Anar al contingut

Camiri

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Camiri
Per a atres usos d'este terme vore Camiri (cràter).

Camiri és una ciutat i municipi, coneguda com la capital petrolera de Bolívia, ubicada en la província de Cordillera en el departament de Santa Creu situada a la vora del riu Parapetí; és una de les ciutats principals del Chaco bolivià.[1] El municipi té una població de 33 838 habitants (segons el Cens INE 2012).[2]

Toponímia

El nom de Camiri prové de l'idioma guaraní. Caá del guaraní ka'a significa "planta" que descriu una planta que el seu talle, raïl i brancada no presenten lignificació, és dir, carixen de les estructures llenyoses típiques de la fusta en arbres i arbusts encara que també se li dona el significat de "mont o selva de regular tamany o altura".[3] El meu és un diminutiu de ka'a, que significa menut, chic, poc, humil. (Citat en: Art de la Llengua Guaraní. Antonio Ruiz de Montoya 1724. Pág. 252) Ri és una sílaba que fa de complement afegit per la llengua castellana que carix de significat.

Escriu en 1774 José Sánchez: "Els espanyols no lleven els palillos de les branques, sino que en els fulls els quebrantan i mesclen, per això el seu yerba es diu en pals, i no és molt estimada. Els guaraníes, molen solament les seues fulles. Eixa és la yerba Caamiri tan afamada.

Història

Camiri està immersa en el territori de lo que des de l'época de la colónia es va escomençar a conéixer en el denominativo de la Cordillera dels Chiriguanos, o simplement Cordillera; el qual comprenia lo que hui és la Província Cordillera i grans territoris aledaño. Este nom es deu a la seua conformació fisiográfica ya que els chiriguano–guaraníes ocupaven gran part d'esta regió cordillerana andina.

Época colonial

Durant l'época de la colonisació espanyola, una Cèdula Real del 17 de decembre de 1743 va acreditar que el territori de la Província Cordillera aplegava pel sur fins a les riberes del riu Pilcomayo, i per l'est fins al riu Paraguai.

En 1758 Joseph Medina i Pedro Camargo, varen ubicar a Camiri entre Pipi i el Palmar de “Salines” (Karandaiti, ubicació de l'actual Salines), en quatre pobles o “malocas”.

En 1791 Fra Francisco del Pilar hauria passat per la comunitat Camiri. S'indica que els seus habitants passaven de 3000 persones. Pels constants atacs dels indígenes chiriguanos a les missions i poblats espanyols, en 1800 es va fundar la població i forta de Sant Miguel de Membiray a la vora del riu Parapetí, en l'actual localitat veïna de Choreti, sent un dels últims forts construïts pel Imperi espanyol dins del territori dels chiriguanos.[4] Este fort va ser construït durant la gestió de l'espanyol Francisco de Biedma i Narváez, governador de l'Intendencia de Cochabamba en la que es trobava la regió,[5] i junt al fort de Sant Carlos de Saypurú, varen anar els dos forts militars que es varen establir en la cordillera chiriguana.[6]

Época republicana

El 23 de giner de 1826 es va crear per mig de Decret Suprem el Departament de Santa Creu, denominant-se Província Cordillera a la regió chaqueña, creada en la mateixa data.

El D.S. de 24 de setembre de 1857 senyala que Cordillera queda subjecta a la jefatura política de Santa Creu, en total independència de la de Vallegrande.

Solament tres mesos més tart, el D.S. de 25 de decembre de 1857 va donar lloc a la creació de la Jefatura Política de Cordillera, el qual no es va aplicar.

Per Llei de 1863, es varen crear les Prefectures i Subprefecturas en els departaments i províncies del país respectivament, per a reemplaçar a les Jefatures Polítiques creades per Decret Suprem de 25 de decembre de 1857. Els subprefectes estarien a càrrec de la recaptació de la contribució indígena.

David Vannucci Foxcy.

L'any 1865, varen aplegar a la província Cordillera els immigrants italians David Vanucci Foxzy, Pedro Polli i Pedro Bossi, per la zona del riu Parapetí i els contraforts andins.

És notable que eixe mateix any es fundava en Estats Units la Standard Oil Company i que, també a partir de 1865, Bolívia va otorgar concessions petroleres.

El 28 de març de 1867, la Secretaria Gral. D'Estat, Secció facenda, en La Pau, dispon que la Sub–prefectura de la Província pose en possessió dels llocs als indígenes. Per a esta diligència la Sub–Prefectura comissiona als pèrits Fernando Orellana i Juan Bautista Salazar del veïnat de Itakua, els qui donen possessió el 18 d'agost de 1867 als indicats capitans, el terreny tenia extensió d'una i mija llegua per dos llegües, els pèrits varen apreciar el seu valor en 500 pesos.

