Anar al contingut

Casa Taliesin

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

La Casa Taliesin va ser la vivenda de l'arquitecte Frank Lloyd Wright, a voltes coneguda com Taliesin Oriental, Taliesin Spring Green, o Taliesin del Nort a partir de 1937. La casa està situada a 4 km al sur del llogaret de Spring Green en Wisconsin, Estats Units, la propietat de 240 ha, es va desenrollar en terrenys que originàriament pertanyien a la família materna de Wright.

Wright va dissenyar l'estructura de Taliesin dos anys despuix de deixar a la seua primera esposa i la seua llar en Oak Park, Illinois, en una amant, Mamah Borthwick. El disseny de l'edifici original va ser consistent en els principis de disseny de la Prairie School, emulant la planitud de les planures i els afloraments de pedra calcàrea natural de l'Àrea Driftless de Wisconsin. L'estructura, que incloïa un ala agrícola i l'estudi, es va completar en 1911.

Wright va reconstruir l'ala residencial Taliesin en 1914 en acabant de que un empleat descontent capcionara fòc a les vivendes i assessinara a Mamah Borthwick i atres sis persones. Esta segona versió va ser utilisada moderadament per Wright mentres treballava en proyectes en l'estranger. Va retornar a la casa en 1922 despuix de la finalisació del Hotel Imperial en Tòquio. Un incendi causat per problemes elèctrics va destruir les vivendes en abril de 1925.

En 1927, els problemes financers varen causar una eixecució hipotecària en l'edifici pel Banc de Wisconsin. Wright va poder readquirir l'edifici en l'ajuda financera d'amics i va poder tornar a ocupar-ho a partir de novembre de 1928. Taliesin III va ser la llar de Wright pel restant de la seua vida, encara que va començar a passar els hiverns en Taliesin West en Scottsdale, Arizona que es va completar en 1937. Molts dels aclamats edificis de Wright varen ser dissenyats ací, incloent Fallingwater, Casa Jacobs 1 -la primera residència dissenyada per Wright de Herbert i Katherine Jacobs-, la Sèu de la Johnson Wax i el Solomon R. Guggenheim Museum. Wright també va ser un ávido coleccioniste d'art asiàtic i va utilisar Taliesin com a almagasén i museu privat.

Despuix de la seua mort en 1959 va deixar Taliesin i la finca de 242 hectàrees a la Fundació Frank Lloyd Wright, que havia fundat en la seua tercera esposa en 1940. Esta organisació va supervisar les renovacions de la propietat fins a 1992 despuix la fundació de Taliesin Preservation, Inc., una organisació sense ànim de lucre dedicada a preservar l'edifici i la propietat en Wisconsin. Taliesin és principalment com un museu, no obstant, encara està ocupada pels antics alumnes de Wright, ademés dels estudiants de l'Escola d'Arquitectura Frank Lloyd Wright, en temporada d'estudis.

La propietat va ser designada com Fita Històrica Nacional («National Historic Landmarks») en 1976 i es troba en el Registre Nacional de Llocs Històrics d'Estats Units. Està sent considerada des de l'any 2008, en la llista provisional com a possible part del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.[1] Ademés de la residència, hi ha quatre edificis dissenyats per Frank Lloyd Wright: el molí de vent Romeo i Julieta, dissenyat per Wright en 1896; Tan-i-Deri, la llar que va dissenyar per a Jane i Andrew Porter, la seua germana i cunyat; Hillside Home School II, dissenyat originàriament en 1901 per a l'escola de les seues ties, i Midway Barns, una instalació de cultiu.

Ubicació

[editar | editar còdic]

Jones Valley, la vall del riu Wisconsin a on es troba Taliesin, es va formar durant la glaciació Pre-Illinoian. Esta regió d'Amèrica del Nort, coneguda com Driftless Area, estava completament rodejada de gèl durant la glaciació de Wisconsin, pero l'àrea en sí no ho estava. El resultat és un paisage inusualment montanyós en profundes valls fluvials.[2][3]


La vall, aproximadament a quatre quilómetros al sur del llogaret de Spring Green (Wisconsin),[4] va ser originàriament establida pel yayo matern de Frank Lloyd Wright, Richard Lloyd Jones que havia emigrat en la seua família des de Gales, mudant-se a la ciutat d'Ixonia en el comtat de Jefferson, Wisconsin. En 1858, Jones i la família es varen traslladar de Ixon a esta part de Wisconsin per a construir una granja.[5] En la década de 1870, els fills de Richard s'havien fet càrrec de la granja i varen invitar Wright a treballar durant els estius com jornalero.[6]

Wright va dissenyar la segona Hillside Home School en 1901, junt en una escola anterior que va dissenyar en 1887.

