L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Comerç Nanban

Comerç Nanban (南蛮貿易 Nanban-bōeki?, "Comerç en els bàrbars del sur") o Periodo de comerç Nanban (南蛮貿易時代 Nanban-bōeki-jidai?, "Periodo de comerç en bàrbars del sur") és el periodo de l'història de Japó que comprén des de l'arribada dels primers europeus en l'any 1543 i 1549, fins a la seua expulsió casi total de l'archipèlec entre 1637 i 1641, en motiu de la promulgació de l'edicte d'expulsió del "Sakoku".

Primers Occidentals en Japó, per Hokusai, 1817. Títul: "El 25 d'agost de 1543, estos estrangers varen arribar a l'illa de Tanegashima, Província de Ōsumi", dirigits per Murashukusha (desconegut) i Kirishitamōta (és dir, António dona Mota, també conegut com Cristóvão, l'equivalent portugués a Cristóbal).[1]

El comerç de Nanban va escomençar en exploradors, misionero i comerciants portuguesos, holandesos i espanyols en el periodo Sengoku, a on es va establir rutes comercials de llarga distància en l'estranger en Japó. l'intercanvi cultural resultant va incloure l'introducció de sucre refinada, armes de fòc de mà, construcció naval d'estil galeón i el cristianisme en Japó. El comerç de Nanban va disminuir a principis del periodo Edo en el sorgiment del Shogunato Tokugawa que temia l'influència del cristianisme en Japó, particularment el catolicisme romà dels portuguesos i Espanyols. Tokugawa va emetre una série de polítiques de Sakoku que varen aïllar cada volta més a Japó del món exterior i varen llimitar el comerç europeu als comerciants holandesos en l'illa de Dejima.

Les comunitats estan fent campanya per a que l'influent ruta de Nanban s'incloga com Patrimoni de la Humanitat per l'UNESCO.

Trobada cultural

 
Retrat d'Hasekura Tsunenaga, samurái que va viajar fins a Roma en missió diplomàtica en 1615.

Relats redactors sobre els europeus

 
Els caràcters de "Nanban" (lit. "Bàrbars del Sur").

Despuix del contacte en els portuguesos en Tanegashima en 1542, els redactors varen ser al principi prou cautelosos dels estrangers nouvinguts. El choc cultural va ser prou fort, especialment pel fet de que els europeus no eren capaços d'entendre el sistema d'escritura japonés i tampoc s'acostumaven a usar palillos.

Mengen en els seus dits en lloc d'en palillos com els que usem. Ells mostren els seus sentiments sense cap autocontrol. No poden entendre el significat dels caràcters escrits.[2]
Boxer, El Sigle Cristià en Japó

Els redactors varen ser introduïts a vàries noves tecnologies i pràctiques culturals europees (aixina com els europeus a influències japoneses, vore Japonisme), ya fòra en l'àrea militar (els arcabuces, les corazas d'estil europeu, els bucs europeus), la religió (cristianisme), l'art decoratiu, el llenguage (vocabulari occidental) o la cuina: els portuguesos varen introduir el tempura i sobretot el valiós sucre refinat, creant nanbangashi (南蛮 菓子), "confitería bàrbara del sur", en confiterías com castella, konpeitō, aruheitō, karumera, keiran sōmen, bōro i bisukauto.

Molts estrangers varen ser favorits pels governants redactors, i la seua capacitat va ser reconeguda a voltes fins al punt de promoure a un al ranc de samurái (William Adams), i donar-li un feu en la Península de Miura, al sur d'Edo.

Relats europeus sobre els redactors

L'illa de Japó (Jampon), d'acort en lo que diuen tots els chinencs, és més gran que la dels Léquios, i el rei és més poderós i gran, i no es dedica a comerciar, ni en els seus súbdits. És un rei pagà, un vassall del rei de China. No solen comerciar en China perque està llunt i no tenen juncs, ni són hòmens de mar.[3]
— Vaig prendre Pires en Suma Oriental, el primer registre europeu del nom "Japó".

Els europeus de la Renaixença eren molt aficionats a l'immensa riquea de Japó en metals preciosos, principalment pels relats de Marco Polo sobre temples i palaus dorats, pero també per la relativa abundància de minerals superficials característics d'un país volcànic. Japó es convertiria en un important exportador de coure i argent durant este periodo.

