüent és el verp sum, esse "ser" junt en els seus derivats prefixats.

També existixen verps llatins deponentes, que encara que tenen un significat actiu, tenen terminacions idèntiques a les passives dels verps ordinaris. Alguns eixemples en les diferents conjugacions són: (1) moror, morārī "demorar", (2) polliceor, pollicērī "prometre", (3) sequor, sequī "seguir" i regredior, regredī "retrocedir", (4) mentior, mentīrī "mentir (dir una mentira)". Alguns verps són semideponentes, utilisant formes passives només per als temps perfectes.

Parts principals

El paradigma complet d'un verp depén de vàries parts principals o raïls. El present d'indicatiu actiu i l'infinitiu present es basen en la raïl del present.

No és possible deduir les raïls d'atres temps a partir de la raïl del present. Açò significa que, encara que la forma activa de l'infinitiu mostra normalment la conjugació del verp, és necessari conéixer vàries formes diferents per a poder produir tota la gama de formes d'un verp concret.

En un diccionari, els verps llatins apareixen en quatre "parts principals" (o menys per als verps deponentes i defectius), que permeten a l'estudiant deduir les demés formes conjugades dels verps. Estes són

1. la primera persona del singular del presente d'indicatiu actiu
2. el present infinitiu actiu
3. la primera persona del singular del Plantilla:Enllaç interlingüístico d'indicatiu actiu
4. el supino o, en algunes gramàtiques, el participi perfecte passiu, que utilisa la mateixa raïl. Els texts que arrepleguen el participi perfecte passiu utilisen el futur participi actiu per als verps intransitius. Alguns verps carixen per complet d'esta part principal.

Conjugacions regulars

Primera conjugació

La primera conjugació es caracterisa per la vocal ā i es reconeix per la terminació -āre del present d'infinitiu actiu. Els temps infectum es conjuguen de la següent manera:

		Indicatiu			Subjuntiu
		Present	Futur	Imperfecte	Present	Imperfecte
Actiu		Amo	Amaré	Amava	Ame	Amara/amara
	yo tu ell, ella, això nosatres vostés ells, elles	amō amās amat amāmus amātis amant	amābō amābis amābit amābimus amābitis amābunt	amābam amābās amābat amābāmus amābātis amābant	amem amēs amet amēmus amētis ament	amārem amārēs amāret amārēmus amārētis amārent
Passiu		Soc amat	Seré amat	Era amat	Siga amat	Fòra/anara amat
	yo tu ell, ella, això nosatres vostés ells, elles	amor amāris amātur amāmur amāminī amantur	amābor amāberis/i amābitur amābimur amābiminī amābuntur	amābar amābāris/i amābātur amābāmur amābāminī amābantur	amer amēris/i amētur amēmur amēminī amentur	amārer amārēris/i amārētur amārēmur amārēminī amārentur

La 2dona persona del singular passiu amāberis, amābāris, amēris, amārēris pot ser acurtada com amābere, amābāre, amēre, amārēre. -re era la forma regular en el llatí primitiu i (llevat en el present d'indicatiu) en Cicerón; -ris es va preferir més vesprada.

En llatí antic (Plauto), les terminacions de la 3ra singular -at i -et es pronunciaven -āt i -ēt en vocal llarga.

Atres formes:

• Infinitiu: amāre "amar"
• Infinitiu passiu: amārī "ser amat" (en llatí antic era a sovint amārier)
• Imperatiu: amā! (pl. amāet!) "¡ama!"
• Imperatiu futur: amātō! (pl. amātōet!) "¡ama! (en temps futur)"
• Imperatiu indirecte: amātō! (pl. amantō!) "¡que ame!"
• Imperatiu passiu: amāre! (pl. amāminī!) "¡sé amat!" (usualment es troba solament en verps deponentes)
• Imperatiu de futur passiu: amātor! (pl. amātōminī!) "¡sé amat! (en un futur)"
• Imperatiu indirecte passiu: amātor! (pl. amantor!) "¡que siga amat!"
• Participi present: amāns (pl. amantēs) "que ama"
• Participi futur: amātūrus (pl. amātūrī) "que va a amar"
• Gerundivo: amandus (pl. amandī) "necessitant ser amat"
• Gerundi: amandī "amant", amandō "per/per a amar", ad amandum "per a amar"

Les parts principals solen ajustar-se a un dels següents patrons:

• El perfecte té el sufix -āvī. La majoria dels verps de primera conjugació seguixen este patró, que es considera "regular", per eixemple:
  • amō, amāre, amāvī, amātum, "amar";
  • imperō, imperāre, imperāvī, imperātum, "manar, ordenar";
  • laudō, laudāre, laudāvī, laudātum, "alabar";
  • negō, negāre, negāvī, negātum, "negar"
  • nūntiō, nūntiāre, nūntiāvī, nūntiātum, "anunciar, comunicar";
  • ōrō, ōrāre, ōrāvī, ōrātum, "pregar, suplicar, parlar en públic";
  • parellō, parellāre, parellāvī, parellātum, "preparar";
  • portō, portāre, portāvī, portātum, "portar, carregar";
  • pugnō, pugnāre, pugnāvī, pugnātum, "barallar, lluitar"
  • putō, putāre, putāvī, putātum, "pensar, creure";
  • rogō, rogāre, rogāvī, rogātum, "pregar, demanar, propondre (una llei)";
  • servō, servāre, servāvī, servātum, "conservar, observar";
  • vocō, vocāre, vocāvī, vocātum, "cridar";

• El perfectum té el sufix -oī, per eixemple:
  • fricō, fricāre, fricuī, frictum, "fregar";
  • secō, secāre, secuī, sectum, "tallar, dividir";
  • vetō, vetāre, vetuī, vetitum, "prohibir";

• El perfectum té el sufix -ī i l'allargament vocàlic en la raïl, per eixemple:
  • iuvō, iuvāre, iūvī, iūtum, "ajudar, assistir, fomentar";
  • lavō, lavāre, lāvī, lautum, "llavar, banyar";

• El perfectum es reduplica, per eixemple:
  • dō, dare, dedī, datum, "donar";
  • stō, stāre, stetī, statum, "estar";

El verp dō "donar" és irregular en el sentit de que, llevat en el 2º singular dās i en l'imperatiu dā, la a és curta, per eixemple, dabō "yo donaré".

La a també és curta en el supino statum i en els seus derivats, pero les atres parts de stō "yo estic de peu" són regulars.

Els verps deponentes en esta conjugació seguixen el següent patró, que és la passiva del primer tipo anterior:

• arbitror, arbitrārī, arbitrāles teues sum "arbitrar, considerar, jujar"
• cōnor, cōnārī, cōnāles teues sum "mamprendre"
• cūnctor, cūnctārī, cūnctāles teues sum "dubtar"
• hortor, hortārī, hortāles teues sum "exhortar"
• mīror, mīrārī, mīrāles teues sum "admirar"
• moror, morārī, morāles teues sum "detindre's, tardar"

Temps perfecte

Els tres temps perfectes (perfectum) de la primera conjugació són com en la següent taula:

		Indicatiu			Subjuntiu
		Perfecte	Futur perfecte	Plusquamperfecte	Perfecte	Plusquamperfecte
Actiu		Vaig amar	Hauré amat	Havia amat	Haja amat	Hi haguera/haguera amat
	yo tu ell, ella, això nosatres vostés ells, elles	amāvī amāvistī amāvit amāvimus amāvistis amāvērunt/-ēre	amāvoreō amāvoreīs/is amāverit amāvoreīmus/-imus amāvoreītis/-itis amāverint	amāveram amāvoreās amāverat amāvoreāmus amāvoreātis amāverant	amāverim amāvoreīs amāverit amāvoreīmus amāvoreītis amāverint	amā(vaig vore)ssem amāvissēs amāvisset amāvissēmus amāvissētis amāvissent
Passiu		Vaig ser amat	Hauré segut amat	Havia segut amat	Haja segut amat	Hi haguera/haguera segut amat
	yo tu ell, ella, això nosatres vostés ells, elles	amāles teues sum amāels teus és amāels teus est amātī sumus amātī estis amātī sunt	amāles teues erō amāels teus eris amāels teus erit amātī erimus amātī eritis amātī erunt	amāles teues eram amāels teus erās amāels teus erat amātī erāmus amātī erātis amātī erant	amāles teues sim amāles teues sīs amāels teus sit amātī sīmus amātī sītis amātī sint	amāles teues essem amāels teus essēs amāels teus esset amātī essēmus amātī essētis amātī essent

En la poesia (i a voltes també en la prosa, com en Livio), la 3ra persona del plural del perfecte d'indicatiu és a sovint amāvēre en lloc de amāvērunt. Ocasionalment es troba també la forma.

