Castell de Sant Jorge (Lisboa)
Es coneix com el castell de Sant Jorge () a les ruïnes d'un castell en el tossal de Sant Jorge en Lisboa. L'ocupació humana del tossal del castell data d'a lo manco el VIII aC, mentres que les primeres fortificacions construïdes daten del I a. C. El castell s'empina en posició dominant sobre la més alt tossal del centre històric, proporcionant als visitants una de les més belles vistes sobre la ciutat i sobre l'estuari del riu Tajo, per lo que el govern portugués fa grans esforços en conservar-ho.
El recint del castell conta en aproximadament 6000 m². L'edificació consta de vàries torres i garitas, un fos i dos patis grans.
Història
Antecedents

Les investigacions arqueològiques han tret a la llum evidencies de primitiva ocupació humana en la localisació de Lisboa des de, a lo manco, el VIII a. C., successivament per fenicis, grecs i cartaginenses. Servix, a partir de 139 a. C.com a base d'operacions del cònsul Decius Junius Brutus, contra els núcleus de lusitans dispersos tras de l'assessinat del seu líder, Viriato, quan s'admet que ací hi hauria, per eixe motiu, existit algun tipo d'estructura defensiva.
Posteriorment, en el 60 a. C., sent propretor Caio Júlio César, conclou la conquista definitiva de Lusitania, i concedix a la població el nom de Felicites Julia, i als seus habitants els privilegis de la ciutadania romana.
Durant les invasions de l'Imperi romà pels bàrbars, de les que la península no va ser immune, la ciutat va ser conquistada pels Sueus baix el mando de Maldras a mitan del V, i pocs anys més tart pels visigots baix el mando d'Eurico, tornant-se definitivament Visigota baix el regnat de Leovigildo. Sigles més tart, en el VIII, la ciutat cau baix domini musulmà, passant a cridar-se Al-Ushbuna.

En el context de la Reconquista cristiana de la península, la seua possessió oscila a l'aire de les envestides cristianes, que la consideren com alguna cosa al marge del riu Tajo. D'eixa forma, va ser conquistada inicialment per Alfonso II d'Astúries, en la contraofensiva de 796.
En eixa ocasió la ciutat va ser saquejada i les forces cristianes, massa distants de la seua base en la regió d'Entre-Duero-i-Miño, es varen retirar en seguida. Idèntic procés es va repetir en el regnat d'Ordoño III de León, quan baix el mando d'este sobirà la ciutat va sofrir severs danys.
Integrant dels dominis de la taifa de Badajoz, en l'amanecer del XII, davant l'amenaça representada per les forces de Yusuf ibn Tasufin, que oriundes del Nort d'Àfrica, havien passat a la península en l'objectiu de la conquista i reunificació dels dominis almoràvit, el governant de Badajoz, Mutawaquil, ho va entregar, junt en el castell de Santarém i el castell de Sintra, en la primavera de 1093, al rei Alfonso VI de León, tenint com a objectiu una aliança defensiva, que no es va sustentar. Implicat en la defensa dels seus propis territoris, el sobirà cristià no va ser capaç d'assistir al gobernant moro, els territoris del qual varen tornar a caure, a l'any següent, davant els invasores. D'esta manera, Lisboa, Santarém i Sintra varen tornar al domini musulmà, ara baix els Almoràvits. Lisboa tornaria a ser reconquistada per les forces d'Alfonso VI, per a tornar al domini musulmà en 1095.
La fortificació, en este periodo, estava constituïda per l'alcazaba de planta aproximadament quadrangular en prop de 60 metros de costat, en posició dominant en la part alta del tossal, defesa per muralles en aproximadament 200 metros d'esgambi. Este núcleu, el perímetro del qual correspon sensiblement, als llímits actuals del castell, a l'est i a l'oest els murs descendixen fins al riu envolent a la població, reforçats per torres en a on s'obrien les portes.
El castell migeval
El context de la Reconquista cristiana de la península ibèrica, despuix de la conquista de Santarém, les forces d'Alfonso I de Portugal (1112-1185), en l'auxili dels creuats normandos, flamencs, alemans i anglesos que es dirigien a Terra Santa, varen atacar contra esta fortificació musulmana, que va capitular despuix d'un dur sege de tres mesos (1147). Resen les tradicions que el cavaller Martim Moniz, que es va destacar durant el sege, al vore una de les portes del castell entreabierta, va sacrificar la seua pròpia vida en interpondre el seu propi cos en el vau, impedint el seu tancament pels moros i permetent l'accés i la victòria dels seus companyers.
Com a mostra de gratitut, el castell, ara cristià, va ser colocat baix l'invocació del màrtir Sant Jordi, a qui molts creuats professaven devoció. Poques décades més tart, entre 1179 i 1183, resistix en èxit a les forces musulmanes que varen assolar la regió entre Lisboa i Santarém.
A partir del XIII, en convertir-se Lisboa en capital del regne (1255), el castell alberga el Palau Real. Els terremots que varen afectar a la ciutat en 1290, 1344 i 1356, li varen causar danys. En el pla militar, es va utilisar durant el sege castellà de febrer i març de 1373, quan els arravals de la Capital varen aplegar a ser saquejats i incendiats. En eixe any es va iniciar la muralla de Fernando I de Portugal (1367-83), conclosa dos anys més tart. Durant la crisis de 1383-1385, els arravals de la ciutat varen ser novament objecte de les envestides castellanes en març de 1383, que va anar durament sitiada per les forces de Juan I de Castella en 1384.
En les seues funcions de Palau Real, va ser palau de la recepció de Vasc de Gama, despuix de descobrir el camí marítim a l'Índia al final del XV, i d'estrena, en el XVI, del Monòlec do Vaqueiro, de Gil Vicente, primera obra de teatre portugués, commemorativa del naiximent de Juan III de Portugal (1521-57).
De la Guerra de Restauració als nostres dies
Junt en la ciutat, el castell va tornar a sofrir en els terremots de 1531, 1551, 1597 i 1699. En eixe ínterín, va tornar a les pàgines de l'història militar portuguesa en el context de la Restauració portuguesa. El seu alcaide, Martim Afonso Valente, honrant el jurament de fidelitat que havia prestat, només va entregar la plaça als restauradores tras de rebre instruccions de Margarita de Savoya, duquesa de Mantua, a l'adop virreina de Portugal, que li va ordenar la rendició en 1640.
La mudança de la residència real a la zona ribereña, l'instalació de quarters i el terremot de 1755, contribuïxen a la degradació del monument. Descaracterizado i, en part, prohibit als lisboeta, aplega al XX.
Classificat com a Monument Nacional per Decret de 16 de juny de 1910, sofrix importants obres de restauració en la década de 1940 i al final de la década de 1990, que varen tindre el mèrit de rehabilitar el monument, actualment un dels més visitats pel turiste en la ciutat de Lisboa.
El monument oferix una visita als jardins i miradors, un espectàcul multimèdia (Olisipónia), una cambra obscura (Torre de Ulisses), espai d'exposicions, sala de reunions/recepcions (Casa do Governador) i loja temàtica als seus visitants.
Característiques
El castell defén l'antiga ciutadella àrap, o alcasser, obrint-se en els seus murs en almenes dotze portones, sèt d'ells pel costat de l'iglésia de Santa Creu do Castelo. Per l'exterior, un pany de muralla dona accés a una torre barbacana. Díhuit torres de sustentació reforcen els murs. Pel Portal Sul, per mig de la Rua de Santa Creu do Castelo, s'accedix a la Plaça d'Armes.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Castillo de San Jorge (Lisboa)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.