Concentració parcelaria

La concentració parcelaria és una activitat situada en l'àmbit de l'ingenieria civil agronómica, consistent en agrupar les parcelas d'un propietari en el menor número possible d'elles. A la parcela o parceles resultant se li denomina finca (de tongada). Segons el DRAE consistix en la agrupació de diverses finques rústiques de reduïda extensió, per a unificar i facilitar el cultiu lo que es conseguix en aumentar el tamany de la finca.

Erro al crear miniatura:

Concentració parcelaria

Erro al crear miniatura:

Miniparcelas o minifundis per al cultiu familiar d'hortalices en les afores de Cangas (Pontevedra). El seu tamany aproximat és d'uns 100 m². Típic eixemple d'hort familiar o Jardí de vegetals que aumenten enormement el rendiment i la productivitat de la chicoteta parcela gràcies al cultiu intensiu. Seria un eixemple d'integració de cultius, més que de concentració de les parceles.

Esta activitat s'ha portat a terme en la major part dels països europeus, en els que bàsicament per motius històrics, les parceles s'han dividit per herència provocant un fraccionament excessiu de les finques rústiques.

Vore també: parcela

Latifundisme i minifundisme

Erro al crear miniatura:

Campos de dacsa en Royal, Illinois, en el Corn Belt, clar eixemple del predomini de les grans propietats o latifundisme.

Estos dos patrons o estructures agràries presenten una dicotomia no exenta de falles conceptuals que és necessari matisar ací ya que, en moltes ocasions, es tracta de situacions que poden coexistir perfectament complementant-se entre sí les seues distintes ventages en el marc de la geografia agrícola.

• El latifundisme es basa en l'extensa explotació agrícola que requerix d'una gran inversió de capital i una gran cantitat de mà d'obra. No obstant, en relacionar eixa inversió de capital i el número de treballadors per unitat de superfície, eixa inversió i número de treballadors es fa molt menor que en el cas del minifundi. La ventaja del latifundi és lo que es coneix com economia d'escala, que pot aplicar-se a qualsevol activitat econòmica incloent a l'agricultura com és el cas ací. El resultat és que el latifundi ampra una chicoteta cantitat de capital i un número també chicotet de treballadors agrícoles per unitat de superfície, és dir, per hectàrea. El resultat sol ser el monocultiu (per eixemple, el cotó, la canya de sucre, el café, cereals com el blat i atres cultius), aixina com l'abaratiment de la producció massiva del mateix. Es tracta d'una agricultura extensiva, a on tant el rendiment del cultiu per hectàrea com la productivitat de cada treballador amprat solen ser prou baixos. No obstant, només els agricultors tant dels sistemes latifundistes com a minifundista són els que tenen una opinió més encertada sobre els distints tipos de sistemes d'acort a l'extensió de les parceles, lo que no els eximix d'errors d'apreciació. Els latifundis han vingut adaptant-se als temps i millorant els sistemes de producció. La mecanisació de la primera revolució industrial (ocupació de cosechadoras de cereals en mules o cavalls i despuix en màquines de vapor) com l'automatisació de la segona revolució industrial (màquines trilladoras i cosechadoras combinades) han vingut a transformar la situació del camp.

El cas d'Espanya, ampliat més alvance, correspon a l'etapa de la posguerra per la necessitat de posar en producció terres noves en zones de baixa densitat de població: el Pla Badajoz, per eixemple, va vindre a aumentar el número de parceles disponibles per a l'agricultura (per eixemple, cereals i atres cultius) ademés de l'extensió de les mateixes. Pero la situació dels anys 50 va millorar progressivament i hui en dia la producció agrícola en Extremadura ha millorat ostensiblement: tal volta les parceles han disminuït de tamany pero la seua productivitat ha creixcut en conseqüència.

• El minifundi no solament correspon a regions densament poblades (és el cas de Galícia presentat ací) sino també a regions a on la propietat s'ha vingut subdividiendo cada volta més encara que la població no haja creixcut en la mateixa proporció. Pero esta subdivisió ve a cobrir un tipo de necessitat de productes agrícoles basats en la diversitat dels mateixos, per a evitar en lo possible les despeses de transport. És una agricultura intensiva, en producció de numerosos rubros per cada parcela i en un mercat familiar o llimitat a la localitat immediata. Tant el seu rendiment per hectàrea com la productivitat per treballador són, en este cas, molt elevats.