En el llatí antic, el futur perfecte d'indicatiu tenia una i curta en amāveris, amāverimus, amāveritis, pero en l'época de Cicerón estes formes es pronunciaven normalment en una i llarga, de la mateixa manera que en el subjuntiu perfecte. Virgilio té una i curta per a abdós temps; Horacio usa abdós formes per a abdós temps; Ovidio usa abdós formes per al futur perfecte, pero una i llarga en el perfecte de subjuntiu.

La -v- dels temps perfectes actius a voltes desapareix, especialment en el plusquamperfecte de subjuntiu: amāssem per amāvissem. També es troben formes com amārat i amāstī.

Els temps passius també tenen formes femenines i neutres, per eixemple, amāta est "ella va ser amada", nūntiātum est "[això] va ser anunciat".

També es troben formes fetes en fuī en lloc de sum i forem, en lloc de essem, per eixemple, amāles teues fuī, amāles teues fuerō, amāles teues forem i aixina successivament, pero no són comunes en el llatí clàssic.

Atres formes són les següents:

• Infinitiu perfecte actiu: amāvisse (amāsse) "haver amat"

• Infinitiu perfecte passiu: amāles teues esse (amātum esse) "haver segut amat"

• Participi perfecte passiu: amāles teues, -a, -um "amat (per algú)"

Segona conjugació

La segona conjugació es caracterisa per la vocal ē, i es reconeix per la terminació -iō de la primera persona del present d'indicatiu i la terminació -ēre de la forma infinitiva present activa:

		Indicatiu			Subjuntiu
		Present	Futur	Imperfecte	Present	Imperfecte
Actiu		Veig	Voré	Vea	Veja	Vera/vera
	yo tu ell, ella, això nosatres vostés ells, elles	videō vinyaēs videt vinyaēmus vinyaētis vident	vinyaēbō vinyaēbis vinyaēbit vinyaēbimus vinyaēbitis vinyaēbunt	vinyaēbam vinyaēbās vinyaēbat vinyaēbāmus vinyaēbātis vinyaēbant	videam videās videat videāmus videātis videant	vinyaērem vinyaērēs vinyaēret vinyaērēmus vinyaērētis vinyaērent
Passiu		Soc vist	Seré vist	Era vist	Siga vist	Fòra/anara vist
	yo tu ell, ella, això nosatres vostés ells, elles	videor vinyaēris vinyaētur vinyaēmur vinyaēminī videntur	vinyaēbor vinyaēberis/i vinyaēbitur vinyaēbimur vinyaēbiminī vinyaēbuntur	vinyaēbar vinyaēbāris/i vinyaēbātur vinyaēbāmur vinyaēbāminī vinyaēbantur	videar videāris/i videātur videāmur videāminī videantur	vinyaērer vinyaērēris/i vinyaērētur vinyaērēmur vinyaērēminī vinyaērentur

La forma passiva videor també sol significar "em sembla".

Atres formes:

• Infinitiu: vinyaēre "vore"

• Infinitiu passiu: vinyaērī "ser vist"

• Imperatiu: vinyaē! (pl. vinyaēet!) "¡veu!"

• Imperatiu futur: vinyaētō! (pl. vinyaētōet!) "¡veu! (en temps futur)"

• Imperatiu indirecte: vinyaēre! (pl. vinyaēminī!) "¡sé vist!" (usualment es troba solament en verps deponentes)

• Participi present: vinyaēns (pl. videntēs) "que veu"

• Participi futur: vīsūrus (pl. vīsūrī) "que va a vore"

• Gerundivo: videndus (pl. videndī) "necessitant ser vist"

• Gerundi: videndī "veent", videndō "per/ per a vore", ad videndum "per a vore"

Les parts principals solen seguir un dels següents patrons:

• El perfecte té el sufix -oī. Els verps que seguixen este patró es consideren "regulars". Per eixemple:
  • dēbeō, dēbēre, dēbuī, dēbitum "deure, estar obligat a"
  • dotzeō, docēre, docuī, doctum "ensenyar, instruir"
  • iaceō, iacēre, iacuī, iacitum "yacer (en el pis/llit), estar tendit"
  • mereō, merēre, meruī, meritum "meréixer"
  • misceō, miscēre, miscuī, mixtum "mesclar"
  • moneō, monēre, monuī, monitum "advertir, aconsellar"
  • noceō, nocēre, nocuī, nocitum "ser nociu"
  • praebeō, praebēre, praebuī, praebitum "donar, suministrar"
  • teneō, tinguesēre, tenuī, tentum "tindre, guardar una direcció determinada"
  • terreō, terrēre, terruī, territum "espantar"
  • claveō, timēre, timuī, – "témer"
  • valō, valēre, valuī, (valitum) "valdre, tindre bona salut, ser forta"

• El perfecte té el sufix –ēvī. Per eixemple:
  • dēliō, dēlēre, dēlēvī, dēlētum "eliminar"
  • fleō, flēre, flēvī, flētum "plorar"

En els verps en perfecte env -vī, són freqüents les formes sincopades (és dir, abreviades), com dēlēram, dēlēssem, dēlēstī per dēlēveram, dēlēvissem, dēlēvistī.

• El perfecte té el sufix –īvī. Per eixemple:
  • cieō, ciēre, cīvī, citum "posar en moviment, alborotar, invocar"

• El perfecte té el sufix -sī (que es combina en una c o g, que precedixen a –xī). Per eixemple:
  • ārdeō, ārdēre, ārsī, ārsum "ardir"
  • augeō, augēre, auxī, auctum "aumentar"
  • haereō, haerēre, haesī, haesum "estar pegat, adherir-se"
  • iubeō, iubēre, iussī, iussum "manar, ordenar"
  • maneō, manēre, mānsī, mānsum "quedar, mantindre, permanéixer"
  • persuādeō, persuādēre, persuāsī, persuāsum "persuadir"
  • rīdeō, rīdēre, rīsī, rīsum "riure"

• El perfecte es reduplica en -ī. Per eixemple:
  • mordeō, mordēre, momordī, morsum "mossegar"
  • spondeō, spondēre, spopondī, spōnsum "jurar, prometre"

• El perfecte té el sufix -ī i allargament vocàlic en la raïl. Per eixemple:
  • caveō, cavēre, cāvī, cautum "guardar-se, prendre precaució, anar en conte"
  • faveō, favēre, fāvī, fautum "favorir"
  • foveō, fovēre, fōvī, fōtum "acariciar, apreciar"
  • sèuō, sigauēre, sēdī, sessum "estar assentat"
  • videō, vinyaēre, vīdī, vīsum "vore"

• El perfecte té el sufix -ī. Per eixemple:
  • responō, respondēre, respondī, respōnsum "respondre"
  • strīdeō, strīdēre, strīdī, – "sisear, crujir" (també strīdō en 3ra conj.)

Els verps deponentes en esta conjugació són pocs. En la seua majoria van com la passiva de terreō, no obstant, fateor i confiteor tenen un participi perfecte en ss:

• fateor, fatērī, fassus sum "confessar"
• mereor, merērī, meritus sum "meréixer"
• polliceor, pollicērī, pollicitus sum "prometre"

Els següents són semideponentes, és dir, són deponentes només en els tres temps perfectes:

• audeō, audēre, ausus sum "gosar, atrevir-se"
• gaudeō, gaudēre, gāvīles seues sum "gojar"
• soleō, solēre, solitus sum "soldre, acostumar, tindre costum"

Tercera conjugació

La tercera conjugació té una vocal curta variable en la raïl, que pot ser i, i, o o, en diferents contexts. Els verps d'esta conjugació terminen en -ere en l'infinitiu present actiu. Els verps deponentes tenen l'infinitiu -ī.

