Congos
Els Congos és una cultura, gènero musical i ball afrocolonial concentrats principalment en la Costa Dalt i Costa Avall de la Província de Colón, en la República de Panamà, que es caracterisen per una expressió violenta i eròtica en ballar, i ademés associen casi sempre una espècie de representació mímica i teatral, que té com a temàtica episodis històrics de l'infame comerç negrero, de l'esclavitut i les consegüents rebelions negres durant els temps de la conquista i del colonialisme. Aixina mateix és considerat el gènero i ball de tambor més antic de l'Istme de Panamà.
Orige
Des de 1514, varen escomençar a aplegar negres, duts d'Àfrica Occidental, per a treballar en les plantacions de Panamà. A partir de 1523, es va sistematisar l'arribe d'hòmens i dònes vinguts d'Angola, Camerú, Guinea i del Congo, principalment. La presència d'este factor ètnic va determinar les traces musicals-culturals bàsics del poble panameny. En els negres varen aplegar les seues vores, els seus instruments i els seus balls, otorgant un perfil reconeixible a l'art nacional. Varen ser numeroses les sublevació d'esclaus, molts dels quals fugien per a establir-se en els palenques, baix la guia de figures llegendàries com Bayano, Antón Mandinga o Dumenge Congo. Açò va produir un fet determinant en el posterior desenroll de les expressions culturals d'orige africà: la concertació d'un tractat de pacificació en 1607, que va otorgar certa llibertat, encara que en restriccions, a mils d'antics esclaus; una nova situació d'amplis sectors negres en el pla social. La música folklórica i popular de l'istme va estar teñir, en avant, per este fet històric de suma transcendència.
La forma de comunicació utilisada pels negres d'aquella época, i que és encara cultivada pels congos, és la salutació en els peus i el parlar al revés, mesclant el castellà, anglés, francés i portugués. Els esclaus i els negres acostumaven reunir-se en els seus palenques, a on dansaven, jugaven i satirizaban al blanc opresor, pel qual sentien odi i rencor, sent la música un mig de desfogue, pero també de nostàlgia per les seues raïls. També era una manera de burlar-se de l'estructura eclesial de l'época, que els dia que si no obedien a l'amo, li'ls duya el diable. D'això deriven la personificació de les ánimes i el diable en el bateig congo.
La cultura Congo va sobreviure gràcies a l'ús del "doble sentit", que els africans esclavisats varen utilisar com a arma de resistència. Este llenguage els va permetre comunicar-se els uns en els atres mentres confonien als espanyols. En distorsionar el significat, la realitat es tornava ambigua convertint als africans en mestres en l'intercanvi d'informació. L'habilitat de comunicar-se entre sí, sense ser descoberts, els feya possible planificar fugues i alçament, aixina com operar un elaborat sistema d'espionage.
Dispersió geogràfica
La majoria dels practicants de la cultura Congo viuen en la Província de Colón, en la costa dalt i la costa avall d'eixa província. També hi ha congos en El Escobal, a les vores del llac Gatún, en La Chorrera, i també en Chepo, en la Província de Panamà. Els primers Congos eren vinguts de Palenque, poble de Costa Dalt,etc.
Eixecució i passos bàsics del ball Congo
El congo es realisa descalç, per la relació del negre en la terra.
La dansa és una mescla de moviments, percussió i sons forts, colors, vestits i caraces, mits, màgia i vores, són una mostra fervent de les antigues raïls africanes que han sobrevixcut a través d'incontables generacions, preservades fins als nostres dies a través d'una de les tradicions més representatives de la província de Colón, a on la població és predominantment afroamericana. Els moviments de l'home i de la dòna negra són propis de la seua naturalea. El ball congo és un conjunt de moviments propis de cada u, els quals no tenen un orde específic, més be són intrínsecs en cada persona que desenrolla el ball; alguns ho fan en sensualitat, uns atres en sentiment, en expressions molt particulars, en mensages de vida, rememorant situacions, en religiositat, en alegria, en tristor, en dolor, plens de vida, en pesar, en forma de joc, de manera espontànea, en naturalitat, en ritme. Els passos de la dansa Congo tendixen a ser curts per la costum de dansar en cadenes en els turmells.
L'estil del ball és bàsicament improvisat, encara que certs passos i postures del cos caracterisen la coreografia. No obstant, no hi ha cap seqüència fixa o predible. Intuitivament, les parelles es responen, component-se en un ball, que resulta en moviments perfectament sincronisats i els gests no planificats. L'interacció ocorre en una velocitat i coordinació sorprenent. El joc d'amor masculí – femení és obert, franc, eròtic i enllaçat en un esperit de joc i exageració. Les senyores ballen tranquiles i serenes com si estigueren en trance. En chicotets passos, ella es mou cap al tambor, els seus muscles, braços i cap queda casi sense moviment. Solament els moviments de les caderes són clarament observables, en la dobles de la falda invita a la seua parelles a acostar-se. Si ell accepta el repte i se li acosta, ella es retira en prontitud, es voltea i seguix en una atra direcció.