Japó també va destacar pels seus nivells de població i urbanisació comparables o, inclús, superiors als occidentals (vore Llista de països per població en 1600) i, en eixe moment, alguns europeus varen quedar prou fascinats pel país, en Alessandro Valignano inclús escrivint que els redactors "no solament superen a tots els demés pobles orientals, sino que també superen als europeus".[4]

Els primers visitants europeus varen notar la calitat de l'artesania japonesa i l'orfebreria. Açò es deu al fet de que el propi Japó és prou pobre en recursos naturals que es troben comunament en Europa, especialment el ferro. Per lo tant, lo poc que tenien ho utilisaven en gran habilitat. Per este fet, no havien alcançat els nivells europeus.

El progrés militar japonés també va ser ben notat. «Un decret real espanyol de 1609 dirigia específicament als comandants espanyols en el Pacífic "a no arriscar la reputació i l'estat de les nostres armes contra el soldat japonés"» (Giving Up the Gun, Noel Perrin). Posteriorment, els holandesos varen amprar tropes japoneses samuráis en les Illes Maluku en el Surest Asiàtic per a lluitar contra els anglesos.

Comerç portugués en el XVI

 
La "Ruta Japonesa" portuguesa.
 
Els barcos Nanban apleguen per a comerciar en Japó.
 
Comerciants portuguesos desembarquen en Japó.
 
Una carraca portuguesa en Nagasaki, XVII.

Des de 1514 els portuguesos comerciaven en China des de Malaca. L'emperador chinenc havia decretat un embargament contra Japó com a resultat de les incursions pirates de wakō contra China; en conseqüència, els productes chinencs eren escassos en Japó i, per lo tant, els portuguesos varen trobar una oportunitat lucrativa per a actuar com a intermediaris entre els dos regnes.[5]

El comerç en Japó estava inicialment obert a qualsevol, pero en 1550, la Corona portuguesa va monopolisar els drets de comerç en Japó.[5] En avant, una volta a l'any, a un fidalgo se li otorgaven els drets per a una empresa comercial única a Japó en privilegis considerables, semblant al títul de capità major per a viajar a Japó, en autoritat sobre qualsevol portugués en China o Japó mentres estava en el port, i el dret a vendre el lloc d'est, en cas que carixca dels fondos necessaris per a mamprendre l'empresa. Podia llogar un barco real o comprar el seu, a uns 40 000 xerafinas.[6] El seu barco salparia de Goa, parant per Malaca i China abans de procedir a Japó i retornar.

En 1554, el capità major Leonel de Sousa va negociar en les autoritats chinenques la nova llegalisació del comerç portugués en China, seguit de la fundació de Macau en 1557 per a recolzar este comerç.[7]

La guerra civil en Japó també va ser molt beneficiós per als portuguesos, ya que cada senyor buscava atraure el comerç als seus dominis oferint millors condicions.[8] En 1571, el poble peixquer de Nagasaki es va convertir en el anclaje definitiu dels portuguesos i en 1580, el seu senyor, Ōmura Sumitada, el primer senyor japonés en convertir-se al cristianisme, li'l va arrendar als jesuïtes "a perpetuidad".[9] Posteriorment, la ciutat va passar de ser un poble peixquer sense importància a una comunitat pròspera i cosmopolita, en la seua totalitat cristiana.[9] En el temps, en la ciutat hi hauria una escola de pintura, un hospital, una institució benèfica (la Misericórdia) i un colege jesuïta.

Les embarcacions

Entre les embarcacions involucrats en el comerç que unia Goa i Japó, els més famosos varen ser les carracas portugueses, llents pero lo suficientment grans com per a almagasenar una gran cantitat de mercaderies i recaptes suficients de manera segura a través d'un viage tan llarc i a sovint perillós (pels pirates). Estes naus inicialment tenien una càrrega d'al voltant de 400-600 tonellades, pero més vesprada podien alcançar fins a 1200 o 1600 tonellades de capacitat de càrrega, unes poques varen alcançar fins a 2000 tonellades: eren les embarcacions més grans a flotació en la Terra, i fàcilment dos voltes o tres voltes més grans que els galeones comuns de l'época, solament rivalizaban en tamany en els galeones espanyols de Manila.[10][11] Molts d'estos varen ser construïts en les drassanes reals indo-portuguesos en Goa, Bassein o Daman, de fusta de teca índia d'alta calitat en lloc de pi europeu, i la seua calitat de construcció es va fer famosa: els espanyols en Manila varen elogiar els bucs construïts per portuguesos,[11] i va comentar que no solament eren més barats que els seus, sino que "duraven dèu voltes més".[12]