		Indicatiu			Subjuntiu
		Present	Futur	Imperfecte	Present	Imperfecte
Actiu		Dirigixc	Dirigiré	Dirigia	Dirigixca	Dirigira/dirigira
	yo tu ell, ella, això nosatres vostés ells, elles	dūcō dūcis dūcit dūcimus dūcitis dūcunt	dūcam dūcēs dūcet dūcēmus dūcētis dūcent	dūcēbam dūcēbās dūcēbat dūcēbāmus dūcēbātis dūcēbant	dūcam dūcās dūcat dūcāmus dūcātis dūcant	dūcerem dūcerēs dūceret dūcerēmus dūcerētis dūcerent
Passiu		Soc dirigit	Seré dirigit	Era dirigit	Siga dirigit	Fòra/anara dirigit
	yo tu ell, ella, això nosatres vostés ells, elles	dūcor dūceris dūcitur dūcimur dūciminī dūcuntur	dūcar dūcēris/re dūcētur dūcēmur dūcēminī dūcentur	dūcēbar dūcēbāris/re dūcēbātur dūcēbāmur dūcēbāminī dūcēbantur	dūcar dūcāris/re dūcātur dūcāmur dūcāminī dūcantur	dūcerer dūcerēris/re dūcerētur dūcerēmur dūcerēminī dūcerentur

El temps futur en la 3ra i 4ª conjugació (-am, -ēs, -et etc.) diferix del de la 1ra i 2dona conjugació (-bō, -bis, -bit etc.).

Atres formes:

• Infinitiu: dūcere "conduir"
• Infinitiu passiu: dūcī "ser conduït" (la 3ra conjugació no du r)
• Imperatiu: dūc! (pl. dūcite!) "¡conduïx!"
• Imperatiu futur: dūcitō! (pl. dūcitōet!) "¡conduïx! (en temps futur)"
• Imperatiu passiu: dūcere! (pl. dūciminī!) "¡sé conduït!" (usualment solament es troba en verps deponentes)
• Participi present: dūcēns (pl. dūcentēs) "que conduïx"
• Participi futur: ductūrus (pl. ductūrī) "que va a conduir"
• Gerundivo: dūcendus (pl. dūcendī) "que necessita ser conduït"
• Gerundi: dūcendī "conduint", dūcendō "per/per a conduir", ad dūcendum "per a conduir"

Quatre verps de la 3ra conjugació no solen tindre terminació en imperatiu singular: dūc! "¡conduir!", dīc! "¡dir!", fer! "¡dur!", fac! "¡fer!".

Uns atres, com curre "¡corre!", té la terminació -i.

No existix una regla regular per a construir la raïl en perfectum dels verps de tercera conjugació, pero s'utilisen els següents patrons:

• El perfecte té el sufix -sī (-xī quan c, g, o h ve al final de la raïl). Per eixemple:
  • carpō, carpere, carpsī, carptum "arrancar, agarrar, seleccionar"
  • cēdō, cēdere, cessī, cessum "cedir, anar-se, partir"
  • claudō, claudere, clausī, clausum "tancar"
  • contemnō, contemnere, contempsī, contemptum "despreciar, desdenyar"
  • dīcō, dīcere, dīxī, dictum "dir"
  • dīvinyaō, dīvidere, dīvīsī, dīvīsum "dividir, separar"
  • dūcō, dūcere, dūxī, ductum "conduir, dirigir"
  • flectō, flectere, flexī, flexum "doblar, endoblegar"
  • gerō, gerere, gessī, gestum "conduir, dur"
  • mittō, mittere, mīsī, missum "enviar, tirar"
  • regō, regere, rēxī, rēctum "regnar, governar"
  • scrībō, scrībere, scrīpsī, scrīptum "escriure"
  • tegō, tegere, tēxī, tēctum "cobrir, ocultar"
  • trahō, trahere, trāxī, trāctum "dur arrastrant, tirar de"
  • vīvō, vīvere, vīxī, victum "viure"

• El perfecte es reduplica en el sufix –ī. Per eixemple:
  • cadō, cadere, cecidī, cāsum "caure"
  • caigauō, caedere, cecīdī, caesum "colpejar, derribar"
  • currō, currere, cucurrī, cursum "córrer"
  • discō, discere, didicī, – "deprendre"
  • fallō, fallere, fefellī, falsum "enganyar"
  • pēdō, pēdere, pepēdī, pēditum "peer"
  • pellō, pellere, pepulī, pulsum "colpejar, aüixar"
  • pōscō, pōscere, popōscī, – "demanar, exigir"
  • tangō, tangere, tetigī, tāctum "tocar"
  • tendō, tendere, tetendī, tentum/tēnsum "tendir, encaminar-se"

Encara que dō, dare, dedī, datum "donar" és d'1ra conjugació, els seus composts són de 3ra conjugació i tenen reduplicació interna:

• condō, condere, condidī, conditum "edificar, fundar; crear, formar"
• crēdō, crēdere, crēdidī, crēditum "confiar, creure"
• dēdō, dēdere, dēdidī, dēditum "concedir, entregar"
• perdō, perdere, perdidī, perditum "perdre, destruir"
• reddō, reddere, reddidī, redditum "tornar"
• trādō, trādere, trādidī, trāditum "entregar, confiar, transmetre"

D'igual manera, els composts de sistō tenen reduplicació interna. A pesar de que sistō és transitiu, els seus composts són intransitius:

• sistō, sistere, (stitī), statum "detindre, fer parar"
• cōnsistō, cōnsistere, cōnstitī, cōnstitum "colocar-se, parar-se, fer alt"
• dēsistō, dēsistere, dēstitī, dēstitum "desistir, deixar de"
• resistō, resistere, restitī, restitum "parar-se, resistir"

• El perfecte té el sufix -vī. Per eixemple:
  • linō, linere, lēvī (līvī), litum "untar, embadurnar" (també la 4ª conj. liniō, linīre, līvī, lītum)
  • petō, petere, petīvī, petītum "demanar, acometre, buscar"
  • quaerō, quaerere, quaesīvī, quaesītum "buscar, demanar, suplicar"
  • serō, serere, sēvī, satum "sembrar, plantar"
  • sternō, sternere, strāvī, strātum "estendre, profligar"
  • terō, terere, trīvī, trītum "trillar, consumir"

• El perfecte té el sufix -ī i allargament de vocal en la raïl. Si la raïl té un infijo n, com en fundō, relinquō i vincō, el infijo desapareix en el perfecte. En alguns casos, es creu que la vocal llarga en el perfecte prové d'una forma reduplicada anterior, per eixemple, i-agī > ēgī, i-emī > ēmī. Per eixemple:
  • agō, agere, ēgī, āctum "obrar, fer"
  • cōgō, cōgere, coēgī, coāctum "compeler, obligar"
  • emō, emere, ēmī, ēmptum "comprar"
  • fundō, fundere, fūdī, fūsum "derramar, regar"
  • legō, legere, lēgī, lēctum "llegar"
  • relinquō, relinquere, relīquī, relictum "abandonar, deixar"
  • rumpō, rumpere, rūpī, ruptum "explotar, trencar"
  • vincō, vincere, vīcī, victum "véncer"

• El perfecte té solament el sufix -ī. Per eixemple:
  • ascendō, ascendere, ascendī, ascēnsum "ascendir, pujar"
  • cōnstituō, cōnstituere, cōnstituī, cōnstitūtum "constituir, establir"
  • dēfendō, dēfendere, dēfendī, dēfēnsum "defendre"
  • expellō, expellere, expulī, expulsum "tirar, expulsar"
  • īcō, īcere, īcī, ictum "assestar un colp"
  • metuō, metuere, metuī, metūtum "témer"
  • occīdō, occīdere, occīdī, occīsum "caure, desaparéixer, desvanir-se"
  • ostendō, ostendere, ostendī, ostentum (ostensum) "manifestar"
  • tollō, tollere, sustulī, sublātum "prendre, alçar"
  • vertō, vertere, vertī, versum "tornar"
  • vīsō, vīsere, vīsī, vīsum "visitar"

• El perfecte té el sufix –oī. Per eixemple:
  • colō, colere, coluī, cultum "cultivar"
  • cōnsulō, consulere, cōnsuluī, cōnsultum "consultar"
  • gignō, gignere, genuī, genitum "engendrar"
  • molō, molere, moluī, molitum "moldre"
  • pōnō, pōnere, posuī, positum "posar, depondre"
  • texō, texere, texuī, textum "teixir"
  • vomō, vomere, vomuī, vomitum "vomitar"

• La forma de present indicatiu de la primera persona del singular té el sufix –scō. Per eixemple:
  • adolēscō, adolēscere, adolēvī, adultum "créixer, madurar"
  • nōscō, nōscere, nōvī, nōtum "conéixer"
  • pāscō, pāscere, pāvī, pāstum "pasturar"
  • quiēscō, quiēscere, quiēvī, quiētum "descansar, permanéixer, estar tranquil"

Els verps deponentes en la 3ra conjugació inclouen els següents:

• complector, complectī, complexus sum "abraçar, comprendre, estretir"
• fruor, fruī, frūctus sum "gojar, aprofitar, gojar" (també se sol trobar la conjugació fruitus)
• fungor, fungī, fūnctus sum "complir"
• lābor, lābī, lāpsus sum "caure, esgolar-se, passar"
• loquor, loquī, locūles teues sum "parlar"
• nītor, nītī, nīxus sum "recolzar-se, esforçar-se, insistir" (també se sol trobar la conjugació nīles seues)
• queror, querī, questus sum "queixar-se"
• sequor, sequī, secūles teues sum "seguir"
• ūtor, ūtī, ūles seues sum "usar, amprar, tindre tracte en"
• vehor, vehī, vectus sum "dur, conduir"

També hi ha varis deponentes de la 3ra conjugació en el sufix -scor:

• adipīscor, adipīscī, adeptus sum "adquirir, alcançar"
• īrāscor, īrāscī, īrāles teues sum "airarse, irritar-se"
• nancīscor, nancīscī, nactus sum "obtindre, alcançar"
• nāscor, nāscī, nāles teues sum "nàixer"
• oblīvīscor, oblīvīscī, oblīles teues sum "oblidar-se"
• proficīscor, proficīscī, profectus sum "partir"
• ulcīscor, ulcīscī, ultus sum "venjar"

En alguns temps, el deponente és el següent:

• fīdō, fīdere, fīles seues sum "fiar"

Solament en temps perfectum, el deponente és el següent:

• revertor, revertī, revertī "retornar"

Verps de la tercera conjugació -iō

Entre la tercera i la quarta conjugació es troben els verps de tercera conjugació en el sufix –iō. Estos s'assemblen a la quarta conjugació en algunes formes.

		Indicatiu			Subjuntiu
		Present	Futur	Imperfecte	Present	Imperfecte
Actiu		Capture	Capturaré	Capturava	Capture	Capturara/capturara
	yo tu ell, ella, això nosatres vostés ells, elles	capiō capis capit capimus capitis capiunt	capiam capiēs capiet capiēmus capiētis capient	capiēbam capiēbās capiēbat capiēbāmus capiēbātis capiēbant	capiam capiās capiat capiāmus capiātis capiant	caperem caperēs caperet caperēmus caperētis caperent
Passiu		Soc capturat	Seré capturat	Era capturat	Siga capturat	Fòra/anara capturat
	yo tu ell, ella, això nosatres vostés ells, elles	capior caperis capitur capimur capiminī capiuntur	capiar capiēris/re capiētur capiēmur capiēminī capientur	capiēbar capiēbāris/re capiēbātur capiēbāmur capiēbāminī capiēbantur	capiar capiāris/re capiātur capiāmur capiāminī capiantur	caperer caperēris/re caperētur caperēmur caperēminī caperentur

Atres formes:

• Infinitiu: capere "capturar"
• Infinitiu passiu: capī "ser capturat" (la 3ra conjugació no té r)
• Imperatiu: cape! (pl. capite!) "¡captura!"
• Imperatiu futur: capitō! (pl. capitōet!) "¡captura! (en temps futur)"
• Imperatiu passiu: capere! (pl. capiminī!) "¡sé capturat!" (usualment es troba solament en verps deponentes)
• Imperatiu de futur passiu: capitor! (pl. capitōminī!) "¡sé capturat! (en temps futur)" (usualment es troba solament en verps deponentes)
• Participi present: capiēns (pl. capientēs) "que capture"
• Participi futur: captūrus (pl. captūrī) "que va a capturar"
• Gerundivo: capiendus (pl. capiendī) "necessitant ser capturat" (també es troba a voltes capiundus)
• Gerundi: capiendī "capturant", capiendō "per/per a capturar", ad capiendum "per a capturar"

Alguns eixemples són:

• accipiō, accipere, accēpī, acceptum "rebre, acceptar"
• capiō, capere, cēpī, captum "agarrar, prendre"
• cōnspiciō, cōnspicere, cōnspexī, cōnspectum "distinguir, divisar, vore"
• cupiō, cupere, cupīvī, cupītum "desijar"
• faciō, facere, fēcī, factum "fer"
• fugiō, fugere, fūgī, fugitum "fugir"
• iaciō, iacere, iēcī, iactum "tirar, tirar"
• interficiō, interficere, interfēcī, interfectum "matar"
• rapiō, rapere, rapuī, raptum "arrebatar, agarrar"
• respiciō, respicere, respexī, respectum "mirar arrere"

En este grup, els verps deponentes inclouen els següents:

• aggredior, aggredī, aggressus sum "acometre, mamprendre"
• ēgredior, ēgredī, ēgressus sum "eixir"
• morior, morī, mortuus sum "morir"
• patior, patī, passus sum "patir, sofrir"
• prōgredior, prōgredī, prōgressus sum "alvançar, caminar avant, progressar"
• regredior, regredī, regressus sum "retornar"

Quarta conjugació

La quarta conjugació es caracterisa per la vocal ī i es reconeix per la terminació -īre de l'infinitiu present actiu. Els verps deponentes tenen l'infinitiu -īrī:

		Indicatiu			Subjuntiu
		Present	Futur	Imperfecte	Present	Imperfecte
Actiu		Escolte	Escoltaré	Escoltava	Escolte	Escoltara/escoltara
	yo tu ell, ella, això nosatres vostés ells, elles	audiō audīs audit audīmus audītis audiunt	audiam audiēs audiet audiēmus audiētis audient	audiēbam audiēbās audiēbat audiēbāmus audiēbātis audiēbant	audiam audiās audiat audiāmus audiātis audiant	audīrem audīrēs audīret audīrēmus audīrētis audīrent
Passiu		Soc escoltat	Seré escoltat	Era escoltat	Siga escoltat	Fòra/anara escoltat
	yo tu ell, ella, això nosatres vostés ells, elles	audior audīris audītur audīmur audīminī audiuntur	audiar audiēris/re audiētur audiēmur audiēminī audientur	audiēbar audiēbāris/re audiēbātur audiēbāmur audiēbāminī audiēbantur	audiar audiāris/re audiātur audiāmur audiāminī audiantur	audīrer audīrēris/re audīrētur audīrēmur audīrēminī audīrentur

Atres formes:

• Infinitiu: audīre "escoltar"
• Infinitiu passiu: audīrī "ser escoltat"
• Imperatiu: audī! (pl. audīet!) "¡escolta!"
• Imperatiu futur: audītō! (pl. audītōet!) "¡escolta! (en temps futur)"
• Imperatiu passiu: audīre! (pl. audīminī!) "¡sé escoltat!" (usualment es troba solament en verps deponentes)
• Participi present: audiēns (pl. audientēs) "que escolta"
• Participi futur: audītūrus (pl. audītūrī) "que va a escoltar"
• Gerundivo: audiendus (pl. audiendī) "necessitant ser escoltat"
• Gerundi: audiendī "escoltant", audiendō "per/per a escoltar", ad audiendum "per a escoltar"

Les parts principals dels verps de la quarta conjugació solen seguir els següents patrons:

• El perfecte té el sufix -vī. Els verps que seguixen este patró es consideren «regulars». Per eixemple:
  • audiō, audīre, audīvī, audītum "sentir, escoltar"
  • custōvaig donarō, custōdīre, custōdīvī, custodītum "custodiar, guardar"
  • dormiō, dormīre, dormīvī (dormiī), dormītum "dormir"
  • impediō, impedīre, impedīvī, impedītum "impedir"
  • mūniō, mūnīre, mūnīvī, mūnītum "fortificar"
  • pūniō, pūnīre, pūnīvī, pūnītum "castigar"
  • sciō, scīre, scīvī, scītum "saber"

• El perfecte té el sufix -oī. Per eixemple:
  • aperiō, aperīre, aperuī, apertum "obrir, descobrir"

• El perfecte té el sufix -sī (-xī quan c es troba al final de la raïl). Per eixemple:
  • saepiō, saepīre, saepsī, saeptum "tancar, dividir"
  • sanciō, sancīre, sānxī, sānctum "sancionar, ratificar"
  • sentiō, sentīre, sēnsī, sēnsum "sentir, percebre"
  • vinciō, vincīre, vīnxī, vīnctum "lligar, nugar"

• El perfecte té el sufix -ī i reduplicació. Per eixemple:
  • reperiō, reperīre, repperī, repertum "trobar, descobrir"

• El perfecte té el sufix -ī i allargament vocàlic en la raïl. Per eixemple:
  • veniō, veuenīre, vēnī, ventum "vindre"
  • inveniō, invenīre, invēnī, inventum "inventar"

Els verps deponentes en la 4ta conjugació inclouen als següents:

• assentior, assentīrī, assēnsus sum "convindre, asentir"
• experior, experīrī, expertus sum "experimentar"
• largior, largīrī, largīles teues sum "otorgar, repartir, conferir"
• mentior, mentīrī, mentīles teues sum "mentir"
• mētior, mētīrī, mēnsus sum "medir"
• mōlior, mōlīrī, mōlīles teues sum "construir, treballar en esforç en"
• potior, potīrī, potīles teues sum "apoderar-se"
• sortior, sortīrī, sortīles teues sum "sortejar"

El verp orior, orīrī, ortus sum "nàixer, originar-se" també és considerada com a part de la 4ta conjugació, encara que algunes conjugacions, tals com el present singular de oritur i l'imperfecte de subjuntiu orerer, tenen una vocal curta com la 3ra conjugació. No obstant, el seu compost adorior "alçar-se, atacar" és enterament de 4ta conjugació.