Formació Instrumental del Ball Congo
Generalment s'utilisen quatre tambors que poden variar en número segons la costum del lloc. Estos tambors són:
La Caixa
És el tambor que du el compàs. Feta d'adolixques (taules en forma curva), és un instrument cilíndric buit, confeccionat de fusta cobert en cuiro, i té pegats pels seus dos costats, tocant-se en dos bolillos o palitos.
Tambor de Balso repicador
Sol estar pintat de negre i blanc. És un tambor de forma cilíndrica, de sò agut, revestit en cuiro de varis tipos de pells, sent la preferida la de tigre, amarrat en cordes i falques que li donen tensió al cuiro. Generalment és el que adorna la melodia de percussió en la seua repicar en contratemps.
Tambor de Balso pujador
Està igualment pintat de negre i blanc, i és un tambor de falca de sò greu, en forma cilíndrica. És el que licita sense variar, de la mateixa constitució del repicador, no obstant és una miqueta més gros en relació al primer
Modalitats
Entre els Congos hi ha dos tonades:
- La Tonada cridada Corregut que és un compàs 2/4.
- La tonada anomenada atravesao, tambor congo o terribles, que és compàs 6/8.
Personages del ball Congo
Els personages que figuren el Drama del Congo són:
- La Regna: és l'autoritat més alta. Ix durant la festa vestida en una falda àmplia o pollera senzilla, una brusa pareguda a la de la pollera, i du els seus peus descalzos com tots els demés personages del drama. Representa a la dòna forta que guio a l'èxodo i va administrar el govern i la justícia en l'establiment fugitiu o palenques en la selva.
- El Juan De Deu: espós de la reina. Du una corona vistosa, bastó de mando i faixa de color en insígnies. Vist pantaló negre en una pernera remangada, camisa blanca i corbata en el nuc cap a arrere. Representa al senyor de la guerra, de l'estratègia i de l'economia.
- Les Mininas: són dos chiquetes, en vestits distinguits i corones, grans ballarines, personages d'adorn en el sèquit real.
- El Caçador: en parament significatiu, simbolisa l'inteligència de les milícies i el verduc, especialisat en la caça i acusació d'espies i traïdors.
- El Pajarito: és el príncip, vares vore un corfoll curt amarrat en la cintura, en mànegues roges i obscures. Com pajarito du una ploma simbòlica de color va vindre, i com a príncip, una corona. Representa al negre arriscat que explora el camp, descobria a l'adversari, atisbaba els seus moviments i senyalava als fugitius el lloc més segur per a establir els seus palenques.
- El Matuanga: és el nom que se li va donar a un capità de congo; quan els congos entren en disputes criden al seu cap o matuanga.
- La Cucamba: es vares vore com un tonyina i du una caraça en pico.
- El Horrasquín: és un insecte vestit totalment en fulls de palmeres. Fa el mim de Juan de Diosito, és germà de pajarito, també príncip, és el edecán o guardaespales de la reina, vares vore igual que el pajarito i és com ell un furiós ballarí.
- L'Esclau: és un negre desarrapado, representa l'últim grau de misèria física i moral a que aplega un esclau. Ho du un amo encadenat i li dona cinglada constants.
- L'Agarrat: és un personage que es distinguix per dur una soga en la mà i es fa acompanyar d'un o dos esbirros, en ganchos en les mans, duent davant a algun presoner. Representa a la temible autoritat policia.
- El Filibustero: s'usa per a designar el subjecte estranger o turiste.
- El Barrecontó: és un personage que sempre va carregant objectes en les mans o capcionats en la cintura. Representa al piquet de negres encarregats de aprovisionar a la hueste d'útils i abastir-la d'aliments, hurtando, assaltant i arrasant als pobles no congos durant la lluita.
- El Lletrat: és un personage que poques voltes apareix. Representa al negre entés en les lleis congas i servix de conseller al rei. És ell qui coneix els secrets del regne.
- La Torba Raça: representada per dònes i hòmens negres. Els hòmens visten de mamarrachos, semidesnudos, en pals, branques, oriflamas, caraces, rostres pintarrajeados de negre i blanc. Les dònes per la seua banda, visten decentement, en teles lluentes i van totes curiosament tocades en belles arracades de flors que criden canitolenda. Tots, tant hòmens com a dònes, duen noms d'animals.
- L'Holandés: és un dels pocs personages blancs, representa a l'amo, al negrero i perseguidor, qui apareix atacant al negre.
- El Pare o Sacerdot: representa al catequizador.
- l'Arcàngel: és un dels personages irreals o imaginatius en el qual s'afalagava als esclaus, assegurant-los la seua protecció contra el temut lucifer si eren sumisos.
- El Diable: en una presència molt realista, vestit de malla roja, en banyes i ungles, coa, ales i disfràs, tracta d'omplir el seu comés que és aterrorizar a la gent i ajudar a mantindre-la somesa. Va ser el gran auxiliar de l'amo i del catequizante.
Vestimenta
Els vestits dels congos estan plens de colorit, lo que representa la bellea de la naturalea. Les dònes utilisen una pollera de dos peces, camisa en arandina i un pollerón fet de retazos, ademés de flors en el cap i collars de conques o caragols. La reina, entretant, es diferencia en una corona feta de latón i atres materials cridaners. La dòna vist pollera montuna colorida, i lluïx maquillage i les flors en el seu cabell.
