Supino
El supino (en llatí: supinum) és una forma no personal del verp llatí (la quarta junt al infinitiu, gerundi i participi), que conserva els casos acusatiu, datiu i ablatiu. Va obtindre este nom (en llatí, supinus significa ‘pereós’ o ‘indiferent’) per la seua vaguetat o inutilitat, ya que casi totes les oracions construïdes en ell freqüentment tenen atres formes de dir-se. Per eixemple, per a dir ‘em retire a llegir’ es pot utilisar:
- discedo lecturus
- discedo ad legendum
- discedo ut legam o
- discedo lectum.
D'eixes 4, l'última utilisa el supino.
| Acusatiu | Datiu-ablatiu |
|---|---|
| amatum | amatu |
El supino realment és un infinitiu de fin, açò és, expressa l'acció del verp com a fi o objecte.
El seu acusatiu, que és la seua forma principal, coincidix en la neutra del participi passiu terminat en -um, mentres el datiu/ablatiu és la variant sense la -m final, donant un significat de relació o respecte de l'acció.
Per eixemple el supino del verp laudare (‘lloar’) és laudatum (‘per a lloar’), el de complere (‘complir’) és completum (‘per a complir’); el de agere (‘fer’), actum (’per a fer») i el de audire (sentir), auditum («per a sentir...). I en datiu-ablatiu: laudatu («per a en lloar»), completu («per a en complir»), actu («per a en fer») i auditu («per a en sentir»).
En espanyol i unes atres lengues romançes (a excepció del rumà) no existix eixa forma verbal, sino que s'expressa per mig de construccions analítiques (vejau els eixemples abans mencionats).
També s'utilisa en l'idioma suec.
Vore també
- Este artícul conté una traducció derivada de «Supino» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.