En els temps perfectes, les formes abreviades sense -v- són comunes, per eixemple, audīstī, audiērunt, audierat, audīsset per audīvistī, audīvērunt, audīverat, audīvisset. No obstant, Cicerón preferix les formes completes audīvī, audīvit abans que audiī, audiit.

Verps irregulars

Sum i possum

El verp sum, esse, fuī "ser" és el verp més comú en el llatí. Este verp es conjuga tal com es mostra a continuació:

		Indicatiu			Subjuntiu
		Present	Futur	Imperfecte	Present	Imperfecte
Actiu		Soc	Seré	Era	Siga	Fora/anara
	yo tu ell, ella, això nosatres vostés ells, elles	sum és est sumus estis sunt	erō eris erit erimus eritis erunt	eram erās erat erāmus erātis erant	sim sīs sit sīmus sītis sint	essem essēs esset essēmus essētis essent
Actiu		Puc	Podré	Podia	Puga	Poguera/poguera
	yo tu ell, ella, això nosatres vostés ells, elles	possum potes potest possumus potestis possunt	poterō poteris poterit poterimus poteritis poterunt	poteram poterās poterat poterāmus poterātis poterant	possim possīs possit possīmus possītis possint	possem possēs posset possēmus possētis possent

En llatí antic (i. g. Plauto), siem, siēs, siēt poden trobar-se per al present subjuntiu sim, sīs, sit. En la poesia, a voltes també apareix el subjuntiu fuam, fuās, fuat.

Un imperfecte de subjuntiu alternatiu es fa a voltes usant forem, forēs, foret etc.

Atres formes:

• Infinitiu: esse "ser", posse "poder"
• Infinitiu perfecte: fuisse "vaig ser", potuisse "vaig poder"
• Infinitiu futur: fore "seré" (també com futūrus esse)
• Imperatiu: és! (pl. este!) "¡sé!"
• Imperatiu futur: estō! (pl. estōet!) "¡sé! (en un temps futur)"
• Participi futur: futūrus (pl. futūrī) "seré" (Possum no té participi futur o infinitiu futur)

El participi present només es troba en els composts absēns "absent" i praesēns "present".

En Plauto i Lucrecio, a voltes es troba un infinitiu potesse per a posse "poder".

Les parts principals d'estos verps són les següents:

• sum, esse, fuī "ser"
• absum, abesse, āfuī "estar llunt"
• adsum, adesse, adfuī "estar present"
• dēsum, dēesse, dēfuī "estar esperant"
• possum, posse, potuī "poder"
• prōsum, prōdesse, prōfuī "ser per a (usar), traure profit" (s'afig una d abans de la vocal)

Els temps perfectes es conjuguen de forma regular.

Volō, nōlō, i mālō

El verp volō i els seus derivats nōlō i mālō (diminutiu de magis volō) s'assemblen a un verp de 3ª conjugació, pero el present de subjuntiu terminat en -im és diferent:

		Indicatiu			Subjuntiu
		Present	Futur	Imperfecte	Present	Imperfecte
Actiu		Vullc	Voldré	Volia	Vullga	Volguera/volguera
	yo tu ell, ella, això nosatres vostés ells, elles	volō vīs vult volumus vultis volunt	volam volēs volet volēmus volētis volent	volēbam volēbās volēbat volēbāmus volēbātis volēbant	velim velīs velit velīmus velītis velint	vellem vellēs vellet vellēmus vellētis vellent
Active		No vullc	No voldré	No volia	No vullga	No volguera/volguera
	yo tu ell, ella, això nosatres vostés ells, elles	nōlō nōn vīs nōn vult nōlumus nōn vultis nōlunt	nōlam nōlēs nōlet nōlēmus nōlētis nōlent	nōlēbam nōlēbās nōlēbat nōlēbāmus nōlēbātis nōlēbant	nōlim nōlīs nōlit nōlīmus nōlītis nōlint	nōllem nōllēs nōllet nōllēmus nōllētis nōllent
Actiu		Preferixc	Preferiré	Preferia	Preferixca	Preferira/preferira
	yo tu ell, ella, això nosatres vostés ells, elles	mālō māvīs māvult mālumus māvultis mālunt	mālam mālēs mālet mālēmus mālētis mālent	mālēbam mālēbās mālēbat mālēbāmus mālēbātis mālēbant	mālim mālīs mālit mālīmus mālītis mālint	māllem māllēs māllet māllēmus māllētis māllent

Les grafies volt i voltis es varen utilisar fins a l'época de Cicerón per a vult i vultis.

Estos verps no s'usen en veu passiva.

Atres formes:

• Infinitiu: velle "voler", nōlle "no voler", mālle "preferir"
• Participi present: volēns "voler", nōlēns "no voler"
• Imperatiu: nōlī, pl. nōlīet (usat en expressions com nōlī mīrārī "¡No et sorprengues!")

Parts principals:

• volō, velle, voluī "voler"
• nōlō, nōlle, nōluī "no voler, no poder"
• mālō, mālle, māluī "preferir"

Els temps perfectes es formen regularment.

Iō i els seus composts

El verp iō "anar" és un verp irregular de 4ta conjugació, en el que la i de la raïl a voltes es convertix en i. De la mateixa manera que els verps d'1ra i 2dona conjugació, utilisa el futur -bō, -bis, -bit:

		Indicatiu			Subjuntiu
		Present	Futur	Imperfecte	Present	Imperfecte
Actiu		Vaig	Aniré	Anava	Vaja	Fora/anara
	yo tu ell, ella, això nosatres vostés ells, elles	iō īs it īmus ītis eunt	ībō ībis ībit ībimus ībitis ībunt	ībam ībās ībat ībāmus ībātis ībant	eam iās eat iāmus iātis eant	īrem īrēs īret īrēmus īrētis īrent

Atres formes:

• Infinitiu: īre "anar"
• Infinitiu passiu: īrī "anar" (usat impersonalmente, per eixemple, quō īrī dēbēret ignōrantēs "no saber per on anar")
• Imperatiu: ī! (pl. īet!) "¡vés-te!"
• Imperatiu futur: ītō! (pl. ītōet!) "¡vés-te! (en temps futur)" (no és usual)
• Participi present: iēns (pl. euntēs) "anar"
• Participi futur: itūrus (pl. itūrī) "que va a anar"
• Gerundivo: eundum "necessari per a anar" (solament usat impersonalmente)
• Gerundi: eundī "anant", eundō "per/per a anar", ad eundum "per a anar"

A voltes es troben les formes passives impersonals ītur "[ells] van", itum est "[ells] varen ser".

Les parts principals d'alguns verps que es conjuguen com iō són les següents:

• iō, īre, iī/(īvī), itum "anar"
• abeō, abīre, abiī, abitum "anar llunt"
• adeō, adīre, adiī, aditum "anar fins a"
• coeō, coīre, coiī, coitum "reunir-se, congregar-se"
• exeō, exīre, exiī/(exīvī), exitum "eixir"
• ineō, inīre, iniī, initum "entrar"
• intereō, interīre, interiī, interitum "perir"
• introeō, introīre, introiī, introitum "entrar"
• pereō, perīre, periī, peritum "morir, perir"
• praetereō, praeterīre, praeteriī, praeteritum "passar de llarc"
• redeō, retīre, rediī, reditum "tornar, retornar"
• pujaō, subīre, subiī, subitum "passar per davall, acostar-se sigilosamente, passar per davall"
• vēneō, vēnīre, vēniī, vēnitum "vendre alguna cosa"

En els temps perfectes d'estos verps, la -v- casi sempre s'omet, especialment en els composts, encara que la forma exīvit és comuna en la traducció de la Bíblia Vulgata.

