Cantiga

Les cantigas o cántigas són composicions profanes pròpies de la lírica gallec-portuguesa. Este gènero es va desenrollar en l'Edat Mija, especialment entre els sigles XIII i mediats del XIV, en els Regnes de Galícia i Portugal, encara que també va ser cultivat en atres llocs de la península Ibèrica, com és el cas de les Cantigas de Santa María d'Alfonso X el Sabio – no obstant, estes no s'adscriuen dins del corpus de la lírica profana migeval gallec-portuguesa, a pesar d'estar escrites en este idioma–.

Estan compostes en llengua romançada per a ser cantades i acompanyades de música. Encara que són de cort trovadoresco i en importants influències provençals, les cantigas també presenten un important component autòcton reflectit a través de lo tradicional. D'esta manera, es conjuguen estructures i recursos retòrics occitans en atres característics de la tradició popular, com el paralelisme.

Les cantigas es dividixen, principalment, en tres grans gèneros: les cantigas d'amor, les cantigas d'amic i les cantigas d'escarni i maldir. Els temes més recurrents d'estes composicions són les coitas (penes) d'amor del poeta per la dama, la alabanza de l'amant o l'alegria dels enamorats per trobar-se. Ademés, tendixen a amprar elements comuns i simbòlics, com la mar, les fonts, els cabells, cérvols, les romeria, les ermites, etc.

Els testimonis d'este tipo de lírica han perdurat a través de tres grans cançoners i d'algun pergamí. No obstant, deu entendre's que la producció de cantigas va ser molt major que la que s'ha conservat, puix moltes d'elles, en pertànyer a la tradició oral, segurament no varen aplegar a arreplegar-se per escrit.

Cantigas d'amic de Martín Códax en anotació musical.

Escola gallec-portuguesa

Orígens

La poesia en gallec-portugués ha aplegat fins als nostres dies a través, fonamentalment, dels Cançoners de la Biblioteca del Vaticà, de la Biblioteca Nacional de Lisboa i del Cançoner de Ajuda. Gràcies a estos cançoners s'han preservat estes manifestacions líriques compostes en un periodo que comprén des de l'any 1200 fins a mediats del XIV.

Segons Tavani (1986: 11), el corpus poètic gallec-portugués està format per 1679 texts, en la seua majoria enquadrats en el XIII i en la primera mitat del XIV. D'entre tots ells, el testimoni més antic d'este gènero líric sol relacionar-se en una cantiga satírica escrita per Johan Soarez de Pavha (o Paiva o Pavía) a finals del XII, de naturalea política i que anava dirigida al rei de Navarra. La datació d'esta cantiga, de la mateixa manera que moltes atres de la lírica gallec-portuguesa, no està exenta de controvèrsia entre els estudiosos: Tavani (1986: 11) senyala que, mentres Carolina Michaëlis la data en 1213, López Aydillo ho fa en 1196. A unes dates similars està considerada una atra cantiga, atribuïda per alguns experts a D. Sancho I, rei de Portugal, i per uns atres a Alfonso X el Sabio (encara que esta segona opció carix de tant pes com la primera).

De lo que no cap dubte, i en lo que tots els investigadors coincidixen, és en l'existència d'una tradició lírica anterior de la que no s'han conservat testimonis escrits. En este sentit, el trobador provençal Raimbaut de Vaqueiras va escriure –entre 1180 i 1205– una cantiga d'amic en llengua d’oc segons l'estructura característica de la lírica gallec-portuguesa, desconeguda en aquell llavors en el sur de França.

Aixina, més allà de l'innegable influencia que la lírica provençal va tindre sobre les manifestacions lliteràries de la península, especialment en el cas gallec-portugués, caldria reconéixer

l'existència d'una lírica tradicional que cristalizó en les cantigas d'amic, i que, en definitiva, no seria una atra cosa que l'expressió d'un primitiu lirisme en representants en distints dominis llingüístics de pobles indoeuropeus (jarchas, chansons de femme, Frauenlied, etc.). (Alvar i Beltrán, 1985: 4)

Si be esta poesia de caràcter popular fa difícil establir una data precisa del llímit cronològic superior de la lírica gallec-portuguesa –i, en general, de tota la lírica–, el final d'esta escola poètica es tendix a situar entorn a 1350.

