Anar al contingut

Cementerio de Valéncia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Cementerio de Valéncia

El Cementeri General de Valéncia es troba ubicat en el carrer Sant Dumenge de Guzmán número 27, en la ciutat de Valéncia (Espanya).

Història

El Cementeri General de Valéncia té el seu orige en les mides preses en la Real Cèdula de 3 d'abril de 1787 pel govern de Carlos III d'Espanya per a atallar els numerosos problemes sanitaris ocasionats pels enterrament en les iglésies durant el XVIII, i en la que es prohibia els enterrament intramurs.[1][2] Fins a la construcció d'esta nova instalació la ciutat de Valéncia tenia tretze cementeris intramurs, cada u corresponent a una parròquia i ademés també contava en els cementeris conventuals, ademés de les sepultures instalades en l'interior de certes capelles, claustres o en l'interior de temples, i inclús baix criptes subterrànees, destacant les dos existents baix de la Catedral de Valéncia o en les iglésies dels Sants Juanes, la de l'iglésia del Carmen (que contava en una cripta en el propi temple i una atra en la capella de la Tercera Orde; la dels temples Trinitaris (els descalzos en el Temple de La nostra Senyora de la Soletat, els calcers en la del Remei; abdós temples desapareguts); la de Sant Joan de l'Hospital...[3]

Els encarregats del proyecte varen ser els arquitectes municipals de Valéncia, Cristóbal Ixes i Manuel Blasco. Les obres de la seua construcció varen escomençar en juliol de 1805, sent inaugurat en l'any 1807. L'estil formal del cementeri és neoclàssic.[1][4]

En el cementeri es poden admirar numerosos panteones i escultures d'estil moderniste valencià i eclèctic d'indubtable valor arquitectònic i artístic, realisats per arquitectes i escultors de renom.[5]

En un primer moment estava format per un recint rectangular d'uns 3200 m² destinat a fossa comuna, murado, en un únic accés, constituït per una porta centrada en el seu mur Este, que interiorment donava a una passejada central, que dividia l'espai en dos quadros, finalisat en una capella, situada en el fondo, adossada al seu mur Oest.[1][6]

En 1808 es construïxen els primers pabellons de casetes, disposts al voltant del conjunt i despuix de l'Iglésia, de manera que es mantenia en el centre del recint l'espai per a sepultures. Despuix de l'alçament contra els francesos, el cementeri va ser abandonat i convertit en corral per a ganado. En 1811, una denúncia del Ajuntament va donar lloc a la seua rehabilitació per part del Arzobispado.[1][7]

La primera ampliació del cementeri general es va realisar en 1860, cap a l'oest, quedant la capella exenta i en el centre del conjunt. Es va ampliar el número de pomes de casetes i en els quadros, a partir de la construcció dels dos primers panteones (Juan Bautista Romero, en 1846, i Virginia Dotres, en 1851) va escomençar a generalisar-se la construcció de monuments i mausoleus per a les famílies adinerades de la ciutat.[1][8]

Les ampliacions varen continuar cap al sur en la construcció, en 1880, del “pati de les columnes”, denominat aixina per trobar-se circundado per un pòrtic dòric de 170 columnes proyectat pels arquitectes J. Calvo, L. Ferreres i J. Arnau. En el centre d'este pati es va alçar la “creu del còlera”, d'Antonio Ferré (1892), quedant l'espai central dividit en quatre quadros destinats a panteones. A esta ampliació va seguir la sala (1886) i el Cementeri Civil (1892), al sur, i el “pati de les palmeres” (1907) al nort.[1][8]

Partint dels plans disponibles de Cartografia històrica de la ciutat de Valéncia (1704-1910), la primera referència cartogràfica al cementeri general de Valéncia apareix en els plans elaborats per l'eixèrcit francés, baix el mando del Mariscal Suchet, durant les campanyes militars de 1812 ( “Pla de Valence asfiegeé et prise li 9 Janvier 1812 parell l’Armeé Française d’Aragon aux ordres de S. I. Li Marechal Suchet, Duc d’Albufera.”). Posteriorment, la seua configuració inicial s'arreplegarà en el “Mapa de la ciutat de Valéncia del Cid fins a una llegua en contorn d'ella”, de Cristóbal Ixes, realisat en 1821, i en el “Pla de Valéncia i les seues afores”, realisat per l'eixèrcit en la seua Campanya Topogràfica de 1882. En estos plans es localisa sobre el territori la situació dels terrenys del cementeri, pero la seua configuració espacial i arquitectònica es tracta d'una forma molt aproximada.[1]

