Canal de Bellús a Xàtiva

El Canal de Bellús a Xàtiva, en la província de Valéncia (Espanya), naix en la font de Bellús, en mig de lo que es coneix com a Senda de l'Estret dels Aigües.

Es tracta d'una monumental obra hidràulica de gran magnitut i bellea, que voreja el marge esquerre del riu Albaida, travessa la partida de l’Ambastida i El Pla fins a aplegar a Xàtiva per la porta de Cocentaina. El naiximent es produïx per mig d'un manantial censat per l'institut geogràfic militar d'Espanya en el número 1026. Dit naiximent es troba en el terme municipal de Bellús situant-se, en la estribación nort-oriental de la Serra Grossa. El canal naix a 112,73 metros d'altitut i té un llongitut de 7158 metros. Recorre tres térmens municipals, Bellús, Genovés i Xàtiva, fins a aplegar a esta última població. baix el sol, la canonada està construïda en una successió de cossos de ceràmica d'1,74 cm de gruixa i 84 cm de diàmetro. Esta obra es va reforçar en l'exterior en argamasa. Els respiraders facilitaven l'entrada dels chiquets que netejaven antigament les canonades i arreglaven els desperfectes.

En Genovés, en la partida d'Alboy, es troben les Arcades d'Alboy, un aqüeducte format per nou arcs apuntats, d'época gòtica, en sellarés i dimensions desiguals, de cent metros de llongitut i uns vint d'altura. Este aqüeducte en els seus nou arcs i els seus més de 200 metros de llongitut, construït possiblement en el XI, és un dels més espectaculars d'estes comarques. Catalogat com be d'interés cultural, en el còdic 46.23.145-019, i denominació: Canal de Bellús a Xàtiva, també s'arreplega una atra denominació: Aqüeducte d'Alboy. Arcadetes d'Alboy. La seua declaració va ser singular, contant en anotació Mº: RI-51-0011170, des de l'any 2005.

Descripció

La conducció voreja la marge esquerra del riu Albaida des del manantial fins a la partida que es coneix com de l'Ambastida pel camí a on es desvia cap a la partida de "El Pla" pel camí de la casa Sumsi fins a aplegar a la porta de Cocentaina de la ciutat de Xàtiva. Els accidents topogràfics trobats a lo llarc del traçat del canal (barranc de la Casa Quadrat, barranc del Pont Sec, barranc d'Angeliu o barranc de Sant Antonio) se salven per mig d'arcades de distinta llongitut i que en un principi es varen eixecutar en fusta i, despuix segons consta en cròniques escrites es varen refer en obra de fàbrica. Les atres dificultats orogràfiques són salvades per mig d'excavacions en el terreny i resoltes per mig d'un sistema d'alcavones o voltes de rajola tabicades.

La primera de les arcades és la que salva el barranc denominat del Quadrado o de la Font Quintana. Està compost per dos arcs, un apuntat i un atre més menut de mig punt, que conseguixen una amplitut en planta d'uns cinc metros, estan construïts en lajas de pedra. Despuix de travessar la pedania d'Alboy es troba l'aqüeducte del barranc del Pont Sec denominat Arcades d'Alboy, consistent en una successió de nou arcs apuntats, d'época gòtica, realisats en sellars i en dimensions desiguals. La seua llongitut total és d'uns cent metros i l'altura és d'uns vint sobre el punt més baix. Més alvance, una volta passada la zona de la Corona de la Estrela, es troba l'última de les arcades que queden en peu. Es tracta d'una conducció d'obra de mamposteria composta per dos arcs apuntats realisats en rajola i l'altura total de la qual sobre el nivell del barranc no supera els sis metros. Durant el transcurs del canal s'observen una série d'elements verticals circulares denominats respiralls, per a on el conducte comunicava en l'exterior durant el seu trayecte subterràneu. La carència i disposició d'estos no seguia cap regla marcada pero es colocaven per a favorir tasques de neteja, captació d'aigua puntual o de nivellació i escape d'aire tancat. Es conserven al voltant de setanta.

La neteja i reparació anual del canal es portava a terme en Quaresma, per a això, s'almagasenava aigua en un aljibe situat en la plaça de Sant Pedro, s'interrompia el pas de l'aigua, abocant-la al riu, i es procedia a "enllacar" la conducció en una pasta, cridada "llaca", feta en oli i argila, en la que es reparaven clavills i fugues.