En 1868, Mariano Villavicencio, natural de Santa Creu de la Serra, en poder otorgat davant Juan B. Justinià (de Lagunillas) Notari de 3.ª classe, firma a pregària de Benedicto Ayala, en representació de Bocapi, Tamborero, Yaguatimma i Ayuripa –“capitans” del Poble de Camiri–, solicitant l'adjudicació de les terres que habiten d'acort a les lleis vigents, senyalant les següents colindancias: Al nort i naixent la propietat de Carlos Santiesteban, al sud i ponent la propietat del Presbítero José Miguel Montero.

En l'expedient a on varen quedar els documents d'estos fets també figura a 12 d'octubre de 1869, l'escritura de venda per la qual Mariano Villavicencio es fa propietari de les terres per 157 pesos, pels indígenes firmen Manuel Jesús Hurtado i Pedro Telmo Suárez, actua com a testic Rafael Romero i certifica el Notari Juan B. Justinià en “Yuti”.

En 1877 la Junta Directiva de la província Cordillera dirigix al govern una extensa nota, acompanyada de documents, sobre el dret d'eixa província als territoris de Cuevo i Ibo, pretesos pel departament de Chuquisaca.

En 1899 els juïns que va sostindre el senyor Villavicencio en atres persones varen originar la posada en remat de les terres de Camiri.

Com a senya adicional s'indica que els expedients judicials de 1889 senyalen: “al Ava, de nom Guirandari com naixcut en el Poble Indígena de Camiri”.

Camiri, pertanyia a fins del XIX al Tenta guasu de Yuti que estava subordinat al de Kaipependi, a principis de 1890 el Mburuvicha (capità) era Guirakota II.

En 1892, Camiri, Alt Camiri, Yuti i Taceti participen en l'alçament baix del mando de Kariti i Yarey.

A principis del XX, David Vanucci Foxzy obté les terra i es va establir en l'antiga comunitat de Ca'a miri (actualment coneguda com a Alt Camiri) estructurant un lloc ganader en el lloc denominat Isipoty o Ysipoty,[7] en l'actual Camiri, mentres que els seus paisans ho varen fer en Lagunillas. David Vanucci Foxzy es va dedicar a l'activitat agropecuària, transformant despuix dita comunitat en una estància ganadera. Esta estància ganadera va ser creixent fins a ocupar grans extensions de terreny totes elles a la vora del riu Parapiti; tal és aixina que aigües avall, en la vora oposta a Chorety i Itanambicua.

Amelia Vannucci de Zabalaga.
Carmen Gonzales Franco, David Vannucci Gonzales (l'infant), Manuel Vannucci Vargas.

Manuel Vannucci Vargas i Amalia Vannucci Vargas, fills de David Vanucci, varen heretar Isipoty i Ca'a miri. Despuix, Manuel Vanucci va fallir abans de 1920, quedant la seua esposa i fills com a hereus d'Alt Camiri i de Isipoty, que ya li l'anava coneixent com Camiri.

Capital petrolera de Bolívia

En 1922 varen aplegar al lloc els primers personeros de la Standard Oil Co. of Bolívia, els qui varen armar les primeres carpes i vivendes del campament d'exploració casi en les ales del cerro Sararenda en el lloc actualment denominat Penya Blanca. Varen entrar en tratativas en la propietària Carmen Gonzales, viuda de Vanucci, per a conseguir l'arrendament d'algun terreny per a les seues instalacions. Ella els va concedir el lloc ganader Isipoty, lloc que en riberes del riu varen instalar una bomba de impulsió d'aigua per al recapte el seu campament, fet pel qual la gent va escomençar a identificar-la com La Bomba.

Bolívia va otorgar concessions petroleres, primer a persones individuals, despuix a sindicats o societats, lo que va ser fet indiscriminadament i a la seua volta va atraure l'atenció de diverses empreses estrangeres, les que, a pesar dels esforços i lleis bolivianes, a esquenes d'elles, per pressions sobre elles, i també en la complicitat d'autoritats que varen permetre vulnerar-les, varen tractar dites concessions com a mercaderia de compra/venda; i és per esta via que a partir del 3 de març de 1921 la Standard Oil Co. obté concessions, contractes i aprovació que li va donar potestat sobre 7 millons d'hectàrees del territori bolivià; entre les que es trobava el Chaco.

La Standard Oil Co. va iniciar els seus treballs en la serranía del Candat, descobrint petròleu en Bermejo (1924), despuix va alvançar en la seua exploració cap al nort. En l'ajuda de les nacions guaraníes varen trobar afloraments petrolífers que varen ser perforats fins a conseguir extraure hidrocarburs per la zona de Yaguacua en Sanandita (1926) i per la zona de les Mones en els que actualment es coneix com Camiri (1927) i també en Camatindi (1931). En Camiri i Sanandita, la Standard Oil Co. va instalar refineria.