És en els plans catastrals de 1929-1945 a on s'arreplega en detall la seua configuració precisa, grafiándose el cementeri primitiu, la seua primera ampliació, el pati de les columnes i la primera fase del cementeri civil, aixina com les seccions 3a, 4a dreta, 5a i 7a, proyectades segons la tipologia claustral utilisada en el pati de les columnes, inclós el porticado circumdant que mai va aplegar a construir-se. El linde Oest del cementeri és la séquia de Favara i, fins a este llímit, l'espai no ocupat per sepultures és destinat a sala d'autòpsia, forn crematori, depòsit de materials i terrenys de reserva per a la seua futura expansió.[1]

Durant les décades de 1950-1970 es varen eixecutar noves ampliacions del cementeri cap a l'oest i cap al sur, seguint el terraplé del ferrocarril que discorre paralel al nou caixer del riu Turia. En l'aprovació, el 28 de decembre de 1988, del Pla General d'Ordenació Urbana de Valéncia, les últimes ampliacions s'han produït cap al nort, donant lloc a la construcció de nous blocs de casetes sobre l'antic Camí de Mandingorra i fins a l'actual Bulevar Sur.[1]

Capella

Les capelles en els cementeris estan íntimament relacionades en l'antiga pràctica llitúrgica de celebrar tres misses el dia dels fidels difunts, costum que va ser molt primerenca en Valéncia, més concretament en el convent de Sant Dumenge, a on eren ya habituals ans que en 1748 el papa Benedicto XIV la confirmara solemnement.[9]

És per això que resultava obvia la necessitat i adequació de la construcció d'una capella en el nou cementeri municipal que estava planificant-se, i se situa com a centre del recint originari, directament unit a l'entrada al recint.[9]

La capella és de dimensions mijanes, i d'una gran sobrietat arquitectònica, pese al monumental pòrtic que la singulariza.[9]

L'accés al temple es fa despuix de pujar tres escalons que donen al pòrtic abovedado que precedix al temple en sí a modo de nàrtex obert; a través d'una senzilla porta. La planta del temple és quadrangular, sense capelles laterals i escassa decoració interior, que queda llimitada a un doble friso arquitrabado corregut en el que s'òbrin dos finestres en cada flanc major. L'altar major es decora co una hornacina emmarcada en dos columnes jòniques en l'image del Crist crucificado com a centre d'atenció i devoció.[10]

La capella també s'ha utilisat com a lloc d'enterrament, presentant en sengles departaments dos enterrament colectius, adicionados als murs laterals externs de la capella i que presenten lucernarios propis. Un d'ells correspon a la sepultura dels regidors morts en l'eixercici del seu càrrec, constituït per 60 casetes, construït originàriament en 1826 i al que es pot accedir tant des de l'interior de la capella a través d'una porta lateral, com des de l'exterior que se situa en la part posterior de la capella, oberta durant les obres de l'ampliació de 1860; mentres que l'atre es va reservar per a religiosos o sacerdots fallits en "opinió de santitat, venerables en el sentir o declaració canònica eclesiàstica"; que presenta accés des de l'interior de la capella des del flanc dret de la mateixa.[11]

Cementeri Civil

Des de que es va construir el cementeri general de Valéncia fins a pràcticament mediats del XX, els cementeris tenien en Espanya un principi confessional, i estaven destinats a la sepultura dels fidels i eren propietat de l'Iglésia segons precepte canònic, sense tindre's en conte si la construcció l'havia portat a terme l'Iglésia o el Consistori. En el cas del cementeri de Valéncia l'autoritat eclesiàstica va reservar a l'Ajuntament, el constructor, a títul d'indemnisació i conservació, el dret d'administrar els ingressos i fins a de nomenar capellà, responsable i cap superior del cementeri a les órdens immediates de la Comissió de Cementeris i encarregat de dur al dia el llibres de registre de sepultats. Ara be, en 1870, en la votació de la neutralisació dels cementeris en les Corts Constituents, que estava fonamentada en el principi de llibertat de cult, que s'havia establit en la constitució de 1869, es va vore la necessitat de crear una zona especial per a la digna sepultura de persones que no practicaren credo algun. Pero el proyecte es va retardar fins a 1876, any en que la nova Constitució establia el principi de tolerància de cults, lo que va propiciar la constitució, en 1889, de lo que es coneixeria com a Cementeri Civil.[12]

