Anar al contingut

Carruage

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Carruage portugués.
Carruage en Manhattan, Nova York, en 2007.

Carruage[1] (del provençal «cariatge») és un vehícul privat de tracció animal en armassó de fusta, ferro o abdós materials que s'esgola sobre quatre rodes.[2] Els de dos rodes són més informals i solen ser conduïts pels seus propietaris. Els carros de guerra de dos rodes i els carros, carretas i carromatos de dos i quatre rodes utilisats des de l'antiguetat per al transport de mercaderies o de persones varen ser els precursors del carruage. El seu us pràcticament ha desaparegut en Occident i han passat a convertir-se en peces de museu.


Història

Prehistòria

Alguns carros tirats per cavalls trobats en tombes celtes mostren indicis de que les seues plataformes estaven suspeses elásticamente.[3] Els carros de quatre rodes es varen utilisar en l'Europa de l'Edat del Bronze, i la seua forma coneguda per les excavacions sugerix que les tècniques bàsiques de construcció de rodes i bastidors (que varen sobreviure sense pràcticament canvis fins a l'era de l'automòvil) es varen establir llavors.[4]


Carro de bous

El carro de bous, un carro gran de dos rodes tirat típicament per bous, o en l'Índia també brúfols d'aigua, va sorgir a finals del tercer mileni a. C.[5][6] Convencionalment, inclou una llança o percha de fusta resistent entre els bous, un jou que la conecta en la yunta de bous, una plataforma de fusta per a passagers o càrrega i grans rodes de fusta en vora d'acer.[5][7] [7][8] S'han trobat restants d'estos carros tirats per bous, tant llaugers com pesats, en llocs de la civilisació de la vall del Indo com Mohenjo—Daro, Harappa i Chanhu-daro.[7]


Carro de guerra

Artícul principal → Carro de guerra.

També en jaciments de la civilisació de la vall del Indo, es varen trobar els restants de carros de dos rodes tirats per cavalls incloent dos coberts que s'assemblen al posterior ekka, també en Harappa, Mohenjo Daro i Chanhu Daro.[9] Est carro de guerra llauger, va aplegar a Mesopotamia cap a 1900 a. C.[10] Usat típicament per a la guerra pels egipcíacs, els habitants del Propenc Oriente i els europeus, era essencialment un bol llauger obert per darrere i de dos rodes que transportava a un o dos passagers, tirat per un o dos cavalls. El carro va ser revolucionari i efectiu perque duya guerreres fresca a les àrees crucials de la batalla en rapidea.


Carro romà

Reconstrucció d'una carruca romana ricament decorada en accessoris de bronze, Museu Romisch-Germanisches, Colónia.

Els romans del primer sigle a. C. ya ampraven carros en suspensió per als viages per terra.[11] És provable que els carruages romans ampraren algun tipo de suspensió en cadenes o correges de cuiro, com ho indiquen les parts de carros trobades en les excavacions. En 2021, els arqueòlecs varen descobrir els restants d'un carruage ceremonial de quatre rodes, un pilentum, prop de l'antiga ciutat romana de Pompeya. Es creu que el pilentum va poder haver segut utilisat en cerimònies com a bodes. La troballa ha segut descrit com "en un excelent estat de conservació".[12]


Carro chinenc antic

Durant la dinastia Zhou de China, el carro es va generalisar per a la guerra i com a mig de transport en el país, encara que els primers ya havien aparegut a finals de l'anterior dinastia Shang, els sobirans de la qual eren enterrats en rics aixovar i sirvientes sacrificats, incloent carros en els seus cavalls i aurigas.

L'ús del carro de guerra va quedar pràcticament obsolet despuix del periodo dels Regnes Combatents per l'adopció d'unitats de cavalleria llaugera i el major us de ballestes, llances i piques. Fins a la dinastia Han, el poder dels estats i dinasties chinencs es media pel número de carros que se sabia que tenien. Un regne de mil carros era classificat com a mijà, i un regne de dèu mil carros era classificat com un país enorme i poderós.


Carro medieval

Carro tirat per cavalls, c. 1455.
Una carrossa de dos nivells tirada per quatre elefants.

El carro medieval era típicament un tipo de carreta de quatre rodes, en una part superior redonejada ("inclinada") similar en apariència a la Conestoga familiar dels Estats Units del XIX. Compartint la forma tradicional de rodes i bastidor coneguda des de l'Edat del Bronze, molt provablement també va amprar l'eix davanter pivotante en continuïtat en el món antic. La suspensió (sobre cadenes) es registra en images visuals i relats escrits del XIV ("chars branlant" o carros mecedores), i ya eren d'ús generalisat en el XV.[13] Els carruages varen ser utilisats en gran mida per la realea, els aristócrates (i especialment per les dònes), i podien estar decorats i dorats de manera elaborada. Estos carruages solien ser de quatre rodes i tirats per dos a quatre cavalls depenent del seu tamany i estat. La fusta i el ferro eren els materials principals necessaris per a construir un carruage i els empleats per persones que no pertanyien a la realea estaven coberts en cuiro pla.