Les ties de Wright, Jane i Ellen C. Lloyd Jones varen començar una escola mixta en 1887, la Hillside Home School, en la vall de la família i varen permetre a Wright que fera el disseny de l'edifici; est va ser el primer encàrrec independent de Wright. En 1896, les ties de Wright li varen encarregar un nou treball, esta volta per a construir un molí de vent, el Romeo i Julieta, en un resultat poc ortodox pero estable. En hivern de 1900, Wright va recopilar una carpeta de fotografies que va prendre de les afores per a obtindre un fullet promocional de l'Escola Hillside. En 1901, Jennie i Nell li varen encarregar novament a Wright que dissenyara una atra estructura. Insatisfet en el seu disseny original per a l'Escola Hillside, Wright va dissenyar la Hillside Home School de 1901 en estil de la Prairie School.[6] Wright més vesprada va enviar alguns dels seus fills a rebre educació en esta escola.[7]

L'encàrrec final de Wright en la granja va ser una casa per a la seua germana Jane Porter en 1907. Tan-Y-Deri, va anar un disseny basat en el seu recent artícul en la revista Ladies' Home Journal, titulat A Fireproof House for $ 5000. La família, les seues idees, la seua religió i els seus ideals varen influir molt en el jove Wright, qui més vesprada va canviar el seu segon nom de Lincoln (en honor a Abraham Lincoln) a Lloyd en deferència a la família de la seua mare.[6]

Quan Wright va decidir construir una casa en esta vall, va elegir el nom del bart galés Taliesin, el nom del qual significa "front lluent" o "front radiant". Wright va deprendre del poeta Richard Hovey a través de Taliesin: una caraça, una història sobre la lluita d'un artiste i l'identitat.[8] El nom galés també es va adaptar a les raïls de Wright, ya que els Lloyd Jones li varen donar noms galeses a les seues propietats.[9] El tossal sobre la que es va construir Taliesin era la favorita dels jóvens de Wright; es va vore la casa com una "front lluent" en el tossal.[10][11] Encara que el nom originalment únicament es va aplicar a la casa, Wright després va usar el terme per a referir-se a tota la propietat. Wright i uns atres varen usar números romans per a distinguir les tres versions de la casa.[12]

Principi de l'història

[editar | editar còdic]
La casa i l'estudi de Frank Lloyd Wright en Oak Park, Illinois. Wright primer va viure ací en 1889 i ho va utilisar com a estudi a partir de 1898.

Des de 1898 fins a 1909, l'arquitecte Frank Lloyd Wright va viure i va treballar en la seua casa i estudi en Oak Park, Illinois. A Oak Park, Wright havia desenrollat el seu concepte d'arquitectura Prairie School, dissenyant cases principalment per a clients locals. En 1903, Wright va començar a dissenyar una llar per a Edwin Cheney, pero en seguida es va sentir atret per l'esposa de Cheney. Wright i Mamah Borthwick Cheney varen començar una aventura i abdós es varen separar dels seus cònjuges en 1909.[13] Es varen conéixer en Florencia, Itàlia, en febrer de 1910, a on Wright feya esbossos del seu futur estudie sent particularment inspirat per Michelozzo en la seua obra la Vila Medici en Fiesole, perque havia segut construïda en un tossal, tenia impressionants vistes de les seues afores, i presentava jardins en dos nivells.[14]

En 1910, la parella va buscar retornar a Estats Units, pero sabien que no podrien escapar de l'escàndal si tornaven junts a Oak Park.[15] Wright va vore una alternativa: la granja ancestral de la seua família a la vora Spring Green, Wisconsin. Wright va tornar solament a Estats Units cap a octubre de 1910 i es va reconciliar públicament en Kitty mentres treballava per a assegurar diners per a comprar terrenys per a una casa per a ell i Borthwick.[16] El 3 d'abril de 1911, Wright li va escriure a un amic solicitant-li diners per a comprar «una chicoteta casa» per a la seua mare.[17] Per al dia 10, la mare de Wright, Ana, tenia una escritura firmada de la propietat. En usar el nom d'Anna, Wright va poder assegurar la propietat de 12,7 ha sense cridar l'atenció sobre l'assunt.[18][19] Cap al final de l'estiu, Mamah Borthwick -que s'havia divorciat de Cheney i tornava llegalment al seu llinage de fadrina-[20] es va mudar tranquilament a la propietat, quedant-se en la germana de Wright en Tan-i-Deri. No obstant, la propietat nova de Wright i Borthwick va ser descoberta per un periodiste del Chicago American en autumne, i l'assunt va ser notícia en el Chicago Tribune en la nit de Nadal.[20]

Taliesin I

[editar | editar còdic]
Fotografia de Taliesin, presa durant el seu primer hivern, 1911-1912.

La casa Taliesin tenia tres seccions: dos ales àmplies en cada extrem i una galeria estreta de connexión.[21] Típic d'un disseny de Prairie School, la casa era, com va descriure Wright, «baixa, àmplia i cómoda».[22] Com en la majoria de les seues cases, Wright també va dissenyar els mobles.[22] Una d'estes àmplies seccions es va utilisar com a estudi i taller de Wright. Una chicoteta ala d'apartament descolla d'esta secció; l'apartament va poder haver segut originàriament destinat a la mare de Wright, pero va ser utilisat per l'ajudant-dibuixant de Wright.[23] Wright i Borthwick varen viure en l'atra secció més gran. En el complex d'una única planta, s'accedix per un camí que puja al tossal fins a la part posterior de l'edifici.[21] L'entrada de la propietat estava en County Road C, just a l'oest de Wisconsin Road, 23. Les portes d'entrada de ferro estaven flanquejades per llímits de pedra calcàrea coberts en jardineres.[24]


