Anar al contingut

Cine 3D

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Experimentando el 3D 1.jpg
Públic assistent a una proyecció de cine 3D, en ulleres 3D per a la seua visualisació.

Rep la denominació de cine 3D la tecnologia de filmació i proyecció de cine per a que simule la visió tridimensional humana real. El fenomen del cine va resultar una innovació, l'inquietut d'un cine que poguera reproduir les imàgens tal com són visualisades per l'ull humà va ser imminent. La història del cine data que, despuix del sorgiment d'este mig (en 1895 en la primera proyecció pública de la mà dels germans Lumière) es va començar a plantejar la possibilitat de dotar a este nou gran espectàcul en la tercera dimensió per a que es fera més real.

Se sabia que el cervell creava la sensació de tridimensionalidad sumant les dos imàgens que rebia a través de l'ull esquerre i del dret. Lo que faltava, era crear una solució tècnica que permetera proyectar eixes dos imàgens de forma separada per a que el cervell les unira.

Orígens

[editar | editar còdic]
Archiu:Harry Fairall and stereoscopic camera.jpg
Harry Fairall i el seu cambra (1922).
Archiu:Anaglyph glasses.png
Clàssiques ulleres 3D, en filtres roig i blau.

Entre 1890 i 1920 es varen crear diferents proves de sistemes cinematogràfics en 3D, pero cap va tindre èxit pel seu complex mecanisme. Els pioners en esta nova branca del cine varen ser, principalment, William Frieese-Greene, Frederic Eugene Ives, Edwin S. Porter i William E. Waden.

El 27 de setembre de 1922, el primer llarcmetrage en 3D estereoscópico, s'estrenava en la sala de Cine/Teatre de l'Hotel Ambassador de Los Àngeles.[1] El director Harry K. Fairall i el camarógrafo Robert F. Elder, varen usar el método de la triple proyecció a partir de dos películes de celuloide, separant l'image per mig dels colors roig i blau; a on cada color era captat solament per un dels ulls, per mig d'unes ulleres en cristals roig i vert respectivament. La película The Power of Love no va tindre cap èxit pero va anar el verdader inici de l'interés real per la cinematografia en 3D. En la caiguda de Wall Street en 1928, el desenroll del cine tridimensional es va detindre.

Va caldre esperar fins a 1944. Any en que la Metro Golden Mayer va presentar alguns curts rodats en 3D i que varen tindre prou èxit. En Europa, Louis Lumière va presentar el seu famós film Aplegada del tren en un cine 3D, regrés a rodar en una cambra estereoscópica. El cine tridimensional ya s'havia introduït en la societat. També en l'Alemània nazi es varen rodar algunes pelìculas en este format; varen ser realisades per un estudi independent de l'UFA, per al Ministeri de Propaganda dirigit per Joseph Goebbels.[2][3]


Lo que faltava, era l'arribada del color. Encara que totes les películes en 3D es rodaven en color, el pas a la separació en colors roig i blau (anaglifo) feya que els espectadors obtingueren una image en blanc i negre. L'arribada dels filtres polarisadors patentats per Polaroid va supondre un gran canvi, ya que no solament era possible revelar les películes en color sino que se substituïa l'us de les ulleres en cristals de color roig i blau per atres en filtres polarisats de Polaroid, que permetien vore els colors. L'inconvenient d'este sistema era que es proyectava en dos proyectores simultàneament sobre la mateixa pantalla, per lo que era difícil mantindre la sincronisació; qualsevol reparació en una de les cintes devia repetir-se en l'atra. Ademés requeria dos operadors en lloc d'un i una pantalla especial, metàlica per a que mantinguera la polarisació, que en una pantalla normal es perdria.

En 1953, s'estrena House of Wax dirigida per Andre de Toth. És una fita en l'història del cine tridimensional i de les tècniques utilisades per a crear eixa experiència envolvente en una sala de cine. Protagonisada per Vincent Price i una de les primeres películes en la qual Charles Bronson se li reconeix com a actor.

En els anys 1960 va haver estrenes ocasionals de películes en 3D, pero va ser Arch Oboler qui s'encarregaria del seu nou resorgiment creant el nou sistema Space-Vision 3D que imprimia dos imàgens superpostes en una sola tira de película i que permetia utilisar un únic proyector equipat en una lent especial.

En 1970, la marca Stereo-Vision va desenrollar un atre sistema, en el que les imàgens eren comprimides una al costat de l'atra sobre una mateixa tira de película de 35 mm i proyectades per mig d'una lent anamórfica a través de filtres Polaroid. En este sistema s'eliminava el perill de la desincronización.

En els anys 1980, el format IMAX va supondre un nou envolament del cine en 3D, pero no va durar molt temps.

Cine 3D en l'actualitat (XXI)

[editar | editar còdic]

En els inicis del tercer mileni, el director James Cameron va donar nova vida a este format en la película Misteris del Titanic, el primer llarcmetrage en editar-se en format IMAX 3D en 2003.