Els portuguesos es referien a este buc com la nau dona prata ("carraca d'argent") o nau do tracte ("carraca comercial"); els redactors els varen cridar kurofune, que significa "barcos negres", pel color dels seus caixcos, pintats de negre en alquitrà per a estretir l'aigua, i després el nom es va estendre per a referir-se als bucs de guerra negres de Matthew C. Perry que varen reobrir Japó al món en 1853.[11]

En el XVI, grans juncs pertanyents a propietaris privats de Macau, al voltant de dos o tres, a sovint acompanyaven a la carraca al Japó. Estos podrien alcançar al voltant de 400 o 500 tonellades de càrrega.[11] Despuix de 1618, els portuguesos varen canviar a l'us de pinazas i galeotas més chicotetes i maniobrables, per a evitar la intercepción dels assaltants holandesos.[11]

Bens comercialisats

Els productes més valiosos intercanviats en el "comerç de nanban" varen ser les sedes chinenques per argent japonés, que després dita argent s'intercanviava en China per més seda.[13] Encara que falten estadístiques precises, s'estima que aproximadament la mitat de la producció anual d'argent de Japó es va exportar, la majoria a través dels portuguesos, lo que equival a al voltant de 18-20 tonellades en lingots d'argent.[14] El comerciant anglés Peter Mundy va estimar que l'inversió portuguesa en Cantó va ascendir a 1 500 000 taeles d'argent o 1 000 000 de reals espanyols.[15] Els portuguesos també varen exportar excedents cantitats de seda de Macau a Goa i Europa a través de Manilas.[15][16]

No obstant, també es varen tramitar molts atres artículs, com a or, porcelana chinenca, almesc i ruibarp; Cavalls àraps, tigres de Bengala i pavos reals; fines teles escarlates índies, calico i cintz; Artículs fabricats en Europa, tals com a rellonges flamencs, vidre veneciano i vins i estoques portuguesos.[17][12] a canvi de coure japonés, laca o armes (com a elements purament exòtics per a exhibir en Europa).[18]

Els redactors capturats en la batalla també varen ser venuts pels seus compatriotes als portuguesos com a esclaus, pero els redactors també vendrien membres de la família que no podien permetre's mantindre per la guerra civil. Segons el prof. Boxer, els autors asiàtics antics i moderns han "passat per alt convenientment" la seua part en l'esclavitut dels seus compatriotes.[19] Eren ben considerats per les seues habilitats i el seu caràcter bèlic, i alguns varen terminar fins a en l'Índia i inclús Europa, també com sirvientes armats, concubinas o esclaus d'esclaus de portuguesos.[20][21] En 1571, el rei Sebastián de Portugal va emetre una prohibició sobre l'esclavitut de chinencs i redactors, provablement tement els efectes negatius que podria tindre en els esforços de proselitisme, aixina com la diplomàcia permanent entre els països.[22][23] El shogun de Japó Toyotomi Hideyoshi va impondre el fi de l'esclavitut dels seus compatriotes a partir de 1587 i va ser suprimida poc despuix.[24][25][26] No obstant, Hideyoshi després va vendre presoners de guerra coreans capturats durant les invasions japoneses de Corea (1592-1598) com a esclaus als portuguesos.[27][28]

Segons els autors contemporàneus com Diogo do Couto, Jan Huygen van Linschoten i William Adams, s'estima que els guanys generals del comerç de Japó, que es portaven a terme a través dels barcos negres, ascendien a més de 600 000 creuats. Un capità major que va invertir 20 000 creuats en Goa per a esta empresa podria esperar 150 000 creuats en guanys en retornar.[29] S'estima que el valor de les exportacions portugueses de Nagasaki durant el XVI va ascendir a més d'1 000 000 de creuats, alcançant fins a 3 000 000 en 1637.[30] Els holandesos varen estimar que açò era l'equivalent d'uns 6 100 000 florines, casi tant com tota la capital fundadora de la VOC (6 500 000 florines).[31] Els guanys de VOC en tota Àsia varen ascendir a "solament" 1 200 000 florines aproximadament, tots els seus actius valien 9 500 000 florines.[31]

Despuix de 1592, el comerç portugués va ser desafiat pels barcos redactors de sagell roig, els barcos Manila espanyols despuix de 1600 (fins a 1620),[32] els holandesos despuix de 1609 i els anglesos en 1613 (fins a 1623).[33] No obstant, es va descobrir que ni els holandesos ni els espanyols podien reemplaçar efectivament als portuguesos, per l'accés privilegiat d'estos últims als mercats i inversors chinencs a través de Macau.[6] Els portuguesos varen ser prohibits definitivament en 1638 despuix de la Rebelió de Shimabara, degut a que varen introduir de contrabando a sacerdots en Japó a bordo de les seues embarcacions.

