Cerro Standhardt

Cerro Standhardt

L'agulla o cerro Standhardt és una montanya dins de la zona en litigi entre Chile i Argentina en el camp de gèl patagónico sur. És el més alt d'una cadena de quatre picos en la qual també està el cerro Torre, Torre Egger i la Punta Herron. La montanya deu el seu nom al fotógraf i naturaliste alemà Ernst Standhardt (1888-1967).

Forma part del parc nacional Bernardo O'Higgins en el seu costat chilé i del parc nacional Els Glaciars en el seu costat argentí, administrativamente es troba en la regió de Magallanes i de l'Antàrtica Chilena en el seu costat chilé i en la província de Santa Creu en l'argentí. Es troba a 2730 metros sobre el nivell de la mar.

Etimologia

Esta torre va ser nomenada en honor al fotógraf alemà Ernst Standhardt (1888-1967), qui va aplegar a la Patagonia en els anys 30 i va permanéixer allí fins a principis o mediats dels anys xixanta. Va ser responsable de capturar moltes de les primeres imàgens fotogràfiques d'estes montanyes. Va viajar per tota la Patagonia fotografiant persones i guanyant-se la vida d'esta manera, usant una chicoteta camioneta Ford T, en la que va construir una chicoteta cabina que li servia com a quarto obscur i llar. Durant un periodo inusualment baix dels rius, va conseguir creuar en el seu camió el riu dels Regressos, després el riu Fitz Roy i novament el riu dels Regressos per a aplegar a l'Estància Madsen. Allí va permanéixer com a capataç d'Andreas Madsen i va morir a una edat alvançada, en acabant de que Madsen i la seua família ya havien deixat la zona. En honor a la precisió en la que va viure la major part de la seua vida, va fallir el mateix dia en que va nàixer.

Ascensions

Encara que els britànics Brian Hall i John Whittle varen cridar al seu punt més alt, a 20 metros del cim, un ascens del cerro Standhardt en 1977, no va ser fins a 1988 que el pic va ser finalment escalat, quan els nortamericans Jim Bridwell, Greg Smith i Jay Smith varen conseguir aplegar al cim a través de la via anomenada "Exocet".

La Travessia del Torre recorre de nort a sur la llínea de cims formada per l'agulla Standhardt, la punta Herron, la torre Egger i cerro Torre, en un desenroll guanyat d'uns 2.200 metros. Esta travessia va ser gestada pels italians Andrea Sarchi, Maurizio Giarolli, Elio Orlandi i Ermanno Salvaterra, els qui la varen intentar en vàries ocasions durant els anys '80 i principis dels '90.

En 1991, Salvaterra, junt en Adriano Cavallaro i Ferruccio Vidi, varen conseguir escalar la punta Herron, completant aixina lo que va anar el primer ascens, obrint la ruta pel tall nort: l'estètica Spigolo dei Bimbi. A principis de 2005, Thomas Huber i el suís Andi Schnarf varen completar la travessia de la Standhardt a la Egger. Havent planejat escalar la Standhardt via Festerville, en el cim varen decidir continuar a la Egger i, movent-se llaugers i ràpits, varen completar eixe tram de la travessia en trentahuit hores, descendint per la ruta Titanic en el tall este de la Egger.

En 2002 Alexander Huber ascendix el cerro.

A finals de 2005, Salvaterra, junt en Alessandro Beltrami i Rolando Garibotti, varen resoldre la peça que li faltava al rompecabezas de la travessia quan varen escalar el Cerro Torre pel nort, obrint una nova ruta: L'Arca dels Vents. En una llínea finalment completa des del Col de la conquista fins al cim del Cerro Torre, Salvaterra va tornar en 2006 en Beltrami i Garibotti a intentar de nou fer la travessia, pero el mal temps els va impedir alvançar més allà de l'agulla Standhardt. Persistent, Salvaterra va tornar a finals de 2007 en Alessandro Beltrami, Mirko Masse i Fabio Salvodei. En eixe intent, varen escalar la Standhardt per la via de Salvaterra Una atra volta i varen continuar escalant la Herron i la Egger. Varen descendir al sur fins al Corredor de la conquista, i varen escalar un llarc del cerro Torre abans de tindre que retirar-se.

El 26 de novembre de 2010, l'alpiniste nortamericà Colin Haley va realisar la primera ascensió en solitari del cerro Standhardt. Va utilisar la ruta Exocet (500 m, WI5, 5.9), que destaca per un desafiant fumeral de gèl. Haley, atleta de Black Diamond, va mamprendre l'escalada des del campament de Niponino en la matinada, alcançant la base de la ruta a les 4:00 am i començant l'ascens autoasegurado en l'obscuritat.

Durant el seu ascens, Haley va completar varis llarcs del fumeral de gèl en estil lliure, assegurant-se en alguns trams més complexos per la fatiga acumulada. Despuix de dotze hores d'escalada, va alcançar el cim a les 16:00 hores, convertint-se en el primer alpiniste en conseguir esta proea en solitari en el cerro Standhardt.