La primera refineria de Camiri la va construir la Standard en 1930 en terrenys de Isipoty al com es coneixia com La Bomba.

Al voltant del campament i de la refineria es va ser desenrollant la població urbana que posteriorment va adoptar el nom de la facenda de Dña Carmen Gonzales Vda. de Vannucci –Camiri–.

L'ingrés de la Standard Oil va marcar una fita en la conformació social de Camiri, ya que va atraure a treballadors d'atres parts de Bolívia i alguns immigrants estrangers (alemans, polacs, siris, libanesos, turcs, italians, argentins, etc.), que varen aplegar a establir-se en la zona, buscant engrossar les files de l'indústria petrolífera que es conformava.

Guerra del Chaco

En 1932 va esclatar la Guerra del Chaco entre Bolívia i Paraguai. La població boliviana va escomençar a percebre diversos fets que la varen desencantar sobre les expectatives i esperances que guardaven en referència a la Standard Oil. Co. ya que esta, poc a poc havia anat suspenent els seus treballs exploratoris i traslladant els seus equips i materials a l'Argentina, demostrant en això que no tenia cap ànim de complir els seus compromisos en Bolívia. Esta actitut negativa va aplegar a extrems, quan en plena conflagració la Standard es va declarar “neutral” i va negar els demanats del govern de produir gasolina per als avions de l'eixèrcit, lo que va obligar a l'eixèrcit a intervindre i prendre el control dels pous i les refineria.

La guerra va entrar en l'etapa de cessació d'hostilitats el 14 de juny de 1935 (tres anys despuix, en 1938, seria firmat definitivament el Tractat de Pau del Chaco), pero en vista de que la permanència en el lloc de la Direcció general d'Etapes de l'Eixèrcit i l'ampliació de la refineria de la Standard havia provocat la formació d'un apreciable núcleu poblacional. És per açò que el 12 de juliol de 1935 es va expedir un Decret Suprem, durant el govern de José Luis Tejada Sorzano, que viabilizó l'expropiació de 300 ha de terreny de la senyora Carmen Gonzales per a efectuar el traçat de l'àrea urbana i en això oficialisar el naiximent de Camiri.[8]

Fins a eixe moment era en Choreti, un poble situat a 4 km al nort (hui partix de Camiri) en l'atra banda del riu Parapetí, a on convergien casi totes les activitats. Allí es desenrollava una enfebrada activitat per haver-se concentrat en eixe lloc casi tot el moviment militar com a resultat de la desmovilisació i demés seguritat de posguerra i per això, tenia major població que Camiri.

Lo percebut sobre la Standard durant la guerra, sumat a atres fets que havien ocorregut prèviament pero que recent varen ser coneguts, com l'exportació clandestina de petròleu bolivià a l'Argentina que va efectuar la Standard en 1925 i 1926, i ademés la polèmica explicació donada pel seu gerent de que “no hi havia delicte algun, ya que es tractava del seu petròleu, dels seus camps, i que lo més que es podia reclamar era la no entrega del percentage que corresponia a l'Estat bolivià”, va ser lo que va conduir a que el 21 de decembre de 1936 es ferm el Decret Suprem de creació de Jaciments Petrolífers Fiscals Bolivians (YPFB). El 13 de març de 1937 el govern bolivià va decretar la caducitat de les concessions de la Standard Oil Co. i la seua expulsió, en lo que totes les seues instalacions varen ser traspassades a la recentment creada empresa estatal petrolera.

Amadeo Cuéllar Alpiri: Va escomençar a treballar en la Richmond Levering, despuix en la Standard Oil Company, i va passar a YPFB des de la seua creació fins a 1972 any de la seua jubilació; va fallir a principis 1976.

Creació de YPFB

La Torre de YPFB - Monument representatiu de Camiri

Els senyors Germán Rovira, Fadrique Muñoz Reis, i Eduardo Hinojosa A. varen ser posesionados com a administradors en Camiri, Sanandita i Bermejo respectivament. Igualment, varen ser contractats per YPFB ex–treballadors de la Standard de Camiri i Sanandita, entre els que es pot mencionar: Roberto Sinclair, Amadeo Cuéllar, Santiago Rojas, Faustino Llepes, Juan Mocobono, Tomás Artunduaga, Just López, Luis Riera, i Francisco Menacho.

En 1938, Choreti va tindre que ser cremat casi per complet per l'aparició de la pesta bubónica, i gran part de la seua població va fugir a refugiar-se en Camiri. Per la pràctica desaparició de Choreti, és que Camiri va rebre un gran impuls per al seu propi creiximent.