Referències

  1. ↑ Perrin, Noel (1979). Giving Up The Gun, p. 7. ISBN 978-0-87923-773-8.
  2. ↑ Boxer. «The Christian Century in Japan 1549-1650» (en en).
  3. ↑ Boxer. «The Christian Century in Japan 1549-1650» (en en).
  4. ↑ Alessandro Valignano. «Història del Principi i Progrés de la Companyia de Jesús en les Índies Orientals».
  5. ↑ 5,0 5,1 Boxer. «The Christian Century in Japan 1549-1650» (en en).
  6. ↑ 6,0 6,1 Boxer. «The Christian Century in Japan 1549-1650» (en en).
  7. ↑ Boxer. «The Christian Century in Japan 1549-1650» (en en).
  8. ↑ Boxer. «The Christian Century in Japan 1549-1650» (en en).
  9. ↑ 9,0 9,1 Boxer. «The Christian Century in Japan 1549-1650» (en en).
  10. ↑ Boxer. «The Great Ship from Amacon: Annals of Macau and the Old Japan Trade» (en en).
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 Boxer. «Fidalgos in the Far East 1550-1770» (en en).
  12. ↑ 12,0 12,1 Boxer. «Fidalgos in the Far East 1550-1770» (en en).
  13. ↑ Boxer. «The Great Ship from Amacon: Annals of Macau and the Old Japan Trade» (en en).
  14. ↑ Boxer. «The Great Ship from Amacon: Annals of Macau and the Old Japan Trade» (en en).
  15. ↑ 15,0 15,1 Boxer. «The Great Ship from Amacon: Annals of Macau and the Old Japan Trade» (en en).
  16. ↑ Boxer. «The Great Ship from Amacon: Annals of Macau and the Old Japan Trade» (en en).
  17. ↑ Boxer. «Fidalgos in the Far East 1550-1770» (en en).
  18. ↑ Boxer. «Fidalgos in the Far East 1550-1770» (en en).
  19. ↑ Boxer. «Fidalgos in the Far East 1550-1770» (en en).
  20. ↑ Appiah, Kwame Anthony; Gates, {{{nom2}}} (2005). Africana: The Encyclopedia of the African and African American Experience (en en), p. 479. ISBN 0-19-517055-5.
  21. ↑ Appiah, Kwame Anthony; Gates, {{{nom2}}} (2005). Africana: The Encyclopedia of the African and African American Experience (en en), p. 187. ISBN 0-19-517055-5.
  22. ↑ Fernandes Dias (2007). Legacies of slavery: comparative perspectives (en en), p. 238.
  23. ↑ Nelson (2004). Slavery in Medieval Japan (en en), p. 463. ISBN 1-84718-111-2.
  24. ↑ Daigaku (2004). Monumenta Nipponica (en en), p. 465.
  25. ↑ Kitagawa, Joseph Mitsuo (2013). Religion in Japanese History (en en), p. 144. ISBN 0-231-51509-X.
  26. ↑ Calmen, Donald (2013). The Nature and Origins of Japanese Imperialism (en en), p. 37. ISBN 1-134-91843-7.
  27. ↑ Lidin, Olof G. (2002). Tanegashima – The Arrival of Europe in Japan (en en), p. 170. ISBN 1-135-78871-5.
  28. ↑ Stanley. Selling Women: Prostitution, Markets, and the Household in Early Modern Japan (en en). ISBN 0-520-95238-3.
  29. ↑ Boxer. «The Great Ship from Amacon: Annals of Macau and the Old Japan Trade» (en en).
  30. ↑ Boxer. «The Great Ship from Amacon: Annals of Macau and the Old Japan Trade» (en en).
  31. ↑ 31,0 31,1 Boxer. «The Great Ship from Amacon: Annals of Macau and the Old Japan Trade» (en en).
  32. ↑ Boxer. «The Christian Century in Japan 1549-1650» (en en).
  33. ↑ Boxer. «The Great Ship from Amacon: Annals of Macau and the Old Japan Trade» (en en).

Bibliografia

  • Giving Up the Gun, Noel Perrin, David R. Godine Publisher, Boston. ISBN 0-87923-773-2
  • Samurai, Mitsuo Kure, Tuttle publishing, Tòquio. ISBN 0-8048-3287-0
  • The Origins of Japanese Trade Supremacy. Development and Technology in Àsia from 1540 to the Pacific War, Christopher Howe, The University of Chicago Press.

Vore també


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Comerç_Nanban&oldid=1527905»