Este cementeri quedava integrat dins de l'espai del cementeri General, pero va estar incomunicat en este fins a la secularisació dels cementeris que va tindre lloc durant l'II República, i va formar novament un recint a banda des de 1939 a 1979, fins que finalment va quedar incorporat a la secció 4ª esquerra.[13]

Estava format per uns 1222 m², dins dels quals es va destinar uns 330 a la vivenda del conserge, ix d'observació i atres dependències. L'entrada exterior a este cementeri estava en l'antic camí de Picassent, i l'obra es deu a l'arquitecte municipal Luis María Cabell.[13]

En esta àrea destaquen:[14]

  • Mausoleu d'Alfredo Calderón, de 1911, obra de Rafael Moreno i escultura de Francisco Parets.
  • Monument a Constantí Llombart, per subscripció popular, datat de 1901.
  • Tomba de Vicente Sorribes Sánchez, en bust del difunt, obra de Joaquín Bo.
  • Tomba de la família Cañizares, en un friso de bajorrelieves obra de Manuel Selvat d'Edeta.
  • Tomba de A. Calleja, en la que descansen els restants de la dòna de Pablo Iglésies, Ampar Meliá Morroig.

British Protestant Cemetery

Este cementeri es va construir uns dotze anys abans que el cementeri civil. La seua ubicació, a diferència de l'anterior, es va fer fòra del recint del cementeri General, just enfronte, en la mateixa plaça de Sant Dumenge de Guzmán. El seu orige està fonamentat en la Real Orde de 13 de novembre de 1831, que donava vist i plau a la construcció de cementeris especials per a súbdits anglesos, encara que no tenien permés construir capella, ni qualsevol atra senyal de temple ni de cult ya fora públic o privat. És considerat un dels primers cementeris anglesos d'Espanya, encara que és alguna cosa posterior a l'erigit en Tarragona, és prou anterior al de Santander, Camariñas, Bilbao i inclús al de Denia (de 1856), destinat a la colónia anglesa que es dedicava al comerç de la pansa.[15]

Obres

En el cementeri General de valència existix documentació que credita la participació en la construcció de panteones d'arquitectes de la calitat de Manuel Cortina, Antonio Martorell, Salvador Monmeneu Escrig, Joaquín Arnau, Ramón Jiménez, Sebastián Monleón, Vicente Rodríguez, Joaquín Rieta Sister, Emilio Rieta López, etc. Entre les escultures, destaquen les obres de Mariano Benlliure, José Capuz, Antonio Ferré, José Pellicer, etc.[1]

Persones enterrades

Artícul principal → .


Referències

  1. ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada :0
  2. ↑ Català, 2007, p. 25.
  3. ↑ Català, 2007, p. 47.
  4. ↑ Català, 2007, p. 101 i ss.
  5. ↑ Català, 2007, p. 27.
  6. ↑ Català, 2007, p. 26.
  7. ↑ Català, 2007, p. 112.
  8. ↑ 8,0 8,1 «Ajuntament de Valéncia. CEMENTERI GENERAL». www. valéncia. es. Consultat el 16 de juny de 2020.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 Català, 2007, p. 115.
  10. ↑ Català, 2007, p. 116.
  11. ↑ Català, 2007, p. 119.
  12. ↑ Català, 2007, p. 179-180.
  13. ↑ 13,0 13,1 Català, 2007, p. 181.
  14. ↑ Català, 2007, p. 181 i ss.
  15. ↑ Català, 2007, p. 183.
  16. ↑ Saguar Quer, 1997, p. 393.

Bibliografia

  • (1997).«Egiptomanía i arquitectura en Espanya (1840-1940)».Goya. Revista d'art.Fundació Lázaro Galdiano.Madrit:(259-260)
386-406.ISSN 0017-2715.

Enllaços externs


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Cementerio_de_Valéncia&oldid=1505244»