De la distribució de l'aigua que transporta el canal tenim que dir que es dividix en files d'aigua. Antigament, segons constaten els escrits de Jaubert de Passa, es distribuïa en dèu files d'aigua. L'orde d'estes és el següent:

• La primera correspon a la denominada "Pla de la mesquita" o "belluset ", està situada una volta passada la zona de la Corona del l' estrela i en la zona que es diu Pla de la mesquita. Dona rec a 304 hanegadas (504 segons Alfred Boluda) dividida en sèt tandes.
• La segona, denominada del portal de Cocentaina o de la bassa del mercat se situa abans d'entrar en la ciutat. D'esta fila antigament es donava moviment a un molí arrocero, s'alimentava una bassa i una font pública i donava rec a 380 hanegadas (1150 segons Alfred Boluda) de la partida dels Cremats, repartides en huit tandes.
• Es repartixen sèt files per al consum humà i per a abastir gran número de fonts públiques i privades, despuix de la qual cosa, els sobrants formaven una tercera fila per a us agrícola, denominada fila del Lleonet, es distribuïa en huit tandes i regava 360 hanegadas de la partida del Lleonet (1152 segons Alfred Boluda).
• L'última era la denominada “fila de la bassa dels barreres" i alimentava la bassa i el molí de la Verge. Es dividia en huit tandes i regava 330 hanegadas de la partida de la Vila (1536 segons Alfred Boluda).

En l'interior de la població l'aigua es distribuïa d'una manera molt similar a la de la ciutat de Damasc. Del canal principal eixien menudes derivació que desembocaven en unes arqueta de pedra anomenades partidors enterrades per baix de la via pública. Estos distribuïdors estaven dividits en compartimento travessats per orificis de divers calibre per a on l'aigua discorria fins als domicilis en dret i fonts públiques. El repartiment de fonts varia entre els plans i manuscrits trobats sent el referent més fiable per no entrar en contradiccions el datat a finals de 1700 i conservat en la Biblioteca Nacional. En dit document es descriuen les quinze fonts reals, huit veïnals i un número per determinar de fonts particulars. La distribució de l'aigua es realisava per caños de distintes plomes (unitat de superfície dels conductes). En un atre document d'estudi realisat per Gonzalo Viñes Masip es definix la cantitat de fonts que hi havia quan es varen formar les ordenances generals de la ciutat. Estes eren quinze reals, sèt veïnals i setanta particulars.

Partixes integrants del canal:

• El canal històric i el seu tram abandonat, entre el barranc del Pont Sec i el barranc de la Canal de Ferro (Senda de Diego), en els seus respirader s o respiralls i les seues arqueta de pedra o partidors.
• Arcades o arcadetes del barranc de l'Angeliu o de Sant Antonio.
• Arcades o arcadetes d'Alboy.
• Arcades o arcadetes del barranc del Quadrado.

Fonts Reals:

• Font dels vinticinc caños.
• Font del Aldomar.
• Font de la Trinitat.
• Font de Sant Francisco.
• Font de Fernando VII en la plaça del Sant Jaime.

Fonts veïnals:

• Font de Piñana en la plaça de la Morera.
• Font de l'Ángel.
• Font dels peixos de la Alameda.
• Font del León.

Història

La data exacta de construcció del canal de Bellús es desconeix per les poques referències i senyes que existixen. L'historiador Mariano González Baldoví afirma que va ser construït en anterioritat a el XII, puix es coneix concessió per part del rei Jaime I d'Aragó en 1264 de l'us d'uns banys i d'una font en l'ubicació a on actualment es troba la font dels vinticinc caños. Pero la senya més aclarador del possible orige anterior a la conquista del canal radica que el sege al que va estar somesa Xàtiva pel rei Jaime I. Este es va situar en un lloc estratègic denominat l'Ambastida. Este montícul es troba entre el riu Albaida i les Arcades d'Alboy de manera que tenia dominada l'arribada d'aigua a la ciutat islàmica. No obstant atres historiadors, com Martí de Viciana (1563) i Francisco Diago (1613) principalment situen la seua construcció despuix de la conquista cristiana de la zona. Este últim en un escrit afirma:

La ciutat de Xàtiva va mamprendre en temps passats, despuix de la conquista traher encañada la font de Belluz, i en aver fet innumerables despeses no va eixir d'esta empresa en sancera perfecció, perque encara que va aplegar la font a la ciutat, no parecia negoci de durada, ni llegava en el ser que convenia i aixina per avingudes d'aigua es va destruir el caño i es va perdre l'aigua prop de l'any 1400 en fart sentiment de la ciutat; perque sense ella es quedava com sense vida i salut i hermosura perque en l'estiu els aires calents que solian refrescar-se en aquella aigua dividida, per a no série de dany, varen perdre este regal i medicina. La ciutat avesada a aquell regal, va haver d'esforçar-se a mamprendre aquell caño una atra volta i per diferent part i camí per a que estiguera lliure i segur de les avingudes d'aigua, i hallóse que es podia llaurar el caño en la mateixa roca a on nasce l'aigua i encañarla allí mateix i per la falda del mont alvance i va ser cosa estranya que no va faltar qui va mamprendre la fàbrica del caño fins a la ciutat per mil cinccents florines; emprendióla a la fi en 1407 i túvola acabada en dos anys i mig als primers d'abril de 1410 que va ser diligència d'estima.

Es conserva també un document que fa referència a la séquia de Bellús titulat Llibre del repartiment de la Séquia de Bellús de l'any 1680. És important citar que la séquia de Bellús és nomenada per tots els historiadors i observadors com de les més importants, tant pel seu caràcter de necessària per al consum humà com per l'ingeni pel seu traçat. No és en va que Cavanilles en les seues Observacions o Jaubert de Passa en els seus estudis de canals de rec llevantins descriguen en admiració el canal i en general tot el sistema. El document més important que fa referència a la séquia ho tenim en el Llibre de les Ordenances de Sant Phelipe (1750) en el qual en la tercera part del títul dècim es dedica a notícies de la font de Bellús i marca ordenances per al seu govern. En dites ordenances apareix un privilegi de 1404 en el qual el rei Martín I dona facultat a la ciutat per a impondre sancions i multes a aquells que atenten contra la "més copiosa séquia" de la ciutat. En l'Archiu municipal de Xàtiva es conserven els següents legajos relatius a la construcció de la séquia:

• Visuras i atres diligències de la séquia de Bellús. Legajo 615. Any 1747. Consistix en un legajo que recopila tota l'informació de desperfectes i atres incidències que es produïxen en el canal.
• Llibre visorio de la séquia de Bellús. Legajo 1738/6. Anys 1817-1926. Consistix en un llibre a on es repassa la séquia i s'anoten els desperfectes a reparar aixina com l'informe de l'arquitecte municipal D. Francisco Conca.
• Llibre per a vendes de sobrants d'aigua. Séquia de Bellús. Legajo 1695. Any 1872. Consistix en un llibre que conté decenes d'expedients de solicituts de canvis de canonades, compra de sobrants i permissos d'us d'aigua en propietats privades i fonts públiques. En el llibre apareix una solicitut procedent d'un molí urbà situat en la plaça de la Bassa, cridat de la Verge, ademés d'una relació exhaustiva de propietaris en dret d'us. Corresponent a el XX es troben, en el mateix archiu, tres proyectes que nos descriuen obres o reparacions sobre el canal de Bellús.
• Proyecte de distribució d'aigües d'alta pressió. Novembre de 1935. Ingeniers W. Giménez de l'Iglésia i Arturo Piera Barberá. D'este document cal destacar el proyecte de la construcció de dos depòsits de 250 m³ independents en el camí de Sant Antonio, a uns cinccents metros de l'entrada de la ciutat. Des d'ací l'aigua va impulsada a dos depòsits de diferent cota (170 i 150 metros) en el núcleu urbà per a conseguir una pressió suficient en el suministrament urbà. Estos depòsits varen ser construïts per l'ingenier José Mª Armero Plá en els anys 60, estan ubicats en el Bellveret.
• Conducció d'aigües des del manantial de Bellús a Xàtiva. Març de 1936. Ingeniers W. Giménez de l'Iglésia i Arturo Piera Barberá. En este estudi es realisa un complet anàlisis topogràfic de pendents, aixina com una proposta de construcció d'un nou canal. Correspon en el proyecte realisat de la nova construcció que es va construir paralela a l'antiga llevat en dos trams que es varen resoldre en túnel.
• Proyecte de construcció de nou canal d'abastiment d'aigua a Xàtiva i reparació de l'existent. Conselleria d'Obres Públiques, Urbanisme i Transport. Divisió de Recursos Hidràulics. Xàtiva 1988. Este proyecte correspon a l'última intervenció realisada sobre el canal que va consistir en la construcció d'una nova canalisació en l'últim tram (camí de Sant Antonio) i un sifón per a salvar el barranc del Pont Sec. Segons pareix es va destruir el canal antic en els trams en que es va aplegar a actuar.

Vore també

• Bens d'interés cultural de la província de Valéncia