Wright va elegir una pedra calcàrea groga per a la casa, d'una pedrera en un tossal propenc. Els agricultors locals varen ajudar Wright a moure la pedra pel tossal de Taliesin. Les pedres es varen colocar en llarcs i primes vores, evocant la forma natural en la que es varen trobar en la pedrera i en el Driftless Àrea. L'algeps per a les parets interiors es va mesclar en siena, donant-li al producte un final de to dorat.[25] Açò va fer que l'algeps se semblara a l'arena de les vores del propenc riu Wisconsin.[26] Les parets exteriors eren similars, pero mesclades en ciment, lo que donava un resultat d'un color més gris. Es varen colocar finestres per a que el sol entrara per les obertures en totes les habitacions en tots els punts del dia. Wright va optar per no instalar canaletas per a que els carámbanos es formaren en hivern.[25] Les teixixques en el sostre gradualment inclinat varen ser dissenyades per a resistir un color gris argentí, fent-ho coincidir en les branques dels arbres propencs.[27] Un garaig es va construir sobre l'entrada principal de les vivendes per a proporcionar refugi als automòvils de les visites.[28] La casa terminada va medir aproximadament 1100 m² d'espai tancat.[29]

La vida en Taliesin

[editar | editar còdic]

En mudar-se en Borthwick en hivern de 1911, Wright va reprendre el treball en els seus proyectes arquitectònics, pero va lluitar per a conseguir encàrrecs per la contínua publicitat negativa sobre la seua aventura en Borthwick -que el seu exmarido, Edwin Cheney, va mantindre la custòdia principal dels seus dos fills-. No obstant, Wright va realisar alguns dels seus treballs més aclamats durant este periodo de temps, incloent Midway Gardens en Chicago i el Avery Coonley House en Riverside. També es va entregar a la seua afició per coleccionar art japonés, i ràpidament es va convertir en una autoritat reconeguda. Borthwick va traduir quatre obres de la sueca feminista Ellen Key.[30]

El pati del complex terminat com es vea des del círcul de té en l'estiu de 1912. L'estudi està a l'esquerra i les vivendes a la dreta; la logia està en el mig.

En el seu temps lliure, Wright va desenrollar una granja frutícola en la propietat en més de mil arbres frutales i arbustos que va ordenar a Jens Jensen en 1912. No se sap exactament quànts es varen plantar, perque partix de l'horta va ser destruïda durant un atac ferroviari. Wright va solicitar doscents ochenta y cinco manzanos plantats, inclosos cent de la classe McIntosh, cinquanta de Wealthy, cinquanta de Golden Russet i cinquanta de Fameuse. Entre els arbustos hi havia trescentes groselles, doscentes mores i doscentes frambuesa. La propietat també va créixer en plantació de perales, espárragos, ruibarp, i prunes.[31] Les plantes de frutes i hortalices es varen colocar a lo llarc del contorn de la finca, lo que va poder haver-se fet per a imitar les granges que va vore mentres estava en Itàlia.[32] Wright també represó una riera en la propietat per a crear un llac artificial, que estava replet de peixos i aus aquàtiques. Este jardí aquàtic , provablement inspirat en els que va vore en Japó, va crear una porta d'entrada natural a la propietat.[33]

En 1912, Wright va dissenyar lo que ell va cridar un "círcul de té" en el mig del pati, adjacent a la corona del tossal. Este círcul va ser fortament inspirat pels círculs del consell de Jens Jensen, pero també va prendre influència de l'arquitectura de paisage japonesa wabi-sabi. A diferència dels círculs de Jensen, el círcul de té de pedra calcàrea de tall asprós era molt més gran i contava en una piscina en el centre.[34] El círcul presentava un banc de pedra curvada flanquejat en gerros chinencs construïts durant la dinastia Ming.[35] Un gran roure va permanéixer en el centre fins que va ser danyat en una tormenta en 1998.[35] El jardí de té també incloïa una gran rèplica d'algeps de Flower in the Crannied Wall, una estàtua dissenyada originalment per Richard Bock per a la casa de Susan Lawrence Dana; El poema homònim està inscrit en la seua part posterior.[36]

Atac i incendi

[editar | editar còdic]

Julian Carlton era un home de 31 anys que va vindre a treballar com a chef i criat en Taliesin durant l'estiu. Carlton era un afrocaribeño d'ascendència de les Índies Occidentals, aparentment de Barbados. John Vogelsong Jr., el proveïdor del proyecte Midway Gardens li'l va recomanar a Wright. Carlton i la seua esposa Gertrude havien servit prèviament en la casa dels pares de Vogelsong en Chicago. Originàriament una presència genial en la finca, Carlton es va tornar cada volta més paranoico. Es quedava despert fins a molt entrada la nit en un gavinet de carnicero, mirant per la finestra. Este comportament va ser observat per Wright i Borthwick, els qui varen publicar un anunci en un periòdic local per a un cuiner de tongada. Se li va notificar a Carlton que el 15 d'agost de 1914 seria el seu últim dia de treball.[37]

L'astral utilisada en els atacs de Taliesin.

