Anar al contingut

Carlos Solchaga

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Carlos Solchaga

Carlos Solchaga Català (Tafalla, 28 de maig de 1944) és un economiste i polític espanyol, membre del Partit Socialiste Obrer Espanyol. Durant una miqueta més d'una década, baix els governs de Felipe González, va ser primer ministre d'Indústria, i posteriorment ministre d'Economia i Facenda.[1][2]

Solchaga destacaria per l'implementació d'una política de reconversió industrial, aixina com diverses mides de desregulación que varen propiciar un auge econòmic a finals de la década de 1980. Les seues polítiques, alabades des d'alguns sectors per haver contribuït al creiximent, també varen trobar una forta resposta social i política per l'elevada desocupació que es va generar en el tancament de molts sectors industrials. En l'época la seua figura va estar molt associada en la cultura del «pelotazo»[3] i en el clan polític de la denominada «gent guapa», junt a Miguel Boyer.[4] Solchaga va abandonar l'activitat política a mitan de la década de 1990 despuix de vore's involucrat en el cas Ibercorp, dedicant-se a partir de llavors al món dels negocis.

Biografia

Joventut i formació

Carlos Solchaga va nàixer en la localitat navarresa de Tafalla el 28 de maig de 1944.[5][6] Va cursar estudis de bachillerat en l'escola dels Escolapios de Tafalla i, més alvance, en l'Institut públic de Pamplona. Es va llicenciar en Ciències Econòmiques per l'Universitat Complutense de Madrit en 1965, ampliant posteriorment els seus estudis en l'Institut de Tecnologia de Massachusetts. En 1968 va obtindre el doctorat en Ciències Econòmiques. Durant alguns anys va eixercir la docència en l'universitat, a on coneix al professor Luis Ángel Rojo, abans de formar part del servici d'estudis del Banc d'Espanya. En 1976 va ingressar en el servici d'estudis del Banc de Viscaya i passa a ser assessor del president d'esta entitat.

Inicis en la política

Membre del Partit Socialiste d'Euskadi-PSOE des de 1976, va anar el número dos per Àlaba en les llistes del Partit Socialiste Obrer Espanyol per a les eleccions de 1979. cal senyalar que en eixa época el PSE-PSOE agrupava als militants del País Vasc i Navarra. No obstant, la reculada electoral socialista en el País Vasc respecte als comicis de 1977 li va deixar fòra del Congrés, al que no va accedir fins a abril de 1980, despuix de la renúncia del cap de llista per Àlaba. En dita llegislatura va ser portaveu del Grup Parlamentari «Socialistes Vascs» del Congrés dels Diputats, substituint a Chiki Benegas. Fins a la seua arribada al Congrés, havia segut conseller de Comerç en el Consell General Vasc, l'orgue preautonómico del País Vasc, baix la presidència de Carlos Garaikoechea. Va ser reelegit diputat en les eleccions d'octubre de 1982, esta volta per Navarra (renovant escan per la mateixa circumscripció en 1986, 1989 i 1993).

Etapa en el govern

Despuix de la victòria del PSOE en les eleccions generals de 1982, en decembre d'eixe any va ser nomenat ministre d'Indústria i Energia.[7] En aquella época el país travessava una important crisis econòmica i industrial, en una creixent desocupació i una inflació desbocada. Des del seu lloc ministerial Solchaga va impulsar un programa de reconversió industrial que va generar una considerable conflictivitat laboral[8] en els sectors afectats, especialment el naval, el textil i el siderometalúrgic. Durant el periodo 1983-1984 es varen succeir un gran número de folgues i manifestacions, en ocasions violentes.[9] En motiu d'esta llínea d'actuació Solchaga va aplegar a mantindre un enfrontament en Nicolás Redó, secretari general de l'UGT i diputat en les Corts pel PSOE, que ho va acusar «no ser siquiera socialdemócrata» i de pretendre en les seues polítiques «expansionar l'economia a costa dels treballadors».[10] Des del ministeri també va impulsar la posada en marcha de la moratòria nuclear, que a la llarga va detindre la construcció de noves centrals nuclears en Espanya.[11]