En la primera mitat del XIV varen ocórrer dos fets de rellevància que varen ser els que varen marcar esta decaiguda: la mort del rei Don Dinís en 1325, que va causar una substancial disminució del respal real al gènero, i el testament de Don Pedro de Portugal, comte de Barcelos i fill de Don Dinís, en 1350. En este testament, Don Pedro va llegar al seu nebot Alfonso XI de Castella un “llibre de cantigas” –hui desaparegut– predecessor dels cançoners conservats. Des d'este punt fins a les últimes composicions del Cançoner de Baena, datades cap a 1370, va devindre un periodo obscur en el que es va produir “el paulatí abandó de les viages formes” (Alvar i Beltrán, 1985: 4).

Etapes de la lírica gallec-portuguesa

Els investigadors han acceptat l'existència de tres grans periodos –encara que després molts establixen subperiodos per a poder precisar els diferents conceptes– de la lírica gallec-portuguesa:

• Periodo pre-alfonsí. A esta primera etapa s'adscriuen els texts més antics, compresos entre els últims anys de el XII i 1245, aproximadament. Els autors principals varen ser cavallers portuguesos que varen conéixer la lírica europea per les creuades, aixina com pels viages dels juglares i trobadors. En el començ de sigle va aumentar l'interés per l'estudi, per lo que es varen crear escoles en les que s'ensenyava i s'estudiava este tipo de composicions.

• Periodo de floriment. Esta etapa d'esplendor va coincidir en els regnats d'Alfonso X el Sabio, Alfonso III de Portugal i Don Dinís. És per açò que es poden establir tres subperiodos: alfonsí (1245-1280), dionisíaco (1280-1325) i post-dionisíaco (fins a 1350). Els periodos alfonsí i dionisíaco constituïxen l'época clàssica del gènero i estan marcats pels seus respectius reis, abdós protectors de les lletres i de la poesia, aixina com per l'abundància i floriment dels poetes en Castella i Portugal. En el periodo post-dionisíaco a penes hi ha innovacions i està marcat per la mort de Don Pedro, considerat simbòlicament com l'últim trobador d'esta escola.

• Periodo de decadència. Esta etapa, que comprén la segona mitat de el XIV i tot el XV, està protagonisada pel paulatí distanciament entre les llengües gallega i portuguesa, que varen ser configurant-se, poc a poc, entorn a dos lliteratures en unes característiques ben diferenciades.

Marc cultural

Les primeres manifestacions de la lírica cortés gallec-portuguesa varen sorgir a finals del XII, época especialment significativa per a la cultura occidental de l'Edat Mija: la renaixença de les ciutats i el comerç, l'auge de les escoles monástiques i les noves perspectives culturals de les escoles urbanes varen centrar el panorama intelectual de l'época. Ademés, les tendències lliteràries es varen modificar i varen estar condicionades per la gran afluència d'estudiants a les escoles, procedents d'orígens variats (Alvar i Beltrán, 1985: 10). Sense oblidar el gran pes que la cultura va ostentar en les corts de reis, nobles i personalitats eclesiàstiques, convertides en molts casos en centres culturals de primer orde.

Paralelament a la llabor de les escoles i de les corts, també va tindre un paper protagoniste en la difusió de determinats temes i formes la figura del juglar. D'esta manera, la tradició retòrica pròpia de les escoles, sumada als recursos lliteraris i estilístics característics dels juglares, estan palesos en la lírica gallec-portuguesa.

Per un atre costat, també va eixercitar una important funció la lírica de caràcter popular pròpia de la zona, puix va reforçar, a través de les cantigas d'amic, les noves corrents cortesanas. És més, és molt provable que la lírica anterior als trobadors no obtinguera la seua forma escrita fins que les composicions més elaborades tingueren ya una certa difusió i prestigi (Alvar i Beltrán, 1985: 12).

Juglares i trobadors

La majoria dels primers poetes gallec-portuguesos era d'orige noble –entre ells inclús es troben reis com Alfonso X o Don Dinís–, encara que no per això varen ser escassos els juglares. La distinció habitual que se sol fer entre juglar i trobador és la de considerar al primer com a l'intérpret de la composició i al segon com a l'autor d'esta. No obstant, la barrera entre abdós categories va ser afranquida en numeroses ocasions i en abdós direccions.