Abans d'anar-se, Carlton va conspirar per a matar als residents de Taliesin. El seu objectiu principal era el dibuixant Emil Brodelle, qui havia cridat a Carlton un «fill de puta negre» el 12 d'agost per no seguir una orde. Brodelle i Carlton també es varen involucrar en una chicoteta confrontació física dos dies despuix.[37] Va planificar l'assalt, apuntant a l'hora del migdia, quan Borthwick, els seus fills i el personal de l'estudi estarien en costats oposts de la propietat esperant l'almorzar. Wright estava en Chicago, completant Midway Gardens, mentres que Borthwick es va quedar en casa en els seus dos fills, John d'11 anys i Martha de 9 anys.

El 15 d'agost de 1914, Carlton va agarrar un astral de mà i va començar un atac. Va començar en els Borthwicks, que esperaven en el porche de la sala d'estar. Mamah Borthwick va ser assessinada d'un únic colp en la cara, i el seu fill John va ser assessinat mentres estava assentat en la seua cadira. Martha va conseguir fugir, pero va ser perseguida i assessinada en el pati. Després va cobrir els cossos en gasolina i els va encendre, incendiant també la casa.[38]

Carlton després va dirigir la seua atenció als atres sis residents, abocant gasolina baix de la porta de l'extrem opost de la residència i capcionant-li fòc. El dibuixant Herbert Fritz va conseguir obrir una finestra i escapar,[39] encara que es va fracturar el braç en el procés. Carlton va entrar a l'atre menjador i va matar a Brodelle. Després es va amagar, esperant que els atres residents tractaren d'escapar. Mentres el capataç William Weston i el seu fill Ernest de 13 anys corrien feya la porta, Carlton va atacar en l'astral. Els Weston varen escapar, pero Ernest va morir, a causa de les ferides rebudes, hores més vesprada.

Carlton va buscar als dos últims residents, el treballador Thomas Brunker i el jardiner David Lindblom. Brunker i Lindblom varen conseguir lluitar contra Carlton i escapar, pero varen morir dies més vesprada a causa de les seues cremades i lesions. En la casa buida, Carlton va córrer al sòtol i va entrar en una cambra de forn a prova de fòc. Duya un chicotet flasco d'àcit clorhídric en ell, com un pla alternatiu en cas que la calor del fòc fora insoportable per a ell. Carlton va intentar suïcidar-se engolint l'àcit, pero no va poder matar-se.[40]

Lindblom i Weston varen alertar a una granja veïna de l'atac. Weston després va retornar a l'estudi i va usar una mànega de jardí per a ajudar a extinguir les flames. Els seus esforços varen salvar la porció d'estudi de l'edifici i els molts manuscrits de Wright. Finalment, varen aplegar veïns per a ajudar a apagar el fòc i buscar supervivents. L'aguasil del comtat de Iowa (Wisconsin) John Williams va localisar a Carlton i ho va arrestar. Carlton va ser traslladat a la presó del comtat en Dodgeville.[40] Gertrudis va ser trobada en un camp propenc, aparentment inconscient de les intencions del seu espós. Estava vestida en roba de viage, esperant prendre un tren cap a Chicago en Julian per a buscar un nou treball.[37]


Es creu que l'home de l'esquerra és Frank Lloyd Wright, que analisa el dany despuix de l'incendi.

Gertrudis va ser posada en llibertat per la policia poc despuix de l'incident. La varen enviar a Chicago en $ 7 i mai més es va saber d'ella. L'àcit clorhídric que Carlton va ingerir no ho va matar, pero va cremar greument el seu esòfec, lo que li va dificultar l'ingesta d'aliments. Carlton va ser acusat formalment, el 16 d'agost, de l'assessinat de Mamah Borthwick, l'única mort que va anar directament presenciada per un sobreviviente. Carlton es va declarar inocent. Quarantasset dies despuix de l'incendi, ans que s'escoltara el cas, Carlton va morir de fam en la seua cela.[41]

Seqüeles

[editar | editar còdic]

Els cossos dels morts i ferits varen ser duts a Tan-i-Deri, la llar propenca de la germana de Wright, Jane Porter. Wright va retornar a Taliesin eixa nit en el seu fill John i Edwin Cheney.[40] Cheney es va dur els restants dels seus fills a Chicago mentres Wright va enterrar a Mamah Borthwick en els terrenys de la propenca Capella de l'Unitat (la capella del costat matern de la seua família).[42] En el cor trencat per la pèrdua del seu amant, Wright no va marcar la tomba perque no podia soportar que se li recordara la tragèdia.[43] Tampoc va realisar un servici funerari per a Borthwick, encara que sí va finançar i va assistir als servicis per als seus empleats.[44] Wright va lluitar en la pèrdua de Borthwick, experimentant síntomes de trastorn de conversió: insomni, pèrdua de pes i ceguera temporal.[45] Despuix d'uns mesos de recuperació, ajudat per la seua germana Jane Porter, Wright es va mudar a un apartament que va llogar en Chicago.[46] L'atac també va tindre un efecte profunt en els principis de disseny de Wright; el biógraf Robert Twombly escriu que el seu periodo de Prairie School va terminar despuix de la pèrdua de Borthwick.[47]

Taliesin II

[editar | editar còdic]
El pati de Taliesin II.