Els Alts Forns es varen vore també molt afectats per les polítiques de reconversió, encara que de forma desigual. Despuix de la seua arribada al ministeri Solchaga va llançar una proposta que potenciava als Alts Forns de Viscaya (AHV) en perjuí d'ENSIDESA en Avilés i els Alts Forns del Mediterràneu en Sagunt.[12] Com ha senyalat l'historiador Pablo Díaz Morlán, Carlos Solchaga va adoptar els arguments que fins a llavors havien esgrimit AHV i l'administració autonòmica vasca, a l'hora que va rebujar un informe de l'empresa japonesa Kawasaki que en 1981 havia recomanat al govern espanyol concentrar les inversions en ENSIDESA i els Alts Forns del Mediterràneu.[12] Les instalacions de Sagunt varen ser clausurades finalment en 1984.[13]

En 1985 va passar a ocupar el Ministeri d'Economia i Facenda, en substitució de Miguel Boyer. Durant aquells anys, mentres des del govern es va procedir a implementar tot un conjunt de polítiques tendents a la desregulación, el país va experimentar un important creiximent econòmic. El fi de molts dels canvis que es varen portar a terme era preparar a Espanya per a la seua entrada en la Comunitat Econòmica Europea, lo que es va materialisar en 1986. Reflex d'aquell context, en 1988 el propi Solchaga va aplegar a dir d'Espanya que era «el país en el que és més fàcil fer-se ric i en menys temps».[14] Esta apelació tan directa a l'enriquiment «desmesurat» va dur a que la figura de Solchaga passara a estar associada en l'anomenada «cultura del pelotazo».[15]

En agost de 1991 va ser elegit president del Comité Interí (orgue eixecutiu) del Fondo Monetari Internacional, ya que detentaría fins a 1993.[16][17] Despuix de les eleccions generals de 1993 va cessar com a ministre i va ser elegit portaveu del Grup Socialiste en el Congrés dels Diputats. Durant aquella época va mantindre fortes tensions en la facció «guerrista» del PSOE, acaudillada per l'antic vicepresident Alfonso Guerra, en el qual Solchaga mantenia una mala relació. Els seus detractors del sector guerrista es referien a ell de forma despectiva com «el nano de Tafalla»,[18] descalificació que hauria segut falcada pel dirigent socialiste Chiki Benegas.[19][20]

Cas Ibercorp

En febrer de 1992 va esclatar un escàndal a raïl de l'aparició en la prensa de lo que es va denominar «Cas Ibercorp».[21] El diari El Món va publicar que Mariano Rubio, president del Banc d'Espanya, s'hi havia confabulado en el banquer Manuel de la Closca per a realisar una série d'operacions financeres segons informació privilegiada que els varen reportar un important benefici econòmic. Dos anys despuix, en la primavera de 1994, varen aparéixer nous detalls sobre el cas que varen terminar en l'encarcerament de Rubio i de la Closca. Es donava la circumstància de que Mariano Rubio era amic personal de Solchaga,[22] qui ademés havia segut ministre d'Economia i Facenda durant els anys en que s'havien comés els presunts delictes. El goteig d'informacions i lo compromés de la seua posició varen convertir al portaveu parlamentari del PSOE en un «mort vivent».[23] L'escàndal Ibercorp acabaria forçant a Solchaga a dimitir de tots els seus càrrecs polítics.[24]

Etapa posterior

En 1994 es va alluntar de la política activa, dedicant-se al món dels negocis. Despuix de la seua eixida del poder Solchaga ha ocupat diversos càrrecs com a conseller i consultor extern de grans corporacions, ademés d'estar vinculat a diferents organismes culturals, com el Museu Nacional Centre d'Art Regna Sofia, del Patronat del qual va ser nomenat vicepresident, o de la Fundació Arquitectura i Societat en la que és president del Patronat. És Soci-Director de la consultoria Solchaga Recio & Associats, en sèu en el carrer Serrano de Madrit.[25][26] Ademés, escriu i participa en debats, coloquis, congressos i activitats relacionades, com a ponent sobre economia, política i societat.[27][28] En 2018 va adquirir notorietat pública a raïl d'unes declaracions seues en les que va criticar la possible revalorisació de les pensions públiques en l'IPC, ya que en la seua opinió «els pensionistes no tenen raó, no han pagat ni la mitat de lo que perceben».[29]

Vida privada

Va contraure matrimoni en Gloria Barba, en la que va tindre dos fills: Carlos i Miguel.