En algunes formes perfectes, les vocals ii- es contrauen a ī-: perfecte de segona persona del singular īstī, perfecte de segona persona del plural īstis; plusquamperfecte subjuntiu īssem, īssēs, ..., īssent; infinitiu perfecte īsse (la forma iisse també ha segut registrada).

El verp queō, quīre, quiī/quīvī, quitum "poder, ser capaç" té formes similars a iō.

Ferō i els seus composts

El verp ferō, ferre, tulī, lātum "dur, dur, soportar" és de 3ra conjugació, pero irregular en el sentit de que a voltes s'omet la vocal que seguix a la raïl fer-. El temps perfecte tulī i la raïl supina lātum també estan formats irregularment.

		Indicatiu			Subjuntiu
		Present	Futur	Imperfecte	Present	Imperfecte
Actiu		Duc	Duré	Duya	Duga	Duguera/duguera
	yo tu ell, ella, això nosatres vostés ells, elles	ferō fers fert ferimus fertis ferunt	feram ferēs feret ferēmus ferētis ferent	ferēbam ferēbās ferēbat ferēbāmus ferēbātis ferēbant	feram ferās ferat ferāmus ferātis ferant	ferrem ferrēs ferret ferrēmus ferrētis ferrent
Passiu		Soc dut	Seré dut	Era dut	Siga dut	Fòra/anara dut
	yo tu ell, ella, això nosatres vostés ells, elles	feror ferris fertur ferimur feriminī feruntur	ferar ferēris/re ferētur ferēmur ferēminī ferentur	ferēbar ferēbāris/re ferēbātur ferēbāmur ferēbāminī ferēbantur	ferar ferāris/re ferātur ferāmur ferāminī ferantur	ferrer ferrēris/re ferrētur ferrēmur ferrēminī ferrentur

El temps futur en la 3ra i 4ta conjugació (-am, -ēs, -et etc.) diferix de la 1ra i 2dona conjugació (-bō, -bis, -bit etc.).

Atres formes:

• Infinitiu: ferre "dur"
• Infinitiu passiu: ferrī "ser dut"
• Imperatiu: fer! (pl. ferte!) "¡du!"
• Imperatiu passiu: ferre! (pl. feriminī!) "¡sé dut!" (rar)
• Participi present: ferēns (pl. ferentēs) "que du"
• Participi futur: lātūrus (pl. lātūrī) "que va a dur"
• Gerundivo: ferendus (pl. ferendī) "necessitant ser dut"
• Gerundi: ferendī "duent", ferendō "per/per a dur", ad ferendum "per a dur"

Els composts de ferō inclouen els següents: Les parts principals d'alguns verps que es conjuguen com ferō són les següents:

• afferō, afferre, attulī, allātum "atraure"
• auferō, auferre, abstulī, ablātum "arrebatar, dur-se"
• cōnferō, cōnferre, contulī, collātum "juntar, amontonar, contribuir en"
• differō, differre, distulī, dīlātum "pospondre, diferir"
• efferō, efferre, extulī, ēlātum "dur, carregar fòra, alabar, engreír"
• offerō, offerre, obtulī, oblātum "oferir, presentar"
• referō, referre, rettulī, relātum "referir, relatar, replicar"

El temps perfecte sustulī, no obstant, pertany al verp tollō:

• tollō, tollere, sustulī, sublātum "prendre, alçar"

Fīō

El verp irregular fīō, fierī, factus sum "fer-se, ser fet" ademés de ser un verp per dret propi servix com a passiva de faciō, facere, fēcī, factum "fer". Els temps perfectes són idèntics als temps perfectes passius de faciō.

		Indicatiu			Subjuntiu
		Present	Futur	Imperfecte	Present	Imperfecte
Actiu		Faig	Faré	Feya	Faça	Fera/fera
	yo tu ell, ella, això nosatres vostés ells, elles	fīō fīs fit (fīmus) (fītis) fīunt	fīam fīēs fīet fīēmus fīētis fīent	fīēbam fīēbās fīēbat fīēbāmus fīēbātis fīēbant	fīam fīās fīat fīāmus fīātis fīant	fierem fierēs fieret fierēmus fierētis fierent

Les formes 1ra i 2dona del plural casi mai es troben.

Atres formes:

• Infinitiu: fierī "fer"
• Imperatiu: fī! (pl. fīet!) "¡fes!"

Edō

El verp edō, edere/ēsse, ēdī, ēsum "menjar" té formes regulars de 3ra conjugació que apareixen junt a atres irregulars:

		Indicatiu			Subjuntiu
		Present	Futur	Imperfecte	Present	Imperfecte
Actiu		Com	Menjaré	Menjava	Menge	Menjara/menjara
	yo tu ell, ella, això nosatres vostés ells, elles	edō edis, ēs edit, ēst edimus editis, ēstis edunt	edam edēs edet edēmus edētis edent	edēbam edēbās edēbat edēbāmus edēbātis edēbant	edam, edim edās, edīs edat, edit edāmus, edīmus edātis, edītis edant, edint	ederem, ēssem ederēs, ēssēs ederet, ēsset ederēmus, ēssēmus ederētis, ēssētis ederent, ēssent

Atres formes:

• Infinitiu: edere/ēsse "menjar"
• Infinitiu passiu: edī "ser menjat"
• Imperatiu: ede!/ēs! (pl. edite!/ēste) "¡menja"
• Participi present: edēns (pl. edentēs) "que menja"
• Participi futur: ēsūrus (pl. ēsūrī) "que va a menjar"
• Gerundivo: edendus (pl. edendī) "necessitant ser menjat"
• Gerundi: edendī "menjant", edendō "per/per a menjar", ad edendum "per a menjar"

També es troba la forma passiva ēstur "és menjat".

El present de subjuntiu edim, edīs, edit etc. es troba sobretot en el llatí primerenc.

En l'escritura, existix la possibilitat de confusió entre les formes d'este verp i les de sum "[yo] soc" i ēdō "[yo] com"; per eixemple, ēsse "menjar" front a esse "ser"; edit "[ell] menja" vs. ēdit "[ell] oferix".

El verp compost mengeuō, comedere/comēsse, comēdī, comēsum "menjar, consumir" és similar.

Formes no finitas

Les formes no finitas dels verps són els participis, infinitius, supinos, gerundis i gerundivos. Els verps utilisats són:

1ra conjugació: laudō, laudāre, laudāvī, laudātum – alabar

2dona conjugació: terreō, terrēre, terruī, territum – espantar

3ra conjugació: petō, petere, petīvī, petītum – demanar, acometre, buscar

3ra conjugació(raïl -i): capiō, capere, cēpī, captum – agarrar, prendre

4ta conjugació: audiō, audīre, audīvī, audītum – escoltar, sentir [a]

Participis

Vore també: Participi i Sintaxis llatina

Hi ha quatre participis: present actiu, perfecte passiu, futur actiu i futur passiu (= el gerundi).

• El participi present actiu es declina com a adjectiu d'adjectiu de 3ra declinació. L'ablatiu singular és -i, pero el plural seguix la declinació de la raïl i en genitiu -ium i plural neutre -ia.
• El participi perfecte passiu es declina com un adjectiu d'1ra i 2dona declinació.
  • En totes les conjugacions, el participi perfecte es forma llevant el –um del supino i afegint un –us (nominatiu masculí singular).
• El participi futur actiu es declina com un adjectiu d'1ra i 2dona declinació.
  • En totes les conjugacions es lleva el -um del supino i s'afig -ūrus (masculí nominatiu singular).
• El participi futur passiu, més comunament cridat gerundivo, es forma prenent la raïl del present, afegint "-nd-", i les terminacions habituals de la primera i segona declinació. Aixina, laudare forma laudandus. El significat habitual és «necessitant ser alabat», i expressa un sentit d'obligació.

	Participis
	laudāre	terrēre	petere	capere	audīre
Present actiu	laudāns, -antis	terrēns, -entis	petēns, -entis	capiēns, -entis	audiēns, -entis
Perfecte passiu	laudāles teues, -a, -um	territus, -a, -um	petīles teues, -a, -um	captus, -a, -um	audīles teues, -a, -um
Futur actiu	laudātūrus, -a, -um	territūrus, -a, -um	petītūrus, -a, -um	captūrus, -a, -um	audītūrus, -a, -um
Gerundivo	laudandus, -a, -um	terrendus, -a, -um	petendus, -a, -um	capiendus, -a, -um	audiēndus, -a, -um

Infinitiu

Vore també: Infinitiu i Sintaxis llatina

Hi ha sèt infinitius principals. Estan en present actiu, present passiu, perfecte actiu, perfecte passiu, futur actiu, futur passiu i actiu potencial. Es poden fer més infinitius utilisant el gerundivo.