Als pocs mesos de la seua recuperació Wright va començar a treballar en la reconstrucció de Taliesin.[48] El nou complex era en la seua majoria idèntic a l'edifici original. L'assut va ser reconstruït; Wright va agregar una plataforma d'observació, potser inspirada en la que va dissenyar en Baraboo (Wisconsin).[49] Més vesprada, va construir un generador hidroelèctric en un esforç fallanc per a fer que Talies fora completament autosuficient. El generador va ser construït en l'estil d'un temple japonés. En pocs anys, parts de l'estructura es varen erosionar i va ser demolit en la década de 1940.[50]

En el nou Taliesin, Wright va treballar per a reparar la seua reputació empañada. Va obtindre una comissió per a dissenyar l'Hotel Imperial en Tòquio , Japó ; quan l'edifici va quedar intacte despuix del terremot de 1923 , la reputació de Wright va ser restaurada. Encara que més vesprada va expandir l'ala agrícola, Wright va passar poc temps en la segona casa de Taliesin, que a sovint vivia prop dels seus llocs de construcció en l'estranger.[51] En lloc de servir com a residència de temps complet, Wright va tractar a Taliesin com un museu d'art per a la seua colecció d'obres asiàtiques.[52] Wright va viure realment en Taliesin II a partir de 1922, en acabant de que es va completar el seu treball en l'Hotel Imperial de Tòquio.[53]


En 1914, mentres dissenyava de nou la residència despuix del primer incendi devastador, Wright va rebre una carta compassiva de Miriam Noel, fanàtica de la seua arquitectura. Wright va intercanviar correspondència en la rica divorciada i es va reunir en ella en la seua oficina de Chicago. Wright es encaprichó ràpidament, i els dos varen començar una relació. En la primavera de 1915, es va completar Taliesin II i Noel es va mudar allí en Wright. La primera esposa de Wright, Catherine, finalment li va concedir el divorç en 1922,[54] lo que significava que Wright podria casar-se en Noel un any despuix.[55] Encara que Wright admirava la personalitat errática de Noel al principi, el seu comportament, més vesprada identificat com esquizofrènia, la va dur a una vida miserable en Taliesin- [56] Es varen casar en novembre de 1923, pero Noel va abandonar a Wright en la primavera de 1924.[57]

El 20 d'abril de 1925, Wright va retornar de sopar en el menjador separat quan va notar que eixia fum de la seua habitació. A eixa hora de la nit, la majoria dels empleats havien retornat a casa; solament un chofer i un aprenent varen quedar en el complex. A diferència del primer incendi de Taliesin, Wright va poder obtindre ajuda de colp i repent. No obstant, el fòc es va estendre ràpidament pels forts vents. A pesar dels esforços de Wright i els seus veïns per a extinguir la flama, les vivendes dels segons Taliesin varen ser destruïdes ràpidament. No obstant, les sales de treball a on Wright guardava els seus borradors arquitectònics es varen salvar. [62] Segons l'autobiografia de Wright, el fòc semblava haver començat prop d'un teléfon en la seua habitació. Wright també va mencionar una tormenta elèctrica que s'acostava immediatament abans de notar l'incendi. Els estudiosos de Wright especulen que la tormenta podria haver provocat una descàrrega elèctrica a través del sistema telefònic, lo que va provocar l'incendi.[45]

Taliesin III

[editar | editar còdic]
Vista aérea de Taliesin

Wright estava profundament endeutat despuix de la destrucció de Taliesin II.[48] A banda dels deutes contrets en la propietat, el seu divorç de Noel va obligar a Wright a vendre gran part de la seua maquinària agrícola i ganadera. Wright també es va vore obligat a vendre les seues precioses impressions japoneses mig valor per a pagar els seus deutes. El Banc de Wisconsin va eixecutar una hipoteca sobre Taliesin en 1927 i Wright va tindre que traslladar-se a La Jolla, Califòrnia. Poc ans que el banc començara una subasta en la propietat, l'antic client de Wright, Darwin Martin, va concebre un pla per a salvar la propietat. Va formar una companyia anomenada Frank Lloyd Wright Incorporated per a emetre accions sobre els guanys futurs de Wright. Molts dels antics clients i estudiants de Wright varen comprar accions de Wright per a recaptar $ 70,000. La companyia va realisar una oferta exitosa en Taliesin per $ 40,000, tornant-la a Wright.

A partir de 1937, Wright va passar l'hivern en Taliesin West en Arizona.

Wright va retornar a Taliesin en l'hivern de 1928 i va començar a reconstruir el complex, al que va cridar Taliesin III, poc despuix. L'interacció de Wright en Taliesin va durar pel restant de la seua vida i, finalment, va comprar el terreny circumdant, creant un territori de 2,4 km².[58] Alguns dels edificis més coneguts de Wright i els dissenys més ambiciosos es varen crear en Taliesin III. Els treballs completats durant este periodo inclouen el Museu Solomon R. Guggenheim, la Primera Casa de Reunions de la Societat Unitària i Price Tower;[59] va dissenyar "The Illinois", un edifici d'una milla d'altura, allí en 1956.[60] En la seua forma final, l'edifici Taliesin III media 3,400 m². Tots els edificis de Wright en la propietat es combinen per a 7,000 m², poc menys de 0.81 ha, 240 ha de terreny.[61]

Beca Taliesin

[editar | editar còdic]