• L'evolució històrica tant del minifundi com del latifundi pot vore's fàcilment en l'anàlisis dels plans urbans de la majoria dels pobles i ciutats fundats en Espanya i atres països a fins de l'Edat Mija: es tracta d'una variant del model de Von Thünen que podríem cridar model radioconcéntrico urbà: vies radials que ixen del centre urbà i círculs concèntrics que mostren el progressiu aument del tamany de les parceles a mida que aumenta la distància al centre poblat. Moltes poblacions de Castella - La Taca i, sobretot, de Castella i Lleó seguixen este patró: l'eixemple de Sant Clemente, en la província de Conca és molt interessant en este sentit. 39.425806, -2.4482621</noinclude>

Espanya

Per iniciativa del Ministre d'Agricultura Rafael Cavestany d'Anduaga es tramita en les Corts Espanyoles i la primera disposició sobre concentració parcelaria es promulga el 20 de decembre de 1952, un primer ensaig en mans d'una comissió a la que s'encomana que en el determini dels cinc anys següents redacte un proyecte definitiu:

"... Pero el formidable acolliment de l'ensaig, manifestada en l'afluència de demandes dels agricultors solicitant la concentració, va reglotar els càlculs més optimistes i va obligar a promulgar una atra nova Llei, la de 20 de juliol de 1955, que no va ser la definitiva anunciada, ya que es tractava solament de complementar l'anterior, si be en la novetat de facultar al Govern per a promulgar un text refòs sobre concentració, text que s'aprova per Decret de 10 d'agost de 1955, en que s'arrepleguen, aparate de les dos Lleis del 52 i 55, atres normes que varen ser promulgades sense el ranc de Llei i que varen aparéixer per a fer possibles els primers ensajos de concentració, tal com l'orde conjunta dels Ministeris de Justícia i Agricultura de 22 de novembre de 1954..."

Emilio Llepe d'Espinosa i Enríquez de Navarra.

La Llei de Reforma i Desenroll Agrari (LRYDA), de 1973 i vigent, és la base sobre la que s'ha portat a terme este procediment agronómico en Espanya, en el seu artícul 173 definix els seus fins: La concentració parcelaria té per fi primordial la constitució d'explotacions d'estructura i dimensions adequades, a l'efecte de les quals i realisant les compensació necessàries entre classes de terres que resulten necessàries es procurarà, i resumint breument els aspectes que es procuraran:

1. Adjudicar a cada propietari en vedat redó el menor número de finques de tongada.
2. Adjudicar contigües les finques integrades en una explotació.
3. Suprimir explotacions que siguen antieconòmiques.
4. Situar les noves finques en el lloc que millor puga atendre-les qui les explote.
5. Donar accés a les noves finques a les vies de comunicació, modificant i creant camins.

En resum, per mig d'esta activitat agronómica es “intenta”, en lo possible, donar a l'agricultor el mínim número de finques a canvi de les parceles aportades, tot això en l'àmbit d'una ret de camins en condicions i situades a on haja demanat, això sí, dins de lo possible.

En observar-se els perjuïns del minifundi, en l'aument de la mecanisació de l'agricultura, la creació de nous regadius o la millora dels antics es conclou fàcilment que l'activitat de la concentració parcelaria és molt beneficiosa, no obstant donades les dificultats en la seua realisació, aixina com la llentitut del procés l'han fet terriblement impopular, com a colofó, els problemes ambientals l'han fet més impopular si cap, tan impopular que és rara la seua realisació en la major part de les comunitats autònomes d'Espanya.

En 1959 Smith dia que “la parcelació és un dels mals tradicionals de l'agricultura espanyola, caracterisant la seua paisage, principalment en el centre i noroest peninsular”.

En 1973 es crea l'Institut de Reforma i Desenroll Agrari, en el que es refon el Servici de Concentració i l'Institut de Colonisació i a la seua volta, es promulga la Llei de Reforma i Desenroll Agrari, desenrollant-se en el seu Títul VI este procediment. En dita Llei es realisen gran número de concentracions parcelarias, en particular en Castella i Lleó, Galícia i posteriorment en Aragó i Castella-la Mancha. En l'arribada de noves competències a les diferents comunitats autònomes moltes d'elles han promulgat lleis de concentració parcelaria, pero en térmens generals són molt similars a la mencionada LRYDA, ya que és difícil realisar el procediment d'un atre modo.