Alguns cavallers o autors d'orige noble o fidalc es varen convertir en juglares en dur una vida impròpia de la seua condició i en preferir la companyia de tahúres, soldaderas i alborotadores. [...] Més freqüents són els eixemples de juglares que aspiren a ser considerats trobadors, despuix d'haver acompanyat durant algun temps a un poeta. (Alvar i Beltrán, 1985: 13)

Eren freqüents i ferms les crítiques dels trobadors cap a aquells juglares que pretenien ascendir, atacant tant el seu art com les seues qualitats musicals, a les que consideraven inferiors. No obstant, cal entendre esta actitut com un posicionament front a la ruptura del statu quo social, tractant de defendre el seu estament davant l'arribada d'intrusos provinents d'un inferior.

En alguns casos, autor i intérpret coincidirien, pero en unes atres s'establien notables diferències entre abdós, tant socials com de formació. De fet, molts trobadors varen tractar de que no se'ls confonguera en juglares, manifestant clarament la diferent llabor que portava a terme cada u. La Suplicatio dirigida per Guiraut Riquier a Alfonso X en 1274 i la Declaratio en la que el rei li va contestar són fonamentals per a tractar de comprendre la situació.

Com a resultat, front a la gran cantitat de noms de trobadors que han perdurat, la pràctica totalitat dels juglares ha quedat en l'anonimat.

Camins d'entrada de l'influència provençal

Més allà de les discrepàncies sobre el volum quantitatiu i qualitatiu que va tindre l'influència occitana en la lliteratura gallec-portuguesa, la majoria dels estudiosos senyala el paper decisiu que va tindre en la conformació d'algun dels gèneros, com el lirisme.

Per a tractar de donar resposta al modo en que la tradició provençal va poder influir sobre la gallec-portuguesa s'han establit dos punts de vista. Per un costat, l'actuació d'agents indirectes que permetien esta penetració provençal per la vella via jacobea. Per l'atre, els contactes individuals entre trobadors que, per lo general, es varen realisar fòra de les fronteres llingüístiques del gallec-portugués.

Ramón Pena (1986: 98-99) expon els principals agents indirectes d'influència provençal:

• Els monges de Cluny.
• El Camí de Santiago i els pelegrinages a la ciutat.
• La presència de guerrers i colon de més allà dels Pirineus durant la Reconquista.
• Els intercanvis comercials.

Referent als agents directes, Ramón Pena (1986: 99) senyala els següents:

• Alfonso III “el Boloñés”. Abans d'ocupar el tro de Portugal va residir durant molts anys en França. Vi en companyia de numerosos nobles i mestres francesos, l'influència dels quals es va vore marcada, especialment, en l'hereu, Don Dinís.

• Els contactes personals trobador-trobador que varen tindre lloc en les Corts de Castella i catalano-aragoneses.

No obstant, Tavani (1986) defén, sense llevar-li importància, que l'ascendència de la lliteratura provençal sobre la gallec-portuguesa no deu buscar-se ni estos contactes personals ni en la confrontació de texts i poetes. Per lo tant, el verdader motiu de l'extensió occitana radicaria en la derrota albigense (1213) i en el posterior exili.

Texts conservats

Lo que s'ha conservat de l'activitat lírica del periodo gallec-portugués no deu entendre's com la totalitat de lo que es va compondre en aquell moment, puix moltes de les composicions, be ha desaparegut la font en la que varen quedar plasmades per escrit, be pertanyien a la tradició oral i no varen ser arreplegades. El repertori conegut ha perdurat a través de tres grans cançoners: el Cançoner de Ajuda, el Cançoner Colocci-Brancutti o de la Biblioteca Nacional i el Cançoner de la Vaticana.

Cançoner de Ajuda (A, CA)

El Cançoner de Ajuda es diu aixina perque es conserva en la biblioteca de mateix nom del Palau Real de Lisboa. Segons pareix, procedix dels escritoris alfonsíes i va ser compost en les últimes décades del XIII. Referent a les seues característiques formals, Ramón Pena (1986: 29-30) dona una detallada descripció del cançoner.