Des de 2006, en l'introducció del cine digital, s'ha anat popularisat el cridat Digital 3D. Al principi solament es varen llançar películes renderizadas en CGI, ya que és molt fàcil extraure l'informació necessària per a obtindre una image tridimensional. Posteriorment a mida que es creaven sistemes de cambres de cine duals per a captar la estereoscopía es va ser introduint a les películes d'image real. Va ser Avatar la primera gran película en rodar image real en el nou format digital (sense contar IMAX ni conversió des de celuloide), encara que prèviament ya s'havien rodat concerts que varen ser exhibits en els cines.[4]

Alguns sistemes populars inicialment varen ser RealD, MasterImage, Dolby 3D, Xpand, IMAX, etc.[5] Posteriorment RealD va adquirir Masterimage.[6] Posteriorment Dolby 3D va donar pas a Dolby Vision en la seua versió 3D, la qual usa 2 proyectores làser simultàneament (inicialment eren 4 proyectores en llànties de xenón), sent el sistema en ulleres més lluminós i en més gama de color de l'actualitat.


El cine 3D digital va tindre molta repercussió inicialment i va fer que gran número de sales es prepararen per a este sistema. El major revulsiu va ser Avatar de James Cameron, pero atres películes com Toy Story 3, Cars 2, Kung Fu Colla 2, Llanterna Verda, Transformers: el costat obscur de la lluna, El rei lleó, Els Pitufos, Harry Potter i les Relíquies de la Mort: partix 1, The Amazing Spider-Man, Madagascar 3: Europe's Most Wanted i Don Gat i la seua colla, varen tindre les seues versions tridimensionals que varen atraure enormement al públic. La conversió més exitosa d'una película inicialment gravada en 2D i convertida a les 3D va ser Titanic (1997), també de Cameron, en 2012. Posteriorment el cine 3D ha tingut un èxit més discret, pero seguix tenint el seu públic fidel, encara que no és majoritari, seguix fent rendables les versions 3D de les películes. Ademés, en China, el 98% de les películes es proyecten en este sistema, aixina que encara que en cines occidentals una versió 3D no tinguera èxit l'inversió se sol recuperar gràcies al territori chinenc.[7]

Pels excelents resultats que va tindre el cine 3D, la televisió va buscar la manera de fer que la tridimensionalidad entrara en la seua àrea d'una forma alcanzable per als usuaris. Empreses com Sony, Samsung i Panasonic varen escomençar a vendre televisors 3D en algunes parts del món. També varen aparéixer reproductors Blu-ray soportant contingut en 3 dimensions, proyectores DLP i en alguns ordenadors usant tecnologia pròpia de cada fabricant o usant el sistema Nvidia 3D Vision de la companyia de targetes gràfiques Nvidia. La majoria d'estos sistemes requerixen ulleres per a la seua visualisació.

A pesar del decliu dels televisors 3D, els quals s'han deixat de fabricar en tot lo món llevat en China (a on el 3D està en tots costats), seguixen llançant-se películes en 3D en els cines i en Blu-ray 3D. Moltes películes han passat a rodar-se en 2 dimensions i convertides posteriorment en posproducción, ya que actualment produïx millors resultats evitant problemes inherents rodage en cambres 3D. És possible que noves pantalles 3D holográficas d'empreses com Ultra-D o Leia duguen de nou televisors al mercat mostrant més informació que els 2 únics punts de vista dels televisors 3D actuals i sense necessitat d'ulleres o ànguls específics.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. «Teh Power of Love | Curiositats». Archivat des d'el original, el 2025-08-26. Consultat el 2025-08-26. «Teh Power of Love | Curiositats: The only film released in the two-camera, two-projector Fairhall-Elder stereoscopic (3-D) process developed by Harry K. Fairhall and Robert F. Elder. The premiere was 27 September 1922 at the Ambassador Hotel Theater in Los Angeles.»
  2. «Els Nazis feyen películes 3D en 1930». Consultat el 23 de setembre de 2012.
  3. Nick Holdsworth.Third Reich 3D movies unearthed (Variety, 15 de febrer de 2011)
  4. «MONOGRÁFICO: Sistemes de cine en 3D | Observatori Tecnològic». recursostic.educacion.és. Consultat el 3 d'abril de 2019.
  5. «Sistemes de 3D Digital» (en és-es). 3D Fran. Consultat el 3 d'abril de 2019.
  6. «RealD va adquirir masterÎmage» (en és-es). 3D Fran. Consultat el 3 d'abril de 2019.
  7. «3D Movies Fuel Overseas Box Office, Driving Expansion Of New Theaters In Àsia Pacific Region» (en en). Forbes. Consultat el 3 d'abril de 2019.


Referències

[editar | editar còdic]