Wright va heretar la Hillside Home School quan es va declarar insolvent en 1915. L'edifici va quedar buit fins a 1928, quan Wright va concebre l'idea d'albergar una escola allí. Va realisar una proposta a l'Universitat de Wisconsin que hauria creat la Hillside Home School for the Allied Arts; no obstant, el pla va ser abandonat més vesprada.[62] En 1932, els Wrights varen establir la beca privada Taliesin, a on cinquanta o xixanta alumnes podien vindre a Taliesin per a estudiar baix la tutoria de l'arquitecte. Els estudiants ho varen ajudar a desenrollar el patrimoni en un moment en que Wright va rebre pocs encàrrecs pel seu treball. Una volta que va començar Taliesin West, una casa d'hivern en Scottsdale (Arizona).En 1937, Wright i la comunitat "varen emigrar" entre les dos cases cada any.[59] Entre els companyers notables estan Paolo Soleri, Shao Fang Sheng, Edgar Tafel i Paul Tuttle.[63]

Wright no considerava la beca com una escola formal, sino que la considerava una institució educativa benévola. També va treballar per a assegurar la elegibilidad de G.I. Bill una llei per a beneficiar als veterans de la Segona Guerra Mundial.[59] La ciutat de Wyoming, Wisconsin i Wright es varen vore envolts en una disputa llegal sobre la seua reclamació d'exenció d'imposts. Un juge de primera instància va estar d'acort en la ciutat, afirmant que, ya que els aprenents varen fer gran part del treball de Wright, no era únicament una institució benévola. Wright va presentar el cas davant la Cort Suprema de Wisconsin. Quan Wright va perdre el cas allí en 1954, va amenaçar en abandonar la finca. No obstant, va ser persuadit de quedar-se en acabant de que alguns amics varen recaptar $ 800,000 per a cobrir els imposts atrassats en un sopar benèfic.[59][64]

Preservació

[editar | editar còdic]

En 1940, Frank Lloyd Wright, la seua tercera esposa Olgivanna i el seu gendre William Wesley Peters varen formar la Fundació Frank Lloyd Wright. Despuix de la mort de Wright el 9 d'abril de 1959, la propietat de la finca Taliesin en Spring Green, aixina com Taliesin West, va passar a mans de la fundació. La Beca Taliesin va continuar utilisant l'Escola Hillside com l'Escola d'Arquitectura Frank Lloyd Wright. La fundació va permetre visites a l'escola, pero inicialment no va permetre visites a la casa ni als atres terrenys. Quan el grup va passar dos estius en Suïssa, varen començar els rumors de que planejaven vendre la casa a S.C. Johnson, un ex client de Wright. No obstant, la fundació va vendre un terreny circumdant a un associat en la companyia, en l'intenció de desenrollar un complex turístic. El complex d'1.200 hectàrees incloïa un camp de gòlf de 18 clots, un restaurant i un centre de visitants.[65]

Reconeiximent

[editar | editar còdic]
Taliesin en l'hivern.

El 7 de giner de 1976, Taliesin va ser reconegut com un Districte de Monuments Històrics Nacionals (NHL) pel Servici de Parcs Nacionals. Les nou propietats que contribuïxen en el districte són el paisage, Taliesin III, Hillside Home School, Hillside Playhouse, l'assut, el Molino Romeo i Julieta, Midway Barn, la piscina i els jardins del pati, i Tan-Y-Deri. Esta designació també va enumerar la propietat en el Registre Nacional de Llocs Històrics.[66] Un Monument Històric Nacional és un lloc que es considera que té «un valor excepcional per a la nació».[67]

A finals de la década de 1980, Taliesin i Taliesin West varen ser nominats junts com a Patrimoni de la Humanitat, una designació de la UNESCO per a les propietats en especial importància a nivell mundial. La nominació va ser rebujada perque l'organisació volia vore una nominació major que incloguera més propietats de Wright.[68] En 2008, el Servici de Parcs Nacionals va presentar l'estat de Taliesin junt en atres nou propietats de Frank Lloyd Wright a una llista de tentativa de Patrimoni Mundial, que segons el Servici de Parcs Nacionals és «un primer pas necessari en el procés de nominació d'un lloc en la Llista del Patrimoni Mundial».[69][70]

Restaurant Wright's Riverview Terrace (1953), utilisat com a centre de visitants per TPI des de 1993.[61]


En 1987, el Servici de Parcs Nacionals va evaluar els 1.811 NHL en tot el país en busca d'integritat històrica i amenaça de danys. Taliesin va ser declarada una NHL «Prioritat 1», un lloc que està «sériament danyat o imminent d'estar-ho».[71][72] Ademés, el lloc va ser catalogat pel National Trust for Historic Preservation com un dels llocs més amenaçats d'Amèrica en 1994, citant els seus «danys per aigua, erosió, assentament de fonaments i deterioració de la fusta».[73] Taliesin Preservation, Inc. (TPI), és una organisació sense fins de lucre, que es va establir en 1991 per a restaurar Taliesin.[74]

Rehabilitació

[editar | editar còdic]