El CA és un manuscrit de pergamí compost, en el seu estat actual, per 88 fulls de 443 x 334 mm que estan encuadernadas junt en el Nobiliário do Comte de Barcelos –format per 93 fulls que precedixen al cançoner–. El CA està incomplet, especialment en les parts inicial i final, ya fora perque en el seu dia es va utilisar el pergamí en blanc o perque algú sostrea les miniatures en les que estava adornat.

Està escrit en lletra gòtica, minúscula, molt regular, d'una única mà (encara que presenta correccions, glosses i atres anotacions de, per lo manco, atres dos mans), en dos columnes i per abdós cares del foli. Les inicials són en negre o coloreadas.

La seua producció va quedar inacabada, puix, encara que els texts estan complets, les miniatures que els anaven a acompanyar no es varen terminar. Tampoc es va copiar la música que anava a associar-se a les composicions –a la que se li reserva un espai baix la primera estrofa de cada composició–. D'igual manera, no apareixen les rúbriques, que contenien els noms dels poetes, els quals es varen identificar gràcies al cotege en atres fonts: les composicions apareixen repetides en atres dos cançoners apógrafos d'orige italià, el CBN i el CV.

Cançoner Colocci-Brancutti o de la Biblioteca Nacional (B, CBN)

La denominació de Cançoner Colocci-Brancutti es deu a que l'humaniste Angelo Colocci va ser l'encarregat de la seua compilació. Constantino Corvisieri i Enrico Molteni ho varen descobrir en la biblioteca de Paolo Brancuti, comte de Cagli (Itàlia), i, a la mort de Molteni, la família lo donó al govern portugués. Des de 1924 es conserva en la Biblioteca Nacional de Lisboa, d'ahí el títul de Cançoner de la Biblioteca Nacional de Lisboa.

Va ser copiat en Itàlia a finals del XV o al començament del XVI (està segona opció és la més provable) i realisat sobre un cançoner anterior per amanuenses al càrrec de Colocci. Ramón Pena (1986: 31-32) explica les característiques tècniques del cançoner.

El CBN està format per 355 fulls, numerades per Molteni, de 280 x 210 mm que contenen numeroses breches a lo llarc de tota l'obra. En la seua redacció varen intervindre sis mans, una de les quals va anar la del propi Colocci. A ell es deuen moltes de les rúbriques i de les anotacions dels màrgens, aixina com la numeració progressiva dels texts.

Este cançoner és el més abundant dels tres i, ademés, conté al principi l'anònim Art de trobar i les lais narratives.

Cançoner de la Vaticana (CV)

El Cançoner de la vaticana va ser copiat conjuntament en el CBN per orde de Angelo Colocci. De la mateixa manera que el CBN, se supon que el CV va aplegar a terres italianes com a regal d'una embaixada enviada pel rei Manuel I de Portugal al Papa León X en l'any 1514. Actualment es conserva en la Biblioteca del Vaticà, d'ahí el seu nom.

En la descripció que oferix Ramón Pena (1986: 32-33) d'este cançoner, senyala que està compost per 210 folis, numerats de l'1 al 10 i, després, novament, de l'1 al 200, quedant 18 sense numerar. Té unes mides de 300 x 200 mm i presenta freqüents estanys en el text. L'escritura és cursiva, irregular, d'una sola mà i, segons senyalen els estudiosos, és obra d'un aficionat. De la mateixa manera que ocorre en el CBN, Colocci és l'autor de les rúbriques atributivas i d'algunes de les acotaciones marginals.

Atres restants de la tradició manuscrita

Ademés dels tres grans cançoners, s'han conservat algunes atres fonts en testimonis de la tradició lírica gallec-portuguesa en el seu alvertent profà.