• El infinitiu present actiu és la segona part principal (en els verps regulars). Eixercita un paper important en la construcció sintàctica del Plantilla:Enllaç interlingüístico, per eixemple.
  • laudāre significa «alabar».
• El infinitiu present passiu es forma afegint una –rī a la raïl del present. Açò només és aixina per a la primera, segona i quarta conjugacions. En la tercera conjugació, la vocal temàtica, i, es lleva de la raïl del present i s'afig –ī.
  • laudārī es traduïx com «ser alabat».
• El infinitiu perfecte actiu es forma afegint –isse a la raïl del perfecte.
  • laudāvisse/laudāsse es traduïx com «haver alabat».
• El infinitiu perfecte passiu utilisa el participi perfecte passiu junt en el verp auxiliar esse. L'infinitiu perfecte passiu deu concordar en lo que descriu en número, gènero i cas (nominatiu o acusatiu).
  • laudāles teues esse significa «haver segut alabat».
• El infinitiu futur actiu usa el participi futur actiu en el verp auxiliar esse.
  • laudātūrus esse significa «estar anant a alabar». El futur infinitiu actiu deu concordar en lo que està descrivint en número, gènero i cas (nominatiu o acusatiu).
  • Esse té dos infinitius de futur: futurus esse i fore
• El infinitiu futur passiu utilisa el supino en el verp auxiliar īrī. Com la primera part és un supino, la terminació -um no canvia de gènero ni de número.
  • laudātum īrī es traduïx com «anar a ser alabat». S'utilisa normalment en l'estil indirecte. Per eixemple: Spērat sē absolūtum īrī. «Espera que ho absolguen».
• El potential infinitive utilisa el futur participi actiu en el verp auxiliar fuisse.
  • laudātūrus fuisse s'usa només en enunciats indirectes per a representar un imperfecte o plusquamperfecte de subjuntiu potencial del discurs directe. Es traduïx en «hi hauria». Per eixemple: nōn vinyaētur <o>mentītūrus fuisse</o>, nisī dēspērāsset (Quintiliano) «sembla poc provable que haguera dit una mentira, sino haguera estat desespera».

Infinitius (en terminacions masculines usades per a participis)

	laudāre	terrēre	petere	capere	audīre
Present actiu	laudāre	terrēre	petere	capere	audīre
Present passiu	laudārī	terrērī	petī	capī	audīrī
Perfecte actiu	laudāvisse	terruisse	petīvisse	cēpisse	audīvisse
Perfecte passiu	laudāles teues esse	territus esse	petīles teues esse	captus esse	audīles teues esse
Futur actiu	laudātūrus esse	territūrus esse	petītūrus esse	captūrus esse	audītūrus esse
Futur passiu	laudātum īrī	territum īrī	petītum īrī	captum īrī	audītum īrī
Potencial	laudātūrus fuisse	territūrus fuisse	petītūrus fuisse	captūrus fuisse	audītūrus fuisse

El futur infinitiu passiu no era molt freqüent. Els propis romans utilisaven a sovint una expressió alternativa, fore ut seguit d'una clàusula de subjuntiu.

Supino

Vore també: Supino

El supino és la quarta part principal del verp, segons els diccionaris llatins. S'assembla a un sustantiu masculí de la quarta declinació. Els supinos només apareixen en els casos acusatiu i ablatiu.

• La forma acusativa termina en –um, i s'usa en un verp de moviment per a mostrar propòsit. Aixina, només s'usa en verps com īre "anar", veuenīre "vindre", etc. La forma acusativa d'un supino també pot prendre un objecte si és necessari.
  • Pater līberōs la seuaōs laudātum vēnit. – El pare vaig vindre a alabar als seus fills.
• L'ablatiu, que termina en –ū, s'usa en l'ablatiu d'especificació.
  • Arma haec facillima laudātū erant. – Estes armes eren les més fàcils d'alabar.

	Supino
	laudāre	terrēre	petere	capere	audīre
Acusatiu	laudātum	territum	petītum	captum	audītum
Ablatiu	laudātū	territū	petītū	captū	audītū

Gerundi

Vore també: Gerundi

El gerundi es forma de forma similar al participi present actiu. No obstant, la -ns es convertix en -ndus, i la ā o ē precedent s'acurta. Els gerundis són substantius neutres de la segona declinació, pero el cas nominatiu no està present. El gerundi és un sustantiu que significa «l'acte de fer (el verp)» i forma un paradigma supletiu de l'infinitiu, que no pot declinar-se. Per eixemple, la forma genitiu laudandī pot significar «d'alabar», la forma dativa laudandō pot significar «per a alabar», la forma acusativa laudandum pot significar «alabant», i la forma ablativa laudandō pot significar «alabant», «sobre alabar», etc.

	Gerundi
	laudāre	terrēre	petere	capere	audīre
Acusatiu	laudandum	terrendum	petendum	capiendum	audiendum
Genitiu	laudandī	terrendī	petendī	capiendī	audiendī
Datiu	laudandō	terrendō	petendō	capiendō	audiendō
Ablatiu

Un us comú del gerundi és en la preposició ad per a indicar propòsit. Per eixemple, paratus ad oppugnandum podria traduir-se com a «llest per a atacar». No obstant, el gerundi s'evitava quan s'introduïa un objecte, i es preferia una construcció passiva en el gerundivo. Per eixemple, per a «llest per a atacar a l'enemic» es preferix la construcció paratus ad hostes oppugnandos en lloc de paratus ad hostes oppugnandum.

Gerundivo

Vore també: Gerundivo

El gerundivo té una forma similar a la del gerundi, pero és un adjectiu de primera i segona declinació, i funciona com a futur participi passiu. A sovint, el gerundi s'usa en part del verp esse per a mostrar obligació.

• Puer laudandus est «El chiquet necessita ser alabat»."
• Oratio laudanda est significa «El discurs necessita ser alabat». En tals construccions pot usar-se un sustantiu en datiu per a identificar a l'agent de l'obligació (dativus auctoris) com en Oratio nobis laudanda est, que significa «El discurs deu ser alabat per nosatres» o «Devem alabar el discurs».

Gerundivo
laudāre	terrēre	petere	capere	audīre
laudandus, -a, -um	terrendus, -a, -um	petendus, -a, -um	capiendus, -a, -um	audiendus, -a, -um

Una forma més antiga del gerundi de 3ra i 4ta conjugació termina en -undum, per eixemple,(faciundum per faciendum). Esta terminació també es troba en el gerundivo de iō 'vaig': eundum est 'és necessari anar'.

Conjugacions perifrásicas

Existixen dos conjugacions perifràstiques. Una és activa i l'atra passiva.

Activa

La primera conjugació perifràstica utilisa el participi de futur. Es combina en les formes de esse. Es traduïx per «vaig a alabar», «anava a alabar», etc.

	Conjugació	Traducció
Pres. ind.	laudātūrus sum	Vaig a alabar.
Imp. ind.	laudātūrus eram	Anava a alabar.
Fut. ind.	laudātūrus erō	Aniré a alabar.
Perf. ind.	laudātūrus fuī	He anat a alabar.
Plus. ind.	laudātūrus fueram	Havia anat a alabar.
Fut. perf. ind.	laudātūrus fuerō	Hauré anat a alabar.
Pres. subj.	laudātūrus sim	Puga anar a alabar.
Imp. subj.	laudātūrus essem	Dec anar a alabar.
Perf. subj.	laudātūrus fuerim	Puga haver anat a alabar.
Plus. subj.	laudātūrus fuissem	Dec haver anat a alabar.

Passiva

La segona conjugació perifràstica utilisa el gerundivo. Es combina en les formes de esse i expressa necessitat. Es traduïx com «estic necessitant ser alabat», «estava necessitant ser alabat», etc., o com «tinc que (és dir, dec) ser alabat», «tenia que ser alabat», etc. També pot traduir-se a l'espanyol paraula per paraula, com «Tens que ser (és dir, deus ser) alabat»."