La década dels 40 va constituir per a YPFB una etapa de transició, escassa de fondos i de personal, en grans plans, en equips rudimentaris, i escassa producció. Situació que en este deceni va ser resolent-se gradualment. Camiri, com a població lligada a la perspectiva petrolera, va continuar creixent.

La década dels 50, senyala en el seu primer quinqueni “L'Etapa d'Or de YPFB” puix els esforços de la década anterior varen donar grans resultats. A açò es va sumar l'assignació de fondos, la creació en 1953 del Dpto. d'Exploració en Camiri i el descobriment de nous pous i camps productius, en lo que per a 1954 es va conseguir el autoabastiment nacional.

Els oleoductes i refineria varen escomençar a treballar contínuament i a capacitat plena. En el segon quinqueni d'eixa década es varen construir varis oleoductes i poliductos; i es va promulgar el Còdic del Petròleu.

En 1956 YPFB va posar en funcionament una fàbrica de tambors (turriles) per a embase. En 1957 es va posar en marcha la primera planta de lubrificants. Camiri, íntimament lligada a eixe creiximent també creixia febrilment. No obstant, a partir de 1957 es va escomençar a percebre una caiguda en la producció.

La década dels 60 va estar caracterisada, al començ del periodo, per alguns fets que configuraven un estancament en el desenroll de YPFB, per la falta de cooperació del govern, a la política inflacionaria que a fins de la década del 50 va soportar el país, i al descens de la producció; lo que descapitalizó a YPFB. Pero, al final dels 60, es va observar una sòrt de reivindicació, un millorament en el tracte del govern, i guanys en els treballs d'exploració i explotació. En 1967 es va descobrir el Pou Monteagudo 5 i també el pou Sant Alberto. El desenroll del Camp Monteagudo va significar la concentració de personal, equips i maquinària més gran per a un camp d'explotació registrada en l'història de YPFB.

Actualitat

La Chacarera, una de la danses típiques de la ciutat de Camiri

En l'actualitat, Camiri és una ciutat molt puixant, en aproximadament 30 000 habitants, sèu de la subgobernació de la província Cordillera i una de les ciutats més grans i poblades del Chaco bolivià.[9] És també sèu del Comando de la Quarta Divisió d'Eixèrcit, compost pels regiments: Abaroa 1.º de Cavalleria, en assent en Choreti; Bullain 4.º d'Artilleria, en assent en Cuevo; Boqueró 11.º d'Infanteria, en assent en Charagua i el regiment Campos 6.º d'Infanteria en assent en Boyuibe. Conten en gran capacitat ofensiva i de movilisació, ademés varen participar en accions sobre estes regions, en la Guerra del Chaco (1932-1936).

També és sèu de la Facultat Integral del Chaco (FICH), pertanyent a l'Universitat Autònoma Gabriel René Moreno (UAGRM) en 3500 alumnes actius a 2012.

Referències

  1. ↑ «DATOS GENERALES | CAMIRI». www.santacruz.gob.bo. Archivat des de l'original, el 17 d'abril de 2021. Consultat el 2021-04-02.
  2. ↑ «Cense INE» (en espanyol). Institut Nacional d'Estadística. Archivat des de l'original, el 7 de novembre de 2014. Consultat el 23 de maig de 2019.
  3. ↑ «Orige del nom de “Camiri”» (en espanyol). Assamblea del Poble Guaraní (Agost de 1990). Consultat el 6 de maig de 2019.
  4. ↑ Robertson Orozco, Margarita. «Chiriguanía insurgent: Cumbay en Membiray, primer pactant després atacant», El País, 28 de juliol de 2019. Consultat el 21 de setembre de 2022.
  5. ↑ Dabdoub Arrien, Carlos. «El primer alçament independentiste en Membiray (1810)», HoyBolivia.com, 24 de setembre de 2009. Consultat el 21 d'octubre de 2022.
  6. ↑ «Bicentenario de la batalla de Santa Bàrbara», La Raó, 24 de setembre de 2015. Consultat el 28 d'octubre de 2022.
  7. ↑ Jiménez Cuéllar, Fernando (12 de juliol de 2013). «Breu Història Dels Inicis De Camiri». Archive.org. Consultat el 21 d'octubre de 2022.
  8. ↑ «Decrete Suprem del 12 de juliol de 1935». Vobolex.org (12 de juliol de 1935). Consultat el 6 de febrer de 2023.
  9. ↑ Cahuana, Juan Pablo. «Camiri allista festejos pels seus 87 anys de fundació», El Deure, 8 de juliol de 2022. Consultat el 12 de juliol de 2023.