• El Pergamí Vindel (R, PV). Copiat a finals de el XIII o inicis de el XIV, és un foli de pergamí, de 340x 460 mm, escrit per una única cara i a quatre columnes, en minúscula gòtica i molt regular, en unes característiques similars a el CA. El PV conté les sèt cantigas d'amic de Martin Codax, en el mateix orde que en el CBN i en el CV, en variacions mínimes. Ara be, la seua importància radica que sis d'estes sèt composicions van acompanyades de la seua corresponent notació musical, lo que constituïx un unicum en tota la tradició profana de la lírica medieval gallec-portuguesa que ha permés conéixer la música de l'época.
• La Tavola Colocciana (C, TC) és un índex o catàlec d'autors realisat per Angelo Colocci i contingut en un còdex vaticà. El nom dels autors va precedit per unes sifres que van, en progressió, de l'1 al 1675, coincidint en les numeracions i atribucions de el CBN.
• La Tensón entre Alfonso Sanches i Vasc Martins de Resende (M) (P) apareix en la numeració 416 en el CBN i 27 en el CV. Ademés, es conserven dos apógrafos de el XVII que es varen realisar en la península i que estan en la Biblioteca Nacional de Madrit (M) i en la Nacional de Porto (P). En P consta que el ròtul contenia la melodia, pero esta no va ser copiada. Aixina, Tavani (1986) senyala que tant M com a P són un clar eixemple d'un liederbläter de finals de el XIII i començos de el XIV i que devien tindre una apariència similar a el PV.
• Les Cinc lais de Bretanya (Vª) són tres folis de 215 x 145 mm sense numerar que es troben en un còdex vaticà, escrits durant el XVI per una única mà, en minúscula i en lletra gòtica de l'escola espanyola. Estes cinc lais també estan presents en el CBN i, encara que abdós pertanyen a la biblioteca de Colocci, se supon que es varen copiar de fonts distintes, encara que propenques.

Vore també

• Lírica gallec-portuguesa
• Cantigas de Santa María

Bibliografia

• Alvar, Carlos, i Beltrán, Vicente, Antologia de la poesia gallec-portuguesa. Madrit, Editorial Alhambra, 1985.
• Beltrán, Vicente, Cantiga d'amor, Vigo, Edicións Xerais de Galícia, 1995.
• Beltrán, Vicente, “Cantiga de mestria”, en Giulia Lanciani i Giuseppe Tavani (coords.), Dicionário dona lliteratura medieval galega i portuguesa, Lisboa, Editorial Caminho, 1993.
• Beltrán, Vicente, “Dobre”, en Giulia Lanciani i Giuseppe Tavani (coords.), Dicionário dona lliteratura medieval galega i portuguesa, Lisboa, Editorial Caminho, 1993.
• Buján Sánchez, Laura, “As fiindas nas cantigas d'amor do Cançoner dona Ajuda”, Universidade dona Coruña, Facultade de Filoloxía, 2015. https://ruc.udc.es/dspace/bitstream/handle/2183/15700/Bujan_Sanchez_Laura_2014_Fiindas_cantigas_amor.pdf

• Cunha, Celso, Estudis de versificaçao portuguesa, séculos XIII a XVI, París, Fundação Calouste Gulbenkian, Centre Cultural Português, 1982.
• D’Heur, L’art de trouver du chansonnier Colocci-Brancuti, París, ACCP IX, 1975.
• Ferreiro, Manuel (dir.), Univers Cantigas. Edició crítica dona poesia medieval galego-portuguesa, Universidade dona Coruña, 2018 – actualitat. http://universocantigas.gal
• Ramón Pena, Xosé, “Dobre, mot-refranh, paraula rima i mot tornat na lírica galegoportuguesa”, Grial: revista galega de cultura, 90 (1985), pp. 431-442.
• Ramón Pena, Xosé, Lliteratura galega medieval (Vol. I), Barcelona, Sotelo Blanco Edicións, 1986.
• Tarrío Varela, Anxo, “Época medieval”, en Lliteratura galega. Aportacións a unha Història crítica, Vigo, Edicións Xerais de Galícia, 1994, pp. 17-68.
• Tavani, Giuseppe, A poesia lírica galego-portuguesa, Vigo, Editorial Galàxia, Ensaio i investigació, 1986.
• Videira Lopes, Graça (ed. coord.), Cantigas medievais galego.portugueses. Corpus integral profà (Vol. 1), Lisboa, Biblioteca Nacional de Portugal, Institut de Estudos Medievais, Centre d'Estudis de Sociologia i Estètica Musical, 2016.
• Videira Lopes, Graça (ed. coord.), Cantigas medievais galego.portugueses. Corpus integral profà (Vol. 2), Lisboa, Biblioteca Nacional de Portugal, Institut de Estudos Medievais, Centre d'Estudis de Sociologia i Estètica Musical, 2016.