Referències

  1. ↑ Carlos Solchaga: "No soc un neolliberal"
  2. ↑ del PSOE, Carlos Solchaga, creu que la reforma laboral del Partit Popular crearà ocupació
  3. ↑ Barreiro Carball, 2014, p. 208.
  4. ↑ Galiacho y Berbell, 1995, p. 535.
  5. ↑ Sánchez, 1995, p. 234.
  6. ↑ Heras, 1997, p. 284.
  7. ↑ Urquijo i Goitia, 2008, p. 424.
  8. ↑ «Carlos Solchaga, ministre d'Indústria i Energia del govern de González, va donar una entrevista per al número de març de 1984 que va reiterar el dret dels eixecutius, inclosos els líders socialistes, a favorir una modernisació dels sectors industrials i, en el clave, "per a procedir a una assignació de recursos [...] que siga òptima per a l'economia"»: Jacopo Perazzoli, Il ritorno in Europa, Mondoperaio, n. 12/2018, p. 24.
  9. ↑ Avilés Farré, Egido y Mateos, 2011, p. 175.
  10. ↑ Muniesa, 2005, p. 206.
  11. ↑ Tomás y Alonso, 1993, pp. 73-75.
  12. ↑ 12,0 12,1 Díaz Morlán, 2002, p. 299.
  13. ↑ Cerdà Pérez, 2011, p. 225.
  14. ↑ Andréu Abela, 1998, p. 11.
  15. ↑ Cabrera, 2003, p. 58.
  16. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. La Veritat. Consultat el 2021-02-05.
  17. ↑ «Solchaga dimitix com a conseller de Renda Corporació» (en és). Economia Digital. Consultat el 2021-02-05.
  18. ↑ Heras, 1994, p. 146.
  19. ↑ Cerdán y Rubio, 1995, p. 19.
  20. ↑ Sinova, 1993, p. 18.
  21. ↑ Rabanal, 2011, p. 84.
  22. ↑ Romero Ramos, 2016, p. 3793.
  23. ↑ Heras, 1994, p. 251.
  24. ↑ Rabanal, 2011, p. 85.
  25. ↑ «Carlos Solchaga presidirà el Consell Assessor de Roca Junyent - Expansió. com». www. expansion. com. Consultat el 2021-02-05.
  26. ↑ «Dur Felguera propon a Carlos Solchaga incorporar-se com a conseller independent» (en és-és). El Comerç. Consultat el 2021-02-05.
  27. ↑ «Carlos Solchaga: "La desllealtat de les autoritats catalanes ha segut total"» (en és). Crònica Global. Consultat el 2021-02-05.
  28. ↑ «Carlos Solchaga Exministre Economia i Facenda BCC Conferenciants.» (en és-és). BCC Speakers. Consultat el 2021-02-05.
  29. ↑ «[1]». Consultat el 2021-02-05 (en és).