El 18 de juny de 1998, una gran tormenta va danyar la finca. Les fortes pluges varen causar que el sistema de drenage fallara i una cascada d'aigua va sorgir sobre el mur de contenció. Açò va causar un fluix de llau, danyant els fonaments de la finca. Ademés, el gran roure en el centre del pati va caure damunt de la casa. A l'any següent, una atra tormenta va colapsar un túnel baix de l'ala de l'estudi.[75] Una subvenció de 1999 de Save America's Treasures va ajudar a sufragar els costs per a tornar a cobrir Taliesin III, estabilisar els seus fonaments i conectar-ho a una estació depuradora d'aigües residuals.[76][77]

Més d'11 millons $ s'han gastat en la rehabilitació de Taliesin des de 1998. Desafortunadament, la seua conservació està «carregada de dificultats èpiques», perque Wright mai va pensar en això com una série d'edificis en un futur a llarc determini. Va ser construït per estudiants inexpertos, sense fonaments sòlits.[78] Finançar renovacions ha segut un desafiu perque els ingressos de la visita de Taliesin han segut més baixos que lo esperat.[79]


TPI oferix tours des de l'1 de maig fins al 31 d'octubre. En abril i novembre, l'associació oferix un únic servici de trasllat a l'exterior i una caminada. Degut a que la Fundació Frank Lloyd Wright és propietària dels terrenys, és inaccessible anara dels llímits d'un recorregut.[80] Aproximadament 25,000 persones visiten Talies cada any.[81]

Evaluació

[editar | editar còdic]

Historiador de l'arquitectura James F. O'Gorman compara Taliesin en Monticello la residència de Thomas Jefferson, que va calificar de «no un simple edifici, sino tot un entorn en el que l'home, l'arquitectura i la naturalea formen un tot harmònic». Continua dient que l'edifici és una expressió de l'influència del romanticisme en l'arquitectura.[82] William Barillas, en un ensaig del moviment de Prairie School, està d'acort en l'evaluació d'O'Gorman i flama a Taliesin «la millor casa de la Prairie School».[82]