Una atra forma de carruage era el carro de desfilada del XIV. Els historiadors debaten sobre l'estructura i el tamany dels carros de les desfilades i processons baixmigevals; no obstant, generalment són estructures similars a cases en miniatura que descansaven sobre quatre a sis rodes, segons el tamany del vehícul. El carro de desfilada és important perque fins a el XIV la majoria dels carruages tenien dos o quatre rodes; el carromato i el carruage mecedor són dos eixemples anteriors al carro de desfilada. Els historiadors també debaten si els carros de desfilada es varen construir o no en sistemes d'eixos pivotantes, que permetien que les rodes giraren. Ya siga que es tractara d'un carro de desfilada de quatre o sis rodes, la majoria dels historiadors sostenen que els sistemes d'eixos pivotantes es varen implementar en els carros de desfilada perque moltes carreteres a sovint serpenteaban en algunes curves tancades. Els carros de desfilada de sis rodes també varen representar una atra innovació en els carruages; varen ser un dels primers en utilisar múltiples eixos pivotantes, ya que es varen utilisar eixos en el joc de rodes davanter i en el joc de rodes del mig. Açò permetia que el cavall es moguera lliurement i dirigira el carruage d'acort en el camí.


Coche de cavalls

Artícul principal → Coche de caballos.

Una de les grans innovacions en l'història dels carruages va ser l'invenció del carruage suspés o "chariot branlant" (encara que seguix sent incert si es va tractar d'una innovació romana o medieval). El "chariot branlant" de les ilustracions medievals estava suspés per cadenes en lloc de correges de cuiro com es creïa.[14][15] La suspensió, ya siga de cadenes o de cuiro, podria proporcionar una conducció més suau ya que la carrosseria del vehícul ya no descansava sobre els eixos, pero no podia evitar el balancege (branlant) en totes les direccions. Està clar a partir de les ilustracions (i els eixemples supervivents) que el carruage suspés medieval en un inclinament redó era un tipo europeu molt estés, al que es fa referència en una série de noms (coche, currus, char, carruage).

En l'Anglaterra del XIV, els carruages, com el que s'ilustra en el Salteri de Luttrell, encara haurien segut un mig de transport aristocràtic prou rar, i haurien segut molt costosos fins al final del sigle. Haurien tingut quatre rodes de sis peus i sis radis que estaven units per eixos engrasados baix de la carrosseria i no necessàriament tenien suspensió. El chassis estava fet de voltons de roure i el sostre en forma de barril estava cobert de cuiro o tela pintada de colors lluents. L'interior inclouria assents, llits, coixins, tapissos i inclús estores. Serien tirats per quatre o cinc cavalls.[16]

Baix el rei Matías Corvino (1458-1490), que gojava dels viages ràpits, els hongaresos varen desenrollar el transport ràpit per carretera, i la ciutat de Kocs entre Budapest i Viena es va convertir en un important parada de posta, i va donar el seu nom al nou tipo de vehícul.[17][18] Les primeres ilustracions de el "carro Kochi" hongarés no indiquen cap suspensió, un cos en costats alts de vímen llauger i típicament tirat per tres cavalls enjaezados. Els models posteriors eren considerablement més llaugers i famosos perque un sol cavall podia transportar a molts passagers.[19]

"La Gran Gala de Berlín", una carrossa construïda en Roma per al pontífex León XII en els anys 1824-1826. Gregori XVI va solicitar algunes modificacions importants.
Un Gala Coupé, XVIII; Museus Reals d'Art i Història, Brusseles.

El coche de cavalls hongarés es va estendre per Europa, inicialment en prou llentitut, en part per Hipólito d'Este de Ferrara (1479-1529), nebot de la reina Beatriz d'Aragó, qui sent molt jove en el arzobispado d'Esztergom va desenrollar un gust per l'equitació hongaresa i va dur el seu carruage i conductor de tornada a Itàlia.[20] Llavors, de sobte, al voltant de 1550, la "carrossa" va fer la seua aparició en les principals ciutats d'Europa, i la nova paraula va entrar en el vocabulari de tots els seus idiomes.[21] No obstant, el nou "coche" sembla haver segut un concepte de moda (viage ràpit per carretera per a hòmens) tant com qualsevol tipo de vehícul en particular, i no hi ha un canvi tecnològic obvi que acompanyara a l'innovació, ya siga en el us o de la suspensió (que va vindre abans), o l'adopció de resorts (que va vindre despuix). A mida que el seu us es va estendre per tota Europa a fins del XVI, l'estructura de la carrosseria del coche de cavalls finalment va canviar, d'un inclinament de sostre redonejat als armassons de "quatre postes" que es varen convertir en estàndart en tots els llocs al voltant de 1600.[13]


Desenroll posterior del coche de cavalls

La diligència Londres-Farringdon, 1835.