Els hòmens utilisen la roba al revés i vella, capell de estopa de coco adornat en plomes, closques, espills o conques, i es pinten la cara en carbó en símbol de rebelia. El rei o Juan de Deu usa una corona més chicoteta que la de la reina. Les cordes i llistons aludixen a les cadenes de l'esclavitut i els objectes volguts es guarden en bosses grans que s'usaven per a periodos de fuga dels espanyols. Es complementa la vestimenta en capell cònic i bastó donant un efecte paródico.
El pajarito, pintat en carbó, usa capell de estopa de coco i plomes, du una nina a l'esquena i sona incansablemente un chiulet que a tots ensordece. El diable, pel seu costat, apareix quan canten la tonada del “diable Tun Tun”. És caçat pels àngels per a ser batejat, lo que causa una gran corredera entre la concurrència.
Variants Regionals
Els Congos de la Chorrera
El poble de Chagres i les comunitats a la vora de Llac Gatún varen ser els poblats que varen influir sobre La Chorrera en el ball congo, ya que per 1908 el senyor Lorenzo Coba, que treballa en Chagres i residia en la Chorrera, persona d'un esperit molt alegre i divertit que en dies de Carnestoltes en sèt o huit amics eixien, no organisats i en un tambor a dansar pels carrers lo que ells coneixien com "congos tancats".
Del poble de Nou Emperador nos va aplegar, una dansa una miqueta més organisada, també en influència del Chagres. Esta no venia pel camí de Riu Congo, Riu Velázquez en La Chorrera, paraven en la casa de Joaquín Olmedo. En la seua organisació duyen un rei que era representat pel senyor Miguel Beltran, la reina que era María Belén Gómez, conseller del rei o policia era Eduardo Bais, "Borrecontó" Modest Barris, "Pajarito" Roberto Gordón, el lletrat Juan Sánchez, Hojasasquin estava per Chale, estos congos es varen presentar per 2 o 3 anys en La Chorrera.
Posteriorment a ells, es va presentar la dansa més organisada i de més lucidea, ells venien de la regió del Llac Gatún d'una comunitat que es coneix en el nom de "Lagarterita", el grup era comandado per Pedro Castro i Patricia Olmos de Castro; paraven en la casa que era propietat del senyor Nicolás Herrera la qual llogaven. En l'actualitat esta casa és de Nene Martínez. Aplegaven seguint el camí de Lagarterita, Les Creus, Riu Trapichito, La Chorrera i en la seua organisació presentaven: la reina, que era el personage principal de la dansa, anava vestida en una pollera senzilla, brusa blanca imitant els colors senzills de la pollera, peus nuets com els demés personages de l'elenc, utilisaven una alta corona, representava a la dòna forta que administrava justícia. Juan de Deu: era el nom del rei espose de la reina duya corona vistosa, bastó de mando i faixa de color en insígnies; vestia pantaló negre en una cama enrollada, camisa blanca en nuc cap a arrere, acompanyava a la reina en totes sus labores; representava al senyor guerra de l'estratègia i d'economia. Pajarito: fill de la reina i de Juan de Deu, era príncip vestia un corfoll curt nugat a la cintura, com a príncip duya corona i com pajarito una ploma simbòlica. En l'escena és el personage més inquiet anava sonant constantment un silbato, dirigia la dansa en la qual ell era el més endiablado i era un dels acróbates que participaven en la dansa. Juan de Diosito: era un germà menor de Pajarito, príncip, també guarda esquena de la reina, vestia igual que el seu germà i era com un furiós ballarí. Les Mininas: eren dos chiquetes filles de la reina en vestits distinguits i corones, eren grans ballarines.
Actualment es considera una dansa latent, perque no es practica.
Subgèneros
El Tambor de la Cachimba o Tambor d'Orde Portobeleny
La cachimba és una dansa que conta en grans similituts en el congo, pero l'història, el ritme i el vestuari són complemente diferents.[1]
La cachimba, és una dansa que imita els balls de saló de les persones blanques, per esta raó, és més pausado, delicat i elegant en comparació al Congo. Se li crida "cachimba", perque un dels elements que s'usen al moment del ball és un pipa o "cachimba".
En la cachimba, s'utilisa el tambor fondo, tambor sec i la caixa tamborera , esta és la que marca el temps de la música. El ball és més llent, quan va a escomençar es fa una chicoteta flexión que és marcada per la caixa tamborera (com a espècie de reverència) i quan trenquen els tambors comença tot.
Durant el ball, l'home i la dòna poden fer com a espècies de creus, pero para açò deuen estar d'acort i saber quàn faran les caigudes. Despuix seguixen ballant, fins que entre una atra parella i fins que la cantalante aguante. En el transcórrer de la dansa es poden fer salutacions, pero estos són més elegants, no tan espontàneus com el congo.
Actualment els que ballen cachimba, són grups folklóricos, no els membres de la costa, (Portobelo), perque ha perdut popularitat.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Congos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.