L'alpiniste suís Stephan Siegrist va completar la segona ascensió hivernal al Cerro Standhardt l'1 d'agost de 2012, utilisant la reconeguda via Exocet (500 m, 6a, WI5, LA MEUA3). Siegrist es va convertir en el primer escalador en realisar en hivern l'ascensió dels tres cims principals del massiç del cerro Torre: el Torre, Torre Egger i el cerro Standhardt. Va contar en la companyia de Ralf Weber i Thomas Senf.

El 29 d'abril de 2014, els escaladors chilens Francisco "Gigio" Rojas i Jimmy Mora varen conseguir el primer ascens nacional al cerro Standhardt. La ruta elegida va ser "Exocet" (WI5+,5+), una via mixta d'escalada en gèl i roca, oberta originalment en 1988 per Jim Bridwell, Greg Smith i Jay Smith.

En octubre de 2015 Marc-André Leclerc va intentar ascendir el cerro Pollone, pero ho va tindre que abandonar a 30 metros del cim. Des d'ahí va provar les vies Tomahawk i Exocet per a pujar a l'agulla Standhardt. Va ser el segon escalador en ascendir-ho en solitari, despuix de Colin Haley, que ho va conseguir en 2010. En 2015 va ser premiat en el Guy Lacelle Pure Spirit Award.

En febrer de 2019, els escaladors chilens Sebastián Rojas Schmidt i Fito Torrens varen completar l'escalada de tres de les quatre agulles del massiç del cerro Torre, una de les àrees d'escalada més emblemàtiques i desafiants del món. Este guany va incloure l'agulla Standhardt, l'agulla Herron i la Torre Egger (2.685 m). La Torre Egger, segona elevació més alta del massiç, és reconeguda per la seua dificultat tècnica per les seues parets monolítiques de granit vertical.

L'expedició de Rojas i Torrens va escomençar en la via "Festerville" en l'Agulla Standhardt, despuix de lo que rapelaron cap a l'agulla Herron per a escalar-la per la via "Spigolo dei bimbi", finalisant en la Torre Egger per la ruta "Espill del Vent". Les condicions climàtiques varen ser favorables durant els tres dies de l'expedició, permetent-els completar el recorregut en el sempre desafiant clima patagónico.

En febrer de 2020, els alpinistes italians Matteo Della Bordella, Matteo Bernasconi i Matteo Pasquetto, coneguts com les Aranyes de Lecco, varen completar l'obertura d'una nova ruta en la cara nort de l'agulla Standhardt, la qual varen denominar "Il donat è tratto" (La sòrt està tirada). La llínea té 600 metros de recorregut i una dificultat de fins a 7b/A1.

L'obertura es va realisar entre el 6 i el 8 de febrer, en tres dies d'escalada, en els que el trio va ascendir el Pilar Nort de l'Agulla Standhardt, una de les formacions més reconeixibles del massiç. Esta expedició va marcar la primera obertura de l'equip en Patagonia, encara que ya havien escalat prèviament la via Festerville en 2013, una ruta en el mateix pilar en dificultats de 6c i 90º.

En febrer de 2022, els alpinistes nortamericans Jeff i Priti Wright varen completar una travessia de quatre dies que va enllaçar tres dels principals cims del massiç del Torre. La parella va escalar les rutes "Festerville" (400 m, 6c, 15 llarcs) en l'agulla Standhardt, "Spigolo dei Bimbi" (350 m, 6c, 15 llarcs) en la punta Herron i "Espill del vent" (200 m, 6a+, 6 llarcs) en la Torre Egger.

Per baix de nosatres s'estenia un paisage d'ensomi compost per una superfície infinita coberta de neu de la qual sorgien cadenes montanyoses glacials. En l'horisó distant, el sol lluïa com una bola ardent, allumenant tota la regió en una llum rojosa anaranjada. A les nostres esquenes, les ombres del grup Torre s'arrastraven sobre les agulles de granit dels cims del Fitz Roy. Molt més allà, en la vora de la Pampa, yacer el Llac Viedma. El sol va escomençar a afonar-se, perdent força, pero guanyant colors magnífics. Un vent gelat nos bufava des del Camp de Gèl i semblava agranar la resplandor de la vesprada, allargant les ombres. De sobte, tots els colors es varen desvanir en un gris monòton. Havíem aplegat al lloc a on els humans sense ales no poden pujar més. Ací, a on totes les llínees ascendents es troben en un punt, estava el fongo de neu i gèl del cim, molt per damunt de tota la roca. Havíem lluitat durant un dia i mig per a experimentar este drama.

Tommy Bonapace, sobre el seu ascens hivernal al Cerro Standhardt en Toni Ponholzer (AAJ 1992 p. 90-94).