El carruage tenia portes en els costats, en un escaló de ferro protegit per cuiro que es va convertir en el "estrebe" en el que podien viajar de peu els sirvientes. El conductor o cochero s'assentava en un assent en la part davantera, i l'ocupant més important s'assentava en la part atrassera mirant cap a avant. Els primers carruages es poden vore en Veste Coburgo, Lisboa i el Kremlin de Moscou, i es convertixen en un lloc comú en l'art europeu. No va ser sino fins a el XVII que es varen produir més innovacions en resorts d'acer i acristalamiento en les portes, i solament en el XVIII, en millors superfícies de carreteres, va haver una innovació important en l'introducció del resort C d'acer.[22]

Es varen propondre moltes innovacions, i algunes es varen patentar, per a nous tipos de suspensió o atres característiques. Va ser sol a partir del XVIII que varen sorgir canvis en els sistemes de direcció, inclós l'ús de la 'quinta roda' substituïda per l'eix davanter pivotante, i sobre la qual girava el carruage. Una atra proposta va provindre d'Erasmus Darwin, un jove mèdic anglés que conduïa un carruage unes 10 000 milles a l'any per a visitar pacients per tota Anglaterra. Darwin va trobar dos problemes o deficiències essencials del carruage llauger o carruage hongarés d'ús comú. En primer lloc, les rodes davanteres giraven per mig d'un eix davanter pivotante, que s'havia utilisat durant anys, pero estes rodes a sovint eren prou menudes i, per lo tant, el passager, el carruage i el cavall sofrien la pijor part de cada clot en la carretera. En segon lloc, va reconéixer el perill d'un bolque.

Un eix davanter pivotante canvia la base del vehícul d'un rectàngul a un triàngul perque la roda en l'interior de la curva pot girar més bruscament que la roda davantera exterior. Darwin va sugerir una solució per a estes insuficiències en propondre un pr incipio en el que les dos rodes davanteres giren (independentment de l'eix davanter) al voltant d'un centre que es troba en la llínea estesa de l'eix atrasser. Esta idea va ser patentada més tart en 1818 com geometria de direcció de Ackermann. Darwin va argumentar que els carruages serien llavors més fàcils de tirar i menys propensos a bolcar.

L'ús de carruages en Amèrica del Nort es va produir en l'establiment dels colon europeus. Els primers camins de ferradura colonials primerencs es varen convertir ràpidament en carreteres, especialment quan els colon varen estendre els seus territoris cap al suroest. Els colon varen començar a usar carretas a mida que aumentaven estos camins i el comerç entre el nort i el sur. Finalment, es varen buscar carruages o coches de cavalls per a transportar mercaderies i persones. De la mateixa manera que en Europa, les carrosses i/o carruages eren una marca d'estatus alt. Els plantadors de tabac del sur varen ser alguns dels primers nortamericans en utilisar el carruage com a mig de transport humà. A mida que l'indústria del cultiu del tabac va créixer en les colónies del sur, també ho va fer la freqüència de carruages, carros i carretas. A principis del XVIII, l'ús de vehículs de rodes en les colónies estava en el seu punt més alt. Els carruages, diligències i carretas es gravaven en funció del número de rodes que tenien. Estos imposts es varen implementar en el Sur principalment perque el Sur tenia un número superior de cavalls i vehículs de rodes en comparació al Nort. Europa, no obstant, encara utilisava el transport rodat en molta més freqüència i en una escala molt major que en qualsevol atre lloc del món.

Taxis tirats per cavalls per a turistes en la plaça Naghsh-i Jahan, Esfahan.


Decadència

Els carruages i coches de cavalls varen començar a desaparéixer a mida que l'ús de la propulsió a vapor va començar a generar més i més interés i investigació. L'energia de vapor va guanyar ràpidament la batalla contra la tracció animal, com ho demostra un artícul de periòdic escrit en Anglaterra en 1895 titulat "Carn de cavall contra vapor".[23][24] L'artícul destaca la mort del carruage com a principal mig de transport.


Actualitat

Hui en dia, alguns grups minoritaris com els Amish encara utilisen carruages per al transport diari en els Estats Units. També se seguixen utilisant en el turisme en ciutats com Bruixes, Viena, Nova Orleans i Little Roc, Arkansas.

