Coitocentrisme
El coitocentrisme és l'idea o creència de que, en una relació sexual, la penetració (o coit, generalment penil-vaginal) és la pràctica per antonomàsia. En ell, es tendix a jerarquizar la sexualitat en dos: per un costat les pràctiques que són vistes com a «significatives, adultes i completes»; per l'atre, aquelles que són vistes com a «vanes, infantils i inmaduras».[1][2][3]
El terme és ubicat com una de les característiques de la sexualitat hegemònica i normativa, la qual ademés deurà ser procreativa, genital, monógama, en el matrimoni, naturalizada, per amor, en casa, de dos, i, per supost, heterosexual. El restant de pràctiques seran rebujades i tachades de «anormals», innaturales, o malaltes.[4] Encara que s'accepta que el coitocentrisme també està present com a norma en relacions homosexuals.[5]
L'aparició del concepte de coitocentrisme i la seua crítica ve de la mà de la reforma sexual ocorreguda en el XX i als últims alvanços tecnològics en matèria d'anticoncepció i aborte, gràcies als que està estenent la nòmina de pràctiques sexuals socialment acceptades.[6][7]
Diferència entre «relació sexual» i «coit»
Històricament, s'ha donat la costum de sinonimizar els térmens «relació sexual» i «coit». Es deu entendre que el coit seria una de les tantes pràctiques sexuals que es pot donar en una relació, ademés de les carícies, besos, masturbació mútua i el sexe oral, a on s'inserta el pene dins de la vagina o ano. Esta confusió entre els térmens ha fet negar el nom i l'estatus de «relacions sexuals» a les aquelles pràctiques en les que no s'ha produït penetració o a no considerar-les una via d'obtenció de plaure o orgasme.[8]
Ademés, la pràctica ha estat lligada en el concepte de «falocentrisme», és dir, la reducció del cos masculí al pene en minimisar atres zona sensibles i de plaure i l'emotivitat, atributs necessaris per a relacions harmòniques a l'interior de la parella.[9]
Conceptualisació
Els investigadors solen utilisar el terme «relaciones sexuals» per a referir-se a les relacions sexuals pene-vaginals, mentres que utilisen paraules específiques per a atres comportaments sexuals. Els acadèmics Richard M. Lerner i Laurence Steinberg afirmen que els investigadors també «rarament revelen» cóm conceptualizan el sexe «o inclús si varen resoldre possibles discrepàncies» en les conceptualisació del sexe, i atribuïxen l'enfocament dels investigadors en el sexe pene-vaginal a «la preocupació de la cultura en general en esta forma d'activitat sexual». Este enfocament també pot relegar atres formes d'activitat sexual mútua als (maldenominados) «jocs previs» o contribuir a que no es consideren «sexe real», i llimita el significat de violació.[10] També pot ser que la combinació conceptual de l'activitat sexual en el coit vaginal i la funció sexual dificulte i llimite l'informació sobre el comportament sexual que poden tindre les persones no heterosexuals, o l'informació sobre els heterosexuals que poden tindre activitat sexual no vaginal.[11]
En la religió
En Occident, la tradició judeocristiana ha estat vinculada en el sosteniment del coitocentrisme. Segons esta tradició, l'acte sexual és vàlit sol en el matrimoni (vore adulteri i sexe premarital), i es torna un mig per a expressar sentiments íntims, adquirir responsabilitats i, sobretot, reproduir l'espècie. Segons esta doctrina, tant la sexualitat no heterosexual com el heterosexual extramarital són immorals. Per als libertarios, és la falta de consentiment, o un desequilibri de poder—com en el cas del coit obligat o forçat—lo que és immoral, pero per a molts conservadors la coerció marital no és immoral.[12] Li'l contextualiza com un dels «llastres» patriarcals.[13]
Vore també
Referències
- ↑ «Qué és el coitocentrisme: existix el sexe més allà de la penetració». La Vanguardia. Consultat el 2025-02-07.
- ↑ «Coitocentrismo: per qué és fonamental derribar este concepte per a la salut sexual». www.vozpopuli.com. Consultat el 2025-05-02.
- ↑ «Sexualitat: qué és el coitocentrisme». Diari Lliure. Consultat el 2025-05-02.
- ↑ PICHARDO GALÁN, José Ignacio [Opcions sexuals i nous models de família pag 40 en TELLES INFANTES, Anastasia i MARTINEZ GUIRAO, Javier Eloy (Coord) Sexualitat, Gènero, Canvi de Rols i Nous Models de Família 2008 Edita: (S.I.E.G.) Seminari Interdisciplinar d'Estudis de Gènero del Vicerrectorat d'Estudiants i Extensió Universitària de l'Universitat Miguel Hernández ISBN 978-84-96297-88-3
- ↑ CAMPAGNOLI, Mabel Alicia [enllaç trencat] En [enllaç trencat] 21-12-11
- ↑ PICHARDO. Op. Cit. Pág 42
- ↑ SANCHIS, Rosa. Teixint fils de plaure. En Aula d'Innovació Educativa núm. 191 pp. 33-37 maig 2010
- ↑ SÁNCHEZ PEREZ, Gemma Coitocentrisme [1] archivat en Wayback Machine. en Suite101.net 18-ene-2011
- ↑ GALDEANO ARAMENDÍA, Jesus. (Pres) La vida en parella. Evolució i problemàtica actual. Editorial Sant Esteban, 01/01/1995 pag 244 Vista prèvia en Google Books
- ↑ (2004) Handbook of Adolescent Psychology, John Wiley & Sons, pp. 193–196. ISBN 978-0-471-69044-3. «When researchers use the term sex, they nearly always pixen sexual intercourse – more specifically, penile–vaginal intercourse... The widespread, unquestioned equation of penile–vaginal intercourse with sex reflects a failure to examine systematically 'whether the respondent's understanding of the question matches what the researcher had in mind.'»
- ↑ (2012) «Measuring Sexual Quality of Life: Tingues Recommendations for Health Psychologists», Handbook of Health Psychology, 2nd edició, Psychology Press, pp. 259–260. ISBN 978-0-8058-6461-8.
- ↑ LAMAS, Marta. Nous valors sexuals
- Archivat el 11 de març de 2016 archivat en Wayback Machine. En Lletra S, 7 d'agost, 1997.
- ↑ CIRIZA, Alejandra Simone de Beauvoir. De la fenomenologia del cos a l'utopia de la llibertat. Revista Nomadías novembre 2012, número 16, 11-21
- Este artícul conté una traducció derivada de «Coitocentrismo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.