	Conjugació	Traducció
Pres. ind.	laudandus sum	Estic necessitant ser alabat.
Imp. ind.	laudandus eram	Estava necessitant ser alabat.
Fut. ind.	laudandus erō	Necessitaré ser alabat.
Perf. ind.	laudandus fuī	Estava necessitant ser alabat.
Plus. ind.	laudandus fueram	Havia necessitat ser alabat.
Fut. perf. ind.	laudandus fuerō	Hauré necessitat ser alabat.
Pres. subj.	laudandus sim	Pot ser que necessite ser alabat.
Imp. subj.	laudandus essem	Dec necessitar ser alabat.
Perf. subj.	laudandus fuerim	Pot ser que haja necessitat ser alabat.
Plus. subj.	laudandus fuissem	Dec haver necessitat ser alabat.
Pres. inf.	laudandus esse	Estar necessitant ser alabat.
Perf. inf.	laudandus fuisse	Haver necessitat ser alabat.

Peculiaritats

Verps deponentes i semideponentes

Els verps deponentes són verps passius en la seua forma (és dir, conjugats com si estigueren en veu passiva) pero actius en el seu significat. Estos verps tenen només tres parts principals, ya que el perfecte de les passives ordinàries es forma perifrásticamente en el participi perfecte, que es forma en la mateixa raïl que el supino. Alguns eixemples procedents de totes les conjugacions són:

1ra conjugació: mīror, mīrārī, mīrāles teues sum – admirar

2dona conjugació: polliceor, pollicērī, pollicitus sum – prometre

3ra conjugació: loquor, loquī, locūels teus sum – parlar

4ta conjugació: mentior, mentīrī, mentīles teues sum – mentir

Els verps deponentes utilisen conjugacions actives per a temps que no existixen en la passiva: el gerundi, el supino, els participis de present i futur i l'infinitiu de futur. Ells mateixos no poden usar-se en passiva (llevat el gerundivo), i els seus anàlecs en forma «activa» no existixen: no es pot traduir directament «Es diu la paraula» en cap forma de loquī, i no existixen formes com loquō, loquis, loquit, etc.

Els verps semideponentes formen els seus temps d'aspecte imperfectiu a la manera dels verps actius ordinaris; pero els seus temps perfectes es construïxen perifrásticamente com els deponentes i els passius ordinaris; aixina, els verps semideponentes tenen un participi perfecte actiu en lloc d'un participi perfecte passiu. Per eixemple:

audeō, audēre, ausus sum – atrevir-se

A diferència de la passiva pròpia dels verps actius, que sempre és intransitiva, alguns verps deponentes són transitius, lo que significa que poden prendre un objecte. Per eixemple:

hostes sequitur. – seguix a l'enemic

Nota: En les lengues romançes que carixen de formes verbals deponentes o passives, els verps deponentes del llatí clàssic varen desaparéixer (sent substituïts per verps no deponentes de significat similar) o varen canviar a una forma no deponente. Per eixemple, en espanyol i italià, mīrārī va canviar a mirar(i) en canviar totes les formes verbals a l'anteriorment inexistent «forma activa», i audeō va canviar a gosar(i) en prendre el participi ausus i fer d'ell un verp -ar(i) (note's que au va passar a o).

Verps defectius

Els verps defectius són verps que es conjuguen només en alguns casos.

• Alguns verps es conjuguen només en els temps de l'aspecte perfectiu, pero tenen el significat dels temps de l'aspecte imperfectiu. Aixina, el perfecte es convertix en present, el plusquamperfecte en imperfecte i el futur perfecte en futur. Per lo tant, el verp defectiu ōdī significa: «odi». Les parts principals d'estos verps defectius es donen en el vocabulari en el perfecte d'indicatiu en primera persona i l'infinitiu perfecte actiu. Alguns eixemples són:

ōdī, ōdisse (futur participi ōsūrus) – odiar

meminī, meminisse (imperatiu mementō, mementōet) – recordar

coepī, coeptum, coepisse – escomençar

• Alguns verps, el significat dels quals sol estar relacionat en el parla, només apareixen en determinades ocasions.

Cedixc (plur. cette), que significa «cedir» solament posseïx imperatiu, i solament és usat en segona persona.

Els següents es conjuguen irregularment:

Aio

	Conjugació de aiō
	Indicatiu present		Indicatiu imperfecte		Subjuntiu present		Imperatiu present
	Singular	Plural	Singular	Plural	Singular	Plural	Singular
Primera persona	aiō	—	aiēbam	aiēbāmus	—	—	—
Segona persona	ais		aiēbās	aiēbātis	aiās		ai
Tercera persona	ait	aiunt	aiēbat	aiēbant	aiat	aiant	—

Present actiu participi: – aiēns, aientis

Inquam

	Conjugació de inquam
	Indicatiu present		Futur indicatiu	Perfecte indicatiu	Imperatiu present
	Singular	Plural	Singular	Singular	Singular
Primera persona	inquam	inquimus	—	inquiī	—
Segona persona	inquis	inquitis	inquiēs	inquistī
Tercera persona	inquit	inquiunt	inquiet	inquit	inquiēbat

For

	Conjugació de for
	Present indicatiu		Futur indicatiu	Perfecte indicatiu	Plusquamperfecte indicatiu	Present imperatiu
	Singular	Plural	Singular	Singular	Singular	Singular	Plural
Primera persona	for	—	fābor	fāles teues sum	fāles teues eram	—	—
Segona persona	—		—	—	—	fāre	fāminī
Tercera persona	fātur	fantur	fābitur			—	—

Participi present actiu – fāns, fantis

Infinitiu present actiu – fārī (variant: fārier)

Supino – (acc.) fātum, (abl.) fātū

Gerundi – (gen.) fandī, (dat. i abl.) fandō, no acusatiu

Gerundivo – fandus, –a, –um

Les lengues romançes varen perdre molts d'estos verps, pero uns atres (com ōdī) varen sobreviure pero es varen convertir en verps regulars totalment conjugats (en italià, odiés).

Verps impersonals

Els verps impersonals són aquells que carixen de persona. En llatí s'utilisa la tercera persona del singular. Estos verps carixen de quarta part principal. Alguns eixemples són:

pluit, pluere, plūvit/pluit – ploure (està plovent)

ningit, ningere, ninxit – nevar (està nevant)

oportet, oportēre, oportuit – ser oportú (és oportú, un deuria ser oportú)

licet, licēre, licuit – permetre (es permet)

Participi futur actiu irregular

El futur participi actiu es forma normalment eliminant el –um del supino i afegint un –ūrus. No obstant, es produïxen algunes desviacions.

Infinitiu present actiu	Supino	Participi futur actiu	Significat
iuvāre	iūtum	iuvātūrus	va a ajudar
lavāre/lavere	lavātum (lautus)	lavātūrus	va a llavar
parere	partum	paritūrus	va a produir
ruere	rutum	ruitūrus	va a caure
secāre	sectum	secātūrus	va a tallar
fruī	frūctum/fruitum	fruitūrus	va a gojar
nāscī	nātum	nātūrus/nascitūrus	va a nàixer
morī	mortuum	moritūrus	va a nàixer
orīrī	ortum	oritūrus	va a alçar-se

Formes verbals alternatives

Vàries formes verbals poden aparéixer en formes alternatives (en alguns autors estes formes són prou comunes, si no més comunes que les canòniques):

• La terminació –ris en la veu passiva pot ser –re com en:

laudābāris → laudābāre

• La terminació –ērunt en el perfecte pot ser –ēre (principalment en poesia) com en:

laudāvērunt → laudāvēre

• La terminació –ī en l'infinitiu passiu pot ser –ier com en:

laudārī → laudārier, dicī → dicier

Formes verbals sincopades

Com en la majoria de les lengues romançes, les formes sincopades i les contracció estan presents en llatí. Poden donar-se en els següents casos:

• Les raïls perfectes que terminen en –v poden contraure's al inflexionarse.

laudāvisse → laudāsse

laudāvistī → laudāstī

laudāverant → laudārant

laudāvisset → laudāsset

• Els composts de nōscere (deprendre) i movēre (moure) també poden contraure's.

nōvistī → nōstī

nōvistis → nōstis

commōveram → commōram

commōvoreās → commōrās

Vore també

• Declinació del llatí
• Conjugació

Enllaços externs

• shtml Verbix (en anglés) conjuga automàticament verps en llatí.
• Latin Verb Synopsis Drill (en anglés) posa a prova la capacitat de l'usuari per a conjugar verps correctament.
• Arbuckle Latin Conjugator (en anglés) conjuga i traduïx automàticament verps en llatí.