La colecció de carruages en funcionament més completa es pot vore en les Royal Mews en Londres, a on s'usa regularment una gran selecció de vehículs. Estos estan recolzats per un personal de cocheros, lacayos i postillones en librea. Els cavalls es guanyen la vida recolzant el treball de la Casa Real britànica, especialment durant els events ceremoniales. Els cavalls que tiren d'un gran carruage conegut com "fre cobert" arrepleguen al Yeoman of the Guard en els seus distintius uniformes rojos del Palau de Investidura de St James en el Palau de Buckingham; Els alts comissionats o embaixadors són conduïts a les seues audiències reals en landó; els caps d'Estat visitants són transportats cap a i des de les cerimònies oficials des de la seua arribada i els membres de la família real són conduïts en els carruages de la Royal Mews durant el Trooping the Colour, el servici de l'Orde de la Jarretera en el Castell de Windsor i les processons de carruages al començ de cada dia del Royal Ascot.


Referències

  1. ↑
  2. ↑ . «carruaje» (en español). DRAE. Consultat el 4 de agosto de 2015.
  3. ↑ Raimund Karl(2003).«Überlegungen zum Verkehr in der eisenzeitlichen Keltiké».Universität Wien.Consultat el 2008-01-30.(en de)
  4. ↑ Stuart Piggott, The Earliest Wheeled Transport (1983); C.F.E Pare, Wagons and Wagon-Graves of the Early Iron Age in Central Europe. (Oxford, 1992).
  5. ↑ 5,0 5,1 «Bullock carts | Infopedia». eresources.nlb.gov.sg. Consultat el 2021-11-17.
  6. ↑ Baeder, J., Nagaraj, V., & Strom, M. (2016). Technical Report. University of Maryland.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 Raghavan, M. R., & Nagendra, H. R. (1979, December). A study on bullock carts. Part 1. Engineering analysis of the two-wheel bullock cart design. Bangalore, India; Indian Institute of Science.
  8. ↑ Wolpert, Stanley (1994). An Introduction to India (en inglés), pp. 5. ISBN 9780140168709.
  9. ↑ Piggott, Stuart(1970).«Copper Vehicle-Models in the Indus Civilization».The Journal of the Royal Asiatic Society of Great Britain and Ireland.102(2): 200–202.doi:10.1017/S0035869X00128394.
  10. ↑ Tarr, László (1969). The history of the carriage (en en), Arco Pub. Co.. ISBN 9780668018715. «earliest carriage was the chariot, used in Mesopotamia in 1900 BC.»
  11. ↑ Jochen Garbsch(June 1986).«Restoration of a Roman travelling wagon and of a wagon from the Hallstadt bronze culture».Leibniz-Rechenzentrum München.Consultat el 2008-01-29.(en de)
  12. ↑ «Pompeii: Archaeologists unveil ceremonial chariot discovery», BBC News, 2021-02-27. Consultat el 2021-02-27 (en en-gb).
  13. ↑ 13,0 13,1 Munby, Julian(2008).«The Art, Science, and Technology of Medieval Travel».Ashgate.: 41–53.
  14. ↑ Léon marquis De Laborde. Glossaire français du Moyen Age. Labitte, Paris, 1872. p. 208.
  15. ↑ Munby, Julian(2008).«The Art, Science, and Technology of Medieval Travel».Ashgate.: 45.
  16. ↑ Mortimer, Ian (2009). The time traveller's guide to medieval England : a handbook for visitors to the fourteenth century, London: Vintage, pp. 133–134. ISBN 978-1-84595-099-6.
  17. ↑ "coach". CollinsDictionary.com. HarperCollins. Retrieved 20 November 2021.
  18. ↑ Coach. Oxford English Dictionary (1st ed.). Oxford University Press. 1933.
  19. ↑ «coach (horse-drawn vehicle)». Encyclopædia Britannica. Consultat el 2021-11-20.
  20. ↑ Munby, Julian(2008).«The Art, Science, and Technology of Medieval Travel».Ashgate.: 51.
  21. ↑ Etymology for Coach in Oxford English Dictionary, Second Edition. Oxford University Press, 1989.
  22. ↑ Straus, Ralph (1912). Carriages & Coaches: Their History & Their Evolution, London: Martin Secker, pp. 204 ff.
  23. ↑ Mechanical Road Carriages: Horseflesh V. Steam. The British Medical Journal, Vol. 2, No. 1823 (7 December 1895), pp. 1434–1435. BMJ Publishing Group
  24. ↑ (1895-12-07).«Mechanical Road Carriages: Horseflesh v. Steam».British Medical Journal.2(1823): 1434–1435.ISSN 0007-1447.

Enllaços externs

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Carruage&oldid=1649503»