En Taliesin 1911–1914, en una colecció d'esbossos sobre la primera casa, els autors i l'editor conclouen que Taliesin era «l'autorretrato arquitectònic de Wright».[83] En una publicació de 2009 per a la Societat Thoreau, Naomi Uechi senyala similituts temàtiques entre l'arquitectura de Taliesin i el concepte de simplicitat defesa pel filòsof Henry David Thoreau.[84] Neil Levine va destacar la naturalea abstracta del complex, comparant-ho en les obres de Pablo Picasso.[85]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ UNESCO (ed.): «Frank Lloyd Wright Buildings» (en anglés). Consultat el 7 de novembre de 2018.
  2. ↑ «Driftless Area National Wildlife Refuge». United States Fish and Wildlife Service. Archivat des d'el original, el 2 de febrer de 2014. Consultat el 24 de setembre de 2013.
  3. ↑ Mickelson y Attig, 1999, p. 93.
  4. ↑ Henning, 2011, p. 3.
  5. ↑ Tauscher, Cathy (2007). «Jenkin Lloyd Jones». Unitarian Universalist History and Heritage Society. Archivat des d'el original, el 10 d'octubre de 2014. Consultat el 6 d'octubre de 2014.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 McCrea, 2012, p. 35.
  7. ↑ McCrea, 2012, p. 56.
  8. ↑ Menocal, 1992, pp. 44–45.
  9. ↑ Wright, 1943, p. 167.
  10. ↑ Wright, 1943, p. 170.
  11. ↑ McCrea, 2012, p. 114.
  12. ↑ Henning, 2011, p. 5.
  13. ↑ McCrea, 2012, p. 16.
  14. ↑ McCrea, 2012, p. 27.
  15. ↑ McCrea, 2012, pp. 17–19.
  16. ↑ Secrest, 1992, p. 207-08.
  17. ↑ Secrest, 1992, p. 209.
  18. ↑ McCrea, 2012, p. 25.
  19. ↑ Henning, 2011, p. 4.
  20. ↑ 20,0 20,1 Secrest, 1992, p. 207.
  21. ↑ 21,0 21,1 McCrea, 2012, p. 175.
  22. ↑ 22,0 22,1 Wright, 1943, p. 174.
  23. ↑ Henning, 2011, p. 24.
  24. ↑ Henning, 2011, p. 10.
  25. ↑ 25,0 25,1 Wright, 1943, p. 173.
  26. ↑ Henning, 2011, p. 17.
  27. ↑ Henning, 2011, p. 16.
  28. ↑ Henning, 2011, p. 14.
  29. ↑ Henning, 2011, p. 6.
  30. ↑ McCrea, 2012, p. 131.
  31. ↑ McCrea, 2012, p. 176.
  32. ↑ McCrea, 2012, p. 177.
  33. ↑ McCrea, 2012, p. 178.
  34. ↑ McCrea, 2012, p. 179.
  35. ↑ 35,0 35,1 Henning, 2011, p. 34.
  36. ↑ Henning, 2011, p. 40.
  37. ↑ 37,0 37,1 37,2 McCrea, 2012, p. 192.
  38. ↑ McCrea, 2012, pp. 198-191.
  39. ↑ New York Daily News.Consultat el 6 de decembre de 2017.
  40. ↑ 40,0 40,1 40,2 McCrea, 2012, pp. 188-191.
  41. ↑ McCrea, 2012, pp. 195-196.
  42. ↑ Weekly Home News, 20 d'agost de 1914.
  43. ↑ McCrea, 2012, p. 193.
  44. ↑ McCrea, 2012, p. 194.
  45. ↑ 45,0 45,1 Wright, 1943, p. 262.
  46. ↑ McCrea, 2012, p. 198.
  47. ↑ Drennan, 2007, p. 157.
  48. ↑ 48,0 48,1 Drennan, 2007, p. 160.
  49. ↑ Henning, 2011, p. 68.
  50. ↑ Henning, 2011, pp. 70-72.
  51. ↑ Smith, 1997, p. 50.
  52. ↑ Smith, 1997, p. 138.
  53. ↑ Packard, Korab y Hunt, 1980, p. 698.
  54. ↑ Secrest, 1992, p. 271.
  55. ↑ Secrest, 1992, p. 279.
  56. ↑ Huxtable, 2004, Chapter 7.
  57. ↑ Secrest, 1992, p. 280.
  58. ↑ Hoppen, 1997, pp. 59-60.
  59. ↑ 59,0 59,1 59,2 59,3 Matheson, Helen. Wright: A Force of Nature, Wisconsin State Journal. Recuperate le 6 d'agost de 2014.
  60. ↑ «Sixty Years of Living Architecture: The Work of Frank Lloyd Wright (1951-1956)».
  61. ↑ 61,0 61,1 «Frank Lloyd Wright FAQs». Taliesin Preservation, Inc.. Archivat des d'el original, el 17 d'octubre de 2013. Consultat el 17 d'octubre de 2013.
  62. ↑ Gottlieb, 2001, p. 9.
  63. ↑ Piu, Lara. 150 Years After Frank Lloyd Wright's Birth, Taliesin West Is Still Evolving — Here's How. Recuperate le 22 d'octubre de 2018.
  64. ↑ Newspapers.com.Uniontown, PA:
  65. ↑ Spring Green Recreational Pla Unveiled, The Daily Telegram. Recuperate le 14 d'agost de 2014.
  66. ↑ Carolyn Pitts, Architectural Historian, National Park Service. National Register of Historic Plaus (ed.): «[[[:Plantilla:NHLS url]] Taliesin– Nomination Form]». Consultat el 5 de novembre de 2017.
  67. ↑ United States Government Printing Office.Consultat el 5 de novembre de 2017.
  68. ↑ (2008).Frank Lloyd Wright Quarterly.19(4)
  69. ↑ National Park Service (ed.): «New US World Heritage Tentative List». Consultat el 5 de novembre de 2017.
  70. ↑ UNESCO (ed.): «Tentative List: Frank Lloyd Wright Buildings». Consultat el 7 de novembre de 2018.
  71. ↑ «Damaged and Threatened National Historic Landmarks, 1987». National Park Service. Consultat el 5 de novembre de 2017.
  72. ↑ Taliesin Preservation, Inc. (ed.): «Preservation». Archivat des d'el original, el 18 d'octubre de 2013. Consultat el 5 de novembre de 2017.
  73. ↑ «11 Most Endangered Historic Plaus: Frank Lloyd Wright's Taliesin». Consultat el 5 de novembre de 2017.
  74. ↑ Welcome to Taliesin Preservation, Inc
  75. ↑ Gould, Whitney. Rebuilding the Wright House, The Salina Journal. Recuperate le 6 d'agost de 2014.
  76. ↑ «Preservation Projects: Completed Projects». Taliesin Preservation, Inc.. Archivat des d'el original, el 14 d'abril de 2012. Consultat el 18 d'octubre de 2013.
  77. ↑ «Search the Database of Funded Projects». Archivat des d'el original, el 19 d'octubre de 2013. Consultat el 18 d'octubre de 2013.
  78. ↑ Error de {{Cite news}}: le parametros archiveurl e archivedate es obligatori. Martell, Chris. Taliesin Restoration Fraught with Epic Difficulties, Wisconsin State Journal. Archivate ab le original le 10 de decembre de 2008.
  79. ↑ Restoring Wright: The Difficult Task of Preserving Frank Lloyd Wright's Taliesin, The Economist]. Recuperate le 14 d'agost de 2014.
  80. ↑ Martell, Chris. Taliesin Restoration Fraught with Epic Difficulties, Wisconsin State Journal. Recuperate le 10 de decembre de 2008.
  81. ↑ Restoring Wright: The Difficult Task of Preserving Frank Lloyd Wright's Taliesin, The Economist. Recuperate le 14 d'agost de 2014.
  82. ↑ 82,0 82,1 Barillas, 2006, pp. 48–49.
  83. ↑ Menocal, 1992, p. ix.
  84. ↑ Uechi, Naomi (2009). “Evolving Transcendentalism: Thoreauvian Simplicity in Frank Lloyd Wright's Taliesin and Contemporary Ecological Architecture”. The Concord Saunterer 17: 73–98.
  85. ↑ Levine, Neil. “Abstraction and Representation in Modern Architecture: The International Style and Frank Lloyd Wright”. AA Files: 3–21.

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Taliesin (building) en Wikimedia Commons.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Casa_Taliesin&oldid=998583»