Bibliografia

  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFAndreu Abela1998">Andreu Abela (1998). Els espanyols. Opinió sobre sí mateixa, Espanya i el món, Granada: Universitat de Granada.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFAvilés FarréEgidoMateos2011">Avilés Farré, Juan; Egido, {{{nom2}}}; Mateos, Abdón (2011). Història Contemporànea d'Espanya des de 1923. Dictadura i democràcia, Editorial Universitària Ramón Areces.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBarreiro Carball2014">Barreiro Carball, Carlos (2014). Lluites d'ahir, disputes d'hui i desafios de demà, Cultiva Llibres.
  • (2003).«Empresaris i polítics en la democràcia. De la crisis econòmica a les incertituts de la transició».Economia industrial.Ministeri d'Indústria, Energia i Turisme.Madrit:(349-350)
51-62.ISSN 0422-2784.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCacho1994">Cacho, Jesús (1994). M. C.: un intrús en ellaberint dels elegits, Madrit: Temes d'Hui.
  • (2016).«Neo-Lliberal "Renovació", Democratic Transition, and Fragmentation: The Fall of Spain's Socialist Hegemony».Comparative Democratization and Peaceful Change in Single-Party-Dominant Countries.Palgrave Macmillan.
137-156.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCerdà Pérez2008">Cerdà Pérez (2008). Arqueologia industrial, Universitat de Valéncia.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCerdánRubio1995">Cerdán, Manuel; Rubio, {{{nom2}}} (1995). El "cas Interior". GAL, Roldán i fondos reservats, el triàngul negre d'un ministeri, Madrit: Temes d'Hui.
  • (2002).«Spanish Socialists, Privatising the Right Way?».Politics and Policy in Democratic Spain: No Longer Different?.Frank Cass.Londres:
163-179.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFDíaz Morlán2002">Díaz Morlán (2002). Els Ybarra: una dinastia d'empresaris, 1801-2001, Madrit: Marcial Pons Història.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFEncarnación2008">Encarnación (2008). Spanish Politics. Democracy After Dictatorship, Wiley.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGaliachoBerbell1995">Galiacho, Juan Luis; Berbell, {{{nom2}}} (1995). Filesa: les trames dels diners negre en la política, Temes d'Hui.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGonzález Dur1996">González Dur (1996). Biografia sicològica de Felipe González, Madrit: Temes d'Hui.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFHeras1994">Heras, Raúl (1994). La guerra de les roses. La destrucció del guerrisme pel deu González, Madrit: Temes d'Hui.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFHeras1997">Heras, Raúl (1997). Enciclopèdia política i atles electoral de la democràcia espanyola, Temes d'Hui.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFHooper1995">Hooper (1995). The New Spaniards, Londres: Penguin Books.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFLucena2013">Lucena, Maurici (2013). En busca de la pócima màgica, Barcelona: Antoni Bosch Editor.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMiralles1992">Miralles, Melchor (1992). Diners bruts: diccionari de la corrupció en Espanya, Madrit: Temes d'Hui.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMuniesa2005">Muniesa, Bernat (2005). Dictadura i transició (II). La monarquia parlamentària, Universitat de Barcelona.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRabanal2011">Rabanal, Hayley (2011). Belén Gopegui: The Pursuit of Solidarity in Post-transition Spain, Woodbridge: Tamesis.
  • (2016) Els mals de la pàtria. Un estudi comparat de les retòrica de la crisis de 1993 i 2008, Edicions de l'Universitat de Castella-la Mancha, pp. 3789-3796.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFSánchez1995">Sánchez, Ángel (1995). Quí és quí en la democràcia espanyola. 20 anys nomene a nom, Flor del Vent Edicions.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFSinova1993">Sinova, Justino (1993). Un milló de vots. 6-J: la verdadera història de les eleccions que varen allumenar un nou orde polític en Espanya, Madrit: Temes d'Hui.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFSmith2017">Smith, Angel (2017). Historical Dictionary of Spain, Rowman & Littlefield Publishers.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFTamames1995">Tamames, Ramón (1995). L'Economia Espanyola, 1975-1995, Madrit: Edicions Temes d'Hui.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFTomásAlonso1993">Tomás; Alonso, {{{nom2}}} (1993). El provocador. Carlos Solchaga, de la reconversió industrial a la crisis economíca i social, Edicions Temes d'Hui.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFUrquijo i Goitia2008">Urquijo i Goitia, José Ramón de (2008). Governs i ministres espanyols en l'edat contemporànea, CSIC. ISBN 978-84-00-08737-1.
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Carlos_Solchaga&oldid=1470399